Thursday, November 6, 2008

Potser Bush va ser necessari …

Només quan un torna d’unes quantes – poques o moltes – setmanes a l’Àfrica, és capaç d’apreciar la delicadesa que amaga la simplicitat d’un bon pa amb tomàquet. De fet, ja mentre un és a l’Àfrica, comença a percebre i a trobar a faltar allò que, caigut dins la inapreciació de la càlida quotidianitat , fa temps que va deixar d’apreciar. I el gust et torna a la ment, talment l’estesis assaborint en aquell moment, i notes com la salivera t’omple la boca; així com els passava als gossos de Pávlov quan escoltaven les campanes que aquest feia sonar abans d'alimentar-los ...

Només quan un ha passat una temporada – més llarga o més curta – en la foscor intimidadora de la nit, o en dies grisos que semblen no tenir fi i fan que pensis que, total, no val ni la pena sortir del llit; pot apreciar l’energia que injecta a les venes un dia blau i solejat d’hivern.

Només quan un s’ha sentit profundament decebut per la mentida, l’egoisme, i la covardia del gènere humà, pot apreciar conèixer a una d’aquelles persones que són una perla “estranya”, de les que la mare Natura decideix posar sobre el planeta només esporàdicament i que sovint arriba disfressada de simplicitat que busca passar inadvertida. Aleshores un se n’adona de que no és cert que la societat està perduda totalment i que els valors, del que parlava en el meu anterior post, “Radical love”, han tocat fons.

Hi ha esperança, docns?

Potser el “Yes, we can” d’Obama va calar tan fons en la societat nord-americana – o tal volta em caldria dir “estadunidenca”, doncs a Nord Amèrica, encara que de vegades ho oblidem hi ha altres països, perquè només passant per la “gana”, la “foscor” i la “decepció” que va portat el període Bush, es podia impulsar el trencament i el canvi.

Obama és jove, té un nom inspirador i transgressor; Barak vol dir “l’afortunat”, i en honor al seu avi, el seu segons nom és Hussein, és negre, carismàtic, atractiu i intel•ligent. I molt més que tot això, ha sabut com seduir a les masses.

Cert, com em deia algú ahir, “moltes esperances en un sol home”... però passi el que passi a partir d’avui, ahir va ser un moment d’aquells que fan Història, i nosaltres hi érem per viure-ho, el que em sembla motiu més que suficient per celebrar que, encara, hi ha persones sobre la terra a qui val la pena donar-los una oportunitat de sorprendre’ns gràtament.

2 comments:

Clara said...

Gracies a la Noe, he descobert al teu blog i pel pòc que he pogut llegir trobo que compleixes els teus objectius i aixo per mi és d'admirar.
Respecte el teu comentari de l'Obama, comparteixo en teu que és una gran victoria i necessitabam un canvi desesperadament

XAVI NOVELL said...

un bon post!!! ... esperem que entre tots , tot canvï ... jo estic super content per el canvi . recorda que sols el poble salva al poble. doncs jo
l'any vinent portaré propaganda d'una ONG " ajuda en acció " a les curses perquè a veure si entre tots i totes fem quelcom per millorar la merda de món , que cada pedalada de les meves sigui una petita espur-ne de llum.


records xavalina.