House Corner: "Te echaré de menos"

Ostres, ostres, ostres!!! House se’n va de vacances i ens deixa!! I ens deixa no de qualsevol manera, no! Ens deixa encara amb més ganes, després d’un capítol de clausura molt moolt bo!

Ja el tema estrictament mèdic és un pèl diferent: Una parella arribats de Cuba en patera, que crec que allà els diuen balseros (per cert, una molt bona película Balseros si no l’heu vista – molt dura però segons em varen dir fonts cubanes, fragantment fidel a la realitat)

Aix! Que ja m’he perdut.

Una parella naufraga en una balsa provenint de Cuba. I el primer que jo em pregunto és: Cuba de New Jersey no queda una mica com molt lluny per arribar-hi amb aquest tipus d’embarcacions?? Només ésser rescatats, L’Estaban, el marit de la Maria, la malalta, diu que han fet tot el viatge només perquè el Dr House visiti a la seva dona, que no saben què té. Els equips de socors que els rescaten semblen conèixer perfectament qui és el Dr. House. Mira que bé!

A House li fa gràcia el cas, tot i que no per això es digna a visitar en persona a la pacient i mentre s’ho pensa es dedica a espiar a la festa d’acomiadament d’en Forement, que continua disposat a marxar. I davant els intents de convèncer-lo que fa en Wilson perquè hi parli i li demani que es quedi, en House li diu ben convençut (no sé jo ...) que en Foreman no és l’únic donut de xocolata de la caixa .... jajaja!!

Descobrim que a House no li agraden els canvis i que de fa molts anys té el mateix cotxe, viu a la mateixa casa i toca la mateixa antiga i atrotinada guitarra. Totes acusacions que li fa en Wilson davant la seva reticència a parlar amb en Foreman.

Però bé, malgrat no hi parla ni li demana que es quedi, es dedica a fer-li la pilota i a donar-li la raó, cosa que fa enfadar molt a en Chase. El bo d’en Chase enfadat!!! Ja era hora que treies la mala sang aquest noiet!! I ves per on que després d’una escridassada d’aquest a en House davant tot el personal, sense més ni més, sense perdre la calma, en House decideix acomiadar-lo. El motiu: ja no li queda res més a aprendre al seu costat.

Ups!! Suposo que us vàreu quedar amb la cara de poker de la Cameron quan ell li diu que en House l’ha fet fora.

Continua el cas i la Maria se’ns està morint. House es queixa de no tenir-ne els expedients mèdics; al·legant que si una cosa bona té el règim de Castro, és que forma bons metges. Oh, oh!! Serà això una acció diplomàtica dels directius de la Fox per no trencar les bones relacions amb el règim cubà?? Però no passssa res. Ell s’hi posa de bon començament.

La Cuddy, en Wilson, en Foreman, la Cameron, tots, un a un o tots plegats acudeixen a parlar amb el House per dir-li si s’ha tornat boig de fer fora en Chase ...

Però en Chase sembla que s’ho ha agafat d’allò més bé i coincideix amb en House que, potser si que li convé un canvi d’aires. Jo el vaig notar amb una actitud com molt budista quan diu: “conseguir este empleo es lo mejor que me ha pasado pero perderlo también está bien. Me da igual – hora de cambiar”.

Un “lo de los martes era una tonteria” directe a la jugular de la Cameron, que encara que ho intenti dissimular, la deixa consternada.

Ja us deia jo que si en Chase continuava així, ella, finalment, picaria. Aiii!!! Mira que som tontes les dones, eh?? Clar que els homes no són massa més trempats en aquest tema i també els va la “marxa”. Dona’ls un tast d’indiferència i asseu-t’hi bé, perquè aleshores començaran a perdre el cul. Dona’ls el què sembla que volen i pots pujar de peus que sortiran corrent.

Apa, que ja m’he perdut altre cop.

Així que la noia, ni corta ni perezosa, se’n va a casa en Chase, li pica el timbre i li diu “hola, hoy es martes” Al que ell li respon que no, que “es lunes”. “Ya lo sé, pero no me apetecía esperar ....” que es fon en un apassssssionat petó!! Ohhhhhhhhhh!!!

Quin món més boig!!

A la Maria se li para el cor mentre li van una angiografia (és que al final ja havíem après medicina i tot!!) i li posen l’extracorporea perquè l’Esteban se’n pugui acomiadar.

En House no vol deixar anar el cas, i assegura que el que li importa no és la Maria, sinó resoldre el perquè s’ha mort.

