Converses als taxis i altres afers mundans ..camí dels Emirats Àrabs

Murcia (visita del terreny d’un projecte – 1dia), Madrid (Fitur- 2 dies), Albacete (Conferencia Española Sobre Cambio Climático y Sostenibilidad- 3 dies) i avui Abu Dabi (Emirats Àrabs), camí d’on us escrit des de l’avió, de moment, encara en ruta a Amsterdam on fem escala.

Aquest és un resum ràpid de les meves darreres 4 setmanes.

I és el que té treballar en temes de turisme, que un es passa la vida fent de turista, tot i que, com saben molt bé els que viatgen per feina, no és ben bé del tot així i que, en el fons, veus poc i voltes molt; amb tots els conseqüents desajustos dels ritmes vitals (menjar, dormir, ..) i socials (fer esport, veure els amics, etc) que comporta una vida desordenada.

Però jo no em queixo, de moment m’ho passo molt bé i sempre penso que ja dormiré quan em mori, que ara he d’aprofitar el que pugi i el que em deixin; i per mi mateixa, una sorpresa, ahir migdia quan vaig saber que m’havia “tocat a mi”, un viatge llampec a la península Aràbica per assistir a una conferencia que organitza el Urban Land Institute sobre Desenvolupaments Urbans Sostenibles. Una visita llampec doncs entre que aterro i torno a pujar a un avió a Abu Dhabi no hauran passat ni 24h. Espero poder veure si més no una mica la ciutat a la nit, després de la conferència i abans d’anar a l’aeroport (m’han dit que, com Nova York, aquesta ciutat tampoc no dorm) a agafar el meu vol a Amsterdam que surt a les dues de la matinada, per aterrar a Barcelona ales 9 del matí del dijous i anar directament a una reunió al carrer Londres.

I és que qui s’avorreix és perquè vol, jaja!

Una altra cosa que tél’anar amunt i avall és que s’agafen molts taxis, i d’això, de fet, és del que us volia parlar avui.

La setmana passada anava de l’hotel al Palau de Congressos d’Albacete. Em cal dir que l’organització havia posat a disposició dels congressistes un servei d’autobús “verd” (d’hidrogen) que feia una ruta i anava recollint a tothom als diferents hotels. Però el bus, com és comprensible, feia moltes voltes, i sortia molt aviat, i jo, malgrat les meves creences, tenia moooolta son. Pel que no em va quedar altra alternativa que agafar un taxi i ser insostenible, un cop més.

La ciutat, que no és massa gran, anava plena de l’esdeveniment que havia reunit a més de 1000 persones inclosa la Ministra de Medi Ambient.

- Así que se cuenta en el congreso? – Em va preguntar el taxista només acomodar-me a la butaca del darrera del seu vehicle, que pudia a tabac i brutor; essència que per uns instants em va transportat a la Índia.

- Bueno, pues muchas cosas, perp vaya, que esto se acaba – li contesto jo a tall d’evasiva per no entrar en detalls.

- Pues sabes que: Que yo no me creo nada de nada!! – Em va dir mentre m’espiava pel mirall retrovisor i gesticulava amb els braços que havia alliberat, temporalment, del volant.

- ¿Qué quieres decir?

- Pues eso, que todo esto es una historia que se han montado. A ver, no ponen ozono en los bares? Tu no te has fijado esas maquinitas que hay en los locales que va soltando ozono? Pues digo yo que si hacen eso, seguro que pueden arreglar lo de la capa de ozono, ¿no?

Per uns instants em va deixar sense paraules i un somriure dissimulat als llavis. La seva lògica tenia l’home ..

- Sabes, no lo sé. Yo no soy científico, así que tampoco te puedo responder; aunque imagino que debe ser algo complejo si no lo están haciendo ....- (sortida protocol•lària)

