Sénégal: Le Pays de la Teranga
Check my Senegal Pictures here!!
Fotos de Senegal aquí!!!
La Rohaya acabava de sortir de la seva dutxa matinal. Duia un pareo al tors, una tovallola blau cel al cap i una altra d'un rosa pàlid tivant al tors, encaixada just sota les aixelles.
Reia amb un somriure quasi tan gran com tota ella, de dents blanques ben cuidades, que resaltava encara més la seva pell de xocolata negra abundant i ben farcida que es va deslliurar a la pressió de la tovallola rosa tan bon punt, aixencallada de cames, es va asseure a l'enorme butaca de vellut desgastat beig que quedava just davant del televisor que retransmetia, sense que ningú s'ho mirés, una competicio de natació dels Jocs Olimpics, deixant aixi a la vista i sense prejudicis dos pits enormes i deformats fruit haver criat, malgrat ella no deuria tenir massa mes de 45 anys, a 8 fills ...
- Bon jour Moune, bienvenue, comment allez vous?
- Salut Rohaya, je suis bien; merci ...
Somone, a la Petit Côte, va ser un dels primers llocs on vaig trobar repòs a aquest pais; i la Rohaya una de les persones amb qui més vaig gaudir de converses a mig matí, al pati de casa seva, sempre vibrant de gent: fills, nets, visites, parents i d'altres que, com és bon costum a l’Àfrica, poden apareixer a la teva porta a qualsevol hora del dia o de la nit amb un farcell al cap que amaga alguna cosa deliciosa de menjar per oferir-te i unes inmenses ganes de xerrar i de comparir.
I és que si una cosa si te l'Àfrica, i els africans per extensió, és temps per donar als altres ...
Després de deixar Barcelona un pèl a contracor aquesta vegada, quan per primera vegada en molts anys havia decidit que no volia viatjar sola i les circumstancies varen fer que, malgrat tot, fos així, l'aterratge a Dakar - soferts dos vols que vaig sincerament trobar curts i poc incidentats - no em va sorprendre.
Per quart cop en un any aterrava a un país africà, i ara ja no em venia de nou el fascinant caos que regnava just a la porta de sortida de l'aeroport, on els taxistes t'envolcallen tal un allau de neu i t'arrosseguen amb el corrent de les seves ofertes i peticions esbojarrades.
Veure entre la foscor els ulls blau clar de la Luci em va fer sentir de cop com que d'entrada em podria relaxar i que, aquella nit, no em caldria barallar-me amb ningú ...
L'habitació de l'hotel era correcta i humida i la varem compartir.
Com ha estat el cas els darrers anys, venia d'un estiu magnífic a Girona; amb els amics, les festes o sopars quasi cada nit, les sortides en btt, el sol, la llum i un munt de noves sensacions que realment valien la pena ... malgrat trobar-me als tròpics, Dakar em va semblar freda aquella nit i em vaig alegrar de no estar sola. Realment la Luci s'ho havia currat.
La Ma Jose, la supervivent de les dues valencianetes amb les qui hauria d'haver emprès aquesta aventura des del primer moment, no arribaria fins el dia 22, amb el temps just per volar a Bamako i remuntar el Niger cap a la misteriosa Timbucktu ... Entretant; jo havia de decidir què faria a Senegal, i bastant més complexe que això de gestionar, com ho faria.
*******
Joal, a uns 100 km al sud de Dakar, i encara dins la Petit Côte, té el privilegi d'haver estat el lloc de naixement de Léopold Sédar Segnghor, el primer president de la República de Senegal un cop proclamada la seva independència pràcticament fa dos dies, el 4 d’abril de l'any 1960.
De Joal s’accedeix, a través d’un llarg pont que només es pot atravessar a peu o en carro, a Fadiout, una illa tradicionalment de pescadors, feta de forma artificial única i exclusivament de petxines de berveretxo i un dels principals punts d’atracció turística del país pels seus bonics manglars i la singularitat de comptar amb un cementiri mixte, on hi ha enterrats conjuntament -això si, un a cada banda del terreny – cristians i musulmans.
