Colombia: El riesgo es que te quieras quedar!!!

El primer que t'arriba al cor tan bon punt toques terra colombiana, fins i tot abans de descobrir la seva magnífica diversitat, paisatges i cultura, és l'amabilitat i l'alegria innata de la seva gent.

Com ja apuntava en la meva introducció al viatge - en el post previ - Colòmbia és un festival de sensacions, i en són responsables, en primera instància, els colombians. Com deien a una pel·lícula entretinguda i tendra que vaig veure ja fa molt molt temps "el secret està en la salsa" (Tomates verdes fritos)

Seria molt extens fer-vos descripcions acurades i vernissar-vos d'Història com he fet sovint, al llarg dels meus viatges, parlant dels indrets que visito. Aquest cop el temps és poc i el recorregut és llarg, pel que ens movem molt depressa i no hi ha massa estones per dedicar-les a les tecnologies de la comunicació. Així que, i fent honor al país al que hem aterrat primer, basaré allò que us expliqui més en sensacions i en emocions o sentiments que em genera el viatge, que en els detalls intrínsecs de cada lloc. Per descomptat hi ha coses que no es poden obviar, i aquí faré una petita parada i fonda sempre que calgui ..

Som-hi doncs!

A Bogotà hi feia fred, realment fred tenint en compte d'on veníem, de l'estiuet càlid que per fi havia envaït Girona. Els tràmits d'aduana, visat, seguretat per res es varen assimilar a allò que ens havien dit, que bàsicament t'escorcollen fins a l'interior de les orelles - i això per no fer referència a altres indrets recòndits de l'anatomia humana. Tràmits senzills, molt més senzills per exemple que entrar a qualsevol país de l'Àfrica Subsahariana, on la incomprensible burocràcia detallista de mena i totalment inútil, en la que després de fer-te omplir 3 formularis diferents acaben tots a la paperera del funcionari que t'ha atès, et fan perdre sovint les bones formes, sobretot al principi d'un viatge, quan un arriba "fred" i carregat de cultura occidental.

Ens va acollir en Cesar, el nostre primer Couchsurfer (CS) al país. El taxi que ens va deixar a la porta del seu apartament, a uns dels barris més chich de la ciutat "Barrio Chico", no va ni intentar estafar-nos ni passejar-nos per mitja ciutat abans d'arribar a destinació. I aquí una altra sorpresa que es pot estendre en general a com es tracta al turista a aquesta país: amb amabilitat, sinceritat i respecte. Em sorprèn dia a dia demanar el preu de les coses, als punts més turístics de qualsevol indret per on ens movem, per exemple Cartagena, des d'on us escric ara i d'on sembla que no aconseguim sortir .... i que la primera petició de preu sigui d'allò més raonable i d'acord als preus que tu ja has esbrinat a través d'algú totalment imparcial a la gestió. I bé, així hauria de ser, però una, potser degut als darrers quatre anys de viatges a Índia, Sri Lanka i fins a 7 països d'Àfrica, no hi està avesada i és per això que espero encara hostilitat, mentida i pressió constant sobre la meva persona i els meus euros ...

Res d'això és així aquí.

Colòmbia és net, sorprenentment desenvolupat i qualsevol persona del carrer, et vulgui o no vendre alguna cosa, farà mans i mànigues per ajudar-te en qualsevol cosa que puguis necessitar; fins al punt d'agafar el seu propi telèfon per fer una consulta si no et pot ajudar personalment, o parar a un altre vianant directament per demanar-li si sap la informació que tu li has demanat a ella ... La gent no para de somriure i et tracten amb molta dolçor, i només cal que sonin unes notes de salsa, ballenato o qualsevol dels altres moltíssims ritmes calientes que s'escolten constantment arreu on vas, perquè, al mig de no res, es posin a ballar i et convidin a fer-ho amb un somriure cachondo a l'estil "no t'ho perdis" o "dale! que te quiten lo bailao".

Així, no és sorprenent que, amb bon criteri, el logo turístic de Colòmbia en aquests moment sigui "El riesgo es que te quieras quedarr" ... Boníssim, ni en Bassats hauria fet una campanya de publicitat tant bona!!

