Anapia i Copacabana: Dues experiències diametralment oposades del complex poliedre del turisme

Des que Thomas Cook va crear el primer precedent del què serien els viatges organitzats ja a l'any 1841, aquesta activitat, amb clars precedents en la Història degut a motivacions de tota mena: polítiques, religioses, de salut, etc., ha donat infinitat de voltes i avui en dia podem trobar, movent-nos només en distàncies geogràfiques ben minses, exemples clars de les seves múltiples facetes i de les seves tendències d'evolució i/o de des-evolució (que d'altra forma es podria anomenar corrupció, perversió o malversament ...)

El llac Titicaca, al seu extrem més austral, just quan limita amb Bolívia, forma una petita llacuna que rep el nom de Laguna Wiñaymarca. Buscant fugir de l'oferta massiva que podríem assimilar al Sol i Platja a un llac i a quasi 4.000m d'alçada als altiplanos andinos, vàrem optar per visitar una petita illa dins aquesta llacuna on, bàsicament, no et porta cap tour organitzat i on el temps, quasibé, resta aturat en la placidesa i el benestar d'un dia a dia sense rellotges ni anars i venirs frenètics.

Podríem dir que, una mica, hi vàrem arribar de punyetera sort. Des de Yunguyo, petita localitat fronterera amb Bolívia, al sud del llac Titicaca, cal anar a Puerto Hermoso, que de "puerto" no en té massa res, doncs és un petit embarcador on de tant en tant arriba alguna barca a motor i unes quantes més a rem però que, certament, és ben bonic.El taxi ens va deixar a un embarcador que resulta que no era del que sortien les barques i preguntant a un senyor que quasibé va aparèixer del no res, ens varen enviar una mica més avall de la carretera, on "después de caminar hasta cierto lugar" (literalment!!), hauríem de trobar una desviació cap al llac amb un altre petit embarcador al fons on “quizás hoy sepa llegar una barca” ...

Només un cop allà, enmig del no res, matant l'estona menjant mandarines i mirant com un grup d'homes carregava tronc rere tronc de llenya d'eucaliptus a un camió, vàrem saber que les embarcacions anaven a l'illa només els dijous i els diumenges; i vet aquí que era dissabte!!! Però la sort afavoreix a aquells que creuen en la seva causa - o així ho explicaven l'Alex Rovira i en Fernando Trias de Bes al seu reconegut bestseller - ... I sigui per sort, per fe o per casualitat, al cap de poc més d'una horeta de rondar pel "port", va aparèixer a l'horitzó una petita embarcació ... la del senyor Froilan Francisco que, "casualment", havia vingut a portar a uns passatgers perruans, i retornava a l'illa, "casualment" de nou, a la que, entre tantíssimes que hi ha, volíem anar nosaltres: a Anapia!!

A l'arribada, un cop la va localitzar el Sr. Froilan Franisco, ens va rebre la senyora Teodora - Presidenta de l'Associació de Turisme de l'illa-, que després de donar-nos una càlida benvinguda, ens va explicar que el turisme el tenien organitzat a nivell de comunitat com a una experiència de Turisme Vivencial, al temps que ens informava que nosaltres érem, en aquell moment, enmig de la petita població de 270 habitantants, en una illa d'escassos 120 quilòmetres quadrats, els únics turistes /visitants. Aquesta dada sembla o pot semblar insignificant potser, però pren cert relleu si un la compara amb el fet que altres illes, les més comercialitzades (Islas del Sol y la Luna, Taquile, Amantani, etc.) reben de l'ordre de 50.000 visitants/any, mentre que Anapia, no passa dels 100 anuals en el moment present.

De la mà d'una organització sense ànim de lucre, La Asociación para el Desarrollo Sostenible ADETUR, es varen crear cinc comitès amb gent que porta petits negocis locals, i a l'any 1999 varen arrancar una oferta d'allotjament comunitari que, avui en dia, es basa en dotze families que, un cop adequada amb certes "mesures de qualitat" alguna habitació de la seva pròpia casa (higiene, oferta de menjar, bany, etc.), ofereixen allotjament a visitants de forma rotativa; és a dir un cop cada un en estricte ordre que es respecta escrupulosament. D'igual forma, les barques comunitàries que van fins a Puerto Hermoso segueixen un ordre establert, el que facilita que entre ells mateixos no s'acabin barallant per pujar més persones a la seva embarcació que el seu veí, cosa que, ens varen explicar, ja havia passat temps ençà, abans de que arribessin a l'acord d'organitzar torns rotatius.

Una iniciativa semblant, si bé a un nivell molt més massificat, i només pel que fa a les embarcacions i a les illes que es visiten, són els Urus, o illes flotants que es troben a mitja hora en barca de Puno. Illes que suren literalment sobre el llac, fetes de tòtora i ancorades al fons del llac per enormes pedres per evitar, com ens varen explicar en la nostra visita just el dia abans, despertar-se a Bolívia.

Però tornant a Anapia ...

Pel que feia a la casa, a nosaltres, ens va informar la Sra. Teodora - un cop manifestada la seva sorpresa per la nostra arribada inesperada a l'illa - ens havia tocat la casa número 7!! La casa de la Sra. Maria Teodora (que per ser un nom ben curiós, es va repetir consecutivament dues vegades en dues dones que vàrem conèixer una darrera l'altra).

La Maria Teodora no hi era, havia anat a cuidar el seu bestiar (concretament quatre vaques i un vedell, sis ovelles, dues gallines i un porc) a una illa del costat, però si volíem podíem deixar les petites motxilles que portàvem a casa d'ella (la Teodora, no la Maria Teodora), i anar a passejar. Ja ens avisarien quan tornés la Maria Teodora ... i és que a l'illa és impossible passar desapercebut i tothom ho sap tot, quasi abans que tu mateix.

A poca estona d'haver pogut gaudir d'un tranquil passeig i d'una espectacular posta de sol al llac absolutament sols, ens vàrem poder instal·lar. La Maria Teodora era una dona grossa i grassa, com la majoria de les dones rurals per aquestes contrades, que vestia, també a la manera local, enormes faldilles que al temps que confonen la seva anatomia, adhereixen volum i deformen encara més la mateixa. Amb només 35 anys portats tant bé com permet aquí la dura vida rural, tenia un cert aire que, per ser ingenu,espontani i jovial, un fàcilment podria arribar a confondre amb característiques puerils.

Ens va acollir afectuosament i ens va mostrar la nostra habitació: una petita cambra amb dos senzills llits coberts amb un munt de mantes que ella mateixa havia confeccionat amb llana de les seves ovelles; doncs malgrat que l'illa posseeix un petit microclima que la fa una mica més càlida que la zona de Puno, tant bon punt el sol es retira a descansar a l'horitzó, el fred es fa intens i se t'aferra a la pell, malgrat les capes de roba.

El sopar i l'esmorzar són àpats compartits amb la família, en aquest cas, amb la Maria Teodora que no va costar massa adonar-se, un cop haver conversat amb ella una estoneta, de perquè mai s'havia casat i per tant, vivia sola, cosa poc habitual per una dona de la seva edat en un sistema social com en el què vivia:

- Yo ya estoy demasiado ocupada para recoger por la noche a un borracho del suelo!!

I és que es veu que - sempre segons la seva versió - els homes de l'illa han trobat - reinventant la roda - la manera de passar-se la fred a s'horabaixa abans d’anar a casa a refugiar-se sota les faldilles enormes de les seves dones.

Amb una intel·ligència congènita i un esperit viu que es deuria haver desenvolupat fins allà on les limitacions pròpies del lloc on havia nascut i del poc accés a la educació del que havia pogut gaudir, això deixant de banda el factor "gènere" (femení en aquest cas), la Maria Teodora havia estat membre entusiasta del projecte des dels seus inicis i, veient que no podia donar un bon servei si no es podia comunicar amb la gent que arribava a casa seva, havia après anglès tota sola, a casa seva, un cop arreglat el bestiar, cuinat, fregat, teixit, etc., amb l'ajut d'unes cintes i d'un simple ràdio casset...

La seva perseverància per tirar endavant i ajudar a mantenir uns quants germans que encara vivien amb els pares i que només servien per asseure's al sol i matar el temps sense fer res, l'havia portat a ser una de les persones emblemàtiques a l'illa, de la que fins i tot feia de guia local d'algun dels estrangers que hi arribaven de tant en tant, als que s'emportava a cuidar el bestiar, a recollir llegums i verdures de la seva chacra (hort), o a passejar en barca per la bonica llacuna flanquejada d'herbes seques daurades com fils d'or que contrasten ferotgement amb el blau intens de l'aigua. En un parell d'ocasions fins i tot, a través d'ADETUR, havia anat tant lluny com Lima per fer xerrades a la universitat sobre la seva experiència en l'àmbit del turisme vivencial, explicant els detalls del projecte d'Anapia, el qual va sortir guanyador en un concurs per ser el més notori de tots els que s'havien presentat.

Xerrant xerrant, aquell matí, ens va explicar mentre nosaltres ens delíem amb un plat de fideus amb verdures que ens havia preparat per sopar, un ocellet havia entrat a la seva cuina, mentre ella preparava el menjar pel seu chancho (porc) i el seu gos, en Cano, i s'havia posat a cantar tot mirant-la. Segons la Maria Teodora, això passava només quan algú havia d'arribar, és a dir, com a anunci d'una visita inesperada, cosa que ella preveia com a improbable, per no dir impossible, en aquell dia perquè ningú l'havia avisada ... i li va fer saber així a l'ocellet, tot foragitant-lo de la cuina; quan en realitat, el pobre animaló tenia tota la raó del món: havíem d'arribar, inesperadament, nosaltres!!

