El Karma, de vegades, s'equivoca

Ja fa temps, abans fins i tot de trepitjar l’Índia, que em vaig començar a interesar pel Budisme, i vaig començar a llegir-ne llibres i fer algun curs.


En aquell temps fins i tot havia arribat a meditar una estona, uns breus 15 minuts cada nit, i el cert és que m’anava molt bé. Malauradament, és un bon hàbit que vaig abandonar fa temps, con a conseqüència del frenètic ritme de vida que la majoria portem, i que fa que a la nit ja no ens quedin forces per a res.

En tot cas, i deixant de banda el fet que si m’hagués de definir a nivell religiós em definiria agnòstica, o potser precisament per aquest motiu, el Budisme m’interessa com a filosofia de vida molt més que com a religió.

Buda és cada ú, i mentre no facis mal a altri, la resta està tot bé (molt simplificat).

Precisament en aquest sentit ve al cas parlar del Karma.

SI bé hi ha moltes variants en el significat concret del que és el Karma en funció de les variants religioses tradicionals que l’acullen dins les seves creences, de forma universal el seu significat és el mateix.

La llei del Karma diu que el que fem cada dia, les nostres accions, són com unes llavors que es van acumulant en la nostra existència, tan les bones com les dolentes, i que són les que creen el nostre passat, present i les experiències futures, pel que ens fan responsables de la nostra pròpia experiència. El Karma sempre torna a nosaltres en la forma que “el que fas és el que reps”. I això pot passar en aquesta vida o en una propera reencarnació, en la que la forma viva en la que et reencarnis i el teu nivell de felicitat o de sofriment dependrà de com t’hagis portat en les teves vides anteriors i del que et calgui “netejar” el teu karma; pel que convida, d’una forma molt suggerent a fer el bé, pel teu propi bé.

Personalment crec en el Karma, però crec també que, de vegades, el Karma s’equivoca i persones que no s’ho mereixen han de passar massa sovint per experiències doloroses i traumàtiques sense cap mena de sentit aparent. El dolor dels amics, en el fons, si un se’ls estima, acaba essent el dolor propi; i aquest post és fruit del meu patiment per algú especial que crec que no mereix el que li està passant. No puc trobar paraules per consolar aquesta injustícia, per no dir el seguit d'injustícies, i per això escric, expressant la meva incomprensió i impotència als quatre vents.

Recollint el que deia ahir quan parlava del meu Rebost de Cançons, en recupero una i l'hi dedico per diferents motius que ella sabrà llegir a la lletra i que no cal qui ningú més entengui.

Des d’aquí, i perquè sé que em llegeixes, dir-te només que estic amb tu, pel que vulguis.

Foto: Klearchos Kapoutsis, Font: Flickr