En Gerardo va aparèixer al peu del nostre 4x4 amb la seva camisola blau elèctric on, desgast pel temps i l'agressió de la neteja, encara es podia llegir "Joal-Fadiout Sindicat de Turisme. Guide Professionel".
En un espanyol sortit directament de la Real Academia de la Lengua, i val a dir, bastant mes ric en expressions i vocabulari que el meu propi, es va dirigir a nosaltres i ens va explicar que ell seria el nostre guia.
Entre explicacions pròpies de lloc i referències històriques, ens va explicar també com, essent un lloc tan visitat, havien arribat a adonar-se'n de la necessitat de preservar l'espai, tan des d'un punt de vista cultural com en la seva vesant més mediambiental, per poder aixi continuar oferint als visitants allò pel que aquests arribaven a aquesta bonica localitat arran de riu i envoltada de frondosos manglars.En una breu estona ens va fer una bonissima descripció del que hauria de ser el turisme responsble i ens va il.lustrar en la innovadora iniciativa del poble en aquest sentit, on un grup de guies i professionals del sector s'havien sindicat per treballar conjuntament pel benefici de tots.
No cal dir que em va sorprendre més que satisfactoriament, pel que li vaig comentar que, d'alguna manera, jo em dedicava a això i que seria bo mantenir-se en contacte per mail per compartir opinions ... greu error!!! doncs des d'aquell dia no ha deixat de trucar-me per demanar-me que torni a Joal i els ajudi en persona.
I suposo que la Luci té raó i aquí tothom s'agafa a un ferro roent ...
De retorn a Somone, dins el 4x4 de l'Olvido, l'Eva i l'Ana - una mare i dues filles a qui la Luci havia organitzat el séjour a Senegal i amb qui várem compartir el dia de viatge a Joal-Fadiout - ens vàrem aturar al Gran Baobab i jo no vaig poder evitar enrecordar-me'n del Petit Princep i dels enormes baobabs que tenien unes arrels tan grosses que envoltaven el petit planeta i el mig ofegaven.
Aquest, segons la meva Rough Guide i la persona que ens va donar l'explicació in situ , i es que aqui, de sota les pedres surten guies improvitzats, és el segon més gran d'Àfrica. El primer es troba localitzat a Kenia i a mi, l'any passat, sembla, em va passar inadvertit, doncs vaig entrar, travessar i sortir del país sense ni tenir-ne coneixement.
El baobab és un arbre formidable del que se'n pot aprofitar tot, de les arrels a les fulles, als fruits i l'escorça per a diferents finalitats; i que, per suposat, té qualitats màgiques.
Aquest en concret et concedeix un desig si tens el coratge d'entrar a dins el seu fosc i humit centre a través d'un petit forat i si, amb tot de ratpanats alatejant i cridant arran del teu cap, poses les dues mans contra la seva escorça per la part de dins - l'orientació, ens varen dir, no és important - i de tot cor demanes un desig amb totes les teves forces.
I jo, que no sóc supersticiosa però sempre penso que, per què no?, i ves! per si cas, ho vaig fer malgrat la meva claustrofobia .... Ara veurem si el baobat és realment màgic i es compleix ... I com que, clar, un desig s'ha de mantenir sempre en secret, o diuen, no es cumpleix, de moment, o si cas fins que es cumpleixi, quedarà amb mi ...
*******
La Luci va marxar un dilluns i jo em vaig quedar a Somone, amb en Yossouf - el guarda de la casa on teniem llogades les habitacions - i en Djibi - el seu etern amic qui, malgrat no viure allà, hi feia mitja vida, per no dir la vida sencera; és a dir, no feia res, que és la principal cosa que fa aqui moltissima gent - especialment els homes - la major part del seu temps, especialment si s’ho han muntat prou bé i han aconseguit, amb el seu charm, que algún europeu –normalment europea- amb mala consciència els enviï de tan en tan alguns centenars d’euros, amb els que es poden relaxar i viure tranquil.lament.