La conversa va seguir per altres facetes de l’energia, els combustibles fòssils, etc però no varem entrar de nou en cap tema espinós i arribada al Palau, em vaig sentir amb ganes d’acostar-me a algun dels catedràtics de física i quimica que sortien llistats entre els ponents i formular-li la pregunta, que, malgrat puc endevinar part de la resposta, tampoc trobava tan descabellada ...
Aquest matí he perdut per 5 minuts (el retard amb que ha arribat el tren de Girona) el tren que connectava amb l’aeroport. Aliena a la fira de telefonia mòbil, que si bé sabia molt bé que es feia aquests dies perquè, entre altres persones, ha portat a la Sharon (una bona amiga de Califòrnia) a Barcelona, havia fugit totalment del meu pensament a aquelles hores de la matinada, pel que aliena al que m’exposava, de nou, he agafat un taxi. L’accés a Plaça Espanya era un caos absolut, però jo no anava tard, pel que m’he relaxat darrera el seient del cotxe, i he deixat que el taxista blasfemés i alliberés l’excés d’energies que tenia de bon matí, fent sonar el clàxon i insultant als cotxes que, forçats probablement per altres cotxes, es ficaven en mig dels vials, tallant-li el pas, més que amb paraules, amb gestos i grunyits.

- Barcelona ciudad desastre – m’ha dit en un castellà trepitjat que m’ha fet adonar que no era natiu, cosa que, al no haver parlat encara i tenir una complexió similar a la que podria tenir algú de per d’aquestes latituds, no m’havia fet pensar que fos altrament.

- Yo antes trabajar noche. He visto todo aqui, una locura – ha continuat davant el meu silenci que li donava peu a explicitar-se.

M’ha picat la curiositat i tampoc tenia res millor a fer, i sempre m’agrada conversar amb els taxistes, de tan en tant surten coses realment interessants.

- ¿Cómo qué? – li he preguntat

- Todo, todo, no se puede explicar – S’ha exclamat aixecant els braços al cel – un dia una pareja jovenes, quinze años, dieciseis, aqui pesando como peros

- ¿Pesando? ¿peros? ¿qué quieres decir?

- Bpesando, bpesando como perros – i ha fet gest de llepar-se la mà.

- Ahhh! Ya. – He dit jo com a única resposta.

- Su madre debe ser puta!

- Hombre, quizás no. ¿qué culpa tiene la madre? – He saltat en la defensa de la pobrea senyora i atribuint la responsabilitat als joves, en el supòsit que calgués, però això és un altre tema.

- ¿Cómo que no? – a cridat- girant-se cap a mi- Si hijo maricón culpa no de padres? – ha dit tot exaltat, el que m’ha donat a entendre que acabàvem d’entrar en un tema peli agut.

Així que fent acopi de tota la meva poca prudència i no volent entrar a discutir aquest tema (especialment amb un taxista armeni a les 8 del matí en mig d’un caos de tràfic), he estat moderada.

- No es así???? – Ha repetit en no obtenir resposta meva.

- Bueno, es una opinión muy personal creo.

Ha callat un momentet, el just per agafar aire i continuar.

- Mi hijo no maricón, era ejemplo, si maricón yo con mis mísmas manos – ha dit al temps que feia el gest d’escanyar algú amb les mans – yo acabo él.

Silenci per part meva.

- Como homosexuales, luego quieren adoptar hijos y hijos luego salen maricones!! Yo creo hijos no pueden salir normales. No es así?????

- Claro, claro – he contestat. El tema es posava intens i no venia a res contradir-lo.

Amb això hem arribat a l’aeroport i me n’he alegrat de baixar del taxi, malgrat, de nou, estigui o no d’acord amb el contingut de la conversa, m’ha donat un bon exemple de la diversitat de pensament.

Sovint tendim a pensar que les nostres creences són les creences majoritàries i ens sorprèn després que la gent voti el que vota i que passi el que passa.

Al món, al nostre món més proper, hi ha – expressament valgui la redundància – un món d’idees i pensaments, que per errònies des de la nostra perspectiva, educació i experiència, no deixen de prevaldre i ser d’allò més autèntiques per als que les senten; mostra del que n’és un clar exemple les dues converses amb taxistes que us acabo de relatar.

Se m’acaba la bateria i crec que estem a punt d’aterrar, no escoltava però s’han encès els llums del cinturó de seguretat i el capità ha dit alguna cosa; així que us deixo.

Dissabte matí torno a la meva enyorada Àfrica ... així que la propera crònica us arribarà del tercer continent que trepitjaré en una setmana, i en qualsevol cas, el que tinc més ganes de trepitjar. Uhhhhmmm!!!

Fins aleshores, sigueu bons ;O)