De Bogotá, en un dia i mig, varem veure el què calia veure: El Barrio Historico de La Candelaria, el Santuari de Montserrate, al que, com al nostre nostrat Montserrar s'hi puja amb funicular i del que es té una vista espectacular de la ciutat; les +arees "rosa" de Parque 93 i Zona T, i el DownTown, amb les seves aglomeracions de gent, oferta comercial de topmanta, mercats de la puça, i parades de menjar a les que una no es qüestiona la salubritat ni higiene del que t'ofereixen. Amb diferència s'enduen la palma les Obleas, una mena de galetes tipus hòstia de misa que farceixen de dulce de leche, i cobreixen de fruites fresques, iogurt i cereals!! Uhhmmmm!! un atentat al teixit adipós però un immens plaer al paladar!!

Després d'un cansadíssim viatge de (de fet només 8h) per carretera, per una ruta tortuosa que assoleix la seva màxima alçada a un pas de 3.400 metres a la Cordillera Central, i que serpenteja al llarg de tot el seu recorregut a l'estil de la Collada de Tosses, varen arribar a la encara més freda població de Manizales, ciutat d'uns 400mil habitants al cor de la Ruta de los Cafetales Colombianos. No cal dir que al llarg del nostre viatge, a banda de boniques vistes de selva tropical humida que a mi personalment em va recordar a Monteverde, a Costa Rica, varem tenir l'oportunitat d'afartar-nos de veure plantacions de cafè, alguns amb boniques mansions i cases annexes, propietat de la finca.

A Manizales ens va acollir en Julian, un enginyer de sistemes que treballa a la Universitat. Amb el seu amic en Harold, tot un personatge que es vanagloriava de no haver cuinat a la vida i de no saber ni obrir una llauna de tonyina (me cocina mi mamá!), ens varen portar a visitar alguns indrets de la ciutat i El Cable, el primer sistema "automatitzat" de transport de cafè des de la zona baixa de los cafetales, a Honda, fins a Manizales on s'embarcava per riu fins a la costa, i des d'allà era exportat a altres països. El recorregut que abans es feia en més de 45 dies emprant ases, en els anys 20 permetia transportar el cafè en només 5 dies mitjançant un sistema de carretes penjades d'un monocable. Aquesta gran obra, finançada per la Reina d'Anglaterra, va ser un factor clau, així ens va dir en Julan, pel desenvolupament d'aquesta ciutat penjada de les muntanyes.

A Manizales va seguir Medellín, on només varem trigar 4h en una mena de mono-volum-bus que, confortablement i a un preu mòdic, ens va deixar a la Terminal del Sur d'aquesta ciutat amb nom que immediatament suggereix imatges de conflicte, violència i drogues .... conceptes que per extensió s'apliquen inconscientment al total del país.

La Colòmbia d'Uribe ha canviat molt i en la gent es nota l'agraïment que senten per un president que els ha obert el seu propi país, pel que ara es poden passejar tranquil·lament i on els narcos i les guerrilles són reductes amagats en punts remots de la selva, cada cop menys forts i contra el que es lluita ferotgement dia a dia.

En aquest sentit, és a dir parlant de seguretat, em cal dir que, si més no fins al moment present, res més lluny de la realitat que sentir inseguretat quan una es mou pel carrer. És de sentit comú que sempre hi ha gent "dolenta" a tot arreu, gent que busca fer-te mal, per diners, per addiccions diverses o pel simple plaer de fer-ho .... però no crec que a Colòmbia n'hi hagi més que a altres indrets i seguint les precaucions bàsiques que a una li caldria tenir a la mateixa Barcelona, per dir algun lloc al Raval, no sembla que hagis de tenir cap ensurt desagradable.

El poc temps que varem tenir a Medellin el varen dedicar a passejar amb l'Elisabet, una noia de Girona amb qui havíem contactat des de CS i amb qui varem coincidir en el temps en aquesta caòtica si bé igualment agradable i acollidora ciutat. El metrocable, el metro aèria - és a dir no subterrani - és l'orgull de la seva gent, docns el varen construir fins i tot abans que Bogotà tingués el seu Transmillenium, una mena de Tram que atravessa la ciutat en tots els seus angles i que fa bastant còmode i senzill circular-hi.