Arran d'un mar que vaig trobar lleig – i és que no em puc treure del cap Zanzibar i les seves aigües turqueses, palmeres altíssimes i sorra espectral - Somone em va semblar en el seu conjunt, un lloc acollidor per passar uns dies i decidir el meu següent moviment.
Les seves platges llargues i fermes, esquitxades de peixos morts, escombraries i taques de quitrà, em permetien córrer cada tarda a la caiguda del sol, iPod en mà i enmig d'una munió de gent que, com jo, aprofitava l'hora baixa per fer una mica d'esport i veure cloure el sol dins l'ocea, sempre, malgrat tot, un espectacle fascinant que ens regalen les costes de l'oest.
Els matins de Nescafe amb llet en pols i pain chocolat recent sortit de la boulangerie del poble i que amablement en Yossouf m'anava a buscar - no cal oblidar que la major part de la costa oest d'Àfrica és francòfona i amb una forta influència encara dels seus colons - eren mandrosos i llargs, en discussions de tot i de res amb qui fos que, aquell mati, s'havia acostat a la casa a matar una mica del temps del dia que tot just s'acabava de despertar ...
El matí seguia amb la Royaha, a la Maison des Femmes, i les tardes a l'hotel La Lagune, fent el turista, prenent una mica de sol i llegint la meva introduccio al budisme per segona vegada; i és que de moment, jo això del Nirvana encara no ho veig clar.
Per acabar la tarda, una mica d'exercici per estirar les cames i mantenir el cardio a bon nivell per no haver de posar peu a St.Miquel, el que m’evitarà moltes bromes dels companys quan torni i a mi haver de dir allò de “si, pero que me quiten lo bailao”, i una soirée a la fresca i als mosquits, compartint un plat de chevoyenne amb la gent de la casa ...
I tot tot tot sembla tan tan lluny de la realitat cotidiana un se sent de sobte en un somni, ni més bo ni més dolent, només un somni ...
Però alguna cosa de més calia fer fins el dia 22, així que, de nou, vaig fer la motxilla ...
*******
L'"Aline" dels anys 60, en versió dance, sonava a tot drap a la Boite de Bambou, la discoteca més chic de Cap Skirring i feia les delicies de locals i de toubabs (nom que reben els blancs al Senegal i equivalent al mzungu de Kènia o Tanzània o al farangi d'Etiòpia)
J'avais dessine sur le sable
son doux visage
qui me souriait
Puis il a plu sur cette plage
Dans cet orage elle a disparu
Et j'ai crié, crié, Aline! Faut qu'elle revienne
Et j'ai pleuréeeee, pleuréeeee, oh j'avais trop de peine ...
La Paquita transpirava de calor i es recollia amb les mans, en una cua, els seus cabells rossos poc comuns per a una cordobesa, mentre mirava fascinada, de la barra estant, com el seu home, l'Alfa, ballava a cor que vols movent harmoniosament el seu bonic cos al ritme de la música.
Despres de més de cinc anys a l’àfrica, amb anades i vingudes de Madrid, on té la seva residèencia habitual, ella seguia conmuguda per aquest pais i ara, a més, hi tenia apadrinada l’Ayi, una preciosa nineta de 5 anys, a la que va veure néixer, i qui considerava a la Paquita i a l’Alfa els seus pares de veritat.
Sota el mateix sostre, i a la llum dels neons i dels làsers, els blancs destacàvem en aquest cas precisament per la nostra poca bellesa i pel nostre grau, potser, massa desenvolupat evolutivament parlant en termes de mestissatge de raça, el que inexorablement ens havia anat portant a la degradació de la puresa més primitiva.
Al Senegal, si bé hi ha de tot com a tot arreu, alguns homes i algunes dones, en percentatges per damunt de la mitja de persones guapes que un trobaria a, per exemple Europa, són extremadament bells:
Ells són molt alts i prims alhora que atletics i forts, amb pomuls alts i ulls rasgats i tot un acumul d'altres faccions que recorden a una fera felina salvatge. Les rastes, curtes o llargues, les trenetes i el compendi d'ornaments brillants que solen portar al damunt i que destaquen notablement en contrast de la seva pell negra com la nit, movent-se fluidament i amb una lleugeresa que esborrona al ritme de sons Cabo Verdiants, per exemple, els fa semblar semideus a la terra.
