Salus Infirmorum de Banyoles o la Cambra dels Horrors

Còpia de la carta que he enviat aquest matí a la premsa local.

***

La primera cosa que vaig aprendre al meu curs de socorrista a la Creu Roja va ser: “a un trauma no se l’ha de moure sota cap circumstància i se l’ha de traslladar immobilitzat fins que no es descarti tot perill de lesió medul·lar”

No em sorprenc en absolut i m’entristeixo en llegir una carta a El Punt amb data del 16 de maig del 2010 on es relata la trista vivència de la petita Sara a l’haver hagut de passar per mans de la Germana Paz a la Clínica Salus de Banyoles.

Malauradament jo vaig viure una experiència semblant el passat dia 6 de maig quan, després de tenir una atropellada caiguda d’un cavall, em varen portar fins a la Clínica Salus amb un dolor intens i punxant a l’esquena.

Lluny de qualsevol protocol d’emergències i amb total negligència mèdica, en cap moment se’m va immobilitzar i se’m va demanar de caminar jo mateixa (d’anada i de tornada) a la sala de radiografies, molt abans de saber doncs quina era realment la meva lesió, mentre el Dr. Haro i l’abans esmentada Germana Paz s’ho miraven de l’entrada del box estant,

A banda d’això, aquesta darrera va atentar a dreta i esquerra les venes dels meus canells, furgant amb l’agulla, en fraudulents intents de posar-me una via, escridassant-me perquè em movia quan em feia un mal totalment horrorós i no podia deixar de tremolar encara de l’ensurt, fins al punt que em va punxar un nervi i em va deixar la mà enrampada amb morats, grocs i blaus de tots colors, encara avui dotze dies després de l’accident, mentre em cridava, de males maneres, que parés de queixar-me, que no n’hi havia per tant ...

De males maneres també el Dr. Haro em va preguntar si renunciava als calmants, al que jo vaig contestar que no, sempre i quan me’ls posés una altra infermera, i a poder ser per via intramuscular. D’aquesta petició a la injecció, per part d’una altra infermera que va ser carinyosa i considerada amb mi, varen passar pel cap baix 60-70 minuts; fet que vaig considerar un castic per haver-me negat a les proves d’assaig i error de la Germana Paz amb la meva persona.

Per sort la meva lesió era només una vèrtebra aixafada sense afectació de la part posterior de la columna i les negligències de la Salus no varen tenir més conseqüències que la mala estona passada i uns canells destrossats. D’haver estat realment més greu, potser a dia d’avui ho estaria escrivint d’una cadira de rodes.

Crec que la professió sanitària requereix de bastant més que de coneixements tècnics i trobo que qui no tingui ganes d’empatitzar i d’estimar una mica a les persones que arribem espantades i adolorides a un hospital, sigui aquest o un altre, més els valdria dedicar-se a altres temes.

Comentant-ho amb gent, no he trobat persona que no m’hagi parlat malament d’aquest a Clínica i de les seves pràctiques i tracte. Potser ja va sent hora que s’hi faci alguna inspecció de qualitat mèdica i potser també ... “emocional”: