Bicing BCN Revisited

Finalment, la baixada promesa: a tota velocitat, amb un terreny perfecte per la humitat ens llancem cap avall saltant tants trencaaigües com podem. Abans d’arribar a baix, però encara deixarem la pista i girarem cap a l’esquerra per un corriol que ens acabarà de portar a tota velocitat fins a baix ...


Així finalitzava més o menys la crònica de la sortida d’ahir al matí a Les Serres.

I no he pogut evitar rememorar les imatges que guardava impreses encara a la meva ment de la sensació de seguretat i risc alhora, aquella sensació que tan enganxa i que només poden arribar a copsar en la seva totalitat aquells que, com jo, comparteixin la passió de rodar per mig del bosc a velocitats que superen en escreix el límit establert per la “llei” per aquest tipus de vehicles: Poder? Força? Cerca de límits? Perill? ... qui saps...

Muntaner avall sobre la bici número 383 recollida a l’estació de bicing del c/ Mandri amb no sé quina cruïlla, he sentit inseguretat i por, por de veritat. Tot allò que ni em passa pel cap sobre la meva bicicleta i per terrenys, en principi, molt més “abruptes”.

Amb texans i la bossa de feina, amb l’ordinador a dins, mig penjada a l’esquena com he pogut, la bufanda al vent, m’he sentit com l’Snoopy amb orelleres i ulleres de ventisca volant sobre una avioneta destartalada.

Primer he envaït sense miraments la vorera, però sortejar els vianants m’ha fet sentir malament i he recordat la Lliga Anti-bici que en Pere volia iniciar fa un temps a Terrassa (primera ciutat catalana en implantar sistemes col.lectius de bicicletes públiques); així que he decidit provar amb el carril bus-taxi. Però que per darrera t’empaiti un autobús o un taxi no dóna tampoc massa tranquil-litat; i he saltat ja directament al carril que “suposadament”, i tenint en compte que la ciutat està repleta, per no dir col.lapsada de bicicletes i de un nombre ridícul de carrils-bici, em tocava, que era el compartit amb els cotxes.

La pesada bicicleta de 3 pinyons i un plat tenia espatllat el canvi, pel que era absolutament inútil intentar pedalar. Arribada una certa velocitat era com anar amb plat petit i pinyó gran, no hi havia res a fer. Així que m’he agafat fort al volant i l’he deixada rodar Muntaner avall fins arribar a la Diagonal, on, donat que estava a la dreta, m’ha estat impossible accedir al lateral del carril bici i he hagut de continuar baixant, fins que, a risc de que qualsevol del cotxes que baixen indiferents a la teva condició d’inferioritat (he recordat el meu casc!), m’enculés pel darrera, he aconseguit arribar a l'esquerra a algun carrer que devia ser Paris, o Londres, no he gosat aixecar la vista per comprovar-ho , i he girat nord.

Travessat Balmes, pel pas de vianants, entre els vianants, a peu, empenyent la bici, he aconseguit arribar al carril bici de Diagonal. Res a fer!! No es podia pedalar, només deixar que la bici rodés.

A la cruïlla amb Passeig de Gràcia he enfilat cap avall i la meva alegria ha estat màxima quan, a l’alçada de Provença, he trobat una estació de bicing, he desmuntat, l’he aparcada al seu lloc, i he retornat a la seguretat de la vorera i de les meves dues cames ....

No hauria pensat mai que me n’alegrés tan de baixar d’una bicicleta!!!