Per Nadal recorda’t dels que t’han fet ser qui ets.

Així es ven Orange en la seva nova campanya de Nadal...



Escuava mongetes verdes quan, de rerefons, esperant el telenotícies del vespre, m’ha arribat a les orelles i el missatge m’ha penetrat, subtil, al cervell.

Potser, si hagués estat mirant el televisor, pel que intueixo bombardejaven amb imatges d’alegria i de xerinol.la, no hauria tingut el pensament primer que m’ha vingut al cap... De ben segur que no. O potser si.

I el primer que he pensat és que no m’agrada el Nadal. I em disculpo d’entrada, si és que cal disculpar-se per les pròpies creences, per aquest post disruptor que, probablement, irromp la pretesa bonança i alienació col.lectiva que ens embriaga a tots d’hipocresia febril aquests dies.

De sobte és obligatori i part del protocol ser feliç, estimar al pròxim i ser amable amb la veïna aquella que ens gira la cara sistemàticament des de la darrera festa en la que va trobar que férem massa soroll, d’això ja en fa un munt d’anys.

I em pregunto: per què?

Perquè si estem contents, si ens renten el cervell fent-nos creure que estem contents més ben dit, i pensem que tot va bé i tot és bonic, i si a més a més a les grans superfícies ens posen cançonetes enganxifosses que, sense adonar-nos-en, acabem taral•lejant amb un somriure estúpid als llavis, tal volta oblidarem que el nostre compte bancari no és tan galdós com voldríem, que el jefe ens puteja, que tenim son i estem cansats, que la hipoteca no para de pujar i que el petroli s’acaba ... i comprarem tot allò que sens dubte no necessitem, omplint el carro de superficialitats innecessàries que ens han venut que ens cal absolutament tenir, i regalar, per fer feliços als que “ens han fet ser qui som”.

I als que han fet ser “qui són” a països de l’Àfrica Sub-Sahariana, per posar només un exemple, em pregunto, què els hi hauríen de regalar?

Als que porten les indústries brutes i contaminants fora de les estrictes legislacions europees; als que exploten a altres persones (i a criatures) amb llargues i esgotadores jornades de treball pel preu diari del que costa un cafè a Passeig de Gràcia; als qui aboquen les deixalles tòxiques que aquí no volem a llocs on quatre dòlars compren un suborn; als qui cremen excedents per regular el mercat mentre a altres llocs del món cada pocs segons mor un nen de fam, ... i en darrera instància, a tots nosaltres, consumidors feliços que tanquem els ulls a tot plegat i en som co-responsables a l’ombra.

A nosaltres, aquesta gent que els "hem fet ser quin són", què ens haurien de regalar?

Un ràpid cop d’ull a aquest rellotge, que he recordat haver vist en algun moment en el passat i que he re-buscat avui, ens diu que, darrera els llumets, els arbres ben guarnits de Nadal i els somriures induïts per les grans campanyes nadalenques, darrera el sorollet de l’aparell de passar les targetes de crèdit i darrera els ninots disfressats de Santa Claus – d’altra banda totalment impropis de les nostres latituds – que infesten cada cop més les façanes de les cases als barris residencials amb cadència monòtona però amb impassibilitat infinita, ... i un llarg etcètera, darrera tot això hi ha una altra realitat, trista i volgudament ignorada, un Nadal diferents per 4/6 parts de la població del Planeta.

El món com nosaltres el coneixem i vivim és el Gran Món d’una ridícula Petita Minoria.

Si volem regalar coses bones a aquells que ens han fet ser qui som, potser comencem per fer que Nadal sigui cada dia i que tothom al món tingui la oportunitat de viure dignament i senti que té alguna cosa a regalar, ni que sigui de les que no es compren amb diners, que en el fons, són les millors.

Que és una utopia, ja ho sé. Que nosaltres sols no podem canviar el món, també. Però, com deia el Capità Enciam: Els petits canvis són poderosos i (i això ho afegeixo jo), estan a l’abast de tots.

Bones Festes!

Mun