Anapia i Copacabana: Dues experiències diametralment oposades del complex poliedre del turisme

Des que Thomas Cook va crear el primer precedent del què serien els viatges organitzats ja a l'any 1841, aquesta activitat, amb clars precedents en la Història degut a motivacions de tota mena: polítiques, religioses, de salut, etc., ha donat infinitat de voltes i avui en dia podem trobar, movent-nos només en distàncies geogràfiques ben minses, exemples clars de les seves múltiples facetes i de les seves tendències d'evolució i/o de des-evolució (que d'altra forma es podria anomenar corrupció, perversió o malversament ...)

El llac Titicaca, al seu extrem més austral, just quan limita amb Bolívia, forma una petita llacuna que rep el nom de Laguna Wiñaymarca. Buscant fugir de l'oferta massiva que podríem assimilar al Sol i Platja a un llac i a quasi 4.000m d'alçada als altiplanos andinos, vàrem optar per visitar una petita illa dins aquesta llacuna on, bàsicament, no et porta cap tour organitzat i on el temps, quasibé, resta aturat en la placidesa i el benestar d'un dia a dia sense rellotges ni anars i venirs frenètics.

Podríem dir que, una mica, hi vàrem arribar de punyetera sort. Des de Yunguyo, petita localitat fronterera amb Bolívia, al sud del llac Titicaca, cal anar a Puerto Hermoso, que de "puerto" no en té massa res, doncs és un petit embarcador on de tant en tant arriba alguna barca a motor i unes quantes més a rem però que, certament, és ben bonic.El taxi ens va deixar a un embarcador que resulta que no era del que sortien les barques i preguntant a un senyor que quasibé va aparèixer del no res, ens varen enviar una mica més avall de la carretera, on "después de caminar hasta cierto lugar" (literalment!!), hauríem de trobar una desviació cap al llac amb un altre petit embarcador al fons on “quizás hoy sepa llegar una barca” ...

Només un cop allà, enmig del no res, matant l'estona menjant mandarines i mirant com un grup d'homes carregava tronc rere tronc de llenya d'eucaliptus a un camió, vàrem saber que les embarcacions anaven a l'illa només els dijous i els diumenges; i vet aquí que era dissabte!!! Però la sort afavoreix a aquells que creuen en la seva causa - o així ho explicaven l'Alex Rovira i en Fernando Trias de Bes al seu reconegut bestseller - ... I sigui per sort, per fe o per casualitat, al cap de poc més d'una horeta de rondar pel "port", va aparèixer a l'horitzó una petita embarcació ... la del senyor Froilan Francisco que, "casualment", havia vingut a portar a uns passatgers perruans, i retornava a l'illa, "casualment" de nou, a la que, entre tantíssimes que hi ha, volíem anar nosaltres: a Anapia!!

A l'arribada, un cop la va localitzar el Sr. Froilan Franisco, ens va rebre la senyora Teodora - Presidenta de l'Associació de Turisme de l'illa-, que després de donar-nos una càlida benvinguda, ens va explicar que el turisme el tenien organitzat a nivell de comunitat com a una experiència de Turisme Vivencial, al temps que ens informava que nosaltres érem, en aquell moment, enmig de la petita població de 270 habitantants, en una illa d'escassos 120 quilòmetres quadrats, els únics turistes /visitants. Aquesta dada sembla o pot semblar insignificant potser, però pren cert relleu si un la compara amb el fet que altres illes, les més comercialitzades (Islas del Sol y la Luna, Taquile, Amantani, etc.) reben de l'ordre de 50.000 visitants/any, mentre que Anapia, no passa dels 100 anuals en el moment present.

De la mà d'una organització sense ànim de lucre, La Asociación para el Desarrollo Sostenible ADETUR, es varen crear cinc comitès amb gent que porta petits negocis locals, i a l'any 1999 varen arrancar una oferta d'allotjament comunitari que, avui en dia, es basa en dotze families que, un cop adequada amb certes "mesures de qualitat" alguna habitació de la seva pròpia casa (higiene, oferta de menjar, bany, etc.), ofereixen allotjament a visitants de forma rotativa; és a dir un cop cada un en estricte ordre que es respecta escrupulosament. D'igual forma, les barques comunitàries que van fins a Puerto Hermoso segueixen un ordre establert, el que facilita que entre ells mateixos no s'acabin barallant per pujar més persones a la seva embarcació que el seu veí, cosa que, ens varen explicar, ja havia passat temps ençà, abans de que arribessin a l'acord d'organitzar torns rotatius.

Una iniciativa semblant, si bé a un nivell molt més massificat, i només pel que fa a les embarcacions i a les illes que es visiten, són els Urus, o illes flotants que es troben a mitja hora en barca de Puno. Illes que suren literalment sobre el llac, fetes de tòtora i ancorades al fons del llac per enormes pedres per evitar, com ens varen explicar en la nostra visita just el dia abans, despertar-se a Bolívia.

Però tornant a Anapia ...

Pel que feia a la casa, a nosaltres, ens va informar la Sra. Teodora - un cop manifestada la seva sorpresa per la nostra arribada inesperada a l'illa - ens havia tocat la casa número 7!! La casa de la Sra. Maria Teodora (que per ser un nom ben curiós, es va repetir consecutivament dues vegades en dues dones que vàrem conèixer una darrera l'altra).

La Maria Teodora no hi era, havia anat a cuidar el seu bestiar (concretament quatre vaques i un vedell, sis ovelles, dues gallines i un porc) a una illa del costat, però si volíem podíem deixar les petites motxilles que portàvem a casa d'ella (la Teodora, no la Maria Teodora), i anar a passejar. Ja ens avisarien quan tornés la Maria Teodora ... i és que a l'illa és impossible passar desapercebut i tothom ho sap tot, quasi abans que tu mateix.

A poca estona d'haver pogut gaudir d'un tranquil passeig i d'una espectacular posta de sol al llac absolutament sols, ens vàrem poder instal·lar. La Maria Teodora era una dona grossa i grassa, com la majoria de les dones rurals per aquestes contrades, que vestia, també a la manera local, enormes faldilles que al temps que confonen la seva anatomia, adhereixen volum i deformen encara més la mateixa. Amb només 35 anys portats tant bé com permet aquí la dura vida rural, tenia un cert aire que, per ser ingenu,espontani i jovial, un fàcilment podria arribar a confondre amb característiques puerils.

Ens va acollir afectuosament i ens va mostrar la nostra habitació: una petita cambra amb dos senzills llits coberts amb un munt de mantes que ella mateixa havia confeccionat amb llana de les seves ovelles; doncs malgrat que l'illa posseeix un petit microclima que la fa una mica més càlida que la zona de Puno, tant bon punt el sol es retira a descansar a l'horitzó, el fred es fa intens i se t'aferra a la pell, malgrat les capes de roba.

El sopar i l'esmorzar són àpats compartits amb la família, en aquest cas, amb la Maria Teodora que no va costar massa adonar-se, un cop haver conversat amb ella una estoneta, de perquè mai s'havia casat i per tant, vivia sola, cosa poc habitual per una dona de la seva edat en un sistema social com en el què vivia:

- Yo ya estoy demasiado ocupada para recoger por la noche a un borracho del suelo!!

I és que es veu que - sempre segons la seva versió - els homes de l'illa han trobat - reinventant la roda - la manera de passar-se la fred a s'horabaixa abans d’anar a casa a refugiar-se sota les faldilles enormes de les seves dones.

Amb una intel·ligència congènita i un esperit viu que es deuria haver desenvolupat fins allà on les limitacions pròpies del lloc on havia nascut i del poc accés a la educació del que havia pogut gaudir, això deixant de banda el factor "gènere" (femení en aquest cas), la Maria Teodora havia estat membre entusiasta del projecte des dels seus inicis i, veient que no podia donar un bon servei si no es podia comunicar amb la gent que arribava a casa seva, havia après anglès tota sola, a casa seva, un cop arreglat el bestiar, cuinat, fregat, teixit, etc., amb l'ajut d'unes cintes i d'un simple ràdio casset...

La seva perseverància per tirar endavant i ajudar a mantenir uns quants germans que encara vivien amb els pares i que només servien per asseure's al sol i matar el temps sense fer res, l'havia portat a ser una de les persones emblemàtiques a l'illa, de la que fins i tot feia de guia local d'algun dels estrangers que hi arribaven de tant en tant, als que s'emportava a cuidar el bestiar, a recollir llegums i verdures de la seva chacra (hort), o a passejar en barca per la bonica llacuna flanquejada d'herbes seques daurades com fils d'or que contrasten ferotgement amb el blau intens de l'aigua. En un parell d'ocasions fins i tot, a través d'ADETUR, havia anat tant lluny com Lima per fer xerrades a la universitat sobre la seva experiència en l'àmbit del turisme vivencial, explicant els detalls del projecte d'Anapia, el qual va sortir guanyador en un concurs per ser el més notori de tots els que s'havien presentat.

Xerrant xerrant, aquell matí, ens va explicar mentre nosaltres ens delíem amb un plat de fideus amb verdures que ens havia preparat per sopar, un ocellet havia entrat a la seva cuina, mentre ella preparava el menjar pel seu chancho (porc) i el seu gos, en Cano, i s'havia posat a cantar tot mirant-la. Segons la Maria Teodora, això passava només quan algú havia d'arribar, és a dir, com a anunci d'una visita inesperada, cosa que ella preveia com a improbable, per no dir impossible, en aquell dia perquè ningú l'havia avisada ... i li va fer saber així a l'ocellet, tot foragitant-lo de la cuina; quan en realitat, el pobre animaló tenia tota la raó del món: havíem d'arribar, inesperadament, nosaltres!!

Tot plegat ens va commoure una mica i la pau i la serenor que regnava a l'illa va fer que ens volguéssim quedar. Desafortunadament el dilluns no hi havia barca - a excepció que costegéssim nosaltres sols de la nostra butxaca tota la embarcació - pel que al dia següent d'haver arribat, a les 6 del matí, just a temps de veure sortir el sol a l'illa per la que primer surt l'estel Rei al Perú (segons els seus vilatans), vàrem deixar Anapia.Però com que tot té una harmonia a l'univers i la dualitat de la que no ens deixen de parlar-nos en relació als Inques, imagino, deu ser certa, ens esperava una nova aventura que posaria el contrapés a la nostra experiència un pel màgica a Anapia.Passant per Yunguyo, després de les dificultats d'aconseguir una plaça dins un dels combis que ja passaven atiborrats de gent anxovada doncs era dia de mercat, vàrem creuar la frontera - sense cap mena de dificultat - fins a Bolívia, i amb una altra combi - després de canviar uns pocs soles a bolívares - vàrem arribar en uns escassos 20 minuts a Copacabana; un nom exòtic per una destinació turística prou important a les ribes del Titicaca, que aquí es mostra en la versió d'extenses platges flanquejades, als llocs menys urbanitzats, per vegetació replantada (eucaliptus, pins, etc.) i aigües tranquil·les.

Copacabana és casa de la Virgen de la Candelaria, una verge molt estimada per la gent de la regió i la qual, "casualmet", en aquells dies, celebrava la seva major festivitat, el que havia portat milers de feligresos fins a la ciutat, a congregar-se i a celebrar amb cintes de colors, focs artificials, coets, molta cervesa i plats enormes de truita de riu fregida, una data tant marcada.La ciutat, certament agradable al costat del llac, vessava de gent i d'alegria que d'alguna manera se't contagiava; així que ens vàrem unir a la cervesa i a la truita a la planxa ... i després de visitar la verge en qüestió i el Santuario de las Velas, on se l'adora, vàrem fer via de nou cap a la frontera, de retorn cap a Perú, i posteriorment cap a Puno, on teníem l'hotel i les motxilles grans.

Tornant a les formes de turisme i a les diferents sensibilitats que aquesta activitat econòmica creixent pot generar tant en l'oferta com en la demanda, una petita mostra d'una altra cara de la moneda del que havia estat Anapia, no va trigar massa en manifestar-se.Els tràmits per entrar o sortir d'un país, quan es fa per terra, són dobles: primer fas els tràmits de sortida del país que deixes i, ben lògicament, acte seguit fas els tràmits d'entrada al país al que vols accedir.Donat que nosaltres sortíem de Bolívia per entrar a Perú, ens vàrem dirigir a l'oficina d'aduana del primer país esmentat. Feia escasses dues o tres hores potser que havíem entrat, fent-li saber així a l'oficial que ens va fer el tràmit d'entrada, quan ens va demanar per quant de temps pensàvem romandre al país. ...Però ai!!! ja ho diuen que a Bolívia qui no córrer vola!!

- Españoles, verdad? - va dir tot donant un cop d'ull als nostres passaports - sigan por aquí por favor (al que nosaltres ja ens vàrem fer la primera mirada de "sospita").

- Miren, saben qué pasa, - va proseguir - que resulta que el tiempo mínimo de estadia en Bolivia son 24h; y claro, ustedes recién que entraron y ya van a salir ...- Pero no se preocupen - va continuar abans que cap dels dos tinguéssim temps d'obrir la boca

- nosotros ya entendemos que el turista va apresado y ... no se preocupen - va repetir per enfatitzar la seva bona voluntat - ya lo vamos a arreglar. Sólo les va a costar 10 dólares listo!

No va venir gens de nou!!. Des del primer "sigan por favor" a una altra sala, un ja podia mig preveure que ens intentarien engatussar. I bé, és ben probable que molta gent amb presses, poca experiència en viatges no organitzats, a hores baixes, i demés circumstàncies que dificultarien una situació tal, acabin "picant" i pagant el rescat del seu passaport - que aleshores, és clar, estava a les seves mans...

Però no va ser el cas i quasi a l'úníson, complementant els comentaris l’un de l'altre, vàrem formular les nostres protestes que si varen començar només demanant on estava escrit tal normativa que la volíem veure, va continuar amenaçant amb anar a buscar a la policia (que del cert deu estar compixada amb ells!), i va créixer acusant al funcionari de corrupció i d'extorsió al turista ... Vàrem tenir sort suposo i ell va cedir, després d'un patètic numeret d'anar a parlar amb un superior perquè per un cop ens concedís una excepció i ens deixés passar "gratuïtament". Així, després d'entrar i sortir a una habitació annexa que, probablement, estava buida, ens va segellar els passaports i ens va deixar marxar ...

...no sense estalviar-se escoltar una ironia ben amagada sota una màscara d'agraïment i d'amabilitat pel seu "favor" per part de'n Bernat:

- Gracias señor, realmente ha sido usted muy amable!!

I quasi sense poder aguantar més el riure vàrem tornar a Perú, on al dia següent una agència de viatges ens havia d’estafar els mateixos deu dòlars que els nostra karma havia decidit que - d'una manera o altra - havíem de pagar ....

Les fotos relacionades amb aquest post i algunes pendents (per exemple Puerto Maldonado i la Reserva Nacional de Tambopata), al lloc de sempre!

À plus!!

La via Romana de Sudamèrica: El camí Inca.

Més de 30.000km des del nord de Quito fins al sud de Santiago de Chile que unien (voluntàriament ... o no!!)centenars de pobles i cultures pre-incaiques sota el regnat fruït de l'Imperi més gran que mai ha existit al continent sudamericà.

******

Si bé és cert que Pizarro hi va tenir molt a veure també, el declivi de la civilització inca va començar ja abans pel que podriem anomenar burdament un “afer familiar mal resolt”.

La llegenda diu que al S.XII, al primer Inca, anomenat Manco Capac, se li va encomanar la tasca de trobar el melic del món, aquell lloc on seria possible enfonsar un bastó d’or dins la terra, fins que aquest desaparagués ... i aquí és on es va iniciar tota la “moguda” ...

...però deixeu-me anar uns quants segles endavant i prometo tornar a aquesta història ben aviat.

El novè Inca, de nom Pachacutec, i més conegut al llarg de la Història per ser el que va donar l’estigma de conqueridors a aquesta civilització, es va autoproclamar Inca (que vindria a ser Emperador), i va iniciar una bèl·lica campanya d’assimilació de cultures pre-colombines que va durar més de 25 anys.

A Pachacutec el va succeir el seu fill, Tupac Yupanqui, qui va continuar dramàticament estenent un Imperi que a aquella època ja abastava des del sud de Santiago, a Xile fins ben bé a la frontera d’Equador amb Colòmbia.

Huayna Capac, onzè Inca i fill de Tupac Yupanqui, va viure i regnar en l’època en que, inesperadament – si més no per ells – els espanyols varen “descobrir el nou món”.
A banda de la bel·licitat de les campanyes de colonització, del vell món es varen portar infinitat de malalties que el nou món no havia conegut mai, i que va acabar amb poblacions senceres assatjades per epidèmies de grip i galteres entre d’altres ... I d’una d’aquestes malalties és de les que, malauradament – per la Història dels Inques si més no – va morir Huayna Capac. Això era pels volts de l’any 1525, i just abans, i en un intent d’acontentar a tots que posteriorment es va provar com a catastròfic, va dividir el seu imperi entre els seus dos fills “reconeguts i/o oficials”. El nord el va deixar a Atahualpa, i el sud a Huascar.

Els primers anys es varen desenvolupar tranquil·lament, amb cada fill disposant per la seva part d’imperi ... però la calma va durar poc i en breu la cobdicia i la voluntad de posseir un imperi sencer sense haver-lo de compartir, va donar lloc a una guerra civil.

I resulta que en això, que realment els mantenia ocupats dia i nit, Pizarro va arribar per aquestes contrades i va començar la seva pròpia escabetxina. Voltava l’any 1532 quan després d’aniquilar a milers d’indigenes, Pizarro va capturar a Atahualpa en una emboscada, el va fer presoner, i despres de cobrar-li un impost revolucionari per la módica quantitat de dues habitacions plenes de plata i una plena d’or que li haurien de retornar la llibertat, el va assassinar a sang freda i va continuar la seva marxa victoriosa amb la intenció de conquerir Cuzco, ciutat dissenyada en el seu temps per Pachacutec amb la forma d’un puma i , originariament, al segle S.XII assenyalada pel primer Inca Manco Capac, com el lloc on residia el melic del món!! (qosq’o, en quechua vol dir melic del món) ... i per tant, màxima icona de la civilització Inca al llarg de la Història...

***
Després de reposar uns dies a Huanchaco petit poblet costaner al nord de Lima i a 12 escassos quilòmetres de Trujillo, des d’on varem poder visitar les ruïnes de la ciutat monumental per-colombina de Chan-Chan i els Temples del Sol y la Luna, vàrem seguir viatge en bus cap a Lima, des d’on, posteriorment, un còmode vol de poc més d’una hora ens va deixar a la gèlida – climàticament parlant – Cuzco.

Un cop deixades les motxilles a l’Hostal Apapacho, senzill però net i – importantíssim – amb aigua calenta!, la primera aproximació a la Plaza de Armas de la ciutat ja ens va deixar bocabadats: Imponent, realment!!!, tret que s’aguditza quan, al capvespre, les infinites llums de la ciutat i dels petits turonets que l’envoltes s’iluminen donant lloc a un paisatge quasi màgic penjat a més 3.400m d’alçada.

Amb coses encara per veure a la ciutat, a la que tornarem demà per fer encara alguna incursió a les ruïnes inques de Valle Sagrado, ens vàrem enbarcar en un trekking de 4 dies que, com a punt culminant i últim, ens hauria de portar a la ciutat més sagrada dels Inques: el Machu Picchu.
La raó per la que aquesta ciudadella no surt esmentada a cap de les cròniques dels conqueridors espanyols és senzilla. Vista la destrossa d’aquests sobre els poblats que decidien colonitzar, els inques varen prendre la decisió d’abandonar la seva ciutat sagrada i deixar que la selva, tornant al seu curs natural, prengués possessió de les impressionants construccions, fins a engolir-les i fer-les pràcticament imperceptibles a cap d’ull.

No va ser fins a l’any 1911, quan l’hisoriador americà Hiram Bingham, que, de fet, buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, darrera ciutat on es pensaba que s’havien retirat els inques, va topar, quasi casualment, amb allò que restava sota la vegetació, de les runes de la ciudadella del Machu Picchu.

Hi ha diferents maneres d’arribar al Machu Picchu, i la clàssica i més inmediata és fer-ho amb tren des de Cuzco fins a Aguas Calientes, on un té l’opció de pujar els més de 1.500 esglaons de la ruta inca a peu, o agafar un bus “ecològico” – que no em va quedar massa clar per què ho era, entre altres coses per l’olor a monòxid de carboni que desprenia al seu pas.

Amb bus des de Cuzco fins a Ollaytaitambo, la nostra ruta descenia en bicicleta fins a Santa Teresa, on hauriem de fer la primera nit. El temps ens va ser poc favorable i a banda de la fred intensa, que ja començava a ser un clàssic, plovia suficientment com per no veure massa res. Malgrat les ganes de rodar, no li vaig trobar l’alicient i de les 15 persones del nostre grup, vaig ser la única que va proseguir el viatge en bus, per trobar-nos vall avall amb els valents ciclistas que arribaven poc a poc xops i una mica fastiguejats de la remullada i de la no-visibilitat.

Després d’una nit a Santa Teresa, la ruta va prosseguir, a peu, aproximadament uns 23km, fins a la població de Santa Maria, on varem fer segona nit, seguint una de les nombroses rutes inques que creuen aquesta part de sud-amèrica. El sol era calent, el paisatge impressionant, i en Marco Antonio, el nostre guia, un peruà amazònic encantador que ara i adés en il·lustrava amb històries de l’època dels inques, o amb interpretacions del paisatge o de la vegetació que anavem creuant.
De Santa Maria varem caminar, una ruta una mica més curta, fins a Aguas Calientes, població mega-turística al peu del Machu Picchu on trobar-se un Starbacks al mig de la Plaza de Armas, tampoc no sorprèn tant.

A les 3 del matí següent ens llevàvem per començar l’ascensió al Machu Picchu, a temps de veure la sortida del sol i a temps d’aconseguir entrades – que no costen res més però que són limitades a 400 per dia, per pujar al tant o més popular Wayna Pichu, o muntanya jove que acompanya sempre el rerafons de les fotos-postals oficials/standard de la retratadíssima ciutat monumental.

A l’estil “Hoy empiezan las rebajas del Corte Inglés”, la gent, un cop passat el control de les entrades, s’arranca a córrer fins a l’altre extrem de les ruïnes, amb l’objectiu d’aconseguir entrades pel cobetjat Wayna Pichu, més d’un miler d’escales més, en absolut pendent vertical, que si bé et deixen baldats els bessons i els quadríceps, compensa en escreix la magnífica visió de les muntanyes i de la ciutat monumental just allà baix, uns escassos 300m més avall.
El verd es intens, el sol és escruixidor i els paisatges indescriptibles. Els quatre dies de caminata, si no fos que per ells mateixos ja valen la pena, adquireixen nou valor quan veus, realment, per què els has fet.

La companyia d’una familia de suïssos d’una cordialitat i simpatia encomanadissa, i d’un troupe de francesos “curiosos” que es varen revel·lar finalment sociables i riallers va ser el pack adicional del viatge i, realment, va fer una miqueta de pena haver-los de dir adéu.
El retorn a Cuzco va ser per poques hores, doncs al matí següent teníem un vol fins a la població de Puerto Maldonado, dins el Departamento de Madre de Dios, altrament coneguda com la Capital de la Biodiversidad per trobar-se al cor de la Selva Amazònica Peruana.
Sense plan definit, només amb la voluntad de passar uns dies a algun dels nombrosos lodges a la vora del riu Madre de Dios, dins la Reserva Nacional de la Biodiversidad Tambopata, varem començar la cerca.

Descartats els més cars, descartats els més econòmics; varem cloure la cerca un cop coneguda l’opció que ens oferien des de les oficines a ciutat del lodge Corto Maltés.

A només uns 40 minuts en barca pel riu, aquest bonic establiment, amb acollidors bungalows individuals repartits per un jardí tropical ben cuidat, amb una cuina excel·lent i un personal d’allò més atent i entrenat, ens va semblar un petit paradís a la Terra per descansar uns dies. Entre descans i descans, és clar, varen haver-hi visites, tant a peu com en barca per diferents indrets de la selva – més o menys primària – dins la Reserva Nacional. La companyia de la Lola, en Tuqui, en Pedro i en Paco, tres lloros de diferents espècies i un tucà d’un blau espectacular, tots ells mascotes del recinte, varen acabar de fer les delicias de l’estada.

Si bé no totes, he penjat algunes fotos al lloc de sempre.

Fins aviat!

Mun

Va de Blanc. Del Nevado Chimborazo al surf de les aigües del Pacífic equatorià.

El moment més emocionant a l'Equador, fins al moment, el podria situar a uns 5.300 metres per sobre el nivell del mar, a només 1.000 metres del cim del volcà Chimborazo, quan després de caminar des del primer refugi a 3.100m, mig a cegues enmig d'una boira persistent, el cel es va obrir sobtadament i el Nevado Chimborazo (com anomenen aquí a les muntanyes nevades) va aparèixer fantasmagòric, altiu i sense reserves, davant la nostra mirada atònita de tanta magnificència i bellesa.

Arribar-hi des de Riobamaba, on havíem dormit a casa en Juan Pablo en condicions més aviat precàries que compensaven només la seva simpatia i amabilitat, era possible, si es volia fer en un dia, únicament amb transport privat. Des de l'oficina de turisme ens varen recomanar el Sr. López, un guia expert en la zona que tenia el seu propi cotxe; i així va ser com a les 7 del matí següent sortíem cap al dubte de si seriem capaces d'assolir una alçada que mai havíem culminat abans.

El paisatge des de Riobamaba, i un cop deixada enrere l'àrea periurbana de la ciutat, es composa de petites comunitats enmig de les verdes muntanyes, comunitats que, en general, parlen Quichua (o Quechua), una familia de llengües originaries de la regió del Andes i que es creu que parlen entre 9 i 14 milions de persones al món.

Es diu d'aquesta llengua que és un idioma dolç, i es diu això perquè sembla ser que no existeixen paraules "dolentes"dins el seu vocabulari; de manera que per dir alguna paraula negativa, cal fer servir la paraula "positiva", anteposada per la negació "no". Per exemple, per dir "estafador", es podria dir "no honrat", o per dir "mentider", es diria "no sincer" ...

Així, igualment, la toponimia de la regió i el nom de la majoria d'accidents geogràfics, com per exemple els nevados, porten noms Quichua que tenen un siginficat. Per exemple, Quilotoa vol dir "dent de princesa" (quilo = dent; Toa = Princesa); Cotopaxi vol dir "coll de la lluna" (coto = coll; paxi = lluna), i així anar fent ...

Segons ens va explicar el Sr. López, la capa orgànica de la terra aquí, degut principalment a l'orígen volcànic de la regió, es composa de fins a 5m de terra negra molt fèrtil on es cultiven en vertical papas, fabes, choclo, cibada, blat de moro, cebes, etc, principals elements de la dieta local, que donen lloc a un bonic i impressionant patchwork de diferents tonalitats de verds i ocres que et deixen bocabadat.

Poc a poc, a mesura que es puja en alçada, els cultius van quedant enrere i, just després d'alguns boscos d'eucaliptus i pi insígnia sobrevinguts que malmeten la terra i enlletgeixen la panoràmica general, apareix el pertinent paisatge del páramo, amb la seva vegetació baixa i adaptada als forts vents i a l'alçada, del que sobresurt una mena de matolls que jo vaig associar ràpidament al llistó mediterrani (Brachypodium sp.), però que no tinc la certesa que siguin, de fet, ni parents llunyans més enllà d'en una semblança fenotípica.

Després d'una tassa de xocolata calenta i ben amargant per entrar en calor abans de començar l'ascensió, a poca distància d'un grup de belgues tan mal equipats com nosaltres mateixes, varem començar la marxa.

Malgrat l'alçada i potser perquè ja venia aclimatada de feia dies a dalt de la Sierra Equatoriana, no vaig patir en cap moment cap ròdols o malestar, fet que si va assajar - molestament- a la Mayte que havia d'anar fent parades cada poques passes per no perdre el cap i amb el cap el pas. Com que el Sr. López es va quedar amb ella, jo vaig anar tirant fins atrapar, poc abans d'arribar al segon refugi, a 5.000m, al grup de belgues que havia sortir abans. Just en aquell moment va ser quan del no res que es veia al nostre horitzó es va obrir el cel, amb l'emoció del teló d'un teatre quan un està amatent perquè comenci la funció, i va aparèixer, enorme, escarpat, desafiant i carregat de neu, el Chimborazo (6.340m), el nevado més alt de tot l'Equador. Va ser un moment màgic i, com deia, molt probablement el moment més emocionant fins ara a aquestes terres.

Amb l'spit del moment i, de ben segur, el dèficit d'oxígen al cervell, tot plegat em va semblar poc. En volia més!!. Així que veient gent que seguia l'ascenció fent via cap al tercer refugi, vaig decidir continuar una mica més, volia arribar al límit de la neu, on ja hauria estat complicat continuar sense grampons i un equip tècnic adequat. No va ser massa lluny, a uns 300m potser, que la neu començava formant una capa densa de neu primavera amb una crosta que s'enfonsava en blog als peus quan la trepitjaves ... allà em vaig donar per satisfeta just en el moment que la Mayte, que no volia menys, va arribar darrera meu amb cara de colocón però amb un somriure immens de satisfacció a la cara.

La llacuna del Quilotoa (com us vaig explicar en el meu post previ) i el Chimborazo són les meves úniques experiències de trekking d'alta muntanya, alhora que un descobriment fascinant, com vaig anunciar també abans, de noves sensacions; pel que no seran els únics ni els darrers...

Sense perdre més temps a Riobamba - que tampoc tenia massa res a oferir pròpiament més enllà de les seves muntanyes - varem agafar un bus cap Cuenca, capital de la província del sud d 'Azuay, situada a uns 2.500m i declarada per la Unesco Patrimoni de la Humanitat.

Varem arribar de nit a un hostal que, malgrat les recomanacions de la nostra Rough Guide, deixava molt a desitjar - sobretot pel que feia a servei - cosa que, en conjunció amb la lluna plena, la fred constant i el cansament de molts dies de no parar un minut,de bus a bus, de ciutat en ciutat, de muntanya a muntanya, em va ficar al llit realment d'un mal humor poc justificable.

El dia següent es va despertar plujós i fred de nou i la visita a la ciutat monumental, que val a dir que és realment bonica - especialment en el seu casc històric - va ser fugaç i una mica superficial. Ambdues frissavem per tocar nivell de mar, amb l'esperança de millors temperatures i, probablement, una mica de sol; així que,de nou, a la tarda, ens varem embarcar en un bus cap a Guayaquil del que les ganes de vendre dels diferents operadors de la Terminal i la ferotge competència entre ells, ens va portar enganyades a un vehicle que si bé hauria d'haver fet la ruta directa a la principal ciutat del país en només 4 hores, va convertir el viatge en una tortuositat de carreteres indirectes que va durar més de 6, tenint en compte les múltiples parades que s'alternaven al ritme de la freqüència de pagesos i passants de la zona que decidien, a qualsevol lloc del trajecte, pujar al bus per baixar-ne als pocs quilòmetres; fet que va doblar o triplicar fàcilment la capacitat del vehicle, convertint-lo en un contenidor d'humanitat comprimida, humejant i fètidament odorant ...

A Guayaquil, principal port de l'Equador i amb diferència la ciutat més gran del país amb més de dos milions d'habitants, ens varem allotjar a casa la Roxana, que amb xancletes i un petit vestit d'estar per casa - per fi si feia calor!! - ens va rebre passades les 10 de la nit a la seva enorme casa familiar al nord de la ciutat.

Fets uns tràmits a Air Comet perquè la Mayte pogués canviar el seu passatge de tornada, vist el malecón i una mica del downtown, modern i sense massa alegries, doncs tota la ciutat antiga va ser destruïda fins a 5 vegades per incendis a l'època dels pirates i les mercaderies precioses ... varen donar per closa la nostra visita i varem prosseguir cap a Montañita, lloc des d'on us escric ara encara i on he fet equador del meu viatge, valgui la redundància, a l'equador del món, i al país que porta el mateix nom.

Montañita va ser una revelació, un d'aquells llocs en els que només posar un peu a terra un sap que li agradarà, sensació que es va manifestar més ferma encara en el moment que vaig entrar a l'Hostal Las Palmeras i vaig parlar amb la seva propietària, la Martha, deliciosa com la protagonista de la pel·lícula dirigida fa quasi una dècada per Sandra Nettelbeck, "Deliciosa Martha" ...amb qui, immediatament ens vàrem fer amigues.

Aquesta petita localitat costanera situada sobre la Ruta del Sol Equatoriana, uns 180 km al nord oest de Guayaquil, va experimentar el boom del turisme estranger al voltant dels anys 60, principalment vinculat al moviment hippie - un tipus de turisme que, quasi 50 anys després, encara preval i es fa present a qualsevol racó d'aquesta vila. El seu tarannà tranquil, la seva bonança climàtica i les seves platges llarguíssimes amb bones onades, varen arrossegar fins aquí, una mica més tard, als frikies del surf que, conjuntament amb les activitats de buceig i les excursions a la Isla de la Plata, Parque Nacional Machalilla, són els principals reclams turístics presents.

Els carrers sense asfaltar estan flanquejats a banda i banda per petites parades de tota mena de mercaderia "hippie", collarets, arracades, mocadors, penjolls, parades de piercing, tatoos, trenetes, lectures de tarot, cartes astrals, massatges, reiki, constel·lacions, etc ... i els locals comercials tenen bàsicament 5 categories: botigues de surf (roba, classes, taules, ...), internet i trucades internacionals, restaurants, hotels i hostalets, i els típics "colmados" on hi ha una mica de tot. Com toca, els gossos del món, com els varem batejar amb la Mayte, són arreu, pidolant al voltant dels restaurants, alguns dels quals són també discoteques o locals musicals que ofereixen menjar, internet i gresca les 24h al dia; pel que és fàcil que mentre un esmorza per sortir aviat a fer alguna activitat, acabi coincidint amb aquells que encara fan la "darrera copa"...

A la platja encara hi ha els senyors dels carretons que aquí no només venen "el rico coco", sinó també ceviche, gelats, aigua i begudes congelades ... i òbviament, els venedors ambulants que carreguen tota mena d'artesania local i més (hamaques, talles de fusta, petxines, ...)

Afortunadament el nostre hotel, Las Palmeras, que varem trobar només a la segona nit, es troba localitzat en direcció inversament oposada a tota la zona de gresca i soroll constant, just davant d'un mar que oferix unes postes de sol corprenedores i on la brisa de la tarda t'acarona suaument des de les hamaques penjades amb vistes a l'oceà, gentilesa de l'establiment ...

Conjuntament amb l'hotel, el pack de confort i benestar aquí es culmina amb la sublim cuina del restaurant Machu Pichu, que també vàrem descobrir el segon dia. No varem trigar massa a conèixer en Genís, el seu propietari: un emprenedor de només 27 anys, de mare dominicana, pare català, criat entre Barcelona i Ginebra, negre, rialler, que parla català quasi tant bé com jo i que, a més, és culé a morir!! Tot això deixant de banda que qualsevol plat que escullis a l'atzar a aquest restaurant situat a un segon pis a l'aire lliure, amb coberta de fusta i palla i bona música salsera i directes quasi cada nit, és per xupar-se els dits.

Però malgrat el sol, la platja, la disponibilitat de bon menjar, els nous "amics" i l'ambient cool del poble, el que em reté encara aquí, després que la Mayte ja marxés ahir cap a Lima i jo em fes el ronso, és la segona gran descoberta d'aquest viatge: el surf!!

La visió des del primer dia dels surfers, una estirpe de la calanya similar als snowborders, em va generar una enveja tremenda, alhora que una curiositat infinita per allò de surar sobre l'aigua. Així que un cop demanats preus i un bon lloc per fer classes, em vaig embarcar en les meves primeres dues hores de classe sobre una taula que, ja us ho ben garanteixo, d'estable no en té absolutament res....

En Dani, el meu professor, que encara avui, amb una paciència infinita em guia en el bon maneig de la taula entre les onades, va ser el primer en celebrar les meves petites victòries i en corregir els meus grans errors.

Amb la classe d'avui en porto ja quatre i una col·lecció memorable de blaus i rascades més o menys arreu de la meva anatomia, que al final acabo no sentint perquè l'adrenalina que se t'allibera a la sang en el moment que comences a remar fort i l'onada t'enxampa per darrera a tota velocitat, instant precís en que cal no pensar i tant ràpidament com et permeti la teva tècnica i les teves aptituds físiques, has d'aprofitar per aixecar-te sobre la taua, a poder ser en la posició correcta - doncs les correccions sobre la taula, segons la meva experiència acaben en propulsions incontrolades dins l'onada i fora de la taula -, i finalment, si arribes a assolir exitosament totes aquestes passes, mantenir l'equilibre, una mica a l'estil del que es faria sobre una taula d'snow i surfejar l'onada fins a la platja, fan que cap mal et dolgui massa... si més no no abans de la dutxa reconfortant i per recuperar la temperatura, d'aigua calentona.

Aquesta sensació l'he sentida encara poques vegades, doncs normalment amarmo molt abans d'arribar a la riba, això en el supòsit que hagi aconseguit alçar-me de bon principi... però és una sensació magnífica, sobretot aquella que, anant a buscar l'onada una mica més mar endins, per poder-la enxampar directament abans que rebenti, i així poder-la "baixar" tota, et fa sentir com un petit déu surant per damunt del mar, amb el flux sanguini carregat d'endorfines i el cos tens i "deixat anar" alhora, entre el risc imminent de caure i entrar a la centrifugadora de l'onada que es cargola i la plaent sensació del flow ...

Però tot allò que és bo s'acaba, més que res per poder donar pas a coses tant o més bones que han de venir a continuació... per això demà, després de la meva darrera classe amb en Dani,a les 11 del matí, marxaré cap a Perú, una llarga jornada de bus de més de 18h, a començar una nova ruta.

Algunes fotos on sempre i fins ben aviat!!

Paxi ;O)!

El Quilotoa: Una llacuna de noves sensacions

La llacuna de Quilotoa és una caldera plena d'aigua que es va formar a 3.914m d'alçada, com a conseqüència de la darrera explosió del volcà que porta el mateix nom fa aproximadament uns 800 anys.

Amb un diàmetre de 3km i una fondària aproximada d'uns 250m, presenta una coloració turquesa espectacular que varia a cada segon, en funció dels núvols que li passen pel damunt, de la quantitat de llum del dia, i de l'angel que te'l miris.

Després de veure les fotos que surten a la nostra Rough Guide, no ens va quedar cap dubte que hi havíem d'anar ... i per anar-hi calia primer arribar fins a Latacunga, petita població (150.000 hab) capital de la provincià del Cotopaxi situada a 95 km al Sud de Quito i a 2.850m d'alçada.

Hi varem arribar de nit, amb reserva feta a l'Hotel Estambul (sempre m'ha sorprès enormement la inspiració dels propietaris dels hotels a l'hora de posar-los un nom ....), segons la guia, l'establiment més antic i amb més caràcter de la ciutat. Amb habitacions tranquil·les a l'entorn d'un pati central, ens varen donar una sòbria habitació al segon pis, amb parquet desgastat al terra, llits ferms i còmodes i una dutxa d'aigua calenta a pressió que feia dies que somniàvem.

Arribar al Quilotoa pel teu compte demana molt temps i un esperit d'aventura que no teníem ganes d'assumir, doncs un ha d'anar de poblet en poblet amb busos locals, i fer l'aproximació final a peu, esperant arribar a temps pels busos de tornada que pugen i baixen per la tortuosa collada fins al peu del volcà, o matinar de valent i acostar-s'hi amb el camió de la llet.

La Greta, la propietària de l'agència del davant de l'Estambul ens va fer una oferta, de fet, més cara de la que ens acabava de fer el Sr. Fabio al mateix hotel, 5 dòlars més cara. Després d'escoltar la seva explicació, de veure fotos del què ens proposava a l'ordinador i de concretar hores i detalls, vaig expressar la meva intenció d'aconseguir un descompte, donat que ens havien fet una oferta "millor" pel mateix paquet. Amb solemnitat, dins del seu anorak marró de plomes amb coll de pèl de conill que duia cordat fins dalt de tot, em va mirar i em va dir que les agències de la població més establertes en el negoci s'havien posat d'acord en els preus i que per respecte a la professionalitat i la imatge del turisme de la regió, no em podia baixar el preu. No cal dir que em va deixar de pedra. El primer que em va venir al cap varen ser les llargues reunions del projecte de Desenvolupament Turístic de la Costa de Barcelona-Maresme, dels darrers en que vaig estar implicada abans de deixar la feina. Vaig recordar les hores discutint el sexe dels àngels amb els empresaris del sector i com entre ells, sense cap mena de pietat ni decor pel bon nom de la marca, baixaven preus d'amagat, a qualsevol cost, per captar els clients de l'hotel del veí del costat ... vaig recordar els "all-inclusive" a 12€ el dia, i .... em va convèncer l'oferta de la Greta, i així li vaig fer saber. Estava disposada a pagar 5 dòlars més per una bona causa i per una gent que tenia clar el què volia del seu negoci.

A les 8 del matí, davant la impossibilitat d'aconseguir un cafè al poble, erem geladetes de fred i amb la panxa buida davant la porta de l'agència, preparades per escalar el Quilotoa. D'acompanyants teníem una parella de Polonesos que varen donar poca guerra i que es varen mostrar alegres al llarg de tot el camí d'anada i de tornada de les quasi 4h de trajecte del dia en 4x4.

Feta una parada breu a un petit poblet anomenat Punjui per, finalment, fer el desitjat cafè!! i on hi havia mercat local aquell matí, varem proseegir fins al peu del volcà que, en aquest cas, de fet, era el punt més alt del volcà, i des d'on es podia observar la llacuna al fons de la caldera, uns 400m més en vall.

La primera visió de la llacuna ja ens va deixar sense alè. Senzillament espectacular!! D'uns colors turquesa i blaus fins a cert punt fantasmagòrics, si bé no tenen més "secret" que els minerals dissolts a l'aigua que li donen un toc de màgia alquímica surreal.

Feia un vent fort i una fred intensa i la roba que portàvem a sobre, els guants i el gorro no bastaven per protegir-se ... Afortunadament, a mesura que vàrem anar baixant, les mateixes parets de la caldera ens protegien de les inclemències del temps, fins i tot sortia el sol a estones, i varem gaudir d'unes vistes extraordinàries de tot l'entorn.