L’Esteban resa, diu que malgrat no és creient li va prometre a la Maria que faria tot el possible per salvar-la, i que si no resés, no ho estaria fent tot. Quin gest més tendre, no??

Inexplicablement, un cop desconnectada la màquina, la Maria torna a la vida, i l’Esteban està convençut que han estat les seves pregàries. Cosa que a a House li fa p.gràcia, haver de compartir els mèrits amb un ens diví, i el fet l’esperona encara més a voler buscar una explicació al cas.

En un gest molt simpàtic, mira al cel i arronsa les espatlles incrèdulament.

En un darrer intent, quan en Foreman ja està amb la “maleta a la porta”, i davant l’astorament d’en Wilson que hi és present, en House li demana que es quedi, alabant les seves moltes virtuts.

Jo per un moment vaig pensar que es quedaria, però no. Va ell tot serè (en Foreman) i li endinya un “no quiero ser como tu, no quiero resolver casos, quiero salvar gente”

Uiixx!! En House perd l’amabilitat i s’enfada molt ....però en Wilson intenta tranquil.litzar-lo amb un “buen intento!!”

Una mica ensopit, en House se’n torna al despatx i es troba a la Cameron. Serena, mig somrient, que sense massa preàmbuls li presenta la dimissió. Carai!! Ja no li queda a ningú de l’equip!!

“Creo que estoy bien” li diu a en Wilson i un “Sabe Dios” molt encertat amb el capítol d’avui com a resposta al “qué vas a hacer ahora” d’en Wilson, i se’n va a casa.

Un paquet a la porta, un paquet gros que House obre amb curiositat i ens trobem una guitarra nova! (Jo dic que l’ha enviada en Wilson).

En House es mira la paret i despenja la vella guitarra ...

El capítol i la temporada acaba amb ell acaronant uns acords a la guitarra nova.

Serà que la quarta temporada ens durà un House renovat?? Jo sincerament espero que no, m’agrada així com és, amb les seves coses bones i les seves dolentes.

Apa!! Aquí acabo el House Corner d’avui i va per llarg.

Vaig donar un cop d’ull a Cinco Hermanos i no té mala pinta, però res a veure. De totes maneres tenia molta son i ho vaig deixar gravant. Ja us informaré!!

Muah!

House Corner: “Perfecto es algo exagerado, pero ha estado requetebien”

Mira! És de mal explicar ara mateix, però resulta que a mi el capítol d’ahir de House és quasi el que més m’ha agradat de tota la temporada que portem! Com diu el títol del corner d’avui “perfecto es algo exagerado, pero ha estado requetebien” Espero sincerament que en facin més com aquest!! ;o)!!

La inclusió d’un nou personatge, l’Hector, m’ha semblat una alenada d’aire fresc. Si bé no cal perdre de vista que és un gos, dóna tema i .... aix!! jo penso que en House, malgrat ho intenti amagar, li acaba agafant apreci. Addicte com ell a la vidocaina, d’acord, d’acord! no per decisió pròpia ..acaba coix, també com ell, i és un solitari, que si bé no es menja el “coco”, rossega tot el què pot i més ...i malgrat tenir la porta oberta ... uix!, es queda a dins ...

Mentre descarta la possibilitat de que la infecció vingui donada per Clepsiella (no sabem la sp.), en Chase li recorda, com aquell que no vol la cosa, a la Camerón, que “hoy es martes y es el dia que te digo que me gustas y que quiero que estemos juntos”, al temps que (no em digueu que no és flexible el noi!), li deixa caure que “si libras alguno, lo paso al miercoles” .... jajaja!! A partir d’aquí, dita la seva, senzillament ignora els comentaris que busquen brega per part d’ella, i segueix amb el què estava fent. Si senyor!! M’agrada la gent que, per principis, persegueix el què vol sense deixar que l’entorn ni les circumstàncies li minin el camí. Piano piano si va lontano ...

El triangle House-Wilson-Cuddy ens dóna poc joc aquesta setmana, i poca cosa sabem de la Dire més enllà que porta una “blusa muy descotada para su cargo”.

L’argument en si no té novetats, els sospitosos habituals són els de sempre (és que no hi ha més infeccions i malalties que sempre busquem allà mateix!?). La novetat és en Foreman, que per un capítol, i afectat per la mort de la pacient de la setmana passada, té tanta por de trobar-se amb un cadàver entre les mans, que deixa enrera la seva moral i tira pel dret, fent el que House hauria fet.

