Tuesday, January 27, 2009

Puerto Viejo – Cuzco. Per què no?





El darrer viatge al Senegal i Mali em va retornar a casa amb poques ganes de viatjar, puntualment, més enllà de les Gavarres ...

i el sentiment es va instal•lar en mi confortablement, sabent-se, per una vegada vencedor, quan ja quasi havia renunciat a poder-se manifestar mai més.

Des dels 17 anys, quan vaig fer el meu primer viatge totalment sola, que poques vegades havia sentit la necessitat de no marxar enlloc i reiteradament qualsevol espai de temps, real o forçat, s’havia convertit en una bombolla a la que pujar a contemplar el món. De vegades des de l’aire, d'altres arran de terra.


Més enllà del viatge, en un sentit més formal de la paraula, el que representa curiositat, esperit de conèixer noves gents i noves cultures i d’enriquir-se com a persona, el viatge per molts dels que viatgem, en siguem conscients o no, va molt més enllà de la percepció manifesta, fregant necessitats, mancances i frustracions que s’amaguen rere els replecs més ben emmidonats d’una cortina de desconeixement.

En aquest sentit no escapo a aquesta afirmació, i el viatge, per mi també, sovint té connotacions que esquitxen un present poc satisfactori, on algunes peces no encaixen en el puzle d’un ara planer, de notes de risc, aventura i exotisme que de ben segur, l’experiència ens ho diu, hauran d’injectar adrenalina a un flux sanguini endormiscat de convencionalitat.


Més enllà de les cultures alienes, dels pobles i de les gents, hi ha un univers personal a descobrir, una terra feréstega de la qual en desconeixem encara molts racons, un esperit inquiet que no troba repòs en les conviccions que lliguen a la majoria de la gent que coneixem a treballs estables, vides organitzades, hipoteques d’infart i famílies exemplars, que si bé a voltes arribem fins i tot, molt esporàdicament, a envejar, no aconsegueixen instal•lar valors a la nostra dermis més profunda, i s’escolen per l’aigüera, amarats del sabó que hem fet servir per rentar-nos, canonada avall, cap a profunditats secretes que recorren la xarxa insondable de tubs que travessen invisiblement el subsòl de les nostres ciutats, conjuntament amb la dutxa que ens torna al món de bon matí.

Viatgem per fugir o fugim per viatjar? És una pregunta que jo, personalment, m’he fet moltes vegades. I clar, no té, per descomptat, una resposta única, i de ben segur que hi ha casos i gent per tot.

Puerto Viejo (Costa Rica) – Cuzco (Perú) des d’ahir em volta pel cap. Igual que un retorn a les sublims platges de Zanzibar i una possible incursió a la desconeguda Mozambic i illa de Mafia...

Fa només cinc mesos proclamava que no anava enlloc, avui el cuquet que viu dins meu i que no es conforma encara d’un dia a dia prou amable, diu que què fem aquí, i em pregunta inquisitiu que quan marxem...

Fam de canvi, set d’aventura, incertesa d’un present que en alguns aspectes m’angoixa i al que vull donar l’esquena el més aviat possible. I de nou, viatjar apareix en el meu conscient, com l’alternativa fàcil a emocionar-me pel desconegut, a arriscar la seguretat, a viure moments difícils, passar una mica de por i una mica de gana. Desconfiar i trobar-se en la necessitat de confiar en les circumstàncies per molt psicodèliques que se’ns apareguin al davant. Fer passes endavant, tornar una mica endarrere. Buscar sopluig a la pluja suau, emmarar-se de pluja torrencial. Plorar de soledat, trobar refugi en el somriure desdentat d’un vell desconegut que et mira encuriosit o en la mirada riallera d’un nen descalç. Veure la mort de a prop, i al costat una humanitat de vida. Una cançó a l’iPod que et torna a casa i a records acollidors, una trucada per escoltar una veu que enyores, un paisatge que t’acarona les parpelles i et situa en el context. Una realitat percebuda, un company de viatge trobat a una cruïlla, una ànima reconfortant que ahir no coneixies i que avui és part del teu present i et dóna seguretat.... No saber fins on arribaràs demà i gaudir del camí malgrat intuir quina és la teva probable destinació, a la que podràs, en funció del nivell de temptació dels diferents trencalls de la ruta , arribar ... o no.