Si bé la baixada va ser bufar i fer ampolles, pujar ja era un altre tema. Malgrat tractar-se només de 400m de desnivell, el pendent era fort i es notava que hi havia menys oxígen a l'aire... Molta gent escollia l'opció de pujar a cavall o en mules, servei disponible al llarg de tot el recorregut, doncs un grup d'indígenes no parava de pujar i baixar amb els animalons ... i em vaig preguntar totalment sorpresa per la seva condició física, quants cops al dia deurien fer el recorregut.

Mirant amunt des de la llacuna impressionava per les altes parets que ens envoltaven, i per un moment vaig pensar que no hi pujaria mai, que no podria .... però recuperant una mcia la filosofia de la bicicleta, és a dir, no miris amunt per veure el què queda i quant puja, mira a la roda, i poc a poc ves fent ... a bon ritme, sense preses però sense pauses, varen refer el camí en poc menys d'una hora.

Les sensacions, malgrat no tractar-se d'una gran fita, foren noves i les sentia al cos, un formigeix a les mans i el cor bategant fort i rítmicament en harmonia amb la natura salvatge que m'envoltava.

Mai m'ha agradat massa caminar per la muntanya pel senzill fet que ho he trobat sempre avorrit, poc intens, llarg i pesat. Aquesta ascensió, potser, per primer cop em va donar una nova visió de la muntanya i del què senten aquelles persones que senzillament estimen aquesta activitat. En certa manera és una meditació, un rendir-se a la magnificència que t'envolta, un no tenir pressa i adonar-se'n que no sempre cal córrer per arribar al final, i que en el fons, el que és bo (alguns diuen que es allà on es troba la felicitat) és el camí i no la destinació final.

Sense quasi adonar-me'n, pensant auqests pensament i d'altres que vaig tenir temps de desenvolupar abastament al llarg del camí, vaig arribar a dalt, paradoxalment en solitari, malgrat la quantitat de gent que transitava la ruta ... i vaig pensar que no era casualitat, i que havia d'haver estat així perquè jo pogués valorar una nova experiència que ni havia entès ni havia valorat fins ara.

Tampoc casualment, ahir a Baños, una preciosa localitat d'aigues termals envoltada de verdíssimes i altes muntanyes al peu del volcà actiu Tungurahua, que encara avui fumeja, on varem reposar un parell de dies a només 1.850m, vaig trobar a la carta d'un restaurant aquesta dita de William Blake que no tradueixo perquè em sembla molt més bonica en la llengua en què va ser escrita originalment.

"He who blinds himslef to a Joy, does the winged life destroy. He who kisses the Joy as it flies, lives in eternity's sunrise"


El cuquet ens ha picat i avui som a Riobamba, una mica més al sud de la Sierra Central, des d'on demà tenim previst fer l'ascensió del primer al segon refugi del Chimborazo, el volcà més alt de l'Equador, que amb 6.385m, i degut a que es troba situat just sobre l'Equador geogràfic, resulta ser el punt més allunyat del centre de la terra.

No tenim material tècnic ni la condició física per fer grans ascensions però si petites incursions com aquesta, sortides de poques hores, amb malles de llana sota els texans i guants de lama ... i bé! moltes ganes de veure el món des de 5.000m, que si tot va bé és el punt més alt al que pujarem.

Algunes fotos més aquí!!

Fins aviat!!

Rodant per l'Equador ....

- Uds, vienen de la Madre Pátria, verdad?

... varen ser de les primeres paraules produïdes per un taxista que, davant la meva perplexitat, vaig sentir en arribar a l'Equador.

.......




El vol Bogotà - Quito no va ser un vol mancat d'incidents, i aquest cop no
va ser degut a controls d'estupefaents, com ens havia passat en el vol
Bogotá-Cartagena feina uns dies, sinó per problemes més aviat digestius.

Mortes de gana, varem ingerir copiosament i a una velocitat poc respectuosa
amb els processos gastro-intestinals, una bona quantitat de menjar al
Waffles & Crepes de l'aeroport. Amb el cafè a la mà, pràcticament corrent
pels passadissos de l'aeroport, doncs quan ens en varem adonar ja fèiem
tard, varen arribar al control de passaports per a vols internacionals. En
aquell moment la crêpe jo ja la tenia a l'esòfag de nou, i el cafè a punt
de sortir-me per les orelles. La Mayte feia cara de pomes agres i va
aconseguir mantenir la compostura just el temps de l'enlairament de l'avió;
el següent va ser agafar a corre-cuita la bossa del seient del davant i
omplir-la de la crêpe de xampinyons a mig digerir i de cafè no digerit. Jo
vaig tenir temps de sortir corrent i escapolir-me al w.c, on vaig fer tres
quarts del mateix ...

Així, l'entrada al Mig del Món, com diuen ells, va ser lleugeres de panxa i
amb mal de cap sobtat pel canvi brusc, en poques hores, de pujar de la costa
caribenya, càlida i a nivell de mar, a quasi 2.800m i a una fred d'espant a
Bogotá i ... tot seguit a Quito, on ens va costar dos dies treure'ns-la
de sobre i començar a funcionar.

Els controls per la grip AH1N1 (vulgarment, la grip porcina) a aquesta part de món són una paranoïa col·lectiva. Cada cop que entres a un aeroport et trobes un dispositiu mèdic, amb roba pràcticament de quiròfan i mascaretes i gorres al cabell, que et fan omplir un formulari on més et val dir que no tens cap símptoma
que els pugui fer pensar que estàs malalt; i acte seguit, amb un aparell que
a mi em va fer pensar amb els que empren els topògrafs, et fan estar-te dret
sobre una creu marcada a terra i et prenen la temperatura corporal. Malgrat
el nostre estat pèssim varem passar les proves i ens varen deixar entrar al
país, després de segellar els nostres passaports i fer-nos les preguntes de
rigor, sense més preàmbuls.

Les meves primeres impressions de l'Equador varen ser que és un país més
pobre, més brut i més trist, immensament més trist, que la chévere Colòmbia
que veníem de deixar enrere.

Si bé en un principi varem pesar que era una cosa atribuïble només a la
Capital, el desplaçar-nos cap al sud ens va confirmar irrefutablement, que
la gent no és massa sociable i, un cop rera altre, buscant la cordialitat i
l'escalfor humana del país que precedia a aquest, ens varem trobar amb algun
"xascu" al voler-nos fer les simpàtiques.

Malgrat aquesta primera arribada medicament accidentada i un pèl
decepcionant, cal dir que Equador, a nivell ecològic i paisatgístic, és una meravella de país. Pel moment no ens hem mogut de la Sierra Central, i entre els 1.800 i els 4.100 metres, continuem amb la fred al cos. Així i tot, i tenint en compte el nostre desconeixement en primera persona, un petit estudi del mapa i de la guia et dóna una clara idea que des de la Costa del Pacífic, amb les magnífiques Illes Galàpagos - a les que no anirem per restriccions
tant econòmiques com temporals - fins a l'Amazònia més salvatge, passant per
la Sierra, amb les seves muntanyes verdes espectrals, de pics angostos i
volcans altíssims que fan les delícies dels alpinistes que arriben fins a
aquestes contrades, hi ha un món de paisatges i cultures basades en desenes
i desenes de diferents ètnies i cultures que han coincidit en un mateix
espai geogràfic - polític, malgrat no tenir absolutament res en comú; més
enllà està clar, que una bandera que els fa tenir una mateixa nacionalitat -
sovint, imagino, imposada.

Quito és una bonica ciutat colonial de quasi 1,5 milions d'habitants que situada a
2.800 metres d'alçada, té el seu cim més alt de la ciutat en el mirador del
Panecillo (3.000m), i en el volcà de Pichincha (4.794m), al que es puja amb un
funicular, fins als 4.100m, per gaudir d'una bona passejada sota vents
glacial per senders marcats, que et permeten vistes espectaculars de la urbs
que, enorme i totalment dispersa sobre el territori, se'n va més enllà d'on
et pugui abastar la vista.

Des del telefèric vaig poder observar - amb molta molta enveja - gent molt ben equipada i amb bicicletes de descens ben cares, que baixava per una pista estreta i tortuosa, pendent avall, a unes velocitats que m'haurien posat la pell de gallina, de no ser que ja li tenia perquè estava morta de fred ... Més de 1.000 metres de desnivell sense interrupcions amb un pendent d'esglai, puf!!!

No puc evitar - o millor dit, no vull evitar - deixar-me emportar a estones
per allò que diuen "deformació professional" i una vegada rere una altra,
em fixo en com les ciutats estan organitzades, a nivell territorial i
ambiental, i clar, també com es tracta i es gestiona el tema turístic.

He de dir que Equador, o el que he vist fins ara, és un exemple de país "en
desenvolupament", on el turisme és exemplar. Les oficines de turisme són arreu, carregades de bona informació i de gent que sap atendre als estrangers, i eh!!! (això va per la gent que massa sovint ens tornem bojos buscant estadístiques de demanda!!), es recullen dades pràcticament arreu on vas.

Els carrers estan ben senyalitzats i els recursos turístics ben indicats.

A nivell de gestió ambiental i d'impacte territorial ... ho deixem aquí ...

A Quito les quatre estacions de l'any passen tot l'any en un dia: Al matí
està tapat i fa fred, després s'obre el sol i fa una calor d'espant, cap a
després de dinar es comença a tapar i fa fred; al vespre es gira un vent
glacial i et quedes petrificat per la baixada de la temperatura. I així ...
cada dia ... cada dia dels 365 de l'any ...

Sense pena ni glòria vàrem visitar el "Parc Temàtic" (perquè no se li pot donar altre nom) de la Mitad del Mundo. Una mena de barreja de Poble Espanyol i La Roca Village on un es pot passejar per damunt de la ratlla imaginaria que marca geogràficament la Latitud 0, 0, 0.

Vist el museu etnogràfic, realment bo!!, no se'm va acudir res més que "rodar" a l'Equador, i recuperar un dels trucs més senzills de la meva època de gimnasta. Moment que la Mayte va immortalitzar per a la posteritat.

I bé ...tornant una mica enrere en el temps ...Descobrir croissants sense cap mena de farciment (formatge, pollastre,salsitxa, ...) a la fleca del costat de l'alberg en el que vàrem dormir dues nits a Quito, em va fer pensar en què és el pitjor de Colòmbia - que no vaig saber identificar l'altre dia!: I és que no hi ha manera de trobar un croissant normal (entengui's per normal sense res a dintre), ni un bon cafè de forma ordinària, malgrat aquest país sigui conegut mundialment per la "meca" del cafè.

Quito em va donar el swiched on to "travel mood", estat que, quan es comença a viatjar, triga uns dies a aparèixer, fins que un se sent a l'uníson amb el seu viatge i comença a fluir...

Així que, seguim viatjant, no?

Fotos de Quito, de vistes del Panecillo i de la visita al Pichincha, aquí ...

Fins aviat!

Mun

De Pirates i Bruxies del Carib ...

De totes les històries que he escoltat o llegit de Cartagena de Indias, la que més m'ha fascinat és aquella que explica com les flotes angleses, en un darrer dels seus múltiples intents per fer fora als Espanyols d'aquestes preuades terres del Carib, varen enfonsar centenars de galeres espanyoles, entre elles la galera insigina ..... que es calcula anava carregada amb tones i tones d'or, pedres precioses i altres materials exquisits que es dirigien a engreixar, ja aleshores, els fons del Regne Espanyol. Això era per allà els volts dels anys 1700 llargs, i poc abans que al 1821, després d'una resistència heroica de la ciutat, aquesta guanyés ja definitivament la seva independència del Reino de España.

Diu la llegenda que avui en dia encara aquests vaixells descansen adormits per sempre al fons de l'enorme badia de Cartagena, protegides per l'entramat de petites illes que la formen i resguardades de curiosos i caça-tresors per la profunda fondària de les seves aigües de color blau intens ...

I així, a en Gabriel García Márquez, fill estimat d'aquesta terra, nascut a Aracataca - a la que ell identifica com a Macondo a les seves novel.les - aquesta història el deuria haver fascinat tant com a mi, doncs a la seva obra literària "Amor en los tiempos del cólera", que devoro amb fervor a les hores lliures que em queden entre un lloc i un altre, fa que un dels seus personatges principals, en Florentino Ariza, es decideixi a recuperar aquests tresors del fons de la mar, només perquè a la seva estimada Fermina - a la que enamora hora rera hora amb actes que freguen la paranoia romàntica d'un amor mal correspost, no li hagi de faltar mai de res...

Cartagena de Indias, així anomenada perquè un pèl mal orientats els primers navegadors espanyols que hi varen arribar pensaren haver arribat a l'est llunyà per l'altre costat del món, va ser fundada a l'any 1533 per Pedro de Heredia, i és avui i amb diferència, una de les ciutats més vibrants i enlluernadores que he visitat mai.

Deixant de banda els desenvolupaments turístics a primera línia de mar més moderns, a l'estil Miami Beach, sobre els itsmes de terra de Bocagrande i Laguito, que són una aberració urbanística (malauradament amb molts precedents que ens queden ben a prop), la ciutat vella, és a dir la ciutat emmurallada, és una al·lucinació que et transporta a altres temps, a temps on els pirates eren el pànic del mar Carib i encara no de les aigües de Somàlia, i les dones eren cremades per bruixes a mans de la Inquisició, per exemple per pesar més o menys del que es creia que havia de pesar un cos no posseït.

Els carrerons dins les muralles, sobretot a l'horabaixa, quan la llum del sol dóna pas a l'enllumenat tènue i els locals de la plaça de Santo Domingo s'omple de gent que surten a respirar una mica de brisa fresca després d'un dia - molt probablement de calor sufocant - són espectres també d'altres temps que es barregen amb la salsa que no para de sonar als locals de nit, on es confonen els sons sabrosones d'un local al següent, i on, vulguis o no, les mans se't deixen anar de la Club Colòmbia per fer-les sonar sobre la taula o les cames dansen inconscientment al ritme del so calent calent enbafat d'humitat tropical i que fa un mix sonor amb les onades esverades que xoquen sonores amb el malecón, davant l'increïble passeig de la muralla.

Arribar a casa l'Erveline, la nostra host a la ciutat va ser, per què no?, una sorpresa més. De mare tahitiana i pare marine francès, amb una energia explosiva, un somriure inesgotable i una generositat inabastable, l'Erveline deu ser la persona que, d'haver-hi una medalla al servei d'hospitalitat gratuïta, s'enportaria la palma sense cap mena de dubte.

Així que hi varem entrar hi havia dos nois francesos, la porta era oberta, com hauria d'estar i quedar per la resta de dies que hi varem ésser, i per tot arreu hi havia motxilles mig obertes i estris de la casa mig fets servir.

Val a dir, i els que em coneixíeu no us costarà massa d'entendre perquè, que d'entrada em va fer pensar que allò no era per mi. Un munt de gent a un espai, que si bé tenia unes vistes al·lucinants sobre el Carib des d'un desè pis d'un gratacels amb seguretat i piscina, no era massa gran, dormint als sofàs del menjador, amb altres cobrellits per terra i el que sobrés a l'hamaca, em desbordava una mica... En poca estona va arribat en Trevor, un americà de Texas determinat a pedalar tot sud Amèrica amb la seva bicicleta, la qual havia enviat per correu unes setmanes abans ... Més tard va aparèixer la Flo, una francesa amiga de l'Erveline que viu actualment a Barranquilla, en Christin, un altre americà, l'Adam, un altre amic, l'Eva, l'Angela, una al·lota de Mallorca, ....i l'Erveline va fer el sopar com la cosa més natural del món, malgrat tenir la casa totalment envaïda; això si, per decisió ben pròpia.

Malgrat la meva consternació ens varem quedar i va ser una de les decisions més sàbies que hem pres en dies. Aquella casa era un festival constant, però no en el sentit arrauxat de la paraula, doncs malgrat la multitud es mantenia un ordre i un respecte que no es poden explicar si no es viuen, nits de riures, preparant cada vegada un els sopar, nits de rumbeo als locals de nit on la salsa amb orquestres en viu no para ni per demanar la propera cervesa, i dies de platja a Playa Blanca o Isla del Rosario, ambdues, això si, una decepció per mi davant la massificació turística d'un espai paradisíac que acaba convertint-se en un abocador de persones i deixalles, on el carib és calent de porqueria, malgrat ser encara blau, i on un no pot descansar un minut a la sorra blanca sense que li intentin vendre tota mena de productes: cafès, artesania, massatges, trenetes, tattoos....

Un dia i després un altre i fins a un altre varem postposar marxar, i ho varem fer finalment només amb molta pena de deixar a la gent que encara es quedava a casa l'Ervelin enrere, si bé calia fer-ho per deixar lloc als que vindrien darrera nostra i que estaven apuntats al calendari de la cuina, complet dia rera dia, fins a 5 persones per nit.

A Cartagena va seguir un viatge de menys de 5 hores fins a Taganga, on varem fer nit només per prosseguir al dia següent fins al Parque Natural Nacionla de Tayrona, un espai natural que comprèn fins a 6 ecositemes en un, entre els que destaquen el boscos secs i humits, la selva de muntanya, els eculls i les platges coral·lines i les praderies marines...

Passats els primers 3-4km quilòmetres només es pot accedir a les diferents platges a peu o a cavall, i fins a Arrecife, que és la primera platja adequada per a quedar-s'hi a dormir, amb hamaques o tendes de campanya, varem arribar-nos-hi a cavall. La resta del trajecte, fins a Cabo Sant Juan, el varem fer a peu, a través principalment de platges llarguíssimes de sorra, on la vegetació de la selva arriba pristina fins als seus límits, fins arribar a la nostra destinació, segons ens havien dit, la platja més bonica de tot el parc.

El problema suposo és que a tothom li diuen el mateix i la meva primera visió del "campsite" va ser una bufetada a la galta forta i contundent. La imatge de desenes i desenes de tendes de campanya, penya en banyador corrent i cridant per tot arreu, i fins i tot una televisió conectada Déu sap on, em va fer sentir el desig irressistible de tornar-me'n per on havia vingut. Però era massa tard i ens calia trobar un lloc per dormir abans que fes fosca.

El matí següent i una mica per allunyar-nos de la multitud, varem fer un trekking fins a l'antic poblat Kogui de Pueblito que, de fet, va compensar per totes les misèria d'abaix al camp. Un camí empinat i fet - per obra humana - de pedres muntades com altes escales al llarg de la ruta travessant la selva, antics camins de comunicació de les antigues cultures que hi vivien, suant tota l'aigua que havíem begut i més amarada a la roba, i amb la vista de les llargues platges de sorra blanca, sense cap mena de construcció turística que es podia anar intuint cada vegada més bé a mesura que agafaven alçada, va ser l'antídot perfecte a la massificació turística de tot el que havia vist, i una clausura perfecte d'un meravellós paisatge a Colòmbia, aquella terra perillosa, plena de males persones i de cartels de drogues i d'assassins a la que ningú es vol acostar ...

La darrera nit la varem passar de nou a Taganga, un petit poblet de pescador a pocs quilòmetres de Santa Marta, des d'on volaríem al dia següent cap a Equador.

El millor de Colòmbia: La seva gent; el Pitjor: sincerament, no se m'acut; el Millor Moment: La Club Habana fresquíssima la Plaça Santo Domingo al capvespre escoltant salsa; el Pitjor Moment: La tornada en llanxa ràpida des de Cabo San Juan a Taganga (si m'ho arribo a ni imaginar, no pujo!!)

Fotos al lloc de sempre i fins aviat!!

Colombia: El riesgo es que te quieras quedar!!!

El primer que t'arriba al cor tan bon punt toques terra colombiana, fins i tot abans de descobrir la seva magnífica diversitat, paisatges i cultura, és l'amabilitat i l'alegria innata de la seva gent.

Com ja apuntava en la meva introducció al viatge - en el post previ - Colòmbia és un festival de sensacions, i en són responsables, en primera instància, els colombians. Com deien a una pel·lícula entretinguda i tendra que vaig veure ja fa molt molt temps "el secret està en la salsa" (Tomates verdes fritos)

Seria molt extens fer-vos descripcions acurades i vernissar-vos d'Història com he fet sovint, al llarg dels meus viatges, parlant dels indrets que visito. Aquest cop el temps és poc i el recorregut és llarg, pel que ens movem molt depressa i no hi ha massa estones per dedicar-les a les tecnologies de la comunicació. Així que, i fent honor al país al que hem aterrat primer, basaré allò que us expliqui més en sensacions i en emocions o sentiments que em genera el viatge, que en els detalls intrínsecs de cada lloc. Per descomptat hi ha coses que no es poden obviar, i aquí faré una petita parada i fonda sempre que calgui ..

Som-hi doncs!

A Bogotà hi feia fred, realment fred tenint en compte d'on veníem, de l'estiuet càlid que per fi havia envaït Girona. Els tràmits d'aduana, visat, seguretat per res es varen assimilar a allò que ens havien dit, que bàsicament t'escorcollen fins a l'interior de les orelles - i això per no fer referència a altres indrets recòndits de l'anatomia humana. Tràmits senzills, molt més senzills per exemple que entrar a qualsevol país de l'Àfrica Subsahariana, on la incomprensible burocràcia detallista de mena i totalment inútil, en la que després de fer-te omplir 3 formularis diferents acaben tots a la paperera del funcionari que t'ha atès, et fan perdre sovint les bones formes, sobretot al principi d'un viatge, quan un arriba "fred" i carregat de cultura occidental.

Ens va acollir en Cesar, el nostre primer Couchsurfer (CS) al país. El taxi que ens va deixar a la porta del seu apartament, a uns dels barris més chich de la ciutat "Barrio Chico", no va ni intentar estafar-nos ni passejar-nos per mitja ciutat abans d'arribar a destinació. I aquí una altra sorpresa que es pot estendre en general a com es tracta al turista a aquesta país: amb amabilitat, sinceritat i respecte. Em sorprèn dia a dia demanar el preu de les coses, als punts més turístics de qualsevol indret per on ens movem, per exemple Cartagena, des d'on us escric ara i d'on sembla que no aconseguim sortir .... i que la primera petició de preu sigui d'allò més raonable i d'acord als preus que tu ja has esbrinat a través d'algú totalment imparcial a la gestió. I bé, així hauria de ser, però una, potser degut als darrers quatre anys de viatges a Índia, Sri Lanka i fins a 7 països d'Àfrica, no hi està avesada i és per això que espero encara hostilitat, mentida i pressió constant sobre la meva persona i els meus euros ...

Res d'això és així aquí.

Colòmbia és net, sorprenentment desenvolupat i qualsevol persona del carrer, et vulgui o no vendre alguna cosa, farà mans i mànigues per ajudar-te en qualsevol cosa que puguis necessitar; fins al punt d'agafar el seu propi telèfon per fer una consulta si no et pot ajudar personalment, o parar a un altre vianant directament per demanar-li si sap la informació que tu li has demanat a ella ... La gent no para de somriure i et tracten amb molta dolçor, i només cal que sonin unes notes de salsa, ballenato o qualsevol dels altres moltíssims ritmes calientes que s'escolten constantment arreu on vas, perquè, al mig de no res, es posin a ballar i et convidin a fer-ho amb un somriure cachondo a l'estil "no t'ho perdis" o "dale! que te quiten lo bailao".

Així, no és sorprenent que, amb bon criteri, el logo turístic de Colòmbia en aquests moment sigui "El riesgo es que te quieras quedarr" ... Boníssim, ni en Bassats hauria fet una campanya de publicitat tant bona!!

De Bogotá, en un dia i mig, varem veure el què calia veure: El Barrio Historico de La Candelaria, el Santuari de Montserrate, al que, com al nostre nostrat Montserrar s'hi puja amb funicular i del que es té una vista espectacular de la ciutat; les +arees "rosa" de Parque 93 i Zona T, i el DownTown, amb les seves aglomeracions de gent, oferta comercial de topmanta, mercats de la puça, i parades de menjar a les que una no es qüestiona la salubritat ni higiene del que t'ofereixen. Amb diferència s'enduen la palma les Obleas, una mena de galetes tipus hòstia de misa que farceixen de dulce de leche, i cobreixen de fruites fresques, iogurt i cereals!! Uhhmmmm!! un atentat al teixit adipós però un immens plaer al paladar!!

Després d'un cansadíssim viatge de (de fet només 8h) per carretera, per una ruta tortuosa que assoleix la seva màxima alçada a un pas de 3.400 metres a la Cordillera Central, i que serpenteja al llarg de tot el seu recorregut a l'estil de la Collada de Tosses, varen arribar a la encara més freda població de Manizales, ciutat d'uns 400mil habitants al cor de la Ruta de los Cafetales Colombianos. No cal dir que al llarg del nostre viatge, a banda de boniques vistes de selva tropical humida que a mi personalment em va recordar a Monteverde, a Costa Rica, varem tenir l'oportunitat d'afartar-nos de veure plantacions de cafè, alguns amb boniques mansions i cases annexes, propietat de la finca.

A Manizales ens va acollir en Julian, un enginyer de sistemes que treballa a la Universitat. Amb el seu amic en Harold, tot un personatge que es vanagloriava de no haver cuinat a la vida i de no saber ni obrir una llauna de tonyina (me cocina mi mamá!), ens varen portar a visitar alguns indrets de la ciutat i El Cable, el primer sistema "automatitzat" de transport de cafè des de la zona baixa de los cafetales, a Honda, fins a Manizales on s'embarcava per riu fins a la costa, i des d'allà era exportat a altres països. El recorregut que abans es feia en més de 45 dies emprant ases, en els anys 20 permetia transportar el cafè en només 5 dies mitjançant un sistema de carretes penjades d'un monocable. Aquesta gran obra, finançada per la Reina d'Anglaterra, va ser un factor clau, així ens va dir en Julan, pel desenvolupament d'aquesta ciutat penjada de les muntanyes.

A Manizales va seguir Medellín, on només varem trigar 4h en una mena de mono-volum-bus que, confortablement i a un preu mòdic, ens va deixar a la Terminal del Sur d'aquesta ciutat amb nom que immediatament suggereix imatges de conflicte, violència i drogues .... conceptes que per extensió s'apliquen inconscientment al total del país.

La Colòmbia d'Uribe ha canviat molt i en la gent es nota l'agraïment que senten per un president que els ha obert el seu propi país, pel que ara es poden passejar tranquil·lament i on els narcos i les guerrilles són reductes amagats en punts remots de la selva, cada cop menys forts i contra el que es lluita ferotgement dia a dia.

En aquest sentit, és a dir parlant de seguretat, em cal dir que, si més no fins al moment present, res més lluny de la realitat que sentir inseguretat quan una es mou pel carrer. És de sentit comú que sempre hi ha gent "dolenta" a tot arreu, gent que busca fer-te mal, per diners, per addiccions diverses o pel simple plaer de fer-ho .... però no crec que a Colòmbia n'hi hagi més que a altres indrets i seguint les precaucions bàsiques que a una li caldria tenir a la mateixa Barcelona, per dir algun lloc al Raval, no sembla que hagis de tenir cap ensurt desagradable.

El poc temps que varem tenir a Medellin el varen dedicar a passejar amb l'Elisabet, una noia de Girona amb qui havíem contactat des de CS i amb qui varem coincidir en el temps en aquesta caòtica si bé igualment agradable i acollidora ciutat. El metrocable, el metro aèria - és a dir no subterrani - és l'orgull de la seva gent, docns el varen construir fins i tot abans que Bogotà tingués el seu Transmillenium, una mena de Tram que atravessa la ciutat en tots els seus angles i que fa bastant còmode i senzill circular-hi.

Una extensió d'aquest metro són uns funiculars que pugen a las "comunas" de la ciutat. Uns barris penjats de les muntanyes que conformen la vall en la que s'encaixa tota la ciutat de Medellín, a l'estil de les fabelas del brasil i fins on no fa massa, ni els seus mateixos habitants podien passar de certs carrers de la seva barriada, si no volien córrer el risc de ser assassinats per les bandes. Les comunas, sobretot la Nororiental, va ser el principal planter de sicaris per a en Pablo Escobar - paradoxalment una persona respectada i estimada per molts dels habitants de Medellín.

Amb aquest funicular varem pujar fins a la parada de la Biblioteca de España, dalt de tot de la comuna, on es fa necessari dir que es materialitza una gran iniciativa del Govern Espanyol en aquest cas, per portar facilitats de cultura i educació a uns barris realment marginals: amb biblioteca per a infants i adults, sales d'ordinadors, tallers constants d'activitats, cursos de formació per a gent gran, i en fi, un gran centre cultural que permet una mica d'aire nou i modern a barris fets d'uralites, de teles i plàstics on la gent viu o malviu, això si, sense deixar mai de ballar salsa a cada oportunitat que se'ls presenta, o de tornar-te un somriure quan te'ls creues pel carrer. Un breu passeig pel barri, amb les precaucions bàsiques que demanava el lloc i una actitud despreocupada, ens varen portar de tornada a la ciutat, i al Parc de les Escultures de Botero, on es varen fer les 12 de la matinada del dia 24 a Catalunya (entrada al dia del meu aniversari) i on vaig rebre el meu primer regal que em va arrancar la llàgrima fàcil (a qui es senti al·ludit: gràcies de nou!)

A Medellín, o més ben dit a Rio Negro, que és on està ubicat l'aeroport més gran de la ciutat a una hora aproximadament de camí, ens va acollir en Juan Fernando i la DIana, una parella jove absolutament encantadors i amables, que ens esperaven amb el sopar a la taula, una mostra de la cuina quotidiana colombiana: arepas de blat de moro, guacamole, amanida de mango, croquetes de bacallà, entre altres delicatessen que varen ser caprice de dieux pels nostres estomacs buits.

Saltant-nos totes aquelles cauteles econòmiques que un cal tenir en compte quan es viatja amb un pressupost petit i amb filosofia d'una motxilla a l'esquena, varem decidir que no teníem esma de fer un viatge de més de 16h en bus fins arribar a la nostra propera destinació, el Carib Colòmbia amb primera parada a Cartagena de Indias; així que varem dilapidar 100€ en un bitllet d'avió i varem fer un trajecte còmode i condicionat, doncs a mesura que un s'acosta a l'equador, la temperatura comença a pujar i la humitat se t'aferra a la pell impassible i aliena al teu sofriment de "mono/-a" (terme que empren aquí per designar a la gent més aviat clara de pell i cabell).

La casa de l'Erveline, la nostra CS a la ciutat va ser la gran sorpresa del viatge, o si més no una gran sorpresa més .... i Cartagena de Indias un lloc màgic, sensual, amb una història de pirates i bruixes, sota palmeres que cobreixen platges de sorra blanca, cases colonials magnificents i una perpètua alegria a l'ambient i a l'aire que irremeiablement no et poden deixar indiferent ...

Però ja he escrit molt per avui i teniu moltes fotos per veure i informació addicional per llegir si així ho voleu. Jo ho deixo aquí.

Avui marxem cap a Taganga i Tayrona Park, des d'on s'accedeix des de la ciutat de Santa Marta, una mica més al nordest de Colòmbia i bé ... abans de deixar el país, aproximadament el dia 3 de juliol, tornaré amb les anècdotes de Cartagena i d'aquests, diuen, espectaculars parcs naturals.

Les fotos ja sabeu, als meus àlbums de Picasa.

Fins a la propera!!!

Un sorbet de passió!!

Hola gent!

Reprenc cosMUNologia, aquest cop en allò que em sigui possible i en el què sigui explicable, per fer-vos arribar algunes sensacions, plaers, perdicions o bestieses, d'una nova "creuada", lluny de l'Àfrica perquè necessitava un canvi, i així pràcticament a una altra punta de món.

Avui inicio el blog sense més, només per dir-vos que sóc aquí, que tinc ganes de compartir el viatge amb vosaltres, i que aviat pujaré fotos i noves aventures i desventures que espero us facin passar una bona estona i us apropin una mica a mi ara que sóc lluny.

Pel moment només us avanço que Colòmbia, i només portem 3 dies aquí, és un plaer als sentits, la gent és d'una amabilitat exquisida i els paisatges, tant aquells humans com geogràfics, són extensos, diversos i acolorits.

Qui s'apunta a viatjar amb mi? Si és així, espero el vostre feed-back, vull comentaris i també, saber de vosaltres i del què aneu fent. No cal venir fins aquí per passar-ho bé i segur que teniu mil coses a explicar.

Des de Manizales, el cor de la ruta de Los Cafetales de Colòmbia, us envio una forta abraçada!!

Mun

Sant Grau: Lost & Found o la crònica d’una pèrdua anunciada.

D’haver tingut un GPS, hauria estat realment interessant veure després sobre el Google Maps per on carai hem acabat passant!!!

Clar que, d’haver tingut un GPS, realment no hauríem passat per on ni sabem que si o no hem passat, doncs no ens hauríem perdut.


Dit això.

Eren les 9’30 del matí, tocades, del passat diumenge i a l’estació de servei de Santa Eugènia (del Güell, emprant la nomenclatura correcta) érem 9: Lluis, Adrià, Notario, David, Jordi, Jan, Gencat, jo mateixa, i una nova incorporació, en Pablo que el pobre no sabia on s’havia ficat!

A la pregunta, qui sap pujar fins a Sant Grau, tothom s’ha fet l’entès, i qui més qui menys tenia alguna idea de per on passar; a més, portàvem no una!! sinó dues guies de Btt per les Comarques Gironines, una d’elles signada fins i tot pel mateix Mr.!!, que no han sortit en cap moment de la motxilla ... intrèpids, ens va la marxa!!

Però tot el que ve a continuació no hauria d'haver estat una sorpresa.

De bon matí, pensant que potser algú havia enviat un missatge de darrera hora, he mirat el correu i la tragèdia estava anunciada:

“Darrer minut: acabo d'arribar (1:05am) i no estic en condicions de pujar a Sant Grau (ni de llevar-me abans de les onze). A passar-ho bé. Jeiem”

Upps!

El primer gran què ha estat creuar el Ter. Per La Pilastre passava molta aigua, a l’alçada de Bescanó, passat el primer pont, tres quarts del mateix ... i bé, ja només ens quedava Vilanna i creuar per la carretera.

En David ens deixa: ha d’anar a ajudar a un amic a fer un trasllat i torna pel mateix carril bici per on hem vingut. I és que hi ha gent que té seny i se les veu a venir...

La resta, amb l’orientació que ens ha caracteritzat al llarg de tota la ruta, i un cop deixada enrere la fàbrica de Can Casademont, hem passat de llarg la cruïlla que entra a bosc a Constantins, i hem seguit per la carretera asfaltada uns 5 km més.

Finalment algú ha dit que no anàvem bé i que el millor seria tornar enrere, expressió que val a dir que, al llarg del matí s’ha deixat sentit diverses, per no dir moltes, vegades.

Arribats a Constantins i al final del poble dues pujades davant nostre: serà la de la dreta o serà la de l’esquerra .... uhhmmm!!!

- A mi la de l’esquerra em sona més

- .... doncs vale....

Ni 100m, una cadena a terra marcant camí privat i un paisatge desconegut ha fet saltar el següent “crec que no anem bé, hauríem de tornar enrere...”

(i mitja volta)

La pols de terra seca surant a l’aire feia preveure que no érem massa lluny de la sorrera, i tot i que ens ha anat d’un pèl, hem trobat la cruïlla que, amagadeta a l’esquerra, comença a pujar cap a Sant Grau.

S’ha acabat la carretera ampla i plana i malgrat el pendent no és molt dur, el caminoi és estret i el relleu demana més concentració. Tothom va pujant bé, alguns més endavant, altres més pausadament, però pinta bé. A algun il·lús/-a, se li passa pel cap que "això ja està fet”!!

Primera gran decisió: Davant tenim un fort pendent dissuasori, a la dreta el camí puja més tranquil·lament i convida a agafar-lo. Com que som dèbils ens deixem seduir i fem tornar enrere a l’agosarat Adrià que, amb un coratge suprem, havia iniciat l’ascensió de la pujada que tota la resta havíem, voluntàriament, ignorart

- Ei!! jo, ho recordava més dur, vols dir que anem bé?

I la sensació és que ens movem direcció de tornada a Girona, i no amunt.

A una parada de reagrupament algú aixeca el cap.

- Mira!! Es veu la Senyera!! Sant Grau és allà dalt

- si però ... no sabem si hi ha camí!

- There’s always a way – salta en Jan que ja entén i parla de tot, i si cal barrejat.

- què fem? Pugem per aquí?

I vinga amunt!!

Fins que, qui havia dit “jo ho recordava més dur”, comença a pensar que es podria haver guardat les paraules, posa el plat petit, puja el volum de la música, i decideix concentrar-se en les pedrotes que no deixen de topar-se amb la roda del davant, mentre la de darrera no para de derrapar sobre ella mateixa, pel terreny sec i pel fort pendent que ... a més a més.... nooooo s’acaba mai!!

Comencen a aparèixer els peus a terra i la quasi impossibilitat de tornar a pujar a la bicicleta; hi ha massa pendent. Comença la llarga ascensió a peu ... i qui més qui menys intenta, quan el terreny ho permet, tornar a pujar a la bicicleta, valent-se fins i tot de l’ajut dels companys que l’aguanten per poder fer la primera pedalada. Un, dos, tres ... ara!! 50-100 metres... i plof!! Següent pedrota, peu a terra i el pulsòmetre a 192.

- crec que caminaré una mica més ...

I així, no se sap ben bé com, arribem en perpendicular a topar-nos amb la ruta nº5, i amb motos, quads i ciclistes que ja van de tornada.

- que anem bé per Sant Grau???

L’Adrià, en Jan i en Lluís van uns metres per davant i tiren milles.

En Notario ha desaparegut. El darrer cop que algú l’ha vist s’havia anat a amagar darrera una verdissa .... Li haurà passat alguna cosa?

- No em trobo gens bé, no sé què em passa – diu en Jordi tot pàl·lid.

I ja tenim la primera pàjara!!

Una barreta de xocolata, una estoneta assegut a l’ombra i en pocs minuts el recuperem.

Però en Notario. On és?

Sona un mòbil.

- Ei Mun, que torno enrere, no puc més

En Notario ha aparegut!!!

Però el convencem que acabi de pujar i baixi per a ruta nº5.

En Jordi que encara no les té totes i en Gencat que té un compromís per dinar decideixen acompanyar a en Jose. I amb això perdem 3 persones més.

En Pablo i una present seguim fins a dalt i no triguem a trobar la darrera rampa. És la única cosa que no havia pogut oblidar del darrer i únic cop que havia pujat a Sant Grau fa més d’un any, doncs em va quedar gravada a la retina l’impacte que em va fer veure-la.

Però hi posem ganes, mirem a la roda del davant, mai a la pujada, i amunt!!

L’Adrià i en Jan són dalt fent honor a la Senyera. En Lluís prepara la càmara.

Els cinc supervivents ens mengem un enorme sobao arribat directament de Santander – bonísssim!!! – fem la foto de rigor i, deixant de banda l’exploració del terreny, decidim baixar seguint la ruta marcada.

Sense cap mes incident arribem a Girona passant per Sant Gregori.

Algunes fotos aquí.

Birthing Sustainable eMotions in Paris

Where they say babies come from …

And so, once upon a time Sharon & Mun met for the first time at a place we decided to so-call "Hotel California" in the southern Chilean location of Pucón.

Tucked by the fireplace, sharing stories about worldwide experiences, we couldn't managed to gather the courage to leave this wonderful little hostel .. and so, we kept on delaying our departure, day after day, while wandering the streets of the Mapuche’s little town in the company of our adopted stray dog (Sharon named after "Perro"), or even attempting to climb up and snowboard down the live volcano Villarica.

Some years after, a few encounters in between and many stories told, last night a dirty diaper smelly hotel room at the Montmatre district and a common project gathered us together again in Paris.

Sustainable eMotions was born today at the Rive Gauche of the Seine River with the mission to become both a Home and a Think Tank where people could engage to learn and debate about a broad scope of issues related to sustainability: living, eating, farming, producing energy, reducing waste, travelling, relating to others.

As the community builders of this amazing project, Sharon and I decided that we’re basically story tellers, passionate people psyched about sharing our knowledge and emotions about what sustainable living can spread into … but we can't do it without you, as sustainability is also sharing and learning from each other.

We want our cozy home to be a place to give way to a mass explosion of ideas, thoughts and possibilities, the chance to get a lot of people engaged to believe in a common dream …That’s it: To change the world one blog at a time!

We utterly think this is a fascinating idea and we both know that, together, we could do it, specially if like we said, we can count on you.

So, hold on there, we’re seriously working on it and soon enough, you’ll hear more from us … airing possibly by then from our Sustainable eMotions brand new blog.

In the meantime, feel free to contact us in order to become yourself a community contributor. You’re very welcome as this is definitely a global an open project to anyone interested in it. We want people with ideas, no matter how wild, courage to live and willing to work hard and to give a little bit of his/her precious time to help us make this a better world for all – especially for those less fortunate than most of you reading this now.

We can’t wait to hear from you!!

Don’t refrain fom sustaining your emotions, just let us know about them!!

Sharon & Mun

Puerto Viejo – Cuzco. Per què no?

El darrer viatge al Senegal i Mali em va retornar a casa amb poques ganes de viatjar, puntualment, més enllà de les Gavarres ...

i el sentiment es va instal•lar en mi confortablement, sabent-se, per una vegada vencedor, quan ja quasi havia renunciat a poder-se manifestar mai més.

Des dels 17 anys, quan vaig fer el meu primer viatge totalment sola, que poques vegades havia sentit la necessitat de no marxar enlloc i reiteradament qualsevol espai de temps, real o forçat, s’havia convertit en una bombolla a la que pujar a contemplar el món. De vegades des de l’aire, d'altres arran de terra.

Més enllà del viatge, en un sentit més formal de la paraula, el que representa curiositat, esperit de conèixer noves gents i noves cultures i d’enriquir-se com a persona, el viatge per molts dels que viatgem, en siguem conscients o no, va molt més enllà de la percepció manifesta, fregant necessitats, mancances i frustracions que s’amaguen rere els replecs més ben emmidonats d’una cortina de desconeixement.

En aquest sentit no escapo a aquesta afirmació, i el viatge, per mi també, sovint té connotacions que esquitxen un present poc satisfactori, on algunes peces no encaixen en el puzle d’un ara planer, de notes de risc, aventura i exotisme que de ben segur, l’experiència ens ho diu, hauran d’injectar adrenalina a un flux sanguini endormiscat de convencionalitat.

Més enllà de les cultures alienes, dels pobles i de les gents, hi ha un univers personal a descobrir, una terra feréstega de la qual en desconeixem encara molts racons, un esperit inquiet que no troba repòs en les conviccions que lliguen a la majoria de la gent que coneixem a treballs estables, vides organitzades, hipoteques d’infart i famílies exemplars, que si bé a voltes arribem fins i tot, molt esporàdicament, a envejar, no aconsegueixen instal•lar valors a la nostra dermis més profunda, i s’escolen per l’aigüera, amarats del sabó que hem fet servir per rentar-nos, canonada avall, cap a profunditats secretes que recorren la xarxa insondable de tubs que travessen invisiblement el subsòl de les nostres ciutats, conjuntament amb la dutxa que ens torna al món de bon matí.

Viatgem per fugir o fugim per viatjar? És una pregunta que jo, personalment, m’he fet moltes vegades. I clar, no té, per descomptat, una resposta única, i de ben segur que hi ha casos i gent per tot.

Puerto Viejo (Costa Rica) – Cuzco (Perú) des d’ahir em volta pel cap. Igual que un retorn a les sublims platges de Zanzibar i una possible incursió a la desconeguda Mozambic i illa de Mafia...

Fa només cinc mesos proclamava que no anava enlloc, avui el cuquet que viu dins meu i que no es conforma encara d’un dia a dia prou amable, diu que què fem aquí, i em pregunta inquisitiu que quan marxem...

Fam de canvi, set d’aventura, incertesa d’un present que en alguns aspectes m’angoixa i al que vull donar l’esquena el més aviat possible. I de nou, viatjar apareix en el meu conscient, com l’alternativa fàcil a emocionar-me pel desconegut, a arriscar la seguretat, a viure moments difícils, passar una mica de por i una mica de gana. Desconfiar i trobar-se en la necessitat de confiar en les circumstàncies per molt psicodèliques que se’ns apareguin al davant. Fer passes endavant, tornar una mica endarrere. Buscar sopluig a la pluja suau, emmarar-se de pluja torrencial. Plorar de soledat, trobar refugi en el somriure desdentat d’un vell desconegut que et mira encuriosit o en la mirada riallera d’un nen descalç. Veure la mort de a prop, i al costat una humanitat de vida. Una cançó a l’iPod que et torna a casa i a records acollidors, una trucada per escoltar una veu que enyores, un paisatge que t’acarona les parpelles i et situa en el context. Una realitat percebuda, un company de viatge trobat a una cruïlla, una ànima reconfortant que ahir no coneixies i que avui és part del teu present i et dóna seguretat.... No saber fins on arribaràs demà i gaudir del camí malgrat intuir quina és la teva probable destinació, a la que podràs, en funció del nivell de temptació dels diferents trencalls de la ruta , arribar ... o no.

El viatge de plaer o el plaer de viatjar? Fer el turista o caminar sense perdre l'esma? Anar o venir ignorant si el món està del dret o del revés en un univers en bona part de la seva totalitat desconegut.

Puerto Viejo – Cuzco, per què no? Em sona molt més exòtic que San José – Lima ...
I quants països i històries hi deu haver pel mig: Panamà, Veneçuela, Colòmbia .. dreta o esquerra? Directe a Perú o una incursió a les Guayanes i una travessia per l’indomable interior brasiler? ... ahhh!!

Asseguda al Fresh & Ready de Passeig de Gràcia amb Aragó se me’n va la ment. I miro el rellotge i me n’adono que arribo tard a la feina, i m’és igual. Avui ja m’és igual.

Puerto Viejo – Cuzco, per què no? ... i un desig materialitzat en un llibre de viatges ... per què no?

Com deia un dels poetes del 68: "Demana allò impossible per aconseguir el possible. El somni realitat i" ... era la realitat al poder? (no ho recordo, però tampoc em sembla important ...)

La primera gran "compra" de l'any ...

Donat que desconec el seu nom l’anomenaré Pep, doncs perfectament s’ho podria dir.

Amb un metre setanta i poc, uns texans clars, jaqueta negra i gorra marinera a conjunt, estava palplantat al costat de la pila de carros al Mercadona que hi ha sota els cinemes Oscar. Tenia les mans entaforades a la butxaca, i cara de fred. Me l’he mirat perquè just jo anava només amb una samarreta i les mànigues rebregades a l’alçada dels colzes. Feia un bon sol encara si bé és cert que l’aire era fred, i estar-se palplantat al mig del carrer no és el mateix que baixar d’un cotxe calentet de rodar per la carretera i de l’aire de la calefacció.

Les nostres mirades s’han creuat només uns segons i no he pogut evitar preguntar-me què hi feia allà. “Segurament espera algú que ha entrat a comprar un moment”, ha estat el meu primer argument.

Així que he entrat al Mercadona, i les piles de menjar, de begudes i d’altres productes varis, un munt de bosses dels quals en aquests moments mentes escric reposen al rebedor de casa meva, esperant ser endreçats al lloc que els correspon en l’ordre concertat de casa meva, han distret ràpidament la meva atenció.

He intentat anar a la idea. No m’agrada anar a comprar, m’agrada menys encara omplir les bosses a mesura que la persona que les passa per l’escàner les va apilonant unes sobre les altres, i la gent que està a la cua em mira inquisitivament, dient-te amb els ulls: “va! fes via, que jo tinc molta pressa” ... ; tampoc m’agrada descarregar-les del cotxe a casa, i sempre passen hores abans no aconsegueixo endreçar-les ...

Primer he trobat la secció dels olis i la carnisseria, que he esquivat ràpidament, i passant per les begudes (coca-coles zero, isostar, coronites i heinekens), aliments empaquetats (arròs, pasta, blat de moro, llaunes de tonyina – sense oblidar que no n’hauria de comprar i recordant l’Enric que em mataria si sabés que en compro – , espàrrecs, etc.), he arribat als frescos (softies, col lombarda, pastanagues, cogollos, ..) al pà, i uf!! Finalment els iogurts. Una ràpida passada per la secció química (detergents et al.), i cap a sofrir l’estréss de la cinta mecànica de la caixa i la gent que escull els dissabtes a la tarda per anar a passejar al super, i de cop i volta li entra la pressa per sortir-ne ..

Empenyent el carro amb tot el pes del meu cos, del que sobresortien una pila de bosses de plàstic, a les que he entaforat tot allò que no cabia a les meves bosses “ecològiques”, he sortit del super contenta de pensar que en un parell o tres de setmanes com a poc no hi hauria de tornar.

En Pep encara era al mateix lloc ...

Un cop descarregades les bosses al portaequipatges del cotxe, m’he dirigit cap a la zona on es deixen els carros, i on ell es trobava encara.

Intencionadament aquesta vegada he evitat el contacte visual i he fet el que havia de fer, mentre al donar-li l’esquena, m’he fixat més atentament en ell- "Què hi deu fer encara aquí?"

Al sortir de darrera el plafó que amaga els carros, i mentre em dirigia al cotxe, en Pep se m’ha acostat:

- Perdona!

- Si? – li he respost un pèl sobtada de que em parlés.

- Em pots donar alguna cosa per comprar una barra de pa o així ...

- Com? – realment no l’havia entès.

- Que ..., saps? Estic a l’atur. Si em podries donar alguna cosa per comprar-me menjar, una mica de pa ...

Ho ha dit en un català immaculat, sense cap mena d’accent forà. Un català de comarques amb certa connotació rural, si és que n’hi he d’atribuir alguna.

He trigat uns segons a respondre crec. En cap moment se m’havia acudit des que l’he vist en arribar al Mercadona que era un pidolaire. I de sobte he recordat moments dels viatges a països “pobres”, en que aquesta escena es repeteix una i altra vegada al dia ...

- Doncs si vols et dono menjar, però no diners. Què et sembla?

- Em sembla bé, m’ha respòs amb un sormriure franc.

I amb això li he fet gest de seguir-me fins al cotxe, on obrint de nou el capó, he tret una de les barres de pa de cereals que havia comprat i he fet gest de donar-li.

- Ostres, gràcies!

- Espera!

En tornar la vista al cotxe, on les bosses s’amuntegaven les unes sobre les altres, farcides de tota mena d’aliments que podrien atipar unes quantes persones uns quants dies, i al recordar, que a banda dels amics que aterren ara i adés a casa meva, tot, tot, era només per mi, m’he descobert un pèl miserable. Un sentiment també que he sentit moltes vegades quan amb tot de dòlars a la butxaca i com a poc tres targes de crèdit entre la motxilla i els mitjons, o el sac de dormir, m’he passejat pel mig de misèria i, en ser demanada “ajut”, he correspost amb un àpat o amb alguna cosa comestible que portés a la meva bossa. Una gota d’aigua en un oceà de desolació.

- Té! - he agafat el paquet de tonyina que havia comprat i l’hi he donat. Emporta’t això també.

- Moltes gràcies – ha dit amb els ulls sobtadament oberts que s’han descobert brillants i blaus, color del que no m’havia adonat fins aleshores. I amb el pa sota el braç, ha marxat caminant cap al lloc del que havia vingut, sota la meva mirada escrutadora ...

He entrat al cotxe i he pensat que potser si és cert que hi ha una crisi, aquesta crisi de la que tothom se n’omple la boca, i que ja no es restringeixi només a sectors marginals – o suposadament marginals, pels que podríem entendre immigrants, estrangers, etc. Una crisi, de la que, a banda de veure pujar els preus dia rere dia, jo, afortunadament, poca cosa n’he patit. No és que en dubti, només que a voltes em sembla que se’n fa un gra massa i que ja comença a servir d'excusa per a qualsevol banalitat, entre elles, els abusos laborals que pateixen els treballadors en una conjuntura que, d’entrada, fa por i et coacciona subconscientment a aguantar allò que, potser, en una altre context, no aguantaries ..

I he pensat en coses que ara no venen al cas i que ja sabreu en el seu just moment, i he pensat que en Pep podria ben bé ser jo algun dia ... i m’he sentit culpable d’haver-li donat només una barra de pa i un paquet de llaunes de tonyina ....

Per Nadal recorda’t dels que t’han fet ser qui ets.

Així es ven Orange en la seva nova campanya de Nadal...



Escuava mongetes verdes quan, de rerefons, esperant el telenotícies del vespre, m’ha arribat a les orelles i el missatge m’ha penetrat, subtil, al cervell.

Potser, si hagués estat mirant el televisor, pel que intueixo bombardejaven amb imatges d’alegria i de xerinol.la, no hauria tingut el pensament primer que m’ha vingut al cap... De ben segur que no. O potser si.

I el primer que he pensat és que no m’agrada el Nadal. I em disculpo d’entrada, si és que cal disculpar-se per les pròpies creences, per aquest post disruptor que, probablement, irromp la pretesa bonança i alienació col.lectiva que ens embriaga a tots d’hipocresia febril aquests dies.

De sobte és obligatori i part del protocol ser feliç, estimar al pròxim i ser amable amb la veïna aquella que ens gira la cara sistemàticament des de la darrera festa en la que va trobar que férem massa soroll, d’això ja en fa un munt d’anys.

I em pregunto: per què?

Perquè si estem contents, si ens renten el cervell fent-nos creure que estem contents més ben dit, i pensem que tot va bé i tot és bonic, i si a més a més a les grans superfícies ens posen cançonetes enganxifosses que, sense adonar-nos-en, acabem taral•lejant amb un somriure estúpid als llavis, tal volta oblidarem que el nostre compte bancari no és tan galdós com voldríem, que el jefe ens puteja, que tenim son i estem cansats, que la hipoteca no para de pujar i que el petroli s’acaba ... i comprarem tot allò que sens dubte no necessitem, omplint el carro de superficialitats innecessàries que ens han venut que ens cal absolutament tenir, i regalar, per fer feliços als que “ens han fet ser qui som”.

I als que han fet ser “qui són” a països de l’Àfrica Sub-Sahariana, per posar només un exemple, em pregunto, què els hi hauríen de regalar?

Als que porten les indústries brutes i contaminants fora de les estrictes legislacions europees; als que exploten a altres persones (i a criatures) amb llargues i esgotadores jornades de treball pel preu diari del que costa un cafè a Passeig de Gràcia; als qui aboquen les deixalles tòxiques que aquí no volem a llocs on quatre dòlars compren un suborn; als qui cremen excedents per regular el mercat mentre a altres llocs del món cada pocs segons mor un nen de fam, ... i en darrera instància, a tots nosaltres, consumidors feliços que tanquem els ulls a tot plegat i en som co-responsables a l’ombra.

A nosaltres, aquesta gent que els "hem fet ser quin són", què ens haurien de regalar?

Un ràpid cop d’ull a aquest rellotge, que he recordat haver vist en algun moment en el passat i que he re-buscat avui, ens diu que, darrera els llumets, els arbres ben guarnits de Nadal i els somriures induïts per les grans campanyes nadalenques, darrera el sorollet de l’aparell de passar les targetes de crèdit i darrera els ninots disfressats de Santa Claus – d’altra banda totalment impropis de les nostres latituds – que infesten cada cop més les façanes de les cases als barris residencials amb cadència monòtona però amb impassibilitat infinita, ... i un llarg etcètera, darrera tot això hi ha una altra realitat, trista i volgudament ignorada, un Nadal diferents per 4/6 parts de la població del Planeta.

El món com nosaltres el coneixem i vivim és el Gran Món d’una ridícula Petita Minoria.

Si volem regalar coses bones a aquells que ens han fet ser qui som, potser comencem per fer que Nadal sigui cada dia i que tothom al món tingui la oportunitat de viure dignament i senti que té alguna cosa a regalar, ni que sigui de les que no es compren amb diners, que en el fons, són les millors.

Que és una utopia, ja ho sé. Que nosaltres sols no podem canviar el món, també. Però, com deia el Capità Enciam: Els petits canvis són poderosos i (i això ho afegeixo jo), estan a l’abast de tots.

Bones Festes!

Mun

Quan la independència depèn dels efectes futurs del canvi climàtic

Aprofitant que fa dos dies seguits que sóc a casa, cosa que s'agraeix entre l'anar i venir constant que caracteritza el meu present laboral, miro el telenotícies migdia.

M'ha sobtat avui saber que el que per a bona part del món seria un efecte negatiu, per no dir catastròfic, per una petita comunitat d'inuits (altrament dit, esquimals, terme que porta conotacions despectives) que habiten l'illa de Groenlàndia, podria representar la Independència.

En les eleccions que es varen celebrar ahir es votava l’acord subscrit amb Dinamarca al juliol que amplia notablement les competències de la considerada major illa del món i que obriria la via per a la independència total d’aquest territori si així ho decideixen els seus habitants.

I bé, un 75% de la gent que va votar va votar que si!! ...

Això que pels que compartim il·lusions de desfer-nos de països que han usurpat la nostra identitat i que, a més, ens buiden la butxaca, és en ell mateix motiu de joia.

Però el tema no acaba aquí. Groenlàndia té una forta dependència econòmica de Dinamarca, i només en el cas que fora capaç de poder explotar els seus recursos petroliers, que jauen ara sota les gruixudes capes de gel que conformen l'illa, podria permetre's aquest "luxe". Paradoxalment això només seria possible si els efectes del canvi climàtic seguissin les previsions i l'escalfament global acabés fonent part d'aquest gel, de manera que el petroli, és a dir, la Independència de Groenlàndia, fora assequible per a la seva posada en valor.

Dura controvèrsia... Si jo fos inuit de Groenlàndia, realment no sabria què voler ...

Ninguna mujer nace para puta

Avui és el dia internacional contra la violència envers les dones i encara que sigui un breu, no podia deixar de dir fer-ne esment a cosMUNologia.


Les dades que he escoltat avui, a grans nombre, parlen d'unes 10.000 i tantes denúncies per maltractament a Catalunya i més de 6.000 detencions des de principis d'any. D'unes 7 dones mortes.

La Vanguàrdia d'avui, dades a nivell d'Estat, eleva aquest valor a 400.000 dones que pateixen maltractaments, de les quals, segons la mateixa font, només un 30% arriba mai a posar una denúncia. 57 dones mortes a mans de la seva parella des del mes de gener ...

El telenoticies migdia de TV3 explicava com només ahir un grup de mestres i nenes que es dirigien cap a l'escola caminant, a l'Afganistan, varen ésser ruixades amb àcids des d'unes motocicletes, dons els talibans estan en contra de l'escolarització de les dones ...

i a diferentes escales i en diferents contexts, podria anar seguint. Però no és la finalitat d'aquest post i busco només recordar-vos a tots i a totes que aquesta trista realitat existeix i que n'hem de ser conscients.

Un grup de dones maltractades de Salt ha decidit donar la cara i sota el nom "Volem", han preparat un documental explicant el seu cas i com se'm varen sortir. No el trobo, imagino que és massa recent ...

Us deixo amb un video de YouTube d'Skap amb imatges prou suggeridores.



Fins aviat!

Mun

Més info sobre la frase "Nimguna mujer nace para puta"

Resistint-se a FaceBook

Arriba un moment que, com diuen, el millor per lliurar-se de la temptació és caure en ella.


I a mi això em passa bastant sovint. Sóc dèbil ...

Fa ja bastant que FaceBook córrer per la xarxa, concretament i segons les meves fonts documentals (wikipedia), des del dia 4 de febrer de l'any 2004.

Al trobar aquesta dada el primer que m'ha passat pel cap ha estat pensar què deuria estar fent jo aquell dia ... I com que tinc aquest mal costum de saber on tinc les coses endreçades, he recuperat la meva agenda d'aquell any.

Segons les meves notes el 4 de febrer és l'aniversari de l'Edu Gabriele, un amic argentí amb qui vàrem fer cursos de doctorat plegats, i a banda de l'anotació que a les 17'30h tenia hora amb la esteticient, l'agenda segueix:

- demanar info a la casa de cultura sobre els cursos de PNL
- fer la comanda de llibres d'Amazon a l'Enric
i
- reservar taula pel dia 15/02 a Can Joan d'Adri

... i ja sé que no ve al cas però a mi m'ha fet gràcia mirar-ho.

A aquella època treballava al CEAB-CSIC i estàvem arrancant StrateGISt amb en Junior ... Una època en que pensàvem que seriem els mega-cracks del GIS a Girona i ens menjariem el món.... Val a dir que pel poc que ens hi vàrem dedicar no ens va anar malament, però crec que cap dels dos teníem esperit de grandesa empresarial, pel que allà va quedar el tema.

I bé, el dia que FaceBook va aparèixer el món, creació del programador informàtic Mark Zuckerberg, per ser-ne membre havies de ser necessàriament estudiant de Harvard College. No va ser fins després de diferents versions i ampliacions de "permisos", que el setembre del 2006 es va obrir al gran públic. Actualment emplea a més de 700 persones, té uns beneficis de quasi 300 milions de dòlars americans i Sony Pictures vol fer una pel.lícula d'aquest fenomen.

Dos anys de resistència i ja ho veieu, aquí estic, engreixant el tou de més de 120 milions d'usuaris registrats que conformen la xarxa social més activa del món, que es diu ràpid!!!, i que per descomptat no es lliure de tanta popularitat com controvèrsia!!

En fi, tot això per dir que ja tinc un perfil i que ja que hi sóc pel tros ... espero que TOTS us feu amics meus molt aviat!!

Fins a la propera!!

Mun

Airing from FaceBook

Finally, I give in!!!!

Resisting doesn't make sense anymore as it's almost daily that I get an invitation from some proud soul that has just registered a profile at FaceBook and is in a desperate search for friends across the net.

So, and this is especially for you Sharon!!, I do too have a profile now!!

Taking into account that I already have a blog where I do basically write in Catalan, I'll keep my FaceBook in English, so you can keep track on me and on my whereabouts.

It's your turn now guys!! Wanna-be-my-friend??

Looking forward for seeing ALL your shots stuck on my profile and, definitely, to hearing from you.

Tight shaky-squeeze to you!!

Mun

Bicing BCN Revisited

Finalment, la baixada promesa: a tota velocitat, amb un terreny perfecte per la humitat ens llancem cap avall saltant tants trencaaigües com podem. Abans d’arribar a baix, però encara deixarem la pista i girarem cap a l’esquerra per un corriol que ens acabarà de portar a tota velocitat fins a baix ...


Així finalitzava més o menys la crònica de la sortida d’ahir al matí a Les Serres.

I no he pogut evitar rememorar les imatges que guardava impreses encara a la meva ment de la sensació de seguretat i risc alhora, aquella sensació que tan enganxa i que només poden arribar a copsar en la seva totalitat aquells que, com jo, comparteixin la passió de rodar per mig del bosc a velocitats que superen en escreix el límit establert per la “llei” per aquest tipus de vehicles: Poder? Força? Cerca de límits? Perill? ... qui saps...

Muntaner avall sobre la bici número 383 recollida a l’estació de bicing del c/ Mandri amb no sé quina cruïlla, he sentit inseguretat i por, por de veritat. Tot allò que ni em passa pel cap sobre la meva bicicleta i per terrenys, en principi, molt més “abruptes”.

Amb texans i la bossa de feina, amb l’ordinador a dins, mig penjada a l’esquena com he pogut, la bufanda al vent, m’he sentit com l’Snoopy amb orelleres i ulleres de ventisca volant sobre una avioneta destartalada.

