Radical Love

Potser un títol un pèl estrafolari per trencar un silenci de quasi dos mesos a cosMUNologia, però no és per casualitat que l’he triat, de la mateixa manera que res ho és a l’univers, o això penso jo ...


A reprendre aquest discurs que, en el fons, és un discurs intern que en alguns casos acaba arribant a alguns de vosaltres, m’hi empenyen dues coses: La primera les ganes d’escriure, que no han desaparegut malgrat no les hagi exercit; i la segona l’encoratjament d’algunes persones que, públicament han manifestat trobar a faltar les meves reflexions. Gràcies Neo! ;O) – entre d’altres -

Fa unes setmanes vaig conèixer la Toni, una noia nord-americana d’ aproximadament la meva edat. Ella es va posar en contacte amb mi, a través de Couchsurfing per allotjar-se una nit a casa meva. El cert és que atabalada com vaig sempre, vaig mirar lleugerament per sobre el seu perfil, però no hi vaig posar massa deteniment. Em va semblar que tenia prou bones referències, pel que li vaig dir que si.

Va ser en Chris, quan al reenviar-li el perfil de la Toni i convidar-lo a passar el capde amb nosaltres, em va fer notar que era, realment, un perfil “interessant”.

La Toni va arribar i el fet és que se’n va cuidar més en Chris que no pas jo mateixa, que, en la meva tònica habitual, vaig continuar fent la meva vida, amb la diferència que algú dormia a l’habitació de convidats, i en Chris al sofà ....

En algun moment, però, suposo que el caos ens va acostar i varem tenir la primera conversa una mica llarga, només ella i jo. Em va explicar que era fotògrafa i que en aquests moments estava dedicant-se a fer un reportatge sobre la vida de les monges de clausura joves, a diferents països del món. També que feia poc havia passat una temporada a un convent, a Pennsilvanià, a una comunitat de religioses, entre les quals hi havia una novícia de només 22 anys, la germana Laurent Franko; una joveneta que, en un moment determinat de la seva vida, provinent d’una família conservadora nord-americana, amb els estudis bàsics finalitzats, i una parella estable amb la que s’havia de casar, va decidir que ... això no era suficient per ella. Que tot l’amor que ella tenia no es podria sentir realitzat mai senzillament formant una família i veient-la créixer al costat de l’home que estimava. Pel que, després d’una meditació profunda, i empesa casualment per la lletra d’una cançó a l’atzar a YouTube, ho va deixar tot i es va fer monja de clausura ....

La Toni va descriu l’amor de la Laurent per Déu com a Radical Love, emprant precisament una expressió escollida per la mateixa novícia al llarg del reportatge, quan diu que sentia que havia de donar-se més “radicalment a Déu”, perquè aquest era el seu destí. A banda del privilegi de poder moure’s dins un lloc solemnement privat i reclòs al món exterior, la Toni en va fer un meravellós reportatge que podeu veure al seu web, si aneu a l’aparat de multimèdia. El cert és que costa una mica de carregar, però sigueu pacients, us garanteixo que us sorprendrà i que val realment la pena.

Davant la meva perplexitat de que una persona tan jove pugui prendre una decisió d’aquesta magnitud, em quedo amb el que diu una de les monges més veteranes al final del petit documental, i és que només es pot arribar a entendre una decisió així, si un ho ha sentit mai a la pròpia pell.

Així, jo no ho entenc, però no deixa de fascinar-me que algú,repeteixo, tan jove, pugui decidir d’un dia per una altre, literalment, canviar de planeta, quan la majoria dels "adults" que jo conec, dubten tremendament cada matí només per decidir la roba que s'han de posar...

El vídeo mostra clarament la vida al convent, i les imatges denoten un ambient afable, tranquil i mancat de totes les presses, anars i venirs frenètics, frivolitats, preocupacions mundanes, i demés daltabaixos de la quotidianitat en la que vivim els que, suposadament, “tenim la sort” de viure en un país “civilitzat” i occidental.

I aquest abisme em fa pensar que la crisi de la que tan parlen, o perdoneu, de la que només parlen ininterrompudament i sense treva, tant els mitjans de comunicació com la gent al carrer, no és només una crisi econòmica financera, sinó que va molt més enllà i que és una feréstega i abominable crisi de valors que ha portat a la societat occidental al declivi en el que ara ens toca viure.

I en Neo em va recordar a Màtrix, i Màtrix és, per molts motius, conjuntament amb The Fight Club, la meva pel•lícula preferida. I ho és perquè toca la fibra sensible i, si un hi para atenció i treu la palla del gra, és a dir les baralles espectaculars – part material del missatge – de la filosofia que reposa darrera cares ensangonades o naus espacials atacades per enormes pops, no té més remei que adonar-se’n que la societat, potser, no és feliç perquè aquest “programa de software” no ens interessa. I sinó us recomano llegir “Happiness”, de Will Ferguson, i fer-vos un bon fart de riure, tot veient què passaria al món si els llibre d’auto-ajuda funcionessin i tothom fos feliç.

Potser el que ens falta és una mica més de l’amor radical de la Germana Franko; i que consti que no encoratjo a ningú a tancar-se a cap convent; però potser si a replantejar-se els valors que regeixen la nostra societat, a potser decidir-se a ser més honestos, més valents, i sobretot, a aprendre a respectar als altres, donant-los amor incondicional – i en aquest cas parlo de l’amor de Krishnamurti, i no d’un amor romàntic o religiós.

Us deixo amb el vídeo i amb les vostres pròpies reflexions ...

Bentornats a cosMUNologia!

Mun