Elles, altíssimes també, amb unes cames llargues i primes que no s'acaben mai i empolaïnades dins robes estretíssimes o de llargada inmesurable per la seva brevetat, no es queden curtes i provoquen a tort i a dret a parents i a nouvinguts, sabedores del seu magnetisme.
En Papis, tot vestit de negre i sense que li faltes un detall per assegurar-se abans de sortir de casa de que aquella nit triomfaria a la pista, es va presentar aprfitant una de les llargues estones que em vaig passar asseguda a un tamboret de la barra – i és que, sincerament, em sentia ridícula enmig de tant de glamour amb les moves goretex marrons i pantalons de viatge verd fosc que eren la única roba decent i neta que em quedava aquella nit. Mostant-se atent, em va intentar convidar a una cervesa que amablement vaig refusar, i em va explicar, en bon francès, que era perruquer i amic de l'Alpha.
- c'est vrai?, ah, ma mere elle est coiffeuse aussi ...
- ah oui? bon, allors il faut que on reste en contacte toi et moi - em deixa anar mentre discretament s'apropa un pèll més i m'envia un somriure que se sap captivador.
Si be, com deia, a l'Africa el temps és dilatat i extens ... per segons quins temes, no es perden 5 minuts.
- Absolutement - li dic jo -. On fait comme ca Papis. Je te donne l'email de ma mere et vous poudrez discuter de cheveaux a cour plein ...- i li somric, satisfeta de la meva senzilla escapada d’estudi.
- mais non Moune!!!! - un somriure franc que trenca el negre de tot el seu conjunt - C'est avec toi que je voudrais parler, hahaha!
- moi je sais rien de cheveaux, crois moi, ca vaux pas la peine ...
I la Paquita m'estira del braç i em porta a la pista, i amb aixo Déu em lliura de la temptació (Amén!).
I despres de reagge, de dance, de salsa i de l'Aline!!, marxem al nostre hotel deixant a l'Alfa – que encara no en té prou-; a en Papis i a la resta de la boite que continuii al ritme frenetic de la soirée africane.
*******
Elinkin, m'explica l'Alfa, al temps que s’eixuga gotes de suor que li regalimen del front amb el dors del braç i baixa de la bici, és el principal lloc des d’on surten les patere de Senegal cap a Espanya.
Jo també baixo de la bicicleta perquè el cert és que tinc el cul quadrat després d’uns 20km de bumps i sots sota un sol tropical escruixidor, sobre una bici dura com una pedra, i per descomptat, sense culot, i miro al riu i a les barques.
- Estas barcas Alfa? – l’Alfa ja fa un any que viu a Madrid i entén perfectament el castellà.
- Si, estas barcas.
No m’ho puc creure, com es pot fer una travessa tan gran amb aquestes piragües una mica grosses??!
I la imaginació em comença a córrer i intento inúltiment imaginar els dies i les nits que passen a bord. La por, el patimet, la calor, la sed, la gana ... a la que només supera l'esperança, la il.lusió, el pensar que, a Espanya, tot serà millor.
I no saben que els que els espera és potser molt pitjor del que a tenen. Miro al meu voltant i veig pescadors arreglant xarxes, nens que corren descalços i es persegueixen els uns al altres perquè un té una mena de “globus” fet amb un pal i una bossa de plàstic negra inflada al vent ... dones que carreguen cocis, sacs o plates dalt al cap, un nen a l’esquena o ambdues coses a la vegada, però que si els dic “kasumay” (bon dia, en diola), em responen amb un somriure. Potser són pobres i feina tenen a posar un plat al dia a taula, però aquí estan tots junts, en familia, una unitat indissoluble i de gran poder a tota l’Àfrica que jo conec; i quan arribin a Espanya estaran sols, seran marginats, treballaran per cap sou ... i tot això si arriben i no formen part del gruix que mor a bord, i em diu l’Alfa, llancen per la borda per guanyar espai i estalviar pes, davant la mirada dels altres.
