Tuesday, February 26, 2008

D’Abu Dhabi a Zanzibar via Addis Ababa


Tot ha anat molt ràpid darrerament i els paisatges es succeeixen sense respir mentre entro i surto de les grises cabines dels avions.

En menys de 48h d'haver aterrat dels Emirats Àrabs era a un vol amb destinació Addis Ababa...
Trepitjar Àfrica de nou, malgrat fos en un indret d’on havia marxat fa només uns 3 mesos escassos amb una “pobra” impressió em va fer exultar d’alegria.

Sembla que és cert el que alguns diuen, que la vida ens enfronta una i altra vegada a aquelles situacions que no hem sabut resoldre satisfactòriament. Etiòpia era la meva assignatura pendent i a més, aquest cop no hi tornava com a turista.

En Claudio ens esperava a l’aeroport, amb cara de no haver dormit i haver begut molt, però amable i atent com jo el visualitzo sempre a la meva ment. Poc em podia imaginar jo en aquell primer moment que la desesperació que jo vaig patir a aquest bonic i indomable encara país, es transferiria a les vivències de la meva mare.

La meva tasca era una i clara, intentar aixecar un projecte amb una potencials clients (que avui quan us escric ja anomeno amics), i conèixer un grup d’empresaris nou (a través d’un contacte que vaig fer a FItur), per veure si en podia sortir alguna cosa més.

Ja abans de marxar havia passat llargues estones al mail intentant, amb en Claudio, organitzar una petita visita al nord històric per la meva mare i l’Ànegl (un amic que l’acompanyava), mentre jo anava a visitar els terrenys pel projecte prop de Bahir Dar, al peu de l’enorme i rosat llac Tana; que com alguns recordareu si vàreu seguir les meves cròniques fa uns mesos, està esquitxat aquí i allà per minúscules illes verdes on, a banda de viure-hi gent, s’hi ubiquen centenars també de petits monestirs ortodoxes.

El guia havia de ser un etíop-cubà per assegurar el tema del idioma. Es deia Feredu i des del primer minut, quan el vaig conèixer, vaig saber que no funcionaria. Potser, al final, un acaba desenvolupant un 6è sentit amb les persones. No em va causar una primera bona impressió, però no tenia opcions, eren les 5 de la tarda i al matí següent havia de començar l’aventura.
No em repetiré explicant historietes etíops de quan tot comença a anar malament sumat a una mentalitat de persones que mai han viatjat a països en vies de desenvolupament, i en concret, a terres africanes. Necessariament hi ha d’haver un xoc i un període d’adaptació. Ells no varen tenir temps i abans que se’n poguessin ni adonar, estaven submergits en el caos de l’Àfrica més inhòspita.


La meva visita a Delghi, un lloc al nord del llac Tana que es troba a 5h en barca de Bahir Dar (que vaig fer un en viatge monòton i sota un sol escruixidor), em va portar a una petita localitat rural on el turisme encara no ha arribat. Par de la nostra empresa seria trobar la manera de fer-lo arribar de manera respectuosa i aportant valor a la comunitat local que hi viu.

Entretant, ma mare i l’Àngel, perduts a Axum amb un guia totalment inútil que anava més perdut sembla que ells mateixos i que no parava de trucar-me a mi o a en Claudio cada 2h per saber què fer, es capbussaven en la incomprensible dinàmica africana que no es pot comprendre si un no aconsegueix canviar de xip i viure el moment, acceptant el que arriba de bon grat i esperant els beneficis dels canvis de plans. Voler-s’hi enfrontar, lluitar-hi en contra o enfadar-se només aporta frustració i mirades burlesques per part dels locals. Però això, a mi mateixa, em va costar una mesos a aquest continent i viatges previs a Àsia per haver-hi arribat. Ara la meva pròpia frustració era poder transmetre a la meva mare que havia de relaxar-se i deixar fer, mentre ella em cridava al telèfon que tot era un “autèntic desastre” ...

No us inflaré el cap amb temes de negocis més enllà de dir que va anar summament bé (si més no al meu entendre) i que el grup d’empresaris del que en conforma part en Bedellu (a qui alguns vàreu conèixer en les meves narracions de Bahir Dar del mes d’octubre), em varen fer viure el país, i sobretot la caòtica i en la mateixa mesura fascinant Addis Ababa des de dins, mostrant-me els seus colors i vida local autèntics.

Avui, com deia, en Negussie, en Kifle i l’Abraham ja es conten entre els meus amics i des d’aquí, malgrat ells mai em llegiran, els agraeixo haver-me donat una segona oportunitat de reconciliar-me amb el seu bonic país, i fer-me’n veure el potencial amagat; i més que això, oferir-me ser part del seu futur. Però això darrer, a banda de llarg, es encara incipient, pel que m’ho guardo per converses privades o per a properes missives. Pel moment només dir que el projecte pel que hi vaig anar (un eco-lofge a Bahir Dar), tira endavant i que hi ha molt més en el nostre horitzó conjunt.

Encara sobtats de la seva experiència, la meva mare i l’Ángel varen trepitjar Zanzibar per, en primera instància, apreciar insatisfactòriament, que la calor, aquí, és insuportable.
Per part meva, un cop més, només trepitjar l’asfalt calent de la pista d’aterratge del petit aeroport d’Stone Town i deixar que els 36ºC saturats d’humitat em col·lapsessin els porus de la pell amb aromes d’ Índic, espècies i hibiscus, em va omplir d’una felicitat retrobada.
Aquest cop qui esperava passada la gestió dels visats i la minúscula sala de recollida d’equipatges, era en Haji i el Sr. Subiri.


En Haji, va mig somriure, mantenint el posat seriós que el caracteritza i que intimida a qui no el coneix. En el fons, sota una aparença fosca i inamovible, hi ha un cor noble i gran que comparteix amb els seus.

La primera trobada amb Stone Town em va fer pensar que, molt probablement, de nou, em perdria irremediablement pels seus intricats basars i mercats. La sensació però va ser que mai havia marxat i que tot, o quasi tot, seguia igual. No em vaig perdre en cap dels recorreguts que vaig fer, i retrobar cares conegudes assegudes a l’ombra dels estrets carrerons, a peu de les seves botigues, que em reconeixien i em cridaven pel meu nom, em va fer sentir acollida amb el carisma d’aquesta illa, que no deixa de repetir a cada cantonada, una i altra vegada: Karibbu!! (benvingut)

A Zanzibar, però, en el fons, també ens hi portaven “negocis”; aquest cop però, res a veure amb l’empresa per la que ara treballo, sinó de caire familiar.

En Giancarlo, conegut també dels meus assidus, esperava a recés del vent i el sol fulminant que a aquesta zona de l’Equador cau com un llastre pesat i roent sobre els caps dels vianants, assegut a una de les taules de l’Amore Mio.

L’Emilio, l’antic propietari, vermell com un llagostí rostit al sol, també hi era, però aquest cop com a visitant.

Això era a principi de setmana i per davant teníem encara una illa per descobrir, un possible negoci a tancar i jo, malgrat m’he emportat la feina, o més ben dit, potser precisament perquè m’he emportat la feina, em sento més encara com a resident que com a turista.

Una visita prospectiva al Ministeri de Turisme, un possible Pla de Marketing ... cerco un futur aquí potser.

Mentre ma mare fa i desfà a l’abric d’en Giancarlo i meu, en un entorn molt més còmode que Etiòpia, jo alterno passejos a ran de mar, quan la marea és baixa i puc caminar amb l’aigua cristal·lina a ran de genoll, mentre gaudeixo dels colors de ciència ficció de l’aigua en el seu ventall de turqueses i blaus, el cel serè i el sol gegant que acaronen la sorra blanquíssima de la platja on som ara, amb hores de feina des del meu bungalow on la tecnologia ha portat una wifi que em permet gaudir de tot alhora, si bé, com deia en Dani l’altre dia, en certa mesura, li treu romanticisme.

Parlant de romàntic però, la lluna plena que va sortir immensa del mar fa uns pocs dies, per enlluernar a la sorra blanquíssima que va respondre a la intimidació amb el més lluent dels seus reflexes.

Ben Harper i el seu Lifeline són part també d’aquest viatge i de les meves caminades per la infinita platja flanquejada de palmeres altíssimes. Sempre, darrera d’una experiència vital, per mi, hi ha una música que canvia al temps que ho faig i ho fan els espais i els temps, per adaptar-se i servir-ne un propòsit.

Zanzibar, un nom exòtic per a una illa que ja considero la meva segona casa.

No comments: