El Quilotoa: Una llacuna de noves sensacions

La llacuna de Quilotoa és una caldera plena d'aigua que es va formar a 3.914m d'alçada, com a conseqüència de la darrera explosió del volcà que porta el mateix nom fa aproximadament uns 800 anys.

Amb un diàmetre de 3km i una fondària aproximada d'uns 250m, presenta una coloració turquesa espectacular que varia a cada segon, en funció dels núvols que li passen pel damunt, de la quantitat de llum del dia, i de l'angel que te'l miris.

Després de veure les fotos que surten a la nostra Rough Guide, no ens va quedar cap dubte que hi havíem d'anar ... i per anar-hi calia primer arribar fins a Latacunga, petita població (150.000 hab) capital de la provincià del Cotopaxi situada a 95 km al Sud de Quito i a 2.850m d'alçada.

Hi varem arribar de nit, amb reserva feta a l'Hotel Estambul (sempre m'ha sorprès enormement la inspiració dels propietaris dels hotels a l'hora de posar-los un nom ....), segons la guia, l'establiment més antic i amb més caràcter de la ciutat. Amb habitacions tranquil·les a l'entorn d'un pati central, ens varen donar una sòbria habitació al segon pis, amb parquet desgastat al terra, llits ferms i còmodes i una dutxa d'aigua calenta a pressió que feia dies que somniàvem.

Arribar al Quilotoa pel teu compte demana molt temps i un esperit d'aventura que no teníem ganes d'assumir, doncs un ha d'anar de poblet en poblet amb busos locals, i fer l'aproximació final a peu, esperant arribar a temps pels busos de tornada que pugen i baixen per la tortuosa collada fins al peu del volcà, o matinar de valent i acostar-s'hi amb el camió de la llet.

La Greta, la propietària de l'agència del davant de l'Estambul ens va fer una oferta, de fet, més cara de la que ens acabava de fer el Sr. Fabio al mateix hotel, 5 dòlars més cara. Després d'escoltar la seva explicació, de veure fotos del què ens proposava a l'ordinador i de concretar hores i detalls, vaig expressar la meva intenció d'aconseguir un descompte, donat que ens havien fet una oferta "millor" pel mateix paquet. Amb solemnitat, dins del seu anorak marró de plomes amb coll de pèl de conill que duia cordat fins dalt de tot, em va mirar i em va dir que les agències de la població més establertes en el negoci s'havien posat d'acord en els preus i que per respecte a la professionalitat i la imatge del turisme de la regió, no em podia baixar el preu. No cal dir que em va deixar de pedra. El primer que em va venir al cap varen ser les llargues reunions del projecte de Desenvolupament Turístic de la Costa de Barcelona-Maresme, dels darrers en que vaig estar implicada abans de deixar la feina. Vaig recordar les hores discutint el sexe dels àngels amb els empresaris del sector i com entre ells, sense cap mena de pietat ni decor pel bon nom de la marca, baixaven preus d'amagat, a qualsevol cost, per captar els clients de l'hotel del veí del costat ... vaig recordar els "all-inclusive" a 12€ el dia, i .... em va convèncer l'oferta de la Greta, i així li vaig fer saber. Estava disposada a pagar 5 dòlars més per una bona causa i per una gent que tenia clar el què volia del seu negoci.

A les 8 del matí, davant la impossibilitat d'aconseguir un cafè al poble, erem geladetes de fred i amb la panxa buida davant la porta de l'agència, preparades per escalar el Quilotoa. D'acompanyants teníem una parella de Polonesos que varen donar poca guerra i que es varen mostrar alegres al llarg de tot el camí d'anada i de tornada de les quasi 4h de trajecte del dia en 4x4.

Feta una parada breu a un petit poblet anomenat Punjui per, finalment, fer el desitjat cafè!! i on hi havia mercat local aquell matí, varem proseegir fins al peu del volcà que, en aquest cas, de fet, era el punt més alt del volcà, i des d'on es podia observar la llacuna al fons de la caldera, uns 400m més en vall.