El plat del jour són gambes amb salsa de ceba i tomàquet i arròs blanc. Costa 1000 CFA, un euro i mig, però molta d’aquesta gent no hi pot ni somniar perquè al màxim bon sou que poden aspirar són 50 euros al mes ... Jo me’l menjo fins al darrer gra, no és cada dia, ni amb diners, que trobes menjar i a Oussuye, al poble de la Paquita, a les botigues no hi ha res i són ja uns quants dies que vaig al llit sense sopar perquè ja no vull menjar més arròs amb arròs.
Pedalem de tornada i deixem enrera Elinkin i les barques, i els pescadors, i els somnis de molts senegalesos que quan els dius que ets català, i ells per extensió diuen “ah! Espagnol!”, sel’s encenen els ulls perquè, precisament tu, vens de la seva Mecca.
*******
Arribar a Oussuye va ser, fins el moment, el plat fort de tot el viatge.
Davant el desconcert en el que vaig viure els primers dies, en que la meva única fixació era marxar d’aquí, la Luci va intentar de totes totes convèncer-me del que jo, en el fons, ja sabia: que allò era només un primer efecte secundari del negre continent, que a tothom li passa (o sigui, a tothom que ve pel seu compte sense la faldilla protectora d’un viatge organitzat on tot el que et cal fer per tu mateix és ser feliç), i que amb uns dies estaria bé i m'adaptaria.
No sé si un s’adapta mai a les incomoditats constants, el que si és cert és que aprens a viure amb elles.
I ara fa una estona pensava en que bo seria poder-se dutxar amb aigua calenta, una cosa que, malgrat faci prou calor, fa dues setmanes que no faig i a la que no m'acostumo, només suporto.
Per això, em va dir, si vols baixar a Casamance – la zona conflictiva del Senegal i la que, segons el Ministerio de Asuntos Exteriores s’ha d’evitar a tota costa "porqué es un lugar donde hay bandas armadas independentistas" i on, d'altra banda, trobes els paisatges i la gent més meravellosa del país, els diola - el millor seria que baixés amb algú que conegués la zona.
Clar que sempre tenia l’opció d’agafar un avió i perdre’m el glamour de travessar en ferry el riu Gambia, i conseqüentment, el pais que porta aquest mateix nom, però era una temptació massa gran com per no caure en ella, i em vaig deixar seduïr les la idea de travessar mig senegal, creuar un altre país, i arribar pràcticament a la frontera de Guinea-Bissau.
En Djibi, un dels semi-deus dels que parlava no fa massa, és de Bignona, va dir la Luci, ell et pot acompanyar. Però a mi alguna cosa no em quadrava de’n Djibi i durants uns dies m’hi vaig resistir.
Però la Luci va marxar i tan ell com en Youssuf varen ser extremadament amables amb mi, i vist que no hi havia massa plan B – baixar sola ho havia descartat des del primer minut per la insensatesa de la idea en ella mateixa – vaig discuter el tema amb ell.
Una de les coses que m’incomodaven suposo era el “quoi” darrera quasi cada frase i el seu francès trencat. El meu tampoc és per tirar cohets, però suposo que un acusa més els defectes dels altres que els d’un mateix, i em costava entendre sempre el què em deia.
Després d’estira i arronses, on li vaig intentar explicar bastant clarament que jo no era rica – pretesa asumpció aplicable a qualsevol toubab – varem negociar 25.000 CFA per ell, tot inclòs, i que jo em pagués el meu, que em va dir em costaria uns 35.000 CFA anar i tornar. (10.000 CFA són 15€). Tot i que un puja i baixa en avió m’hauria costat no més de 75.000 CFA, vaig considerar que valdria la pena fer-ho per terra i poder tenir una visió clara dels dos paísos, alhora que no entenia que pogués costat tant.
- le gasol c’estr trop cher Moune!! – cosa que d’altra banda és certa, doncs un litre de gasolina aquí costa més d'un euro...
A les 7 del matí era a la porta amb la meva motxilla a l’esquena, esperant l'aventura, una, que certament, no em podia ni imaginar...