Una extensió d'aquest metro són uns funiculars que pugen a las "comunas" de la ciutat. Uns barris penjats de les muntanyes que conformen la vall en la que s'encaixa tota la ciutat de Medellín, a l'estil de les fabelas del brasil i fins on no fa massa, ni els seus mateixos habitants podien passar de certs carrers de la seva barriada, si no volien córrer el risc de ser assassinats per les bandes. Les comunas, sobretot la Nororiental, va ser el principal planter de sicaris per a en Pablo Escobar - paradoxalment una persona respectada i estimada per molts dels habitants de Medellín.

Amb aquest funicular varem pujar fins a la parada de la Biblioteca de España, dalt de tot de la comuna, on es fa necessari dir que es materialitza una gran iniciativa del Govern Espanyol en aquest cas, per portar facilitats de cultura i educació a uns barris realment marginals: amb biblioteca per a infants i adults, sales d'ordinadors, tallers constants d'activitats, cursos de formació per a gent gran, i en fi, un gran centre cultural que permet una mica d'aire nou i modern a barris fets d'uralites, de teles i plàstics on la gent viu o malviu, això si, sense deixar mai de ballar salsa a cada oportunitat que se'ls presenta, o de tornar-te un somriure quan te'ls creues pel carrer. Un breu passeig pel barri, amb les precaucions bàsiques que demanava el lloc i una actitud despreocupada, ens varen portar de tornada a la ciutat, i al Parc de les Escultures de Botero, on es varen fer les 12 de la matinada del dia 24 a Catalunya (entrada al dia del meu aniversari) i on vaig rebre el meu primer regal que em va arrancar la llàgrima fàcil (a qui es senti al·ludit: gràcies de nou!)

A Medellín, o més ben dit a Rio Negro, que és on està ubicat l'aeroport més gran de la ciutat a una hora aproximadament de camí, ens va acollir en Juan Fernando i la DIana, una parella jove absolutament encantadors i amables, que ens esperaven amb el sopar a la taula, una mostra de la cuina quotidiana colombiana: arepas de blat de moro, guacamole, amanida de mango, croquetes de bacallà, entre altres delicatessen que varen ser caprice de dieux pels nostres estomacs buits.

Saltant-nos totes aquelles cauteles econòmiques que un cal tenir en compte quan es viatja amb un pressupost petit i amb filosofia d'una motxilla a l'esquena, varem decidir que no teníem esma de fer un viatge de més de 16h en bus fins arribar a la nostra propera destinació, el Carib Colòmbia amb primera parada a Cartagena de Indias; així que varem dilapidar 100€ en un bitllet d'avió i varem fer un trajecte còmode i condicionat, doncs a mesura que un s'acosta a l'equador, la temperatura comença a pujar i la humitat se t'aferra a la pell impassible i aliena al teu sofriment de "mono/-a" (terme que empren aquí per designar a la gent més aviat clara de pell i cabell).

La casa de l'Erveline, la nostra CS a la ciutat va ser la gran sorpresa del viatge, o si més no una gran sorpresa més .... i Cartagena de Indias un lloc màgic, sensual, amb una història de pirates i bruixes, sota palmeres que cobreixen platges de sorra blanca, cases colonials magnificents i una perpètua alegria a l'ambient i a l'aire que irremeiablement no et poden deixar indiferent ...

Però ja he escrit molt per avui i teniu moltes fotos per veure i informació addicional per llegir si així ho voleu. Jo ho deixo aquí.

Avui marxem cap a Taganga i Tayrona Park, des d'on s'accedeix des de la ciutat de Santa Marta, una mica més al nordest de Colòmbia i bé ... abans de deixar el país, aproximadament el dia 3 de juliol, tornaré amb les anècdotes de Cartagena i d'aquests, diuen, espectaculars parcs naturals.

Les fotos ja sabeu, als meus àlbums de Picasa.

Fins a la propera!!!