Anapia i Copacabana: Dues experiències diametralment oposades del complex poliedre del turisme

Des que Thomas Cook va crear el primer precedent del què serien els viatges organitzats ja a l'any 1841, aquesta activitat, amb clars precedents en la Història degut a motivacions de tota mena: polítiques, religioses, de salut, etc., ha donat infinitat de voltes i avui en dia podem trobar, movent-nos només en distàncies geogràfiques ben minses, exemples clars de les seves múltiples facetes i de les seves tendències d'evolució i/o de des-evolució (que d'altra forma es podria anomenar corrupció, perversió o malversament ...)

El llac Titicaca, al seu extrem més austral, just quan limita amb Bolívia, forma una petita llacuna que rep el nom de Laguna Wiñaymarca. Buscant fugir de l'oferta massiva que podríem assimilar al Sol i Platja a un llac i a quasi 4.000m d'alçada als altiplanos andinos, vàrem optar per visitar una petita illa dins aquesta llacuna on, bàsicament, no et porta cap tour organitzat i on el temps, quasibé, resta aturat en la placidesa i el benestar d'un dia a dia sense rellotges ni anars i venirs frenètics.

Podríem dir que, una mica, hi vàrem arribar de punyetera sort. Des de Yunguyo, petita localitat fronterera amb Bolívia, al sud del llac Titicaca, cal anar a Puerto Hermoso, que de "puerto" no en té massa res, doncs és un petit embarcador on de tant en tant arriba alguna barca a motor i unes quantes més a rem però que, certament, és ben bonic.El taxi ens va deixar a un embarcador que resulta que no era del que sortien les barques i preguntant a un senyor que quasibé va aparèixer del no res, ens varen enviar una mica més avall de la carretera, on "después de caminar hasta cierto lugar" (literalment!!), hauríem de trobar una desviació cap al llac amb un altre petit embarcador al fons on “quizás hoy sepa llegar una barca” ...

Només un cop allà, enmig del no res, matant l'estona menjant mandarines i mirant com un grup d'homes carregava tronc rere tronc de llenya d'eucaliptus a un camió, vàrem saber que les embarcacions anaven a l'illa només els dijous i els diumenges; i vet aquí que era dissabte!!! Però la sort afavoreix a aquells que creuen en la seva causa - o així ho explicaven l'Alex Rovira i en Fernando Trias de Bes al seu reconegut bestseller - ... I sigui per sort, per fe o per casualitat, al cap de poc més d'una horeta de rondar pel "port", va aparèixer a l'horitzó una petita embarcació ... la del senyor Froilan Francisco que, "casualment", havia vingut a portar a uns passatgers perruans, i retornava a l'illa, "casualment" de nou, a la que, entre tantíssimes que hi ha, volíem anar nosaltres: a Anapia!!

A l'arribada, un cop la va localitzar el Sr. Froilan Franisco, ens va rebre la senyora Teodora - Presidenta de l'Associació de Turisme de l'illa-, que després de donar-nos una càlida benvinguda, ens va explicar que el turisme el tenien organitzat a nivell de comunitat com a una experiència de Turisme Vivencial, al temps que ens informava que nosaltres érem, en aquell moment, enmig de la petita població de 270 habitantants, en una illa d'escassos 120 quilòmetres quadrats, els únics turistes /visitants. Aquesta dada sembla o pot semblar insignificant potser, però pren cert relleu si un la compara amb el fet que altres illes, les més comercialitzades (Islas del Sol y la Luna, Taquile, Amantani, etc.) reben de l'ordre de 50.000 visitants/any, mentre que Anapia, no passa dels 100 anuals en el moment present.

De la mà d'una organització sense ànim de lucre, La Asociación para el Desarrollo Sostenible ADETUR, es varen crear cinc comitès amb gent que porta petits negocis locals, i a l'any 1999 varen arrancar una oferta d'allotjament comunitari que, avui en dia, es basa en dotze families que, un cop adequada amb certes "mesures de qualitat" alguna habitació de la seva pròpia casa (higiene, oferta de menjar, bany, etc.), ofereixen allotjament a visitants de forma rotativa; és a dir un cop cada un en estricte ordre que es respecta escrupulosament. D'igual forma, les barques comunitàries que van fins a Puerto Hermoso segueixen un ordre establert, el que facilita que entre ells mateixos no s'acabin barallant per pujar més persones a la seva embarcació que el seu veí, cosa que, ens varen explicar, ja havia passat temps ençà, abans de que arribessin a l'acord d'organitzar torns rotatius.

