La via Romana de Sudamèrica: El camí Inca.

Més de 30.000km des del nord de Quito fins al sud de Santiago de Chile que unien (voluntàriament ... o no!!)centenars de pobles i cultures pre-incaiques sota el regnat fruït de l'Imperi més gran que mai ha existit al continent sudamericà.

******

Si bé és cert que Pizarro hi va tenir molt a veure també, el declivi de la civilització inca va començar ja abans pel que podriem anomenar burdament un “afer familiar mal resolt”.

La llegenda diu que al S.XII, al primer Inca, anomenat Manco Capac, se li va encomanar la tasca de trobar el melic del món, aquell lloc on seria possible enfonsar un bastó d’or dins la terra, fins que aquest desaparagués ... i aquí és on es va iniciar tota la “moguda” ...

...però deixeu-me anar uns quants segles endavant i prometo tornar a aquesta història ben aviat.

El novè Inca, de nom Pachacutec, i més conegut al llarg de la Història per ser el que va donar l’estigma de conqueridors a aquesta civilització, es va autoproclamar Inca (que vindria a ser Emperador), i va iniciar una bèl·lica campanya d’assimilació de cultures pre-colombines que va durar més de 25 anys.

A Pachacutec el va succeir el seu fill, Tupac Yupanqui, qui va continuar dramàticament estenent un Imperi que a aquella època ja abastava des del sud de Santiago, a Xile fins ben bé a la frontera d’Equador amb Colòmbia.

Huayna Capac, onzè Inca i fill de Tupac Yupanqui, va viure i regnar en l’època en que, inesperadament – si més no per ells – els espanyols varen “descobrir el nou món”.
A banda de la bel·licitat de les campanyes de colonització, del vell món es varen portar infinitat de malalties que el nou món no havia conegut mai, i que va acabar amb poblacions senceres assatjades per epidèmies de grip i galteres entre d’altres ... I d’una d’aquestes malalties és de les que, malauradament – per la Història dels Inques si més no – va morir Huayna Capac. Això era pels volts de l’any 1525, i just abans, i en un intent d’acontentar a tots que posteriorment es va provar com a catastròfic, va dividir el seu imperi entre els seus dos fills “reconeguts i/o oficials”. El nord el va deixar a Atahualpa, i el sud a Huascar.

Els primers anys es varen desenvolupar tranquil·lament, amb cada fill disposant per la seva part d’imperi ... però la calma va durar poc i en breu la cobdicia i la voluntad de posseir un imperi sencer sense haver-lo de compartir, va donar lloc a una guerra civil.

I resulta que en això, que realment els mantenia ocupats dia i nit, Pizarro va arribar per aquestes contrades i va començar la seva pròpia escabetxina. Voltava l’any 1532 quan després d’aniquilar a milers d’indigenes, Pizarro va capturar a Atahualpa en una emboscada, el va fer presoner, i despres de cobrar-li un impost revolucionari per la módica quantitat de dues habitacions plenes de plata i una plena d’or que li haurien de retornar la llibertat, el va assassinar a sang freda i va continuar la seva marxa victoriosa amb la intenció de conquerir Cuzco, ciutat dissenyada en el seu temps per Pachacutec amb la forma d’un puma i , originariament, al segle S.XII assenyalada pel primer Inca Manco Capac, com el lloc on residia el melic del món!! (qosq’o, en quechua vol dir melic del món) ... i per tant, màxima icona de la civilització Inca al llarg de la Història...

***
Després de reposar uns dies a Huanchaco petit poblet costaner al nord de Lima i a 12 escassos quilòmetres de Trujillo, des d’on varem poder visitar les ruïnes de la ciutat monumental per-colombina de Chan-Chan i els Temples del Sol y la Luna, vàrem seguir viatge en bus cap a Lima, des d’on, posteriorment, un còmode vol de poc més d’una hora ens va deixar a la gèlida – climàticament parlant – Cuzco.

Un cop deixades les motxilles a l’Hostal Apapacho, senzill però net i – importantíssim – amb aigua calenta!, la primera aproximació a la Plaza de Armas de la ciutat ja ens va deixar bocabadats: Imponent, realment!!!, tret que s’aguditza quan, al capvespre, les infinites llums de la ciutat i dels petits turonets que l’envoltes s’iluminen donant lloc a un paisatge quasi màgic penjat a més 3.400m d’alçada.

Amb coses encara per veure a la ciutat, a la que tornarem demà per fer encara alguna incursió a les ruïnes inques de Valle Sagrado, ens vàrem enbarcar en un trekking de 4 dies que, com a punt culminant i últim, ens hauria de portar a la ciutat més sagrada dels Inques: el Machu Picchu.
La raó per la que aquesta ciudadella no surt esmentada a cap de les cròniques dels conqueridors espanyols és senzilla. Vista la destrossa d’aquests sobre els poblats que decidien colonitzar, els inques varen prendre la decisió d’abandonar la seva ciutat sagrada i deixar que la selva, tornant al seu curs natural, prengués possessió de les impressionants construccions, fins a engolir-les i fer-les pràcticament imperceptibles a cap d’ull.

No va ser fins a l’any 1911, quan l’hisoriador americà Hiram Bingham, que, de fet, buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, darrera ciutat on es pensaba que s’havien retirat els inques, va topar, quasi casualment, amb allò que restava sota la vegetació, de les runes de la ciudadella del Machu Picchu.

Hi ha diferents maneres d’arribar al Machu Picchu, i la clàssica i més inmediata és fer-ho amb tren des de Cuzco fins a Aguas Calientes, on un té l’opció de pujar els més de 1.500 esglaons de la ruta inca a peu, o agafar un bus “ecològico” – que no em va quedar massa clar per què ho era, entre altres coses per l’olor a monòxid de carboni que desprenia al seu pas.

Amb bus des de Cuzco fins a Ollaytaitambo, la nostra ruta descenia en bicicleta fins a Santa Teresa, on hauriem de fer la primera nit. El temps ens va ser poc favorable i a banda de la fred intensa, que ja començava a ser un clàssic, plovia suficientment com per no veure massa res. Malgrat les ganes de rodar, no li vaig trobar l’alicient i de les 15 persones del nostre grup, vaig ser la única que va proseguir el viatge en bus, per trobar-nos vall avall amb els valents ciclistas que arribaven poc a poc xops i una mica fastiguejats de la remullada i de la no-visibilitat.

Després d’una nit a Santa Teresa, la ruta va prosseguir, a peu, aproximadament uns 23km, fins a la població de Santa Maria, on varem fer segona nit, seguint una de les nombroses rutes inques que creuen aquesta part de sud-amèrica. El sol era calent, el paisatge impressionant, i en Marco Antonio, el nostre guia, un peruà amazònic encantador que ara i adés en il·lustrava amb històries de l’època dels inques, o amb interpretacions del paisatge o de la vegetació que anavem creuant.
De Santa Maria varem caminar, una ruta una mica més curta, fins a Aguas Calientes, població mega-turística al peu del Machu Picchu on trobar-se un Starbacks al mig de la Plaza de Armas, tampoc no sorprèn tant.

A les 3 del matí següent ens llevàvem per començar l’ascensió al Machu Picchu, a temps de veure la sortida del sol i a temps d’aconseguir entrades – que no costen res més però que són limitades a 400 per dia, per pujar al tant o més popular Wayna Pichu, o muntanya jove que acompanya sempre el rerafons de les fotos-postals oficials/standard de la retratadíssima ciutat monumental.

A l’estil “Hoy empiezan las rebajas del Corte Inglés”, la gent, un cop passat el control de les entrades, s’arranca a córrer fins a l’altre extrem de les ruïnes, amb l’objectiu d’aconseguir entrades pel cobetjat Wayna Pichu, més d’un miler d’escales més, en absolut pendent vertical, que si bé et deixen baldats els bessons i els quadríceps, compensa en escreix la magnífica visió de les muntanyes i de la ciutat monumental just allà baix, uns escassos 300m més avall.
El verd es intens, el sol és escruixidor i els paisatges indescriptibles. Els quatre dies de caminata, si no fos que per ells mateixos ja valen la pena, adquireixen nou valor quan veus, realment, per què els has fet.

La companyia d’una familia de suïssos d’una cordialitat i simpatia encomanadissa, i d’un troupe de francesos “curiosos” que es varen revel·lar finalment sociables i riallers va ser el pack adicional del viatge i, realment, va fer una miqueta de pena haver-los de dir adéu.
El retorn a Cuzco va ser per poques hores, doncs al matí següent teníem un vol fins a la població de Puerto Maldonado, dins el Departamento de Madre de Dios, altrament coneguda com la Capital de la Biodiversidad per trobar-se al cor de la Selva Amazònica Peruana.
Sense plan definit, només amb la voluntad de passar uns dies a algun dels nombrosos lodges a la vora del riu Madre de Dios, dins la Reserva Nacional de la Biodiversidad Tambopata, varem començar la cerca.

Descartats els més cars, descartats els més econòmics; varem cloure la cerca un cop coneguda l’opció que ens oferien des de les oficines a ciutat del lodge Corto Maltés.

A només uns 40 minuts en barca pel riu, aquest bonic establiment, amb acollidors bungalows individuals repartits per un jardí tropical ben cuidat, amb una cuina excel·lent i un personal d’allò més atent i entrenat, ens va semblar un petit paradís a la Terra per descansar uns dies. Entre descans i descans, és clar, varen haver-hi visites, tant a peu com en barca per diferents indrets de la selva – més o menys primària – dins la Reserva Nacional. La companyia de la Lola, en Tuqui, en Pedro i en Paco, tres lloros de diferents espècies i un tucà d’un blau espectacular, tots ells mascotes del recinte, varen acabar de fer les delicias de l’estada.

Si bé no totes, he penjat algunes fotos al lloc de sempre.

Fins aviat!

Mun