Primer he envaït sense miraments la vorera, però sortejar els vianants m’ha fet sentir malament i he recordat la Lliga Anti-bici que en Pere volia iniciar fa un temps a Terrassa (primera ciutat catalana en implantar sistemes col.lectius de bicicletes públiques); així que he decidit provar amb el carril bus-taxi. Però que per darrera t’empaiti un autobús o un taxi no dóna tampoc massa tranquil-litat; i he saltat ja directament al carril que “suposadament”, i tenint en compte que la ciutat està repleta, per no dir col.lapsada de bicicletes i de un nombre ridícul de carrils-bici, em tocava, que era el compartit amb els cotxes.

La pesada bicicleta de 3 pinyons i un plat tenia espatllat el canvi, pel que era absolutament inútil intentar pedalar. Arribada una certa velocitat era com anar amb plat petit i pinyó gran, no hi havia res a fer. Així que m’he agafat fort al volant i l’he deixada rodar Muntaner avall fins arribar a la Diagonal, on, donat que estava a la dreta, m’ha estat impossible accedir al lateral del carril bici i he hagut de continuar baixant, fins que, a risc de que qualsevol del cotxes que baixen indiferents a la teva condició d’inferioritat (he recordat el meu casc!), m’enculés pel darrera, he aconseguit arribar a l'esquerra a algun carrer que devia ser Paris, o Londres, no he gosat aixecar la vista per comprovar-ho , i he girat nord.

Travessat Balmes, pel pas de vianants, entre els vianants, a peu, empenyent la bici, he aconseguit arribar al carril bici de Diagonal. Res a fer!! No es podia pedalar, només deixar que la bici rodés.

A la cruïlla amb Passeig de Gràcia he enfilat cap avall i la meva alegria ha estat màxima quan, a l’alçada de Provença, he trobat una estació de bicing, he desmuntat, l’he aparcada al seu lloc, i he retornat a la seguretat de la vorera i de les meves dues cames ....

No hauria pensat mai que me n’alegrés tan de baixar d’una bicicleta!!!

Crònica de 7 dies @ Meetic

El dia que ma mare ens va demanar a mi i a la Mayte que l’apuntéssim al Meetic va ser el dia que em vaig acabar de convèncer que jo també ho havia de provar ...

I és que no em digueu que els temps no han canviat. Abans les mares renyaven a les filles perquè sortien amb nois “desconeguts”, ara elles s’apunten a pàgines web pseudo-mercats de la carn, i per si fos poc, els acabes escrivint tu el perfil del que podria acabar essent el teu futur pare-adoptiu. Clar que, ara que ho penso, és tot un detall poder participar en l’elecció de les qualitats que el farien un possible bon candidat.

Dit això, i seguint la màxima aquella que surt en negreta i de forma permanent al meu blog, és a dir, provar-ho tot, ni que sigui una vegada, avui fa una setmana em vaig donar d’alta.

El primer dia va ser espectacular, me’l vaig passar mirant perfils i rient per les coses que llegia. Sens dubte, el millor, el d’un tiu de Figueres que deia “me maravilla que siendo ateo vea cada dia a Dios cuando me afeito por la mañana ....” No me'n vaig poder estar i li vaig haver d’enviar un email felicitant-lo per haver-me fet riure a cor que vols ... quin crack, i el tema continuava llarg, llarg, explicant què meravellós que era tot ell i quina sort que tindria la dona que l’enxampés. Acabava afirmant que desitjava que “ganara la mejor!!”.

I bé, val a dir que si hi ha elements d’un calibre indescriptible, personatges de totes mides i colors, ciència i religió, de tan en tan també trobes personatges que semblen interessant, i seriosament, alguns tius molt guapos!!

Aquí l’estadística del meu perfil al llarg de 7 dies:
Nombre de visites: 340 (que dóna una mitja de 48,57 visites al meu perfil per dia)
Nombre de “fechazos”: 189 (el que si relacionem amb el nombre de visites, ens dóna que un 55,58% de les visites han acabat derivant en un "felchazo")
Emails rebuts: 20 (el més patètic el que portava com a títol "Hello pretty!!")

Des de Perú fins a Salt, passant per Alacant, Chile, Canadà, Estats Units, Turquia, Marroc, El Cairo, Euskadi, Valladolid, Barcelona, Melilla, entre altres, els “fechazos” (“enamorament sobtat” en català, però és que realment té poc glamour dir-ho així ...), han estat d’homes d’entre 26 i 57 anys, de tota raça i condició.

El que només em fa concloure que, o estem tots molt desesperats, o com diuen ... “el amor es ciego”, o “there’s no mountain high enough” ... o moltes més d’aquestes xurrades que tan bé descrivia la Lucia Etxevarria al seu llibre “Yo ya no sufro por amor”, quan parlava de com d’empardalats estem tots en aquest tema, i com els mitjans i la societat, al final, és qui ens diu com ens hem de sentir.

Ara us preguntareu quins són els valors de l’estadística inversa, és a dir, quants perfils he visitat, quatsn flechazos he enviat, etc ... Jajaja!! Doncs no ho sabreu, només us diré que he contestat només a dos emails, un a la rèplica del fantàstic Déu que es veu al mirall cada dia, i l’altra a un “somnia-truites” amb magnífics ulls de gat a qui de moment no m’he pogut resistir ...

Tot plegat ha estat divertit però ja n’he tingut prou ... així que, experiència viscuda, i em dono de baixa.

Fins a la propera!!!

No me pidas que te bese porque te besaré ...

En vaig quedar amb el nom al veure el trailer el dia que amb en Jeiem vàrem anar a veure “Vicky Cristina Barcelona” – per cert, un reclam turístic de primer ordre per a la ciutat. Espero que en Woody Allen hagi negociat de sotamà alguna comissió extraordinària amb Turisme de Catalunya ...

Però tornant al tema que volia comentar avui ... “No me pidas que te bese porque te besaré” és una comèdia fresca que arranca fàcilment rialles per la seva senzillesa.

Desafortunadament la varen treure de la cartellera del Girona el dia en que la vàrem anar a veure, malgrat això segur que la podeu trobar a internet, valent-vos d’altres recursos.

Albert Espinosa, que a banda de ser-ne el director és un dels principals protagonistes de la comèdia, treu a relluir sense cap mena de complexes, tabus dels que, per regla general, no es parla quotidianament a la nostra societat, com les deficiències mentals i físiques, la masturbació o la realitat oculta de la por al compromís – en aquest cas, no de collita pròpia, però ves! relacionada amb els homes –

Us deixo amb el trailer Aquí

Molt recomanable!

Potser Bush va ser necessari …

Només quan un torna d’unes quantes – poques o moltes – setmanes a l’Àfrica, és capaç d’apreciar la delicadesa que amaga la simplicitat d’un bon pa amb tomàquet. De fet, ja mentre un és a l’Àfrica, comença a percebre i a trobar a faltar allò que, caigut dins la inapreciació de la càlida quotidianitat , fa temps que va deixar d’apreciar. I el gust et torna a la ment, talment l’estesis assaborint en aquell moment, i notes com la salivera t’omple la boca; així com els passava als gossos de Pávlov quan escoltaven les campanes que aquest feia sonar abans d'alimentar-los ...

Només quan un ha passat una temporada – més llarga o més curta – en la foscor intimidadora de la nit, o en dies grisos que semblen no tenir fi i fan que pensis que, total, no val ni la pena sortir del llit; pot apreciar l’energia que injecta a les venes un dia blau i solejat d’hivern.

Només quan un s’ha sentit profundament decebut per la mentida, l’egoisme, i la covardia del gènere humà, pot apreciar conèixer a una d’aquelles persones que són una perla “estranya”, de les que la mare Natura decideix posar sobre el planeta només esporàdicament i que sovint arriba disfressada de simplicitat que busca passar inadvertida. Aleshores un se n’adona de que no és cert que la societat està perduda totalment i que els valors, del que parlava en el meu anterior post, “Radical love”, han tocat fons.

Hi ha esperança, docns?

Potser el “Yes, we can” d’Obama va calar tan fons en la societat nord-americana – o tal volta em caldria dir “estadunidenca”, doncs a Nord Amèrica, encara que de vegades ho oblidem hi ha altres països, perquè només passant per la “gana”, la “foscor” i la “decepció” que va portat el període Bush, es podia impulsar el trencament i el canvi.

Obama és jove, té un nom inspirador i transgressor; Barak vol dir “l’afortunat”, i en honor al seu avi, el seu segons nom és Hussein, és negre, carismàtic, atractiu i intel•ligent. I molt més que tot això, ha sabut com seduir a les masses.

Cert, com em deia algú ahir, “moltes esperances en un sol home”... però passi el que passi a partir d’avui, ahir va ser un moment d’aquells que fan Història, i nosaltres hi érem per viure-ho, el que em sembla motiu més que suficient per celebrar que, encara, hi ha persones sobre la terra a qui val la pena donar-los una oportunitat de sorprendre’ns gràtament.

Radical Love

Potser un títol un pèl estrafolari per trencar un silenci de quasi dos mesos a cosMUNologia, però no és per casualitat que l’he triat, de la mateixa manera que res ho és a l’univers, o això penso jo ...


A reprendre aquest discurs que, en el fons, és un discurs intern que en alguns casos acaba arribant a alguns de vosaltres, m’hi empenyen dues coses: La primera les ganes d’escriure, que no han desaparegut malgrat no les hagi exercit; i la segona l’encoratjament d’algunes persones que, públicament han manifestat trobar a faltar les meves reflexions. Gràcies Neo! ;O) – entre d’altres -

Fa unes setmanes vaig conèixer la Toni, una noia nord-americana d’ aproximadament la meva edat. Ella es va posar en contacte amb mi, a través de Couchsurfing per allotjar-se una nit a casa meva. El cert és que atabalada com vaig sempre, vaig mirar lleugerament per sobre el seu perfil, però no hi vaig posar massa deteniment. Em va semblar que tenia prou bones referències, pel que li vaig dir que si.

Va ser en Chris, quan al reenviar-li el perfil de la Toni i convidar-lo a passar el capde amb nosaltres, em va fer notar que era, realment, un perfil “interessant”.

La Toni va arribar i el fet és que se’n va cuidar més en Chris que no pas jo mateixa, que, en la meva tònica habitual, vaig continuar fent la meva vida, amb la diferència que algú dormia a l’habitació de convidats, i en Chris al sofà ....

En algun moment, però, suposo que el caos ens va acostar i varem tenir la primera conversa una mica llarga, només ella i jo. Em va explicar que era fotògrafa i que en aquests moments estava dedicant-se a fer un reportatge sobre la vida de les monges de clausura joves, a diferents països del món. També que feia poc havia passat una temporada a un convent, a Pennsilvanià, a una comunitat de religioses, entre les quals hi havia una novícia de només 22 anys, la germana Laurent Franko; una joveneta que, en un moment determinat de la seva vida, provinent d’una família conservadora nord-americana, amb els estudis bàsics finalitzats, i una parella estable amb la que s’havia de casar, va decidir que ... això no era suficient per ella. Que tot l’amor que ella tenia no es podria sentir realitzat mai senzillament formant una família i veient-la créixer al costat de l’home que estimava. Pel que, després d’una meditació profunda, i empesa casualment per la lletra d’una cançó a l’atzar a YouTube, ho va deixar tot i es va fer monja de clausura ....

La Toni va descriu l’amor de la Laurent per Déu com a Radical Love, emprant precisament una expressió escollida per la mateixa novícia al llarg del reportatge, quan diu que sentia que havia de donar-se més “radicalment a Déu”, perquè aquest era el seu destí. A banda del privilegi de poder moure’s dins un lloc solemnement privat i reclòs al món exterior, la Toni en va fer un meravellós reportatge que podeu veure al seu web, si aneu a l’aparat de multimèdia. El cert és que costa una mica de carregar, però sigueu pacients, us garanteixo que us sorprendrà i que val realment la pena.

Davant la meva perplexitat de que una persona tan jove pugui prendre una decisió d’aquesta magnitud, em quedo amb el que diu una de les monges més veteranes al final del petit documental, i és que només es pot arribar a entendre una decisió així, si un ho ha sentit mai a la pròpia pell.

Així, jo no ho entenc, però no deixa de fascinar-me que algú,repeteixo, tan jove, pugui decidir d’un dia per una altre, literalment, canviar de planeta, quan la majoria dels "adults" que jo conec, dubten tremendament cada matí només per decidir la roba que s'han de posar...

El vídeo mostra clarament la vida al convent, i les imatges denoten un ambient afable, tranquil i mancat de totes les presses, anars i venirs frenètics, frivolitats, preocupacions mundanes, i demés daltabaixos de la quotidianitat en la que vivim els que, suposadament, “tenim la sort” de viure en un país “civilitzat” i occidental.

I aquest abisme em fa pensar que la crisi de la que tan parlen, o perdoneu, de la que només parlen ininterrompudament i sense treva, tant els mitjans de comunicació com la gent al carrer, no és només una crisi econòmica financera, sinó que va molt més enllà i que és una feréstega i abominable crisi de valors que ha portat a la societat occidental al declivi en el que ara ens toca viure.

I en Neo em va recordar a Màtrix, i Màtrix és, per molts motius, conjuntament amb The Fight Club, la meva pel•lícula preferida. I ho és perquè toca la fibra sensible i, si un hi para atenció i treu la palla del gra, és a dir les baralles espectaculars – part material del missatge – de la filosofia que reposa darrera cares ensangonades o naus espacials atacades per enormes pops, no té més remei que adonar-se’n que la societat, potser, no és feliç perquè aquest “programa de software” no ens interessa. I sinó us recomano llegir “Happiness”, de Will Ferguson, i fer-vos un bon fart de riure, tot veient què passaria al món si els llibre d’auto-ajuda funcionessin i tothom fos feliç.

Potser el que ens falta és una mica més de l’amor radical de la Germana Franko; i que consti que no encoratjo a ningú a tancar-se a cap convent; però potser si a replantejar-se els valors que regeixen la nostra societat, a potser decidir-se a ser més honestos, més valents, i sobretot, a aprendre a respectar als altres, donant-los amor incondicional – i en aquest cas parlo de l’amor de Krishnamurti, i no d’un amor romàntic o religiós.

Us deixo amb el vídeo i amb les vostres pròpies reflexions ...

Bentornats a cosMUNologia!

Mun

De retorn de Timbucktú. La fi d'un viatge a Àfrica

My Mali shots here!!

Fotos de Mali aquí!!!



Diuen les llegendes que Timbucktú és a la fi del món ...

... a mi, arribar-hi, em va donar realment aquesta sensació.



Aprofito que pujo les fotos de Mali per explicar-vos una mica quines són les meves conclusions d'aquest viatge.

Sento haver deixat a mitges una història i no haver pogut compartir més amb vosaltres el què ha anat passant; però aquest cop no m'ha estat possible. Ni era fàcil trobar ordinadors i temps per escriure calmadament, ni he tingut tampoc l'ànim de fer-ho perquè en general no ha estat un viatge massa satisfactori.

Copiant a trossos un email que vaig enviar a un amic que en el seu moment em va preguntar perquè la meva percepció del continent havia canviat tant des de l'any passat, us ho explico a vosaltres també una miqueta.

Per mi, fins aquest darrer viatge; Africa havia estat un lloc fascinant, i de fet, continuo pensant que ho és. Mali per exemple, el que n'he vist, és molt bonic, i tan verd que ningú que no ho vegi no s'ho pot creure.; però per mi, la majoria dels paisos africans que conec una mica - 7 fins al moment - i per això, per extensió parlo d' Àfrica en general, malgrat sigui una bestiesa fer-ho, no tenen solució ni futur. I dir-ho perquè ho penso em sap molt greu, perquè crec de veritat que és una terra màgica.

El problema no és el continent, és la manera de fer i l'actitud dels africans, i en part, la major responsabilitat la tenim els occidentals perquè és la nostra cultura d'alguna manera la que ha malmès la seva. És impossible que això mai avanci i entenc cada cop millor que gent amb certa cultura i ambicions, perquè n' hi ha i molts, deixin el país, amb el que aquí només queden aquells que no tenen ni cultura ni ambicions o potser el coratge o els recursos de fugir; i això és un desconcert a cada cantonada.

És impossible que una cosa surti com un havia previst. Les previsions només serveixen de brúixola per saber on voldries anar en un moment determinat, però si no hi ha per davant un munt d'euros, i sovint ni així, el que no vol dir que, potser, al final, el resultat no sigui satisfactori, només diferents del que tu volies o havies planejat, una cosa arribi al port que tu t'havies marcat com a destinació.

A Àfrica es viu pensant en el present, en el benefici immediat, que suposo que és la manera de fer dels supervivents, i no es pensa en el sembrar pel demà; s'ha après a parar la mà i a esperar que, del cel – és a dir dels avions que transporten els blancs – arribi ajuda i solucions, ni que siguin provisionals.

Personalment penso que la industria turística, que té un potencial que no m'atreveixo ni a estimar a tot el continent, no és una excepció a aquesta degradació, pel que no es pot anar per lliure si no es vol acabar estafat cada mitja hora, decebut, frustrat i dolgut, fins al punt, que gent com jo, que estimen Àfrica, arribem a dir que no tornarem.

No crec en l'ajuda humanitària, i molt menys en la caritat. Crec que ambdues són responsables primers d'haver manipulat i corromput a aquests paisos i a aquesta gent, i els han convertit en pidolaires, busca-vides i mentiders que busquen el camí fàcil a tot i han après a que els arribin els “peixos”.

En el seu moment vaig dir que no trepitjaria un altre continent fins que no acabés amb els 57 -crec - d' aquest continent. Ara és probable que no trepitgi aquest fins que no acabi amb la resta del món – i és que hi ha molt món encara que no he vist. Cal dir que hi ha comptades excepcions per les que ho faria. El que està clar és que no ho faré per lliure com fins ara i no ho faré en bastant de temps, per no dir “mai” que, igual que “sempre” són paraules que no volen dir res i no m'agraden.

Dit això, em cal dir que és cert que part de la culpa és meva. L'actitud que es necessita per aguantar això es impecable, i jo no l'he tinguda en tot moment aquesta vegada, perquè ja no sé perquè el cos em deia “no” i, malgrat tot, vaig no escoltar-lo ...

Sénégal: Le Pays de la Teranga

Check my Senegal Pictures here!!

Fotos de Senegal aquí!!!


La Rohaya acabava de sortir de la seva dutxa matinal. Duia un pareo al tors, una tovallola blau cel al cap i una altra d'un rosa pàlid tivant al tors, encaixada just sota les aixelles.

Reia amb un somriure quasi tan gran com tota ella, de dents blanques ben cuidades, que resaltava encara més la seva pell de xocolata negra abundant i ben farcida que es va deslliurar a la pressió de la tovallola rosa tan bon punt, aixencallada de cames, es va asseure a l'enorme butaca de vellut desgastat beig que quedava just davant del televisor que retransmetia, sense que ningú s'ho mirés, una competicio de natació dels Jocs Olimpics, deixant aixi a la vista i sense prejudicis dos pits enormes i deformats fruit haver criat, malgrat ella no deuria tenir massa mes de 45 anys, a 8 fills ...

- Bon jour Moune, bienvenue, comment allez vous?
- Salut Rohaya, je suis bien; merci ...

Somone, a la Petit Côte, va ser un dels primers llocs on vaig trobar repòs a aquest pais; i la Rohaya una de les persones amb qui més vaig gaudir de converses a mig matí, al pati de casa seva, sempre vibrant de gent: fills, nets, visites, parents i d'altres que, com és bon costum a l’Àfrica, poden apareixer a la teva porta a qualsevol hora del dia o de la nit amb un farcell al cap que amaga alguna cosa deliciosa de menjar per oferir-te i unes inmenses ganes de xerrar i de comparir.

I és que si una cosa si te l'Àfrica, i els africans per extensió, és temps per donar als altres ...

Després de deixar Barcelona un pèl a contracor aquesta vegada, quan per primera vegada en molts anys havia decidit que no volia viatjar sola i les circumstancies varen fer que, malgrat tot, fos així, l'aterratge a Dakar - soferts dos vols que vaig sincerament trobar curts i poc incidentats - no em va sorprendre.

Per quart cop en un any aterrava a un país africà, i ara ja no em venia de nou el fascinant caos que regnava just a la porta de sortida de l'aeroport, on els taxistes t'envolcallen tal un allau de neu i t'arrosseguen amb el corrent de les seves ofertes i peticions esbojarrades.

Veure entre la foscor els ulls blau clar de la Luci em va fer sentir de cop com que d'entrada em podria relaxar i que, aquella nit, no em caldria barallar-me amb ningú ...

L'habitació de l'hotel era correcta i humida i la varem compartir.

Com ha estat el cas els darrers anys, venia d'un estiu magnífic a Girona; amb els amics, les festes o sopars quasi cada nit, les sortides en btt, el sol, la llum i un munt de noves sensacions que realment valien la pena ... malgrat trobar-me als tròpics, Dakar em va semblar freda aquella nit i em vaig alegrar de no estar sola. Realment la Luci s'ho havia currat.

