La meva obra d'art preferida: Una descripció

Abans de descriure-us la meva obra d’art, caldria tal volta que definíssim què és art i què és, en aquest sentit, una obra d’art.

L’art, ho vaig llegir en algun lloc que ara no recordo, és allò que és totalment superflu i inútil i que, segons aquest article – ho vagi trobar en alguna revista crec– no aporta res a la humanitat. Recordo haver discrepat de forma contundent i d’entrada amb aquesta descripció; és cert que potser l’art no és tan útil a un nivell pràctic com la tecnologia, però si que ens aporta una cosa summament important. En un món on estem perdent el control de les nostres pròpies vides i els nostres valors, i on els dies passen un rere l’altre, desenfrenadament, de vegades sense que ens adonem que ja és demà, o demà passat, l’art en aporta sensacions, en obliga a parar i a reflexionar sobre què és allò que se’ns està movent dins i que no podem explicar. De vegades l’art és així, no?, ens sacseja l’ànima ... en qualsevol de les seves formes: pintura, literatura, escultura, arquitectura, cinema, natura (per què no?), etc. A banda de resoldre els nostres propis moviments interns, si un vol i hi està predisposat, l’art ens dóna un espai de reflexió, un lloc on reposar del dia i parar-se a pensar: què volia dir l’autor amb aquesta corba, amb aquesta frase entre comes, amb aquest color tan brillant ... Mai serem dins la ment del creador, per la qual cosa només ens queda interpretar i gaudir a la nostra manera, des de les nostres pròpies limitacions i coneixements, de la magnificència d’una obra. Perquè bona o més dolenta, l’expressió humana - o divina - en la forma que anomenem art, sempre és, o hauria de ser, per definició, magnífica.

I ara, tornat al tema: La meva obra d’art preferida.

Intueixo que a poca gent se li acudiria descriure el que vull explicar aquí com a una obra d’art, però si l’art és lliure i, com hem dit, és quelcom que ens desperta sensacions, i per què no, fins i tot passions, no queda cap dubte que la meva “obra d’art” preferida és art en enèsima potència.

Té la capacitat de captivar a molts i deixar indiferent a pocs, sigui quina sigui la seva manifestació. La meva obra d’art no és un objecte estàtic, tot el contrari: és dinàmica no només en ella mateixa sinó que genera un dinamisme febril i a voltes dramàtic –entenent dramàtic com a pertorbador, tant en positiu com en negatiu– sobre els altres. Al llarg del seu cicle adopta moltes cares i no per això és una descarada, tot i que de vegades si que ho és. A dies se sent tímida i es reclou en la seva mínima expressió, mirant des de darrere el teló negre d’aquest nostre teatre, per créixer a poc a poc després, a mesura que va agafant confiança, i mostrar de mica en mica un trosset més de la seva geografia, encara tan desconeguda, malgrat els mil·lennis d’exposició als nostres ulls. Surt i s’amaga, creix i s’empetiteix sense repòs, sense cansar-se, sense queixar-se ...

I a voltes, en dies com avui, ens mostra la seva cara més agosarada i espurnejant, dia i nit. Malgrat que a les hores de llum ens quedi amagada, ens observa des de la distància estant, solemne i sabedora de la seva influència i de la seva bellesa captivadores. Passa les hores en l’anonimat, comptant estels, bufant divertidament els núvols que la podrien eclipsar, i esperant la nit, moment en què es deixarà anar per resplendir amb la seva màxima intensitat i rodonesa perfecta, i que ens obligarà a tots sense excepció a aixecar el cap i a contemplar-la, malgrat tenir la barbeta aixecada al cel, amb intensíssima reverència i màxim respecte. No és això un signe suficient de seducció i de rendició? Quina altra cosa que una obra d’art, sinó?