Friday, February 26, 2010

La felicitat és el viatge, no la destinació


L'Eufemisme de “passar a ser col·laborador” fou una forma elegant de sortir per la porta d’aquell despatx de bones maneres, i donat que no era una idea especialment original, sembla que, ambdós, varem tenir la mateixa ...

La consternació fou també, intueixo, una cosa compartida i és ben cert, com diuen, que de A a B hi ha la mateixa distància que de B a A, en el ben entès que – com explicarien les lleis de la geometria, no s’esculli arribar-hi per un camí diferent. Aquest, crec, no era el cas i, parlant en química, la sobresaturaciío no admetia més solvent.

D’això ara en fa exactament un any i, malgrat haver sortit del foc per caure a les brases, no me’n penedeixo gens i ho tornaria a fer.

Diuen que les decisions valentes són les que es prenen a desgrat de la pròpia comoditat, les que ens requereixen treball per millorar alguna àrea personal que volem canviar, i  sobretot, les que s'orienten a un objectiu clar.

En aquest sentit, em ve al cap una de les meditacions de Krishnamurti, un dels escriptors que més m’ha inspirat en trobar la calma, en aquells moments en que l’he perduda.

Al seu magnífic llibre The Book of Life, a l’entrada del 14 de juny amb títol “No hi ha cap lloc on arribar”, que tradueixo directament de l’anglès, Krishnamurti diu:

“ .... Vols saber si has arribar. Això indica, no és així, que estàs escoltant per assolir  un estat en concret, un lloc on mai res et destorbarà, on trobaràs felicitat perpètua, èxtasi permanent? Però com he dit abans, no hi ha arribada, només existeix el moviment d’aprendre - I aquesta és la bellesa de la Vida. Si hi arribes, no queda res més. I tot tu has arribat o vols arribar; no només a la teva feina, sinó en tot el que fas; i estàs insatisfet, frustrat i et sents miserable. Senyors, no hi ha cap lloc on arribar, només hi ha el moviment d’aprendre que esdevé dolorós només quan hi ha acumulació. Una ment que escolta amb total atenció mai buscarà resultats perquè constantment s’està desplegant, com un riu, sempre està en moviment ...”

Jo m’imagino el riu del que parla Krishnamurti com un enorme llit d’aigua amb tot d’afluents, cada un responsable de donar moviment a una àrea de la nostra vida, i que puja o baixa de cabal en funció del règim de pluges a la capçalera (que depèn totalment de nosaltres i de la nostra capacitat de nodrir-lo) i dels obstacles que ens anem trobant pel camí. Com més aigua, més moviment, com més obstacles que facin de rescloses o de trampes, siguin càrregues que portem del passat, pors inconscients, limitacions, bloquejos, situacions que sense saber perquè ens angoixen, més dificultat tindrem de crear moviment i de, amb ell, com diu Krishnamurti, anar aprenent del què ens anem trobant amb una ment totalment lliure. L’objectiu no és arribar a un final que pensem que ens farà feliç, sinó gaudir del trajecte, assaborir-lo, i quedar-nos amb tot allò que ens aporta.

Fa un any jo no gaudia del camí, estava ancorada en una piscina de riu, aparentment plàcida, on l’aigua com a recurs vital assimilable al que ens aportaria a un estatus social-econòmic ben reconegut, hi abundava, però no hi havia moviment, i sense el moviment, resulta que havia arribat a un punt mort on em sentia atrapada i desmotivada.

Ara fa un any doncs, des que vaig sortir de l’aparent comoditat de la gorga, que em moc, que no paro de moure’m, sovint sense saber si a dreta o a esquerra, a voltes sentit una fulgurant inconsistència i manca de criteri en les meves orientacions, i massa sovint amb cert vertigen de perdre el nord o la vista de lla llera del riu que m’acull. Però em moc i això em fa sentir viva, encara que la vida sigui molt més dura a aquest costat del riu.

Quan m’envaeix la por i em sento desconcertada, sovint amb coincidència amb la lluna plena o amb atacs de supèrbia i omnipotència que em porten a voler saber, a voler arribar, a voler concretar, etc., busco refugi en alguna platjeta de riu calmada, cerco arribar a alguna vorera que em doni recés, que m’aculli i em digui que pertanyo a algun lloc, que he arribat a algun indret, que hi ha un espai predestinat per mi que m'ha de fer, necessàriament feliç.

Aquest lloc, com molt bé Krishnamurti diu, no existeix i un no triga massa en adonar-se’n. Voler-lo forçar per por a seguir gaudint d’un viatge que no sabem a on ens portarà, només ens porta directament a un lloc cert: al Samsara.

Ho tornaria a fer perquè val més no saber on vas però aprofitar la ruta en fer-se gran i fort en el gran viatge interior que ens ofereix el aprendre de la vida, que viure esclavitzat buscant en les coses materials, en les feines, en els estatus socials o en les persones, per més que les estimem o pensem que ens estimen, una felicitat que només podem trobar dins nostre.

Com li diu en Morpheo a en Neo a la primera pel·lícula de Matrix, quan aquest no vol admetre què és màtrix i entra en un procés de negació: “ningú et va dir que seria fàcil. Jo només et puc oferir la realitat”.

I aquí entrariem a .. "la realitat existeix"? però ho deixaré aquí ...

Malgrat tot, continuo en moviement.