El viatge de plaer o el plaer de viatjar? Fer el turista o caminar sense perdre l'esma? Anar o venir ignorant si el món està del dret o del revés en un univers en bona part de la seva totalitat desconegut.

Puerto Viejo – Cuzco, per què no? Em sona molt més exòtic que San José – Lima ...
I quants països i històries hi deu haver pel mig: Panamà, Veneçuela, Colòmbia .. dreta o esquerra? Directe a Perú o una incursió a les Guayanes i una travessia per l’indomable interior brasiler? ... ahhh!!

Asseguda al Fresh & Ready de Passeig de Gràcia amb Aragó se me’n va la ment. I miro el rellotge i me n’adono que arribo tard a la feina, i m’és igual. Avui ja m’és igual.

Puerto Viejo – Cuzco, per què no? ... i un desig materialitzat en un llibre de viatges ... per què no?

Com deia un dels poetes del 68: "Demana allò impossible per aconseguir el possible. El somni realitat i" ... era la realitat al poder? (no ho recordo, però tampoc em sembla important ...)

Saturday, January 17, 2009

La primera gran "compra" de l'any ...

Donat que desconec el seu nom l’anomenaré Pep, doncs perfectament s’ho podria dir.

Amb un metre setanta i poc, uns texans clars, jaqueta negra i gorra marinera a conjunt, estava palplantat al costat de la pila de carros al Mercadona que hi ha sota els cinemes Oscar. Tenia les mans entaforades a la butxaca, i cara de fred. Me l’he mirat perquè just jo anava només amb una samarreta i les mànigues rebregades a l’alçada dels colzes. Feia un bon sol encara si bé és cert que l’aire era fred, i estar-se palplantat al mig del carrer no és el mateix que baixar d’un cotxe calentet de rodar per la carretera i de l’aire de la calefacció.

Les nostres mirades s’han creuat només uns segons i no he pogut evitar preguntar-me què hi feia allà. “Segurament espera algú que ha entrat a comprar un moment”, ha estat el meu primer argument.

Així que he entrat al Mercadona, i les piles de menjar, de begudes i d’altres productes varis, un munt de bosses dels quals en aquests moments mentes escric reposen al rebedor de casa meva, esperant ser endreçats al lloc que els correspon en l’ordre concertat de casa meva, han distret ràpidament la meva atenció.

He intentat anar a la idea. No m’agrada anar a comprar, m’agrada menys encara omplir les bosses a mesura que la persona que les passa per l’escàner les va apilonant unes sobre les altres, i la gent que està a la cua em mira inquisitivament, dient-te amb els ulls: “va! fes via, que jo tinc molta pressa” ... ; tampoc m’agrada descarregar-les del cotxe a casa, i sempre passen hores abans no aconsegueixo endreçar-les ...

Primer he trobat la secció dels olis i la carnisseria, que he esquivat ràpidament, i passant per les begudes (coca-coles zero, isostar, coronites i heinekens), aliments empaquetats (arròs, pasta, blat de moro, llaunes de tonyina – sense oblidar que no n’hauria de comprar i recordant l’Enric que em mataria si sabés que en compro – , espàrrecs, etc.), he arribat als frescos (softies, col lombarda, pastanagues, cogollos, ..) al pà, i uf!! Finalment els iogurts. Una ràpida passada per la secció química (detergents et al.), i cap a sofrir l’estréss de la cinta mecànica de la caixa i la gent que escull els dissabtes a la tarda per anar a passejar al super, i de cop i volta li entra la pressa per sortir-ne ..