La Ma Jose, la supervivent de les dues valencianetes amb les qui hauria d'haver emprès aquesta aventura des del primer moment, no arribaria fins el dia 22, amb el temps just per volar a Bamako i remuntar el Niger cap a la misteriosa Timbucktu ... Entretant; jo havia de decidir què faria a Senegal, i bastant més complexe que això de gestionar, com ho faria.

*******

Joal, a uns 100 km al sud de Dakar, i encara dins la Petit Côte, té el privilegi d'haver estat el lloc de naixement de Léopold Sédar Segnghor, el primer president de la República de Senegal un cop proclamada la seva independència pràcticament fa dos dies, el 4 d’abril de l'any 1960.

De Joal s’accedeix, a través d’un llarg pont que només es pot atravessar a peu o en carro, a Fadiout, una illa tradicionalment de pescadors, feta de forma artificial única i exclusivament de petxines de berveretxo i un dels principals punts d’atracció turística del país pels seus bonics manglars i la singularitat de comptar amb un cementiri mixte, on hi ha enterrats conjuntament -això si, un a cada banda del terreny – cristians i musulmans.

En Gerardo va aparèixer al peu del nostre 4x4 amb la seva camisola blau elèctric on, desgast pel temps i l'agressió de la neteja, encara es podia llegir "Joal-Fadiout Sindicat de Turisme. Guide Professionel".

En un espanyol sortit directament de la Real Academia de la Lengua, i val a dir, bastant mes ric en expressions i vocabulari que el meu propi, es va dirigir a nosaltres i ens va explicar que ell seria el nostre guia.

Entre explicacions pròpies de lloc i referències històriques, ens va explicar també com, essent un lloc tan visitat, havien arribat a adonar-se'n de la necessitat de preservar l'espai, tan des d'un punt de vista cultural com en la seva vesant més mediambiental, per poder aixi continuar oferint als visitants allò pel que aquests arribaven a aquesta bonica localitat arran de riu i envoltada de frondosos manglars.En una breu estona ens va fer una bonissima descripció del que hauria de ser el turisme responsble i ens va il.lustrar en la innovadora iniciativa del poble en aquest sentit, on un grup de guies i professionals del sector s'havien sindicat per treballar conjuntament pel benefici de tots.

No cal dir que em va sorprendre més que satisfactoriament, pel que li vaig comentar que, d'alguna manera, jo em dedicava a això i que seria bo mantenir-se en contacte per mail per compartir opinions ... greu error!!! doncs des d'aquell dia no ha deixat de trucar-me per demanar-me que torni a Joal i els ajudi en persona.

I suposo que la Luci té raó i aquí tothom s'agafa a un ferro roent ...

De retorn a Somone, dins el 4x4 de l'Olvido, l'Eva i l'Ana - una mare i dues filles a qui la Luci havia organitzat el séjour a Senegal i amb qui várem compartir el dia de viatge a Joal-Fadiout - ens vàrem aturar al Gran Baobab i jo no vaig poder evitar enrecordar-me'n del Petit Princep i dels enormes baobabs que tenien unes arrels tan grosses que envoltaven el petit planeta i el mig ofegaven.

Aquest, segons la meva Rough Guide i la persona que ens va donar l'explicació in situ , i es que aqui, de sota les pedres surten guies improvitzats, és el segon més gran d'Àfrica. El primer es troba localitzat a Kenia i a mi, l'any passat, sembla, em va passar inadvertit, doncs vaig entrar, travessar i sortir del país sense ni tenir-ne coneixement.

El baobab és un arbre formidable del que se'n pot aprofitar tot, de les arrels a les fulles, als fruits i l'escorça per a diferents finalitats; i que, per suposat, té qualitats màgiques.

Aquest en concret et concedeix un desig si tens el coratge d'entrar a dins el seu fosc i humit centre a través d'un petit forat i si, amb tot de ratpanats alatejant i cridant arran del teu cap, poses les dues mans contra la seva escorça per la part de dins - l'orientació, ens varen dir, no és important - i de tot cor demanes un desig amb totes les teves forces.

I jo, que no sóc supersticiosa però sempre penso que, per què no?, i ves! per si cas, ho vaig fer malgrat la meva claustrofobia .... Ara veurem si el baobat és realment màgic i es compleix ... I com que, clar, un desig s'ha de mantenir sempre en secret, o diuen, no es cumpleix, de moment, o si cas fins que es cumpleixi, quedarà amb mi ...

*******

La Luci va marxar un dilluns i jo em vaig quedar a Somone, amb en Yossouf - el guarda de la casa on teniem llogades les habitacions - i en Djibi - el seu etern amic qui, malgrat no viure allà, hi feia mitja vida, per no dir la vida sencera; és a dir, no feia res, que és la principal cosa que fa aqui moltissima gent - especialment els homes - la major part del seu temps, especialment si s’ho han muntat prou bé i han aconseguit, amb el seu charm, que algún europeu –normalment europea- amb mala consciència els enviï de tan en tan alguns centenars d’euros, amb els que es poden relaxar i viure tranquil.lament.

Arran d'un mar que vaig trobar lleig – i és que no em puc treure del cap Zanzibar i les seves aigües turqueses, palmeres altíssimes i sorra espectral - Somone em va semblar en el seu conjunt, un lloc acollidor per passar uns dies i decidir el meu següent moviment.

Les seves platges llargues i fermes, esquitxades de peixos morts, escombraries i taques de quitrà, em permetien córrer cada tarda a la caiguda del sol, iPod en mà i enmig d'una munió de gent que, com jo, aprofitava l'hora baixa per fer una mica d'esport i veure cloure el sol dins l'ocea, sempre, malgrat tot, un espectacle fascinant que ens regalen les costes de l'oest.

Els matins de Nescafe amb llet en pols i pain chocolat recent sortit de la boulangerie del poble i que amablement en Yossouf m'anava a buscar - no cal oblidar que la major part de la costa oest d'Àfrica és francòfona i amb una forta influència encara dels seus colons - eren mandrosos i llargs, en discussions de tot i de res amb qui fos que, aquell mati, s'havia acostat a la casa a matar una mica del temps del dia que tot just s'acabava de despertar ...

El matí seguia amb la Royaha, a la Maison des Femmes, i les tardes a l'hotel La Lagune, fent el turista, prenent una mica de sol i llegint la meva introduccio al budisme per segona vegada; i és que de moment, jo això del Nirvana encara no ho veig clar.

Per acabar la tarda, una mica d'exercici per estirar les cames i mantenir el cardio a bon nivell per no haver de posar peu a St.Miquel, el que m’evitarà moltes bromes dels companys quan torni i a mi haver de dir allò de “si, pero que me quiten lo bailao”, i una soirée a la fresca i als mosquits, compartint un plat de chevoyenne amb la gent de la casa ...

I tot tot tot sembla tan tan lluny de la realitat cotidiana un se sent de sobte en un somni, ni més bo ni més dolent, només un somni ...

Però alguna cosa de més calia fer fins el dia 22, així que, de nou, vaig fer la motxilla ...

*******
L'"Aline" dels anys 60, en versió dance, sonava a tot drap a la Boite de Bambou, la discoteca més chic de Cap Skirring i feia les delicies de locals i de toubabs (nom que reben els blancs al Senegal i equivalent al mzungu de Kènia o Tanzània o al farangi d'Etiòpia)

J'avais dessine sur le sable
son doux visage
qui me souriait
Puis il a plu sur cette plage
Dans cet orage elle a disparu
Et j'ai crié, crié, Aline! Faut qu'elle revienne
Et j'ai pleuréeeee, pleuréeeee, oh j'avais trop de peine ...

La Paquita transpirava de calor i es recollia amb les mans, en una cua, els seus cabells rossos poc comuns per a una cordobesa, mentre mirava fascinada, de la barra estant, com el seu home, l'Alfa, ballava a cor que vols movent harmoniosament el seu bonic cos al ritme de la música.

Despres de més de cinc anys a l’àfrica, amb anades i vingudes de Madrid, on té la seva residèencia habitual, ella seguia conmuguda per aquest pais i ara, a més, hi tenia apadrinada l’Ayi, una preciosa nineta de 5 anys, a la que va veure néixer, i qui considerava a la Paquita i a l’Alfa els seus pares de veritat.

Sota el mateix sostre, i a la llum dels neons i dels làsers, els blancs destacàvem en aquest cas precisament per la nostra poca bellesa i pel nostre grau, potser, massa desenvolupat evolutivament parlant en termes de mestissatge de raça, el que inexorablement ens havia anat portant a la degradació de la puresa més primitiva.

Al Senegal, si bé hi ha de tot com a tot arreu, alguns homes i algunes dones, en percentatges per damunt de la mitja de persones guapes que un trobaria a, per exemple Europa, són extremadament bells:

Ells són molt alts i prims alhora que atletics i forts, amb pomuls alts i ulls rasgats i tot un acumul d'altres faccions que recorden a una fera felina salvatge. Les rastes, curtes o llargues, les trenetes i el compendi d'ornaments brillants que solen portar al damunt i que destaquen notablement en contrast de la seva pell negra com la nit, movent-se fluidament i amb una lleugeresa que esborrona al ritme de sons Cabo Verdiants, per exemple, els fa semblar semideus a la terra.

Elles, altíssimes també, amb unes cames llargues i primes que no s'acaben mai i empolaïnades dins robes estretíssimes o de llargada inmesurable per la seva brevetat, no es queden curtes i provoquen a tort i a dret a parents i a nouvinguts, sabedores del seu magnetisme.

En Papis, tot vestit de negre i sense que li faltes un detall per assegurar-se abans de sortir de casa de que aquella nit triomfaria a la pista, es va presentar aprfitant una de les llargues estones que em vaig passar asseguda a un tamboret de la barra – i és que, sincerament, em sentia ridícula enmig de tant de glamour amb les moves goretex marrons i pantalons de viatge verd fosc que eren la única roba decent i neta que em quedava aquella nit. Mostant-se atent, em va intentar convidar a una cervesa que amablement vaig refusar, i em va explicar, en bon francès, que era perruquer i amic de l'Alpha.

- c'est vrai?, ah, ma mere elle est coiffeuse aussi ...

- ah oui? bon, allors il faut que on reste en contacte toi et moi - em deixa anar mentre discretament s'apropa un pèll més i m'envia un somriure que se sap captivador.

Si be, com deia, a l'Africa el temps és dilatat i extens ... per segons quins temes, no es perden 5 minuts.

- Absolutement - li dic jo -. On fait comme ca Papis. Je te donne l'email de ma mere et vous poudrez discuter de cheveaux a cour plein ...- i li somric, satisfeta de la meva senzilla escapada d’estudi.

- mais non Moune!!!! - un somriure franc que trenca el negre de tot el seu conjunt - C'est avec toi que je voudrais parler, hahaha!

- moi je sais rien de cheveaux, crois moi, ca vaux pas la peine ...

I la Paquita m'estira del braç i em porta a la pista, i amb aixo Déu em lliura de la temptació (Amén!).

I despres de reagge, de dance, de salsa i de l'Aline!!, marxem al nostre hotel deixant a l'Alfa – que encara no en té prou-; a en Papis i a la resta de la boite que continuii al ritme frenetic de la soirée africane.

*******

Elinkin, m'explica l'Alfa, al temps que s’eixuga gotes de suor que li regalimen del front amb el dors del braç i baixa de la bici, és el principal lloc des d’on surten les patere de Senegal cap a Espanya.

Jo també baixo de la bicicleta perquè el cert és que tinc el cul quadrat després d’uns 20km de bumps i sots sota un sol tropical escruixidor, sobre una bici dura com una pedra, i per descomptat, sense culot, i miro al riu i a les barques.

- Estas barcas Alfa? – l’Alfa ja fa un any que viu a Madrid i entén perfectament el castellà.
- Si, estas barcas.

No m’ho puc creure, com es pot fer una travessa tan gran amb aquestes piragües una mica grosses??!

I la imaginació em comença a córrer i intento inúltiment imaginar els dies i les nits que passen a bord. La por, el patimet, la calor, la sed, la gana ... a la que només supera l'esperança, la il.lusió, el pensar que, a Espanya, tot serà millor.

I no saben que els que els espera és potser molt pitjor del que a tenen. Miro al meu voltant i veig pescadors arreglant xarxes, nens que corren descalços i es persegueixen els uns al altres perquè un té una mena de “globus” fet amb un pal i una bossa de plàstic negra inflada al vent ... dones que carreguen cocis, sacs o plates dalt al cap, un nen a l’esquena o ambdues coses a la vegada, però que si els dic “kasumay” (bon dia, en diola), em responen amb un somriure. Potser són pobres i feina tenen a posar un plat al dia a taula, però aquí estan tots junts, en familia, una unitat indissoluble i de gran poder a tota l’Àfrica que jo conec; i quan arribin a Espanya estaran sols, seran marginats, treballaran per cap sou ... i tot això si arriben i no formen part del gruix que mor a bord, i em diu l’Alfa, llancen per la borda per guanyar espai i estalviar pes, davant la mirada dels altres.

El plat del jour són gambes amb salsa de ceba i tomàquet i arròs blanc. Costa 1000 CFA, un euro i mig, però molta d’aquesta gent no hi pot ni somniar perquè al màxim bon sou que poden aspirar són 50 euros al mes ... Jo me’l menjo fins al darrer gra, no és cada dia, ni amb diners, que trobes menjar i a Oussuye, al poble de la Paquita, a les botigues no hi ha res i són ja uns quants dies que vaig al llit sense sopar perquè ja no vull menjar més arròs amb arròs.

Pedalem de tornada i deixem enrera Elinkin i les barques, i els pescadors, i els somnis de molts senegalesos que quan els dius que ets català, i ells per extensió diuen “ah! Espagnol!”, sel’s encenen els ulls perquè, precisament tu, vens de la seva Mecca.

*******

Arribar a Oussuye va ser, fins el moment, el plat fort de tot el viatge.

Davant el desconcert en el que vaig viure els primers dies, en que la meva única fixació era marxar d’aquí, la Luci va intentar de totes totes convèncer-me del que jo, en el fons, ja sabia: que allò era només un primer efecte secundari del negre continent, que a tothom li passa (o sigui, a tothom que ve pel seu compte sense la faldilla protectora d’un viatge organitzat on tot el que et cal fer per tu mateix és ser feliç), i que amb uns dies estaria bé i m'adaptaria.

No sé si un s’adapta mai a les incomoditats constants, el que si és cert és que aprens a viure amb elles.
I ara fa una estona pensava en que bo seria poder-se dutxar amb aigua calenta, una cosa que, malgrat faci prou calor, fa dues setmanes que no faig i a la que no m'acostumo, només suporto.

Per això, em va dir, si vols baixar a Casamance – la zona conflictiva del Senegal i la que, segons el Ministerio de Asuntos Exteriores s’ha d’evitar a tota costa "porqué es un lugar donde hay bandas armadas independentistas" i on, d'altra banda, trobes els paisatges i la gent més meravellosa del país, els diola - el millor seria que baixés amb algú que conegués la zona.

Clar que sempre tenia l’opció d’agafar un avió i perdre’m el glamour de travessar en ferry el riu Gambia, i conseqüentment, el pais que porta aquest mateix nom, però era una temptació massa gran com per no caure en ella, i em vaig deixar seduïr les la idea de travessar mig senegal, creuar un altre país, i arribar pràcticament a la frontera de Guinea-Bissau.

En Djibi, un dels semi-deus dels que parlava no fa massa, és de Bignona, va dir la Luci, ell et pot acompanyar. Però a mi alguna cosa no em quadrava de’n Djibi i durants uns dies m’hi vaig resistir.

Però la Luci va marxar i tan ell com en Youssuf varen ser extremadament amables amb mi, i vist que no hi havia massa plan B – baixar sola ho havia descartat des del primer minut per la insensatesa de la idea en ella mateixa – vaig discuter el tema amb ell.

Una de les coses que m’incomodaven suposo era el “quoi” darrera quasi cada frase i el seu francès trencat. El meu tampoc és per tirar cohets, però suposo que un acusa més els defectes dels altres que els d’un mateix, i em costava entendre sempre el què em deia.

Després d’estira i arronses, on li vaig intentar explicar bastant clarament que jo no era rica – pretesa asumpció aplicable a qualsevol toubab – varem negociar 25.000 CFA per ell, tot inclòs, i que jo em pagués el meu, que em va dir em costaria uns 35.000 CFA anar i tornar. (10.000 CFA són 15€). Tot i que un puja i baixa en avió m’hauria costat no més de 75.000 CFA, vaig considerar que valdria la pena fer-ho per terra i poder tenir una visió clara dels dos paísos, alhora que no entenia que pogués costat tant.

- le gasol c’estr trop cher Moune!! – cosa que d’altra banda és certa, doncs un litre de gasolina aquí costa més d'un euro...

A les 7 del matí era a la porta amb la meva motxilla a l’esquena, esperant l'aventura, una, que certament, no em podia ni imaginar...

El primer transport dels aproximadament 15 o 16 que vàrem agafar va ser un taxi fins a Mbour i va passar sense incidents.

El següent, un sept-place -vehicle tipus familiar on s’hi fiquen fins a 7 persones més el conductor) i que solen tenir un nivell de deteriorament inpropi de descriure en paraules, fins al punt que el portamaletes, o les mateixes portes van lligades per fora amb cordills perquè ja no tanquen o no estan senceres – també va ser tranquil i ens va deixar a un dels garages de Kaolack.Per anar fins a l’altre, d’on sortia el nostre segúent transport, vàrem agafar un taxi. Tot bé.

La gare routière – o estació principal de busos – de Kaolack només és superada per la de Dakar. És el típic lloc on un perdria els nervis si un cop és aquí encara n’hi quedéssin, i on el fet de ser blanc et converteix, sobretot en temporada baixa quan els toubabs no abunden - en eix de totes les mirades i aspiracions econòmiques.

Per sort en Djibi s’ocupava de tot, doncs el tracte era que jo ja li havia donat els diner abans i ell anava pagant, i jo només l'havia de seguir, i discretament, anar fent fotos de tot el que podia.

- c’est bien Moune! Il y à une voiture que va tout droit jusqu’à Ziguinchore, en Casamance. Et il coute seulement 5000 CFA.

Caram! Vaig pensar, si encara estalviarem!!

La furgoneta – que és de la únca manera que se m’acut com descriure el vehicle, tenia rangleres de seients paral.lels als de davant fins just els darrers 2m on aquests eren perpendiculars als anteriors.

En entrar la prioritat dels millors seients les tenen les persone que arriben primer, però jo, que sóc toubab, no ho sabia, així que em vaig triar un seient bastant apanyat al costat d’una finestra que s’aguantava oberta per un costat, per un tros de cartró posat a la xernera del vidre. Tenia els peus sobre un munt de bosses però entrava prou aire i no em va semblar tan horrorós. A més al meu costat es va asseure en Djibi, que anava net.

Perfecte, a banda de baixar per creuar el riu Gambia amb el ferry i fer els papeleos del visat de pas, en unes 10h seriem a Ziguinchore, la capital de Casamance.

Ai!!! Però no hi ha bé que cent anys duri – mal no ho tinc tan clar! – i un home escanyolit, vestit amb robes grises desgastades i extremadament brutes va entrar a la furgoneta i va reclamar el meu seient com a seu. Encara no sé perquè no m’hi vaig resistir – poter perquè era la única toubab de les 20 i tantes persones que hi havia al vehicle? – però em vaig asseure una filera més endavant, al costat d’un paio escarxofat de cames i només amb mitja esquena reclinada al respatller sense reposacaps, doncs era un seient auxiliar i no tenia més lloc. A terra, la goma desgastada i calenta deixava clar que allà hi havia el motor, i que si no em semblaven suficients els 37 o més graus que feia a fora, en tindria una dosi més directe que pujaria per la meva cama, que no em cavia del tot a terra perquè també hi havia la caixa del canvi...

Si aconseguia treure’m les mosques de sobre, de fet, tampoc havia de ser tan dur. Ah!

A les dues hores, quan ja realment ja no sabia com posar-me i on la pols que entrava per les finestres havia canviat el color tan de la meva roba com de la meva pell, que ara era d'un ocre més rugallós,li vaig dir a en Djibi que em canviés una estona.

Ell continuava assegut al costat de l’home que m’havia usurpat el lloc – a aquell moment ja estava convençuda que s’ho havia inventat – i em va dir que no era bona idea; que l’home no parava de tossir i que feia molta pudor cada cop que ho feia.

I vàrem fer una parada. I en Djibi va començar a posar-se nerviós i a cridar al conductor dient que portàvem un home malalt a la furgoneta, que acabariem tots malalts, que potser era tuberculosi. De fet, perquè no ...

No va costar massa convèncer-me (no per la tuberculosi, perquè jo n’estic vacunada), sinó per la incomoditat que veia insuperable al llarg de com a mínim 8h més, de que seria millor canviar de transport, malgrat allò volgues dir que perdríem els diners que ja havíem pagat.

L’aventura real de viatge va començar aquí ...

//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
NOTA de l’autor: Aqui s’acaben els accents i tot plegat. Tot el text anterior el vaig poder escriure de l’ordinador de la Paquita, pero ara ja torno a ser a un cyber, amb un teclat frances, que es per tornar-se boig, i sense tots els accents que necessito.
//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

En Djibi es va allunyar del costat de la furgoneta, que va marxar tot derrapant al nostre costat, i va creuar la carretera. Feia molta calor i estavem al costat d’una gasolinera no sabria dir a on, al llarg de la ruta pero a cap poble en concret.