El primer transport dels aproximadament 15 o 16 que vàrem agafar va ser un taxi fins a Mbour i va passar sense incidents.
El següent, un sept-place -vehicle tipus familiar on s’hi fiquen fins a 7 persones més el conductor) i que solen tenir un nivell de deteriorament inpropi de descriure en paraules, fins al punt que el portamaletes, o les mateixes portes van lligades per fora amb cordills perquè ja no tanquen o no estan senceres – també va ser tranquil i ens va deixar a un dels garages de Kaolack.Per anar fins a l’altre, d’on sortia el nostre segúent transport, vàrem agafar un taxi. Tot bé.
La gare routière – o estació principal de busos – de Kaolack només és superada per la de Dakar. És el típic lloc on un perdria els nervis si un cop és aquí encara n’hi quedéssin, i on el fet de ser blanc et converteix, sobretot en temporada baixa quan els toubabs no abunden - en eix de totes les mirades i aspiracions econòmiques.
Per sort en Djibi s’ocupava de tot, doncs el tracte era que jo ja li havia donat els diner abans i ell anava pagant, i jo només l'havia de seguir, i discretament, anar fent fotos de tot el que podia.
- c’est bien Moune! Il y à une voiture que va tout droit jusqu’à Ziguinchore, en Casamance. Et il coute seulement 5000 CFA.
Caram! Vaig pensar, si encara estalviarem!!
La furgoneta – que és de la únca manera que se m’acut com descriure el vehicle, tenia rangleres de seients paral.lels als de davant fins just els darrers 2m on aquests eren perpendiculars als anteriors.
En entrar la prioritat dels millors seients les tenen les persone que arriben primer, però jo, que sóc toubab, no ho sabia, així que em vaig triar un seient bastant apanyat al costat d’una finestra que s’aguantava oberta per un costat, per un tros de cartró posat a la xernera del vidre. Tenia els peus sobre un munt de bosses però entrava prou aire i no em va semblar tan horrorós. A més al meu costat es va asseure en Djibi, que anava net.
Perfecte, a banda de baixar per creuar el riu Gambia amb el ferry i fer els papeleos del visat de pas, en unes 10h seriem a Ziguinchore, la capital de Casamance.
Ai!!! Però no hi ha bé que cent anys duri – mal no ho tinc tan clar! – i un home escanyolit, vestit amb robes grises desgastades i extremadament brutes va entrar a la furgoneta i va reclamar el meu seient com a seu. Encara no sé perquè no m’hi vaig resistir – poter perquè era la única toubab de les 20 i tantes persones que hi havia al vehicle? – però em vaig asseure una filera més endavant, al costat d’un paio escarxofat de cames i només amb mitja esquena reclinada al respatller sense reposacaps, doncs era un seient auxiliar i no tenia més lloc. A terra, la goma desgastada i calenta deixava clar que allà hi havia el motor, i que si no em semblaven suficients els 37 o més graus que feia a fora, en tindria una dosi més directe que pujaria per la meva cama, que no em cavia del tot a terra perquè també hi havia la caixa del canvi...
Si aconseguia treure’m les mosques de sobre, de fet, tampoc havia de ser tan dur. Ah!
A les dues hores, quan ja realment ja no sabia com posar-me i on la pols que entrava per les finestres havia canviat el color tan de la meva roba com de la meva pell, que ara era d'un ocre més rugallós,li vaig dir a en Djibi que em canviés una estona.
Ell continuava assegut al costat de l’home que m’havia usurpat el lloc – a aquell moment ja estava convençuda que s’ho havia inventat – i em va dir que no era bona idea; que l’home no parava de tossir i que feia molta pudor cada cop que ho feia.
I vàrem fer una parada. I en Djibi va començar a posar-se nerviós i a cridar al conductor dient que portàvem un home malalt a la furgoneta, que acabariem tots malalts, que potser era tuberculosi. De fet, perquè no ...