Malgrat la veueta en off que el deu corroure per dins, tortura a un nen de 10 anys!! per treure-li un trosset de medul·la (no! espereu! molta medul·la!), per poder salvar al germà leucèmic. Sap que és la única solució!

I a mi aquí se’m planteja el dubte de si aquesta és la única solució, igual que la perversitat de la professió mèdica ho deu ser en altres situacions límit, com és que a House el veiem com un boig insensible. Darrera aquesta insensibilitat hi deu haver la sensibilitat de voler fer el bé al preu que sigui en relació a la seva imatge personal i professional? Un exemple? La conversa que té amb el nen que està morint de leucèmia. La seva manipulació en una situació com aquesta sembla repulsiva, però la finalitat, és bona....

Li diu covard a en Wilson per defensar a en Foreman i acusa a aquest darrer de ser com ell des dels 8 anys. En Foreman sembla que no ho capta però si la meva hipòtesi és certa, en el fons, no li està tirant floretes? Jo crec que si. Malgrat tot, però això ja ho veurem!, en Foreman diu que ens deixa!!

A en Wilson, tan acostumat a dir que “si quiero”, segons en House, li hauria d’haver costat molt poc tornar-ho a repetir per convèncer a la familia del procediment que House vol tirar endavant. Però sembla que sempre que ho ha dit, es va equivocar. Una assumpció errònia molt típica de la nostra cultura – tot i que en la sèrie no vindria al cas jo me les arreglo per fer-ho encaixar – pensar que el passat equival al futur i quedar-se ancorat en patrons que, potser, ja no serveixen; cosa que mai sabrem si no ens atrevim a tornar-ho a intentar. Per descomptat, no parlo del matrimoni en concret sinó de tot en general. Puff!!

Sublim també el “me llamas cobarde y la vida sigue” ... trempat d’un “eso parece, has venido” ...

Que potser, ara que ho penso, contradiu al comentari justament anterior a aquest punt. Quin embolic!! Hi pensaré!

No se’ns escapa el bastó comprat a una mena de “usados” i la pipa, missatges subliminars Sherlokians de la sèrie ...

Per cert, que Hug Laurie, a banda d’encarnar magníficament a en Greogory House, sembla que és un escriptor de BestSellers i acaba de publicar un llibre que s’ha traduit com a “Noche de Perros” (l’original es diu “Gun Seller” – mai entendré les traduccions de llibre i pelis que fan els suposadament professionals del ram!!). L’ha editat Planeta i aquí la sinpsis que he trobat per la internet:

“Thomas Lang es un ex policía, y ahora pistolero a sueldo, una suerte de mezcla entre antihéroe policiaco y filósofo trasnochado. Un día recibe la visita de un tal McClusky, quien le ofrece cien mil dólares por asesinar a Alexander Woolf, un empresario americano. Indignado, Lang rechaza el encargo, y decide en cambio advertir a la víctima del peligro que corre: una buena acción que no quedará impune. A partir de ese momento en que el protagonista se verá inmerso en un torbellino de mentiras, corrupción y violencia, que lo obligará a machacar unas cuantas cabezas con la estatuilla de un Buda, medir su ingenio con multimillonarios malvados y dejar su vida (entre otras cosas) en manos de un grupo de femmes fatales; todo esto mientras intenta salvar a una bella dama y evitar un baño de sangre a escala mundial”

L’haurem de llegir, no??

Apa que ja us he donat feina! Fins el proper dimecres!...

Muah!

House Corner: "Deberíamos consultar a San Tomás de Aquino!"

Un capítol més de House i el descobriment de que Corso, s’ha canviat de dia i nosaltres recuperem les tres hores!! de House senceres.

Ja ho deia jo que el Canto del loco, per molt guaperes que sigui (l’Ari diu que li mola perquè és rotllo matxito iberico!), no duraria massa!!

Així que la Lupe, la malalta del dia, perd la capacitat de decidir o del “libre albedrío”, que no tinc ni idea com traduir, i a en House només se li acut que haurien de consultar a San Tomás de Aquino per saber què li passa ...

Jo ho he fet! He buscat a aquest sant a internet i m’he llegit una mica la seva filosofia. La veritat és que no n’he tret massa l’entrellat ni tampoc la relació que House volia establir, més enllà potser de que Sant Tomás va incidir de nou en un ja vell pensament medieval: la relació entre la teologia i la filosofia, la fe i la raó (dualitats). És a dir, discernir entre quin és el coneixement sobrenatural de l’home al que es pot arribar a través de la revelació de Déu, i quin és el coneixement intrínsec natural, al que s’arriba des de l’intel.lecte i els