Es va asseure sota un arbre i em va dir que haveim d’esperar, pel que jo tambe em vaig asseure a terra i, diligent, vaig esperar.
Al cap d’uns dilatats minuts va venir un noi i va comencar a parlar en woloof amn en Djibi. Aqui les converses son eternes, i si mai preguntes que han dit, t’ho resumeixen en 4 paraules, pel que sempre et quedes amb el dubte que, probablement no has entes de la missa la meitat.

Em va dir que m’aixeques al temps que arribaren 3 petites motoretes, tipus vespino, i es pararen davant nostre. En Djibi, amb la meva motxilla gran a l’esquena, es va enfilar a una d’elles i em va indicar que jo puges a l’altra.

No m’ho vaig pensar, malgrat em va sobtar molt.

Al llarg de potser uns 10km varem conduir per una carretera tranquil.la amb camps a banda i banda. La meva principal preocupacio, doncs el cert es que el motorista conduia poc a poc, obedient a que abans de pujar jo li havia endinyat un “ il faut faire doucement, eh?”, era no caure totalment sobre d’ell, el que m’obligava a fer forca amb els dos bracos als laterals del seient, i comencava a notar el cansament dels musculs, poc avessats a aquesta contraccio.

Enmig d’enlloc, on nomes hi havia una mena de pagoda feta de formigo i sostre de palla al costat de la carretera, ens varem aturar.

- on attend ici!! – va dir en Djibi, donant alguns bitllets arrugats als nois que no vaig poder discernir de quan eren.
- Ici???? – il y q rien ici!!
- Oui, attend.

Vaig intentar no preocupar-me, em vaig asseure a l’ombra de la pagoda i vaig esperar.

No passaven cotxes i fins al cap d’uns no massa llargs minuts no va discernir-se de lluny el reflex d’un gran camio, d’aquests que travessen les carreteres de l’oest d’Africa, de Marroc a Guinea o mes al sud, amb enormes sostres botits i recoberts per lones de dimensions tan grotesques que un no pot evitqr pensar que, en qualsevol moment, sortiran volant cap al cel, tql globus d’heli de mil colors.

Pero malgrat la meva fantasia, el camio n va sortit volant, i el seguent que vaig veure, tornant sobtadament dels meus propis pensaments, va ser en Djibi al mig de la carretera aturant el camio. Cosa que va fer uns metres mes enlla de la pagoda, de la que jo encara no m’havia mogut.

Amb un crit i un brac a l’aire em va indicar que hi anes i que portes la motxilla. Davant la meva incredulitat, era aixi, anavem en camio!!

D’entrada em va semblar simpatic i em vaig asseure al costat del conductor, i en Djibi i l’altra persona que anava a la cabina, un noi jovenent que em mirava com si no hagues vist mai cap dona, es varen exprimir per cabre a la meva dreta.

Els dubtes eren si; realment havia triat la persona adequada, com havia dit la Luci, per baixqr-me de la manera mes sensata fins a Casamance. En menys de 4 hores ja havia pujat a 2 taxi, una furgoneta, una motocicleta i un camio; i poc em podia jo ni imaginar el que vindria a continuacio ....

CONTINUARA...

A pool filled with laughter ...

It was my birthday on the 25th June but we only celebrated it on the 5th July …

My friends from Oviedo (Asturias, in the north of the Iberian Peninsula), were holidaying on this totally awesome country house on the Costa Brava, and were as kind as to let us have a blast in there.

It was no kidding a memorable night we won’t forget about soon…

You can check and judge by yourselves having a look at some of the shots HERE.

Hug!!
Mun

una Piscina de Riures ...

Després de molts dies trenco el meu silenci per començar, com fan sovint els llibres – clar que alguns ho fan al revés – pels agraïments. Sincerament, gràcies a tots, molt especialment als que vareu “currar” perquè tot sortís bé, encarregant-vos de certes coses com trobar taules i contenidors (Sergi), portar i muntar un fabulós equip de música (Lluís), pujar gel i assegurar-vos que no faltarien cerveses (Gonçal), portant sorra de platja i bidons per fer cendrers (Chris), comprant globus, serpentines i espelmes i tenir la santa paciència i l'esma de marcant la ruta amb globus de dalt a baix (Jeiem), i un llarg etc. Més especialment encara als nostres amfitrions, en Chuss i la Fina, doncs sense la seva generositat no hi hauria hagut una festa del nivell de la que varem tenir, en una magnífica casa en una ubicació privilegiada i amb unes vistes inigualables ...

També als que vareu venir per compartir una estona amb mi, vareu estar tots senzillament genials. “Una piscina de riures” és com titularia jo la festa si l'hi hagués de posar nom ...

Dit això!

Tot va començar un dissabte a la tarda on poc a poc, un cop muntat el “tinglado” pel core team ... i malgrat les baixes – moltes! - de darrera hora avisades i sense avisar, (no comments!), la gent va anar fent camí fins dalt la muntanya del Masnou. Jo diria que en moments “pic” deuríem fregar els 40, però el lloc era tan gran que, la veritat, no s'hi notava que érem tants!

Amb la gent anava arribant el menjar, i les taules, degudament marcades amb indicacions: “aquí els primers”, “aquí els segons”, “aquí les postres”, “agafa només un got, un plat i un cobert i recicla'l”, etc .... començaven a trencar el blanc espectral de les estovalles de paper del Mercadona, a favor de plates i plates de tota mena de menjar suculent ... Els contenidors de begudes, a vessar de gel, començaven a regalimar per les voreres de tantes ampolles i llaunes que els farcien, al temps que la música, encara chill out per anar fent ambient, ressonava per damunt el fregar de les serpentines que tallaven l'aire fresc de dalt la muntanya. La piscina, amb les llums enceses, desbordava color i com bombolles enormes pujades a la superfície, hi brillaven tibants i presumits les desenes de globus de mil colors i el mega-matalas que més endavant faria la delícia de tants ...

Tot a punt!! aiiii!! comencen a caure regals i regalets!! siiii!! ostres, ostres!! Les nenes del despatx em regalen un vol en parapent i ma mare, que també s'ha unit a la festa fa cara de pomes agres!! El què faltava!! Jo encantada. Quan és que em tiro d'un penya-segat, doncs??

De sobte algú canvia la música i el chill out dóna pas al “Please don't stop the music” de Rihana ... i ja la tenim liada!! ... de la “plaça” de menjars passem a la “sala de ball”, que en aquest cas és la gespa al costat de la piscina. Amb els peus nus, com marcava el protocol de la nit – cosa que, siguem sinceres!!, ens va estalviar molts mals de caps a les dones!! - es destapen les primeres ampolles de cava i al ritme d'un “I'm so excited” ... ja no hi ha qui ens pari.

Encara arriba gent, els que s'han perdut, els que venen de Barcelona i deuen haver passat per Tarragona i després per Vielha si un intenta calcular què han fet per justificar el retard – ohhh, ohhh, sorry Laureta!! - ... i encara hi ha gent que menja, i gent que parla, i la majoria que ballem.

Els més matiners comencen a retirar ...

Fa estona que miro la piscina i que m'aguanto. Però Splash!!! ja no em puc aguantar més, així que aprofitant que el cosinet Albert – que ei!! em va regalar un quadre d'un dibuix seu preciós que ja penja del meu menjador! - està prop de l'aigua, m'hi llanço a sobre i amb l'ímpetu que genero, tots dos hi anem directe – i vestits, és clar! - i me n'adono que està més calenta del que esperava i em fa sentit bé. Quina calor després de tan ballar!! El temps just a sortir de l'aigua i ja m'està empenyent a sota: c!!-ulla!! aii!! què fas??? Riures i flashos. Em sento com una super-star!!

Ara que ja anem molls comença la ronda. Els més conservadors ja han fet la retirada i veient a venir el que els espera, s'intenten amagar a la zona “plaça de menjars” ... I a nosaltres ja no es ve d'aquí. Persecussions i emboscades ... A qui tirem ara?? En Lluís, l'altre cosinet, que ja s'ho veu a venir, apareix en banyador. Li ha faltat temps per anar-se a canviar al moooolt p.!! Però igualment va a l'aigua, i l'Albert i jo tornem a l'aigua pràcticament amb cada persona que hi tirem, igual que cada persona que ja va molla tira a algú altre i ... vaja!! en breu tothom va moll, tothom es parteix de riure i els que encara no els ha tirat ningú ja es tiren directament solets!

Salts d'estil sobre el matalàs, a veure qui salta més alt, més lluny, amb més glamour ... reportatge fotogràfic under-water i demés segueixen al ritme de la música .. que eps!! que no és Abba això que sona ara?? tots fora de l'aigua i a ballar: Bonney M, Village People, Rafaela Carrá, ...fins que ja no ens queda un gram de glucosa a la sang.

I els que no són tan matiners però encara són matiners ... continuen retirant ... i quedem els incombustibles.

Passarel.la de models a la gespa per parelles. Qui serà Mister i Miss Samarreta Mullada??

Alguns es retiren a dormir a les tumbones, embolcallats dins els seus sacs de dormir, altres troben un llit ... i quedem els incombustibles.

I hi ha un moment en que sembla que ens adormim. No!!! És una paradeta per menjar una mica i recuperar l'alè. I en Lluís diu que ja no aixequem la festa, i jo dic que si. I sona Estopa i la “raja de tu falda”, i tornem a la pista i ballem els incombustibles.

Quasi despunta la llum i la Fina es preocupa pel benestar dels veïns ...i algú baixa la música, i algú la torna a pujar ... i segueixen ballant els incombustibles.

Abans que faci clar fem el repartiment dels pocs llits que queden i caiem abatuts. Se comencen a sentir els primer ocellets a les branques del pins propers ...

A la meva habitació som 5. En Lluís i 4 noies. I és que a la meva família som així d'espavilats, ves!! I al matí el primer que sento és un cop de porta i algú que em salta a sobre mullat. En Sergi!! que havia anat a retirar-se a la seva furgo a l'hora dels pollets i ja estava actiu i amb ganes de gresca!!

Diu que ha fet cafè!!! uhhhh!!! De sobte tothom l'estima una miqueta més ....

A les taules hi queden les restes de menjar de la nit anterior i tothom arreplega el que pot i ho fa baixar a cop de cafè ben fort.

De nou, entre tots, i abans que els amfitrions es despertin, retornem la casa a la normalitat. Recollim escombraries, omplim contenidors, desmuntem les taules, pleguem les tumbones, reguem el terra amb aigua per treure l'enganxifor ... i, és clar, a la piscina.

Sobre l'hora de dinar decidim que ja és el moment que la Fina i en Chuss recuperin la seva casa i la seva tranquil.litat, així que marxem amb la gresca a una altra festa.

Anem a la platja? Anem a dinar? Anem a Montjuïc a la piscina? ... uhhmmm!! Com que encara ens queden forces per recuperar, i alguns que encara van amb ulleres de sol, altres que ja s'han torrat de bon matí, decidim anar a l'Escon de Llambilles a dinar una – és clar!! - pa-e-lla!!!

Amb les nenes i els nens als gronxadors, al voltant de les 5 de la tarda, unes 24h després de l'inici de tot plegat, donem per closa la festa i ens n'anem a casa.

Aquí un petit -ejem!! - reportatge gràfic d'allò que es pot mostrar.

De nou, gràcies a tots!!

Muah!!!!
Mun

Séjour a Marrakech

Sorry! No English text this time. Still, you can find some pictures of my short-break in Marrakech clicking here.


No sabia ben bé què hauria d'esperar de Marrakech i vaig marxar de casa, malgrat els quilometres a la motxilla, amb els prejudicis vers l'islam a sota el braç.

La primera sorpresa a l'aeroport. Sona el meu telèfon i a la pantalleta digital diu “Chris” ...

- caram penso, fa molts dies que no sé res d'en Chris!

Abans que tingui temps de despenjar el telèfon, el rig-ring s'atura i algú em toca l'espatlla. És en Chris!! A la cua del costat, amb un munt de xavals vestits amb roba surfera i grans bosses que deuen contenir les tables i les veles, es barallen amb les hostesses que, per la cara que mostren, no tenen ganes de facturar aquest material tan gran i els posen tots els impediments del món.

Bona sorpresa només començar. Volem plegats fins a Àfrica!! Uhhm!! per tercera vegada en menys d'un any, sense haver posat mai peu abans al continent “negre”, pujo a un avió amb destinació a la sorpresa.

El Dar Atta (la casa de l'Atta) és un hotelet molt cèntric i un petit oasis de pau i frescor enmig del que no trigarem massa en descobrir és un gran caos.

Ens diuen que el cel amenaça pluja el dissabte. Pluja!! que no som al mig del desert??

I la météo no s'equivoca. Si bé al matí el cel aguanta, gris i ennovulat, però ens permet una primera inspecció de la Ciutat Vella, la Medina, a la tarda comença a ploure a galletades.

- aquí no plou mai, potser feia un any que no queia aigua – ens assegura el taxista que ens porta al Marrakech Nou, on ens diuen hi ha centres comercials i si més no podrem caminar a sopluig.

Com que la pluja no amaina i el cert és que no hi ha massa res a veure, la Mayte proposa entrar a una cafeteria a esperar si para una miqueta.

Jo em distrec amb una pizza i ella es dedica a mirar el local. I amb això que topa amb un somriure bonic i uns ulls riallers ... que ves! després de ja haver marxat del local, torna a entrar, se'ns planta al davant, i ens deixa anar un:

- si vous avez les temps, appelez-nous! i ens deixa un trosset de paper amb un número de telèfon guixat depressa ...

Li contesto jo perquè la Mayte està en òrbita ja a aquestes alçades. Jo és el primer cop que el veig, i és que a mi, no em passen aquestes coses!!

El que va seguir no és matèria objecte de discussió d'aquest blog ...

El diumenge s'aixeca preciós i després d'un assortit esmorzar al que ja aleshores hem decidit que és la nostra Maison Privé, doncs no hi veiem cap més hoste i el servei té cura de nosaltres com de nens malcritats, sortim a empolsar-nos de la cultura i les gents del lloc.

Palaus, mesquites i minarets i sobretot passos i passos als souqs (basars), admirant l'acumulació desordenada i amuntegada de coses brillants i acolorides que pengen de tot arreu, envoltant de l'olor de dàtils, espècies i incens ...

Nois i noies, nens i nenes amb magnífics ulls clars que destaquen sota pestanyes negres i enormes com fanals a la nit fosca que és la seva pell morena però no negra, d'un bonic color xocolata. Berebers amb turbants de colors estridents, ulls blaus, i somriures blanquíssims ...Gent molt guapa, un bon lloc per observar la barreja de les races humanes i la seva evolució...

Ens parlen qualsevol idioma i em bategen Bere-ber per les meves tècniques “très dures” segons ells, de regatejar els preus.

Sortim del basars amb dues làmpares, 4 parells de babutxes, una jerra de ceràmica blava i metall, caixetes decorades amb mirrallets i trossets de mosaic, bosses amb ametlles i albercocs secs i molta pols a les sabates, però contentes.

La nit a Djemaa el-Fna, que és la plaça pública on tot passa i on passa de tot (com veureu més endavant) és en certa mesura màgica, si bé no m'agrada massa fer servir de forma abusiva aquest mot.

Les paredes de menjar s'acumulen al centre de la plaça, amb fogons fumejants i desplegament de verdures, fruites, peix i carn, inclosos caps de xai sencers que no vaig pensar a fotografiar; cambrers corrent amunt i avall atenent taules i encarregats al mig dels passadissos que formen els tendalls intentant convèncer a la gent de que el seu restaurant és el millor.

Un cous-cous de lègumes, une salade marroquene i calamar arrebossat ens omplen la panxa mentre admirem l'espectable humà que es desplega 360º al nostre voltant.

Una mica més enllà les dones que ofereixen tatuatges de henna, acròbates, músics, espectacles de dansa i teatre, i gent, molta, molta gent ...

I després de tot, i malgrat Marrakech em va agradar molt i sé que hi tornaré, igual que vaig marxar, vaig tornar a casa amb els prejudicis vers l'islam més encara a flor de pell.

Desafortunadament, malgrat he de dir que en cap moment varem infringir els codis de vestir i anàvem prou tapades, excepte potser al pic del dia que anàvem amb màniga curta o sense mànigues, la darrera nit varem ser víctimes del que algú molt encertadament em va dir que es podria anomenar terrorisme turístic, més enllà de ser-ho sens dubte de gènere.

Mentre miràvem un espectacle de música a una rotllana a la plaça, en un moment vaig notar que la persona que tenia darrera era massa a prop, així que em vaig girar per mirar. Era un noi marroquí, i igual que jo duia la caputxa d'una suadera posada al cap pel que més que les faccions li vaig veure els ulls. En mirar-me'l es va apartar ... i sembla que a canvi es va arramblar a la Mayte.

Quan al cap d'uns pocs 2-3 minuts varem decidir marxar de la rotllana, jo vaig notar que duia els pantalos a l'alçada de les natges moll, i m'hi vaig passar la mà, amb l'horror indescriptible conseqüent que em va envair quan en tocar-me els pantalons i notar una textura llefiscosa a la meva mà, vaig veure de què es tractava. La Mayte em va assegurar que ella havia notat “alguna cosa dura”, i, com jo, duia els pantalons tacats.

Sense més comentaris cap a l'islam ...

Fotos del Séjour aquí.

Cap de Setmana al Delta de l’Ebre . Proposta

Hola gent, Avui poc, fa dies que dic poc, i no pas perquè no tingui coses a dir …No tinc temps per dir-les que es diferent ...Però les vaig desant al pap, ja cauran, no patiu que no us n’escapeu!!

Us passo només una proposta que la Laura ens ha fet a BTTrus SF, per inaugurar un espai que s’anomenarà Altres Límits. Si cliqueu a la imatge es fa grossa i ho podreu llegir (això va pels que es connecten a internet amb "bifi"!)

Es tracta d’un cap de setmana en bici (14 i 15 de juny). Pur oci, mooolt tranquil i facilet, per tots els públics, pel Delta de l’Ebre. Si us interessa m’ho podeu comentar a mi.

Les places no són limitades però si que ens cal saber-ho amb anterioritat per fer reserves d’allotjament i desplaçament logístic.

Fins aviat!

Buy Less (<) Crap

I happened to meet Ben in San Francisco during my visit there to attend a conference a week ago. I had read a bit from him just before departing my hometown through CouchSurfing, my one-tool-kit to travel the world now.

As I stated in the reference I left him into the couchsurfing system, "Ben, is an awesome human being. ... an inspiring, enthusiastic and committed person which easily creates empathy. He's got powerful ideas and I'm most certain he'll manage to accomplish great things in life and serve others at the same time".

Face to face, didrinking juicy mango caipirinhas, one of the things I learnt from him was related to this campaign he initiated with some friends some time ago, called " Buy Less (<) Crap". It seeks through the logo (<), to get the idea into people's mind that we should reduce our consumption patterns and think twice every time we encounter the opportunity to buy some new stuff about whether we do really need it or not.

(<) has three simple rules:

1) Explore the beauty of less in your own life.
2) Do more for others.
3) No money changes hands around its use.

I promised to drag the concept along with me overseas and spread it among "my" people. And I always do my best to keep my word.

So, if you think, as I do, that (<) is a beautiful concept, do spread the word yourself. Together we can make this world a better place for all, not just for the bunch of us who are lucky enough to live in the bright side of the Globe.

Thanks Ben!

El meu primer solo davant una roda rebentada / My first solo with a flat tyre

Some pics of the momentum here

Potser us semblarà una fita que no mereix un titular al blog, però, sincerament, jo penso que si.

Aquest pont de maig, que desafortunadament ens ha fet un temps increïble (llegeixi's no ha caigut una gota!), jo l'he aprofitat per fer una mica de feina i per sortir a rodar.

Ahir varen caure unes “pomeres” (per a la descripció de la ruta us remeto a Beteterus SF), amb en Toti, que davant la panoràmica que “m'havien deixat sola”, va ser prou amable com per oferir-se a acompanyar-me a fer una sortida ràpida al migdia.

I ves! varem tenir tanta sort que just quan jo li havia comentat que el meu problema a sortir sola no era altre que no veia clar, en cas de punxar, si seria capaç de canviar la roda jo soleta, pum! va ell i punxa. Els guionistes!! Així que em vaig oferir voluntària de mecànic, sense acceptar ajut més enllà del guiat en paraules. I olé!! vaig canviar la roda jo soleta!!

Mil gràcies Toti!! Quan varem llançar la proposta al google group que algú ens fes una sessió de mecànica de la bici, entre el col.lectiu masculí que tan protesta que les dones no sabem ni volem, ni tan sols, canviar una roda, només hi va haver una resposta a la crida “qui s'anima a donar-nos un curset?”, va ser d'en Miquel, i va ser per dir “jo no!!”.

O sigui que ara ja sóc autònoma i puc anar pels boscos sense haver de demanar si us plau a un home (que són els que by default saben canviar rodes), que m'acompanyi. Yes!!

Tanco el pont doncs amb dos St.Miquels (un per Can Max i l'altre pel dret) i unes pomeres. Cap queixa ... seguirem sumant quilòmetres cap amunt fins que fem Rocacorba d'una tirada ;O)

Ah!! En Toti va aprofitar per fer algunes instantànies del momentum.