No va costar massa convèncer-me (no per la tuberculosi, perquè jo n’estic vacunada), sinó per la incomoditat que veia insuperable al llarg de com a mínim 8h més, de que seria millor canviar de transport, malgrat allò volgues dir que perdríem els diners que ja havíem pagat.
L’aventura real de viatge va començar aquí ...
//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
NOTA de l’autor: Aqui s’acaben els accents i tot plegat. Tot el text anterior el vaig poder escriure de l’ordinador de la Paquita, pero ara ja torno a ser a un cyber, amb un teclat frances, que es per tornar-se boig, i sense tots els accents que necessito.
//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
En Djibi es va allunyar del costat de la furgoneta, que va marxar tot derrapant al nostre costat, i va creuar la carretera. Feia molta calor i estavem al costat d’una gasolinera no sabria dir a on, al llarg de la ruta pero a cap poble en concret.
Es va asseure sota un arbre i em va dir que haveim d’esperar, pel que jo tambe em vaig asseure a terra i, diligent, vaig esperar.
Al cap d’uns dilatats minuts va venir un noi i va comencar a parlar en woloof amn en Djibi. Aqui les converses son eternes, i si mai preguntes que han dit, t’ho resumeixen en 4 paraules, pel que sempre et quedes amb el dubte que, probablement no has entes de la missa la meitat.
Em va dir que m’aixeques al temps que arribaren 3 petites motoretes, tipus vespino, i es pararen davant nostre. En Djibi, amb la meva motxilla gran a l’esquena, es va enfilar a una d’elles i em va indicar que jo puges a l’altra.
No m’ho vaig pensar, malgrat em va sobtar molt.
Al llarg de potser uns 10km varem conduir per una carretera tranquil.la amb camps a banda i banda. La meva principal preocupacio, doncs el cert es que el motorista conduia poc a poc, obedient a que abans de pujar jo li havia endinyat un “ il faut faire doucement, eh?”, era no caure totalment sobre d’ell, el que m’obligava a fer forca amb els dos bracos als laterals del seient, i comencava a notar el cansament dels musculs, poc avessats a aquesta contraccio.
Enmig d’enlloc, on nomes hi havia una mena de pagoda feta de formigo i sostre de palla al costat de la carretera, ens varem aturar.
- on attend ici!! – va dir en Djibi, donant alguns bitllets arrugats als nois que no vaig poder discernir de quan eren.
- Ici???? – il y q rien ici!!
- Oui, attend.
Vaig intentar no preocupar-me, em vaig asseure a l’ombra de la pagoda i vaig esperar.
No passaven cotxes i fins al cap d’uns no massa llargs minuts no va discernir-se de lluny el reflex d’un gran camio, d’aquests que travessen les carreteres de l’oest d’Africa, de Marroc a Guinea o mes al sud, amb enormes sostres botits i recoberts per lones de dimensions tan grotesques que un no pot evitqr pensar que, en qualsevol moment, sortiran volant cap al cel, tql globus d’heli de mil colors.
Pero malgrat la meva fantasia, el camio n va sortit volant, i el seguent que vaig veure, tornant sobtadament dels meus propis pensaments, va ser en Djibi al mig de la carretera aturant el camio. Cosa que va fer uns metres mes enlla de la pagoda, de la que jo encara no m’havia mogut.
Amb un crit i un brac a l’aire em va indicar que hi anes i que portes la motxilla. Davant la meva incredulitat, era aixi, anavem en camio!!
D’entrada em va semblar simpatic i em vaig asseure al costat del conductor, i en Djibi i l’altra persona que anava a la cabina, un noi jovenent que em mirava com si no hagues vist mai cap dona, es varen exprimir per cabre a la meva dreta.
Els dubtes eren si; realment havia triat la persona adequada, com havia dit la Luci, per baixqr-me de la manera mes sensata fins a Casamance. En menys de 4 hores ja havia pujat a 2 taxi, una furgoneta, una motocicleta i un camio; i poc em podia jo ni imaginar el que vindria a continuacio ....
CONTINUARA...
1 comment:
Ha trigat... però això sembla el suplement dominical d'un diari!
Sort que plou i la lectura és una activitat compatible amb la pluja!
Post a Comment