Una iniciativa semblant, si bé a un nivell molt més massificat, i només pel que fa a les embarcacions i a les illes que es visiten, són els Urus, o illes flotants que es troben a mitja hora en barca de Puno. Illes que suren literalment sobre el llac, fetes de tòtora i ancorades al fons del llac per enormes pedres per evitar, com ens varen explicar en la nostra visita just el dia abans, despertar-se a Bolívia.

Però tornant a Anapia ...

Pel que feia a la casa, a nosaltres, ens va informar la Sra. Teodora - un cop manifestada la seva sorpresa per la nostra arribada inesperada a l'illa - ens havia tocat la casa número 7!! La casa de la Sra. Maria Teodora (que per ser un nom ben curiós, es va repetir consecutivament dues vegades en dues dones que vàrem conèixer una darrera l'altra).

La Maria Teodora no hi era, havia anat a cuidar el seu bestiar (concretament quatre vaques i un vedell, sis ovelles, dues gallines i un porc) a una illa del costat, però si volíem podíem deixar les petites motxilles que portàvem a casa d'ella (la Teodora, no la Maria Teodora), i anar a passejar. Ja ens avisarien quan tornés la Maria Teodora ... i és que a l'illa és impossible passar desapercebut i tothom ho sap tot, quasi abans que tu mateix.

A poca estona d'haver pogut gaudir d'un tranquil passeig i d'una espectacular posta de sol al llac absolutament sols, ens vàrem poder instal·lar. La Maria Teodora era una dona grossa i grassa, com la majoria de les dones rurals per aquestes contrades, que vestia, també a la manera local, enormes faldilles que al temps que confonen la seva anatomia, adhereixen volum i deformen encara més la mateixa. Amb només 35 anys portats tant bé com permet aquí la dura vida rural, tenia un cert aire que, per ser ingenu,espontani i jovial, un fàcilment podria arribar a confondre amb característiques puerils.

Ens va acollir afectuosament i ens va mostrar la nostra habitació: una petita cambra amb dos senzills llits coberts amb un munt de mantes que ella mateixa havia confeccionat amb llana de les seves ovelles; doncs malgrat que l'illa posseeix un petit microclima que la fa una mica més càlida que la zona de Puno, tant bon punt el sol es retira a descansar a l'horitzó, el fred es fa intens i se t'aferra a la pell, malgrat les capes de roba.

El sopar i l'esmorzar són àpats compartits amb la família, en aquest cas, amb la Maria Teodora que no va costar massa adonar-se, un cop haver conversat amb ella una estoneta, de perquè mai s'havia casat i per tant, vivia sola, cosa poc habitual per una dona de la seva edat en un sistema social com en el què vivia:

- Yo ya estoy demasiado ocupada para recoger por la noche a un borracho del suelo!!

I és que es veu que - sempre segons la seva versió - els homes de l'illa han trobat - reinventant la roda - la manera de passar-se la fred a s'horabaixa abans d’anar a casa a refugiar-se sota les faldilles enormes de les seves dones.

Amb una intel·ligència congènita i un esperit viu que es deuria haver desenvolupat fins allà on les limitacions pròpies del lloc on havia nascut i del poc accés a la educació del que havia pogut gaudir, això deixant de banda el factor "gènere" (femení en aquest cas), la Maria Teodora havia estat membre entusiasta del projecte des dels seus inicis i, veient que no podia donar un bon servei si no es podia comunicar amb la gent que arribava a casa seva, havia après anglès tota sola, a casa seva, un cop arreglat el bestiar, cuinat, fregat, teixit, etc., amb l'ajut d'unes cintes i d'un simple ràdio casset...