La primera visió de la llacuna ja ens va deixar sense alè. Senzillament espectacular!! D'uns colors turquesa i blaus fins a cert punt fantasmagòrics, si bé no tenen més "secret" que els minerals dissolts a l'aigua que li donen un toc de màgia alquímica surreal.

Feia un vent fort i una fred intensa i la roba que portàvem a sobre, els guants i el gorro no bastaven per protegir-se ... Afortunadament, a mesura que vàrem anar baixant, les mateixes parets de la caldera ens protegien de les inclemències del temps, fins i tot sortia el sol a estones, i varem gaudir d'unes vistes extraordinàries de tot l'entorn.

Si bé la baixada va ser bufar i fer ampolles, pujar ja era un altre tema. Malgrat tractar-se només de 400m de desnivell, el pendent era fort i es notava que hi havia menys oxígen a l'aire... Molta gent escollia l'opció de pujar a cavall o en mules, servei disponible al llarg de tot el recorregut, doncs un grup d'indígenes no parava de pujar i baixar amb els animalons ... i em vaig preguntar totalment sorpresa per la seva condició física, quants cops al dia deurien fer el recorregut.

Mirant amunt des de la llacuna impressionava per les altes parets que ens envoltaven, i per un moment vaig pensar que no hi pujaria mai, que no podria .... però recuperant una mcia la filosofia de la bicicleta, és a dir, no miris amunt per veure el què queda i quant puja, mira a la roda, i poc a poc ves fent ... a bon ritme, sense preses però sense pauses, varen refer el camí en poc menys d'una hora.

Les sensacions, malgrat no tractar-se d'una gran fita, foren noves i les sentia al cos, un formigeix a les mans i el cor bategant fort i rítmicament en harmonia amb la natura salvatge que m'envoltava.

Mai m'ha agradat massa caminar per la muntanya pel senzill fet que ho he trobat sempre avorrit, poc intens, llarg i pesat. Aquesta ascensió, potser, per primer cop em va donar una nova visió de la muntanya i del què senten aquelles persones que senzillament estimen aquesta activitat. En certa manera és una meditació, un rendir-se a la magnificència que t'envolta, un no tenir pressa i adonar-se'n que no sempre cal córrer per arribar al final, i que en el fons, el que és bo (alguns diuen que es allà on es troba la felicitat) és el camí i no la destinació final.

Sense quasi adonar-me'n, pensant auqests pensament i d'altres que vaig tenir temps de desenvolupar abastament al llarg del camí, vaig arribar a dalt, paradoxalment en solitari, malgrat la quantitat de gent que transitava la ruta ... i vaig pensar que no era casualitat, i que havia d'haver estat així perquè jo pogués valorar una nova experiència que ni havia entès ni havia valorat fins ara.

Tampoc casualment, ahir a Baños, una preciosa localitat d'aigues termals envoltada de verdíssimes i altes muntanyes al peu del volcà actiu Tungurahua, que encara avui fumeja, on varem reposar un parell de dies a només 1.850m, vaig trobar a la carta d'un restaurant aquesta dita de William Blake que no tradueixo perquè em sembla molt més bonica en la llengua en què va ser escrita originalment.

"He who blinds himslef to a Joy, does the winged life destroy. He who kisses the Joy as it flies, lives in eternity's sunrise"


El cuquet ens ha picat i avui som a Riobamba, una mica més al sud de la Sierra Central, des d'on demà tenim previst fer l'ascensió del primer al segon refugi del Chimborazo, el volcà més alt de l'Equador, que amb 6.385m, i degut a que es troba situat just sobre l'Equador geogràfic, resulta ser el punt més allunyat del centre de la terra.

No tenim material tècnic ni la condició física per fer grans ascensions però si petites incursions com aquesta, sortides de poques hores, amb malles de llana sota els texans i guants de lama ... i bé! moltes ganes de veure el món des de 5.000m, que si tot va bé és el punt més alt al que pujarem.

Algunes fotos més aquí!!

Fins aviat!!