Séjour a Marrakech
Sorry! No English text this time. Still, you can find some pictures of my short-break in Marrakech clicking here.
No sabia ben bé què hauria d'esperar de Marrakech i vaig marxar de casa, malgrat els quilometres a la motxilla, amb els prejudicis vers l'islam a sota el braç.
La primera sorpresa a l'aeroport. Sona el meu telèfon i a la pantalleta digital diu “Chris” ...
- caram penso, fa molts dies que no sé res d'en Chris!
Abans que tingui temps de despenjar el telèfon, el rig-ring s'atura i algú em toca l'espatlla. És en Chris!! A la cua del costat, amb un munt de xavals vestits amb roba surfera i grans bosses que deuen contenir les tables i les veles, es barallen amb les hostesses que, per la cara que mostren, no tenen ganes de facturar aquest material tan gran i els posen tots els impediments del món.
Bona sorpresa només començar. Volem plegats fins a Àfrica!! Uhhm!! per tercera vegada en menys d'un any, sense haver posat mai peu abans al continent “negre”, pujo a un avió amb destinació a la sorpresa.
El Dar Atta (la casa de l'Atta) és un hotelet molt cèntric i un petit oasis de pau i frescor enmig del que no trigarem massa en descobrir és un gran caos.
Ens diuen que el cel amenaça pluja el dissabte. Pluja!! que no som al mig del desert??
I la météo no s'equivoca. Si bé al matí el cel aguanta, gris i ennovulat, però ens permet una primera inspecció de la Ciutat Vella, la Medina, a la tarda comença a ploure a galletades.
- aquí no plou mai, potser feia un any que no queia aigua – ens assegura el taxista que ens porta al Marrakech Nou, on ens diuen hi ha centres comercials i si més no podrem caminar a sopluig.
Com que la pluja no amaina i el cert és que no hi ha massa res a veure, la Mayte proposa entrar a una cafeteria a esperar si para una miqueta.
Jo em distrec amb una pizza i ella es dedica a mirar el local. I amb això que topa amb un somriure bonic i uns ulls riallers ... que ves! després de ja haver marxat del local, torna a entrar, se'ns planta al davant, i ens deixa anar un:
- si vous avez les temps, appelez-nous! i ens deixa un trosset de paper amb un número de telèfon guixat depressa ...
Li contesto jo perquè la Mayte està en òrbita ja a aquestes alçades. Jo és el primer cop que el veig, i és que a mi, no em passen aquestes coses!!
El que va seguir no és matèria objecte de discussió d'aquest blog ...
El diumenge s'aixeca preciós i després d'un assortit esmorzar al que ja aleshores hem decidit que és la nostra Maison Privé, doncs no hi veiem cap més hoste i el servei té cura de nosaltres com de nens malcritats, sortim a empolsar-nos de la cultura i les gents del lloc.
Palaus, mesquites i minarets i sobretot passos i passos als souqs (basars), admirant l'acumulació desordenada i amuntegada de coses brillants i acolorides que pengen de tot arreu, envoltant de l'olor de dàtils, espècies i incens ...
Nois i noies, nens i nenes amb magnífics ulls clars que destaquen sota pestanyes negres i enormes com fanals a la nit fosca que és la seva pell morena però no negra, d'un bonic color xocolata. Berebers amb turbants de colors estridents, ulls blaus, i somriures blanquíssims ...Gent molt guapa, un bon lloc per observar la barreja de les races humanes i la seva evolució...
Ens parlen qualsevol idioma i em bategen Bere-ber per les meves tècniques “très dures” segons ells, de regatejar els preus.
Sortim del basars amb dues làmpares, 4 parells de babutxes, una jerra de ceràmica blava i metall, caixetes decorades amb mirrallets i trossets de mosaic, bosses amb ametlles i albercocs secs i molta pols a les sabates, però contentes.
La nit a Djemaa el-Fna, que és la plaça pública on tot passa i on passa de tot (com veureu més endavant) és en certa mesura màgica, si bé no m'agrada massa fer servir de forma abusiva aquest mot.
Les paredes de menjar s'acumulen al centre de la plaça, amb fogons fumejants i desplegament de verdures, fruites, peix i carn, inclosos caps de xai sencers que no vaig pensar a fotografiar; cambrers corrent amunt i avall atenent taules i encarregats al mig dels passadissos que formen els tendalls intentant convèncer a la gent de que el seu restaurant és el millor.
Un cous-cous de lègumes, une salade marroquene i calamar arrebossat ens omplen la panxa mentre admirem l'espectable humà que es desplega 360º al nostre voltant.
Una mica més enllà les dones que ofereixen tatuatges de henna, acròbates, músics, espectacles de dansa i teatre, i gent, molta, molta gent ...
I després de tot, i malgrat Marrakech em va agradar molt i sé que hi tornaré, igual que vaig marxar, vaig tornar a casa amb els prejudicis vers l'islam més encara a flor de pell.
Desafortunadament, malgrat he de dir que en cap moment varem infringir els codis de vestir i anàvem prou tapades, excepte potser al pic del dia que anàvem amb màniga curta o sense mànigues, la darrera nit varem ser víctimes del que algú molt encertadament em va dir que es podria anomenar terrorisme turístic, més enllà de ser-ho sens dubte de gènere.
Mentre miràvem un espectacle de música a una rotllana a la plaça, en un moment vaig notar que la persona que tenia darrera era massa a prop, així que em vaig girar per mirar. Era un noi marroquí, i igual que jo duia la caputxa d'una suadera posada al cap pel que més que les faccions li vaig veure els ulls. En mirar-me'l es va apartar ... i sembla que a canvi es va arramblar a la Mayte.
Quan al cap d'uns pocs 2-3 minuts varem decidir marxar de la rotllana, jo vaig notar que duia els pantalos a l'alçada de les natges moll, i m'hi vaig passar la mà, amb l'horror indescriptible conseqüent que em va envair quan en tocar-me els pantalons i notar una textura llefiscosa a la meva mà, vaig veure de què es tractava. La Mayte em va assegurar que ella havia notat “alguna cosa dura”, i, com jo, duia els pantalons tacats.
Sense més comentaris cap a l'islam ...
Fotos del Séjour aquí.
Posts