Tot plegat ens va commoure una mica i la pau i la serenor que regnava a l'illa va fer que ens volguéssim quedar. Desafortunadament el dilluns no hi havia barca - a excepció que costegéssim nosaltres sols de la nostra butxaca tota la embarcació - pel que al dia següent d'haver arribat, a les 6 del matí, just a temps de veure sortir el sol a l'illa per la que primer surt l'estel Rei al Perú (segons els seus vilatans), vàrem deixar Anapia.Però com que tot té una harmonia a l'univers i la dualitat de la que no ens deixen de parlar-nos en relació als Inques, imagino, deu ser certa, ens esperava una nova aventura que posaria el contrapés a la nostra experiència un pel màgica a Anapia.Passant per Yunguyo, després de les dificultats d'aconseguir una plaça dins un dels combis que ja passaven atiborrats de gent anxovada doncs era dia de mercat, vàrem creuar la frontera - sense cap mena de dificultat - fins a Bolívia, i amb una altra combi - després de canviar uns pocs soles a bolívares - vàrem arribar en uns escassos 20 minuts a Copacabana; un nom exòtic per una destinació turística prou important a les ribes del Titicaca, que aquí es mostra en la versió d'extenses platges flanquejades, als llocs menys urbanitzats, per vegetació replantada (eucaliptus, pins, etc.) i aigües tranquil·les.

Copacabana és casa de la Virgen de la Candelaria, una verge molt estimada per la gent de la regió i la qual, "casualmet", en aquells dies, celebrava la seva major festivitat, el que havia portat milers de feligresos fins a la ciutat, a congregar-se i a celebrar amb cintes de colors, focs artificials, coets, molta cervesa i plats enormes de truita de riu fregida, una data tant marcada.La ciutat, certament agradable al costat del llac, vessava de gent i d'alegria que d'alguna manera se't contagiava; així que ens vàrem unir a la cervesa i a la truita a la planxa ... i després de visitar la verge en qüestió i el Santuario de las Velas, on se l'adora, vàrem fer via de nou cap a la frontera, de retorn cap a Perú, i posteriorment cap a Puno, on teníem l'hotel i les motxilles grans.

Tornant a les formes de turisme i a les diferents sensibilitats que aquesta activitat econòmica creixent pot generar tant en l'oferta com en la demanda, una petita mostra d'una altra cara de la moneda del que havia estat Anapia, no va trigar massa en manifestar-se.Els tràmits per entrar o sortir d'un país, quan es fa per terra, són dobles: primer fas els tràmits de sortida del país que deixes i, ben lògicament, acte seguit fas els tràmits d'entrada al país al que vols accedir.Donat que nosaltres sortíem de Bolívia per entrar a Perú, ens vàrem dirigir a l'oficina d'aduana del primer país esmentat. Feia escasses dues o tres hores potser que havíem entrat, fent-li saber així a l'oficial que ens va fer el tràmit d'entrada, quan ens va demanar per quant de temps pensàvem romandre al país. ...Però ai!!! ja ho diuen que a Bolívia qui no córrer vola!!

- Españoles, verdad? - va dir tot donant un cop d'ull als nostres passaports - sigan por aquí por favor (al que nosaltres ja ens vàrem fer la primera mirada de "sospita").

- Miren, saben qué pasa, - va proseguir - que resulta que el tiempo mínimo de estadia en Bolivia son 24h; y claro, ustedes recién que entraron y ya van a salir ...- Pero no se preocupen - va continuar abans que cap dels dos tinguéssim temps d'obrir la boca

- nosotros ya entendemos que el turista va apresado y ... no se preocupen - va repetir per enfatitzar la seva bona voluntat - ya lo vamos a arreglar. Sólo les va a costar 10 dólares listo!

No va venir gens de nou!!. Des del primer "sigan por favor" a una altra sala, un ja podia mig preveure que ens intentarien engatussar. I bé, és ben probable que molta gent amb presses, poca experiència en viatges no organitzats, a hores baixes, i demés circumstàncies que dificultarien una situació tal, acabin "picant" i pagant el rescat del seu passaport - que aleshores, és clar, estava a les seves mans...

Però no va ser el cas i quasi a l'úníson, complementant els comentaris l’un de l'altre, vàrem formular les nostres protestes que si varen començar només demanant on estava escrit tal normativa que la volíem veure, va continuar amenaçant amb anar a buscar a la policia (que del cert deu estar compixada amb ells!), i va créixer acusant al funcionari de corrupció i d'extorsió al turista ... Vàrem tenir sort suposo i ell va cedir, després d'un patètic numeret d'anar a parlar amb un superior perquè per un cop ens concedís una excepció i ens deixés passar "gratuïtament". Així, després d'entrar i sortir a una habitació annexa que, probablement, estava buida, ens va segellar els passaports i ens va deixar marxar ...

...no sense estalviar-se escoltar una ironia ben amagada sota una màscara d'agraïment i d'amabilitat pel seu "favor" per part de'n Bernat:

- Gracias señor, realmente ha sido usted muy amable!!

I quasi sense poder aguantar més el riure vàrem tornar a Perú, on al dia següent una agència de viatges ens havia d’estafar els mateixos deu dòlars que els nostra karma havia decidit que - d'una manera o altra - havíem de pagar ....

Les fotos relacionades amb aquest post i algunes pendents (per exemple Puerto Maldonado i la Reserva Nacional de Tambopata), al lloc de sempre!

À plus!!