La seva perseverància per tirar endavant i ajudar a mantenir uns quants germans que encara vivien amb els pares i que només servien per asseure's al sol i matar el temps sense fer res, l'havia portat a ser una de les persones emblemàtiques a l'illa, de la que fins i tot feia de guia local d'algun dels estrangers que hi arribaven de tant en tant, als que s'emportava a cuidar el bestiar, a recollir llegums i verdures de la seva chacra (hort), o a passejar en barca per la bonica llacuna flanquejada d'herbes seques daurades com fils d'or que contrasten ferotgement amb el blau intens de l'aigua. En un parell d'ocasions fins i tot, a través d'ADETUR, havia anat tant lluny com Lima per fer xerrades a la universitat sobre la seva experiència en l'àmbit del turisme vivencial, explicant els detalls del projecte d'Anapia, el qual va sortir guanyador en un concurs per ser el més notori de tots els que s'havien presentat.

Xerrant xerrant, aquell matí, ens va explicar mentre nosaltres ens delíem amb un plat de fideus amb verdures que ens havia preparat per sopar, un ocellet havia entrat a la seva cuina, mentre ella preparava el menjar pel seu chancho (porc) i el seu gos, en Cano, i s'havia posat a cantar tot mirant-la. Segons la Maria Teodora, això passava només quan algú havia d'arribar, és a dir, com a anunci d'una visita inesperada, cosa que ella preveia com a improbable, per no dir impossible, en aquell dia perquè ningú l'havia avisada ... i li va fer saber així a l'ocellet, tot foragitant-lo de la cuina; quan en realitat, el pobre animaló tenia tota la raó del món: havíem d'arribar, inesperadament, nosaltres!!

Tot plegat ens va commoure una mica i la pau i la serenor que regnava a l'illa va fer que ens volguéssim quedar. Desafortunadament el dilluns no hi havia barca - a excepció que costegéssim nosaltres sols de la nostra butxaca tota la embarcació - pel que al dia següent d'haver arribat, a les 6 del matí, just a temps de veure sortir el sol a l'illa per la que primer surt l'estel Rei al Perú (segons els seus vilatans), vàrem deixar Anapia.Però com que tot té una harmonia a l'univers i la dualitat de la que no ens deixen de parlar-nos en relació als Inques, imagino, deu ser certa, ens esperava una nova aventura que posaria el contrapés a la nostra experiència un pel màgica a Anapia.Passant per Yunguyo, després de les dificultats d'aconseguir una plaça dins un dels combis que ja passaven atiborrats de gent anxovada doncs era dia de mercat, vàrem creuar la frontera - sense cap mena de dificultat - fins a Bolívia, i amb una altra combi - després de canviar uns pocs soles a bolívares - vàrem arribar en uns escassos 20 minuts a Copacabana; un nom exòtic per una destinació turística prou important a les ribes del Titicaca, que aquí es mostra en la versió d'extenses platges flanquejades, als llocs menys urbanitzats, per vegetació replantada (eucaliptus, pins, etc.) i aigües tranquil·les.

Copacabana és casa de la Virgen de la Candelaria, una verge molt estimada per la gent de la regió i la qual, "casualmet", en aquells dies, celebrava la seva major festivitat, el que havia portat milers de feligresos fins a la ciutat, a congregar-se i a celebrar amb cintes de colors, focs artificials, coets, molta cervesa i plats enormes de truita de riu fregida, una data tant marcada.La ciutat, certament agradable al costat del llac, vessava de gent i d'alegria que d'alguna manera se't contagiava; així que ens vàrem unir a la cervesa i a la truita a la planxa ... i després de visitar la verge en qüestió i el Santuario de las Velas, on se l'adora, vàrem fer via de nou cap a la frontera, de retorn cap a Perú, i posteriorment cap a Puno, on teníem l'hotel i les motxilles grans.

Tornant a les formes de turisme i a les diferents sensibilitats que aquesta activitat econòmica creixent pot generar tant en l'oferta com en la demanda, una petita mostra d'una altra cara de la moneda del que havia estat Anapia, no va trigar massa en manifestar-se.Els tràmits per entrar o sortir d'un país, quan es fa per terra, són dobles: primer fas els tràmits de sortida del país que deixes i, ben lògicament, acte seguit fas els tràmits d'entrada al país al que vols accedir.Donat que nosaltres sortíem de Bolívia per entrar a Perú, ens vàrem dirigir a l'oficina d'aduana del primer país esmentat. Feia escasses dues o tres hores potser que havíem entrat, fent-li saber així a l'oficial que ens va fer el tràmit d'entrada, quan ens va demanar per quant de temps pensàvem romandre al país. ...Però ai!!! ja ho diuen que a Bolívia qui no córrer vola!!

