Saturday, January 17, 2009

La primera gran "compra" de l'any ...

Donat que desconec el seu nom l’anomenaré Pep, doncs perfectament s’ho podria dir.

Amb un metre setanta i poc, uns texans clars, jaqueta negra i gorra marinera a conjunt, estava palplantat al costat de la pila de carros al Mercadona que hi ha sota els cinemes Oscar. Tenia les mans entaforades a la butxaca, i cara de fred. Me l’he mirat perquè just jo anava només amb una samarreta i les mànigues rebregades a l’alçada dels colzes. Feia un bon sol encara si bé és cert que l’aire era fred, i estar-se palplantat al mig del carrer no és el mateix que baixar d’un cotxe calentet de rodar per la carretera i de l’aire de la calefacció.

Les nostres mirades s’han creuat només uns segons i no he pogut evitar preguntar-me què hi feia allà. “Segurament espera algú que ha entrat a comprar un moment”, ha estat el meu primer argument.

Així que he entrat al Mercadona, i les piles de menjar, de begudes i d’altres productes varis, un munt de bosses dels quals en aquests moments mentes escric reposen al rebedor de casa meva, esperant ser endreçats al lloc que els correspon en l’ordre concertat de casa meva, han distret ràpidament la meva atenció.

He intentat anar a la idea. No m’agrada anar a comprar, m’agrada menys encara omplir les bosses a mesura que la persona que les passa per l’escàner les va apilonant unes sobre les altres, i la gent que està a la cua em mira inquisitivament, dient-te amb els ulls: “va! fes via, que jo tinc molta pressa” ... ; tampoc m’agrada descarregar-les del cotxe a casa, i sempre passen hores abans no aconsegueixo endreçar-les ...

Primer he trobat la secció dels olis i la carnisseria, que he esquivat ràpidament, i passant per les begudes (coca-coles zero, isostar, coronites i heinekens), aliments empaquetats (arròs, pasta, blat de moro, llaunes de tonyina – sense oblidar que no n’hauria de comprar i recordant l’Enric que em mataria si sabés que en compro – , espàrrecs, etc.), he arribat als frescos (softies, col lombarda, pastanagues, cogollos, ..) al pà, i uf!! Finalment els iogurts. Una ràpida passada per la secció química (detergents et al.), i cap a sofrir l’estréss de la cinta mecànica de la caixa i la gent que escull els dissabtes a la tarda per anar a passejar al super, i de cop i volta li entra la pressa per sortir-ne ..

Empenyent el carro amb tot el pes del meu cos, del que sobresortien una pila de bosses de plàstic, a les que he entaforat tot allò que no cabia a les meves bosses “ecològiques”, he sortit del super contenta de pensar que en un parell o tres de setmanes com a poc no hi hauria de tornar.

En Pep encara era al mateix lloc ...

Un cop descarregades les bosses al portaequipatges del cotxe, m’he dirigit cap a la zona on es deixen els carros, i on ell es trobava encara.

Intencionadament aquesta vegada he evitat el contacte visual i he fet el que havia de fer, mentre al donar-li l’esquena, m’he fixat més atentament en ell- "Què hi deu fer encara aquí?"

Al sortir de darrera el plafó que amaga els carros, i mentre em dirigia al cotxe, en Pep se m’ha acostat:

- Perdona!

- Si? – li he respost un pèl sobtada de que em parlés.

- Em pots donar alguna cosa per comprar una barra de pa o així ...

- Com? – realment no l’havia entès.

- Que ..., saps? Estic a l’atur. Si em podries donar alguna cosa per comprar-me menjar, una mica de pa ...

Ho ha dit en un català immaculat, sense cap mena d’accent forà. Un català de comarques amb certa connotació rural, si és que n’hi he d’atribuir alguna.

He trigat uns segons a respondre crec. En cap moment se m’havia acudit des que l’he vist en arribar al Mercadona que era un pidolaire. I de sobte he recordat moments dels viatges a països “pobres”, en que aquesta escena es repeteix una i altra vegada al dia ...

- Doncs si vols et dono menjar, però no diners. Què et sembla?

- Em sembla bé, m’ha respòs amb un sormriure franc.

I amb això li he fet gest de seguir-me fins al cotxe, on obrint de nou el capó, he tret una de les barres de pa de cereals que havia comprat i he fet gest de donar-li.

- Ostres, gràcies!

- Espera!

En tornar la vista al cotxe, on les bosses s’amuntegaven les unes sobre les altres, farcides de tota mena d’aliments que podrien atipar unes quantes persones uns quants dies, i al recordar, que a banda dels amics que aterren ara i adés a casa meva, tot, tot, era només per mi, m’he descobert un pèl miserable. Un sentiment també que he sentit moltes vegades quan amb tot de dòlars a la butxaca i com a poc tres targes de crèdit entre la motxilla i els mitjons, o el sac de dormir, m’he passejat pel mig de misèria i, en ser demanada “ajut”, he correspost amb un àpat o amb alguna cosa comestible que portés a la meva bossa. Una gota d’aigua en un oceà de desolació.

- Té! - he agafat el paquet de tonyina que havia comprat i l’hi he donat. Emporta’t això també.

- Moltes gràcies – ha dit amb els ulls sobtadament oberts que s’han descobert brillants i blaus, color del que no m’havia adonat fins aleshores. I amb el pa sota el braç, ha marxat caminant cap al lloc del que havia vingut, sota la meva mirada escrutadora ...

He entrat al cotxe i he pensat que potser si és cert que hi ha una crisi, aquesta crisi de la que tothom se n’omple la boca, i que ja no es restringeixi només a sectors marginals – o suposadament marginals, pels que podríem entendre immigrants, estrangers, etc. Una crisi, de la que, a banda de veure pujar els preus dia rere dia, jo, afortunadament, poca cosa n’he patit. No és que en dubti, només que a voltes em sembla que se’n fa un gra massa i que ja comença a servir d'excusa per a qualsevol banalitat, entre elles, els abusos laborals que pateixen els treballadors en una conjuntura que, d’entrada, fa por i et coacciona subconscientment a aguantar allò que, potser, en una altre context, no aguantaries ..

I he pensat en coses que ara no venen al cas i que ja sabreu en el seu just moment, i he pensat que en Pep podria ben bé ser jo algun dia ... i m’he sentit culpable d’haver-li donat només una barra de pa i un paquet de llaunes de tonyina ....

3 comments:

Jeiem said...

Fa pensar aquest escrit teu...

Davant casa meva hi tinc l'oficina de l'atur. No hi havia vist mai gairebé ningú. O no m'hi havia fixat. Però no crec: és més possible que no hi hagués gaire gent fent cua. Darrerament, però, al matí, quan em llevo per anar a treballar i miro per la finestra per veure quin temps fa, la imatge sempre és la mateixa: una cua llarguíssima de gent que, malgrat estigui glaçant o plovent, estan esperant per aconseguir disposar d'un subsidi que els hi permeti anar tirant. I aquests són els afortunats. Aquests són els que tenen dret a aquest subsidi. N'hi ha molts d'altres que no en tenen dret. I d'altres, potser en Pep, que han estat tota la vida estalviant i arribant justets a final de mes per comprar-se el pis dels seus somnis. I ara, sense feina, o ho han de perdre tot o han de pidolar per menjar.

De vegades podem pensar que han estirat més el braç que la màniga, que si haguéssin fet be els números no es trobarien en la situació actual. I possiblement hi ha una part de raó.

Però la realitat és que entre tots hem creat un sistema pervers, que fomenta el consum en lloc de la producció, que converteix en negoci multimilionari la reutilització dels materials que llancem a les escombraries, que promociona l'endeutament en lloc de l'estalvi...

I els afortunats que de moment encara no hem arribat a aquestes situacions límits de moment pensem que això no ens passarà, que només passa als altres, i que a sobre és fruit de la propaganda.

"Quan van anar a buscar als comunistes, vaig callar: jo no era comunista
Quan van empresonar als socialdemòcrates, vaig callar: jo no era socialdemòcrata
Quan van venir a buscar als sindicalistes, vaig callar: jo no era sindicalista
Quan van venir a buscar als jueus, vaig callar: jo no era jueu
Quan van venir a buscar-me a mí, ja no quedava ningú per protestar"

Martin Niemöller (1892-1984)

Clara said...

En ocasions estem tan encegats pensant que la pobresa solament existeix en paissos pocs desenvolupats que no ens adonem que al costat de nosaltres hi han persones que no tenen ni per a una barra pa, és cert que en aquesta ocasió la crisi esta passant factura a mes d'una família, de fet mai habia vist per la meva barriada a gent demanant i ara els hi ha...El govern deuria actuar d'alguna manera perquè ningú li faltés un tros de pa per a alimentar-se

Anonymous said...

cosmunologia.blogspot.com is very informative. The article is very professionally written. I enjoy reading cosmunologia.blogspot.com every day.
payday loans bc
canadian payday loans