Empenyent el carro amb tot el pes del meu cos, del que sobresortien una pila de bosses de plàstic, a les que he entaforat tot allò que no cabia a les meves bosses “ecològiques”, he sortit del super contenta de pensar que en un parell o tres de setmanes com a poc no hi hauria de tornar.

En Pep encara era al mateix lloc ...

Un cop descarregades les bosses al portaequipatges del cotxe, m’he dirigit cap a la zona on es deixen els carros, i on ell es trobava encara.

Intencionadament aquesta vegada he evitat el contacte visual i he fet el que havia de fer, mentre al donar-li l’esquena, m’he fixat més atentament en ell- "Què hi deu fer encara aquí?"

Al sortir de darrera el plafó que amaga els carros, i mentre em dirigia al cotxe, en Pep se m’ha acostat:

- Perdona!

- Si? – li he respost un pèl sobtada de que em parlés.

- Em pots donar alguna cosa per comprar una barra de pa o així ...

- Com? – realment no l’havia entès.

- Que ..., saps? Estic a l’atur. Si em podries donar alguna cosa per comprar-me menjar, una mica de pa ...

Ho ha dit en un català immaculat, sense cap mena d’accent forà. Un català de comarques amb certa connotació rural, si és que n’hi he d’atribuir alguna.

He trigat uns segons a respondre crec. En cap moment se m’havia acudit des que l’he vist en arribar al Mercadona que era un pidolaire. I de sobte he recordat moments dels viatges a països “pobres”, en que aquesta escena es repeteix una i altra vegada al dia ...

- Doncs si vols et dono menjar, però no diners. Què et sembla?

- Em sembla bé, m’ha respòs amb un sormriure franc.

I amb això li he fet gest de seguir-me fins al cotxe, on obrint de nou el capó, he tret una de les barres de pa de cereals que havia comprat i he fet gest de donar-li.

- Ostres, gràcies!

- Espera!

En tornar la vista al cotxe, on les bosses s’amuntegaven les unes sobre les altres, farcides de tota mena d’aliments que podrien atipar unes quantes persones uns quants dies, i al recordar, que a banda dels amics que aterren ara i adés a casa meva, tot, tot, era només per mi, m’he descobert un pèl miserable. Un sentiment també que he sentit moltes vegades quan amb tot de dòlars a la butxaca i com a poc tres targes de crèdit entre la motxilla i els mitjons, o el sac de dormir, m’he passejat pel mig de misèria i, en ser demanada “ajut”, he correspost amb un àpat o amb alguna cosa comestible que portés a la meva bossa. Una gota d’aigua en un oceà de desolació.

- Té! - he agafat el paquet de tonyina que havia comprat i l’hi he donat. Emporta’t això també.

- Moltes gràcies – ha dit amb els ulls sobtadament oberts que s’han descobert brillants i blaus, color del que no m’havia adonat fins aleshores. I amb el pa sota el braç, ha marxat caminant cap al lloc del que havia vingut, sota la meva mirada escrutadora ...

He entrat al cotxe i he pensat que potser si és cert que hi ha una crisi, aquesta crisi de la que tothom se n’omple la boca, i que ja no es restringeixi només a sectors marginals – o suposadament marginals, pels que podríem entendre immigrants, estrangers, etc. Una crisi, de la que, a banda de veure pujar els preus dia rere dia, jo, afortunadament, poca cosa n’he patit. No és que en dubti, només que a voltes em sembla que se’n fa un gra massa i que ja comença a servir d'excusa per a qualsevol banalitat, entre elles, els abusos laborals que pateixen els treballadors en una conjuntura que, d’entrada, fa por i et coacciona subconscientment a aguantar allò que, potser, en una altre context, no aguantaries ..

I he pensat en coses que ara no venen al cas i que ja sabreu en el seu just moment, i he pensat que en Pep podria ben bé ser jo algun dia ... i m’he sentit culpable d’haver-li donat només una barra de pa i un paquet de llaunes de tonyina ....