- Españoles, verdad? - va dir tot donant un cop d'ull als nostres passaports - sigan por aquí por favor (al que nosaltres ja ens vàrem fer la primera mirada de "sospita").

- Miren, saben qué pasa, - va proseguir - que resulta que el tiempo mínimo de estadia en Bolivia son 24h; y claro, ustedes recién que entraron y ya van a salir ...- Pero no se preocupen - va continuar abans que cap dels dos tinguéssim temps d'obrir la boca

- nosotros ya entendemos que el turista va apresado y ... no se preocupen - va repetir per enfatitzar la seva bona voluntat - ya lo vamos a arreglar. Sólo les va a costar 10 dólares listo!

No va venir gens de nou!!. Des del primer "sigan por favor" a una altra sala, un ja podia mig preveure que ens intentarien engatussar. I bé, és ben probable que molta gent amb presses, poca experiència en viatges no organitzats, a hores baixes, i demés circumstàncies que dificultarien una situació tal, acabin "picant" i pagant el rescat del seu passaport - que aleshores, és clar, estava a les seves mans...

Però no va ser el cas i quasi a l'úníson, complementant els comentaris l’un de l'altre, vàrem formular les nostres protestes que si varen començar només demanant on estava escrit tal normativa que la volíem veure, va continuar amenaçant amb anar a buscar a la policia (que del cert deu estar compixada amb ells!), i va créixer acusant al funcionari de corrupció i d'extorsió al turista ... Vàrem tenir sort suposo i ell va cedir, després d'un patètic numeret d'anar a parlar amb un superior perquè per un cop ens concedís una excepció i ens deixés passar "gratuïtament". Així, després d'entrar i sortir a una habitació annexa que, probablement, estava buida, ens va segellar els passaports i ens va deixar marxar ...

...no sense estalviar-se escoltar una ironia ben amagada sota una màscara d'agraïment i d'amabilitat pel seu "favor" per part de'n Bernat:

- Gracias señor, realmente ha sido usted muy amable!!

I quasi sense poder aguantar més el riure vàrem tornar a Perú, on al dia següent una agència de viatges ens havia d’estafar els mateixos deu dòlars que els nostra karma havia decidit que - d'una manera o altra - havíem de pagar ....

Les fotos relacionades amb aquest post i algunes pendents (per exemple Puerto Maldonado i la Reserva Nacional de Tambopata), al lloc de sempre!

À plus!!

La via Romana de Sudamèrica: El camí Inca.

Més de 30.000km des del nord de Quito fins al sud de Santiago de Chile que unien (voluntàriament ... o no!!)centenars de pobles i cultures pre-incaiques sota el regnat fruït de l'Imperi més gran que mai ha existit al continent sudamericà.

******

Si bé és cert que Pizarro hi va tenir molt a veure també, el declivi de la civilització inca va començar ja abans pel que podriem anomenar burdament un “afer familiar mal resolt”.

La llegenda diu que al S.XII, al primer Inca, anomenat Manco Capac, se li va encomanar la tasca de trobar el melic del món, aquell lloc on seria possible enfonsar un bastó d’or dins la terra, fins que aquest desaparagués ... i aquí és on es va iniciar tota la “moguda” ...

...però deixeu-me anar uns quants segles endavant i prometo tornar a aquesta història ben aviat.

El novè Inca, de nom Pachacutec, i més conegut al llarg de la Història per ser el que va donar l’estigma de conqueridors a aquesta civilització, es va autoproclamar Inca (que vindria a ser Emperador), i va iniciar una bèl·lica campanya d’assimilació de cultures pre-colombines que va durar més de 25 anys.

A Pachacutec el va succeir el seu fill, Tupac Yupanqui, qui va continuar dramàticament estenent un Imperi que a aquella època ja abastava des del sud de Santiago, a Xile fins ben bé a la frontera d’Equador amb Colòmbia.

