Puerto Viejo – Cuzco. Per què no?

El darrer viatge al Senegal i Mali em va retornar a casa amb poques ganes de viatjar, puntualment, més enllà de les Gavarres ...

i el sentiment es va instal•lar en mi confortablement, sabent-se, per una vegada vencedor, quan ja quasi havia renunciat a poder-se manifestar mai més.

Des dels 17 anys, quan vaig fer el meu primer viatge totalment sola, que poques vegades havia sentit la necessitat de no marxar enlloc i reiteradament qualsevol espai de temps, real o forçat, s’havia convertit en una bombolla a la que pujar a contemplar el món. De vegades des de l’aire, d'altres arran de terra.

Més enllà del viatge, en un sentit més formal de la paraula, el que representa curiositat, esperit de conèixer noves gents i noves cultures i d’enriquir-se com a persona, el viatge per molts dels que viatgem, en siguem conscients o no, va molt més enllà de la percepció manifesta, fregant necessitats, mancances i frustracions que s’amaguen rere els replecs més ben emmidonats d’una cortina de desconeixement.

En aquest sentit no escapo a aquesta afirmació, i el viatge, per mi també, sovint té connotacions que esquitxen un present poc satisfactori, on algunes peces no encaixen en el puzle d’un ara planer, de notes de risc, aventura i exotisme que de ben segur, l’experiència ens ho diu, hauran d’injectar adrenalina a un flux sanguini endormiscat de convencionalitat.

Més enllà de les cultures alienes, dels pobles i de les gents, hi ha un univers personal a descobrir, una terra feréstega de la qual en desconeixem encara molts racons, un esperit inquiet que no troba repòs en les conviccions que lliguen a la majoria de la gent que coneixem a treballs estables, vides organitzades, hipoteques d’infart i famílies exemplars, que si bé a voltes arribem fins i tot, molt esporàdicament, a envejar, no aconsegueixen instal•lar valors a la nostra dermis més profunda, i s’escolen per l’aigüera, amarats del sabó que hem fet servir per rentar-nos, canonada avall, cap a profunditats secretes que recorren la xarxa insondable de tubs que travessen invisiblement el subsòl de les nostres ciutats, conjuntament amb la dutxa que ens torna al món de bon matí.

Viatgem per fugir o fugim per viatjar? És una pregunta que jo, personalment, m’he fet moltes vegades. I clar, no té, per descomptat, una resposta única, i de ben segur que hi ha casos i gent per tot.

Puerto Viejo (Costa Rica) – Cuzco (Perú) des d’ahir em volta pel cap. Igual que un retorn a les sublims platges de Zanzibar i una possible incursió a la desconeguda Mozambic i illa de Mafia...

Fa només cinc mesos proclamava que no anava enlloc, avui el cuquet que viu dins meu i que no es conforma encara d’un dia a dia prou amable, diu que què fem aquí, i em pregunta inquisitiu que quan marxem...

Fam de canvi, set d’aventura, incertesa d’un present que en alguns aspectes m’angoixa i al que vull donar l’esquena el més aviat possible. I de nou, viatjar apareix en el meu conscient, com l’alternativa fàcil a emocionar-me pel desconegut, a arriscar la seguretat, a viure moments difícils, passar una mica de por i una mica de gana. Desconfiar i trobar-se en la necessitat de confiar en les circumstàncies per molt psicodèliques que se’ns apareguin al davant. Fer passes endavant, tornar una mica endarrere. Buscar sopluig a la pluja suau, emmarar-se de pluja torrencial. Plorar de soledat, trobar refugi en el somriure desdentat d’un vell desconegut que et mira encuriosit o en la mirada riallera d’un nen descalç. Veure la mort de a prop, i al costat una humanitat de vida. Una cançó a l’iPod que et torna a casa i a records acollidors, una trucada per escoltar una veu que enyores, un paisatge que t’acarona les parpelles i et situa en el context. Una realitat percebuda, un company de viatge trobat a una cruïlla, una ànima reconfortant que ahir no coneixies i que avui és part del teu present i et dóna seguretat.... No saber fins on arribaràs demà i gaudir del camí malgrat intuir quina és la teva probable destinació, a la que podràs, en funció del nivell de temptació dels diferents trencalls de la ruta , arribar ... o no.

El viatge de plaer o el plaer de viatjar? Fer el turista o caminar sense perdre l'esma? Anar o venir ignorant si el món està del dret o del revés en un univers en bona part de la seva totalitat desconegut.

Puerto Viejo – Cuzco, per què no? Em sona molt més exòtic que San José – Lima ...
I quants països i històries hi deu haver pel mig: Panamà, Veneçuela, Colòmbia .. dreta o esquerra? Directe a Perú o una incursió a les Guayanes i una travessia per l’indomable interior brasiler? ... ahhh!!

Asseguda al Fresh & Ready de Passeig de Gràcia amb Aragó se me’n va la ment. I miro el rellotge i me n’adono que arribo tard a la feina, i m’és igual. Avui ja m’és igual.

Puerto Viejo – Cuzco, per què no? ... i un desig materialitzat en un llibre de viatges ... per què no?

Com deia un dels poetes del 68: "Demana allò impossible per aconseguir el possible. El somni realitat i" ... era la realitat al poder? (no ho recordo, però tampoc em sembla important ...)