Huayna Capac, onzè Inca i fill de Tupac Yupanqui, va viure i regnar en l’època en que, inesperadament – si més no per ells – els espanyols varen “descobrir el nou món”.
A banda de la bel·licitat de les campanyes de colonització, del vell món es varen portar infinitat de malalties que el nou món no havia conegut mai, i que va acabar amb poblacions senceres assatjades per epidèmies de grip i galteres entre d’altres ... I d’una d’aquestes malalties és de les que, malauradament – per la Història dels Inques si més no – va morir Huayna Capac. Això era pels volts de l’any 1525, i just abans, i en un intent d’acontentar a tots que posteriorment es va provar com a catastròfic, va dividir el seu imperi entre els seus dos fills “reconeguts i/o oficials”. El nord el va deixar a Atahualpa, i el sud a Huascar.

Els primers anys es varen desenvolupar tranquil·lament, amb cada fill disposant per la seva part d’imperi ... però la calma va durar poc i en breu la cobdicia i la voluntad de posseir un imperi sencer sense haver-lo de compartir, va donar lloc a una guerra civil.

I resulta que en això, que realment els mantenia ocupats dia i nit, Pizarro va arribar per aquestes contrades i va començar la seva pròpia escabetxina. Voltava l’any 1532 quan després d’aniquilar a milers d’indigenes, Pizarro va capturar a Atahualpa en una emboscada, el va fer presoner, i despres de cobrar-li un impost revolucionari per la módica quantitat de dues habitacions plenes de plata i una plena d’or que li haurien de retornar la llibertat, el va assassinar a sang freda i va continuar la seva marxa victoriosa amb la intenció de conquerir Cuzco, ciutat dissenyada en el seu temps per Pachacutec amb la forma d’un puma i , originariament, al segle S.XII assenyalada pel primer Inca Manco Capac, com el lloc on residia el melic del món!! (qosq’o, en quechua vol dir melic del món) ... i per tant, màxima icona de la civilització Inca al llarg de la Història...

***
Després de reposar uns dies a Huanchaco petit poblet costaner al nord de Lima i a 12 escassos quilòmetres de Trujillo, des d’on varem poder visitar les ruïnes de la ciutat monumental per-colombina de Chan-Chan i els Temples del Sol y la Luna, vàrem seguir viatge en bus cap a Lima, des d’on, posteriorment, un còmode vol de poc més d’una hora ens va deixar a la gèlida – climàticament parlant – Cuzco.

Un cop deixades les motxilles a l’Hostal Apapacho, senzill però net i – importantíssim – amb aigua calenta!, la primera aproximació a la Plaza de Armas de la ciutat ja ens va deixar bocabadats: Imponent, realment!!!, tret que s’aguditza quan, al capvespre, les infinites llums de la ciutat i dels petits turonets que l’envoltes s’iluminen donant lloc a un paisatge quasi màgic penjat a més 3.400m d’alçada.

Amb coses encara per veure a la ciutat, a la que tornarem demà per fer encara alguna incursió a les ruïnes inques de Valle Sagrado, ens vàrem enbarcar en un trekking de 4 dies que, com a punt culminant i últim, ens hauria de portar a la ciutat més sagrada dels Inques: el Machu Picchu.
La raó per la que aquesta ciudadella no surt esmentada a cap de les cròniques dels conqueridors espanyols és senzilla. Vista la destrossa d’aquests sobre els poblats que decidien colonitzar, els inques varen prendre la decisió d’abandonar la seva ciutat sagrada i deixar que la selva, tornant al seu curs natural, prengués possessió de les impressionants construccions, fins a engolir-les i fer-les pràcticament imperceptibles a cap d’ull.

No va ser fins a l’any 1911, quan l’hisoriador americà Hiram Bingham, que, de fet, buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, darrera ciutat on es pensaba que s’havien retirat els inques, va topar, quasi casualment, amb allò que restava sota la vegetació, de les runes de la ciudadella del Machu Picchu.

Hi ha diferents maneres d’arribar al Machu Picchu, i la clàssica i més inmediata és fer-ho amb tren des de Cuzco fins a Aguas Calientes, on un té l’opció de pujar els més de 1.500 esglaons de la ruta inca a peu, o agafar un bus “ecològico” – que no em va quedar massa clar per què ho era, entre altres coses per l’olor a monòxid de carboni que desprenia al seu pas.

Amb bus des de Cuzco fins a Ollaytaitambo, la nostra ruta descenia en bicicleta fins a Santa Teresa, on hauriem de fer la primera nit. El temps ens va ser poc favorable i a banda de la fred intensa, que ja començava a ser un clàssic, plovia suficientment com per no veure massa res. Malgrat les ganes de rodar, no li vaig trobar l’alicient i de les 15 persones del nostre grup, vaig ser la única que va proseguir el viatge en bus, per trobar-nos vall avall amb els valents ciclistas que arribaven poc a poc xops i una mica fastiguejats de la remullada i de la no-visibilitat.

Després d’una nit a Santa Teresa, la ruta va prosseguir, a peu, aproximadament uns 23km, fins a la població de Santa Maria, on varem fer segona nit, seguint una de les nombroses rutes inques que creuen aquesta part de sud-amèrica. El sol era calent, el paisatge impressionant, i en Marco Antonio, el nostre guia, un peruà amazònic encantador que ara i adés en il·lustrava amb històries de l’època dels inques, o amb interpretacions del paisatge o de la vegetació que anavem creuant.
De Santa Maria varem caminar, una ruta una mica més curta, fins a Aguas Calientes, població mega-turística al peu del Machu Picchu on trobar-se un Starbacks al mig de la Plaza de Armas, tampoc no sorprèn tant.

A les 3 del matí següent ens llevàvem per començar l’ascensió al Machu Picchu, a temps de veure la sortida del sol i a temps d’aconseguir entrades – que no costen res més però que són limitades a 400 per dia, per pujar al tant o més popular Wayna Pichu, o muntanya jove que acompanya sempre el rerafons de les fotos-postals oficials/standard de la retratadíssima ciutat monumental.

A l’estil “Hoy empiezan las rebajas del Corte Inglés”, la gent, un cop passat el control de les entrades, s’arranca a córrer fins a l’altre extrem de les ruïnes, amb l’objectiu d’aconseguir entrades pel cobetjat Wayna Pichu, més d’un miler d’escales més, en absolut pendent vertical, que si bé et deixen baldats els bessons i els quadríceps, compensa en escreix la magnífica visió de les muntanyes i de la ciutat monumental just allà baix, uns escassos 300m més avall.
El verd es intens, el sol és escruixidor i els paisatges indescriptibles. Els quatre dies de caminata, si no fos que per ells mateixos ja valen la pena, adquireixen nou valor quan veus, realment, per què els has fet.

La companyia d’una familia de suïssos d’una cordialitat i simpatia encomanadissa, i d’un troupe de francesos “curiosos” que es varen revel·lar finalment sociables i riallers va ser el pack adicional del viatge i, realment, va fer una miqueta de pena haver-los de dir adéu.
El retorn a Cuzco va ser per poques hores, doncs al matí següent teníem un vol fins a la població de Puerto Maldonado, dins el Departamento de Madre de Dios, altrament coneguda com la Capital de la Biodiversidad per trobar-se al cor de la Selva Amazònica Peruana.
Sense plan definit, només amb la voluntad de passar uns dies a algun dels nombrosos lodges a la vora del riu Madre de Dios, dins la Reserva Nacional de la Biodiversidad Tambopata, varem començar la cerca.

Descartats els més cars, descartats els més econòmics; varem cloure la cerca un cop coneguda l’opció que ens oferien des de les oficines a ciutat del lodge Corto Maltés.

A només uns 40 minuts en barca pel riu, aquest bonic establiment, amb acollidors bungalows individuals repartits per un jardí tropical ben cuidat, amb una cuina excel·lent i un personal d’allò més atent i entrenat, ens va semblar un petit paradís a la Terra per descansar uns dies. Entre descans i descans, és clar, varen haver-hi visites, tant a peu com en barca per diferents indrets de la selva – més o menys primària – dins la Reserva Nacional. La companyia de la Lola, en Tuqui, en Pedro i en Paco, tres lloros de diferents espècies i un tucà d’un blau espectacular, tots ells mascotes del recinte, varen acabar de fer les delicias de l’estada.

Si bé no totes, he penjat algunes fotos al lloc de sempre.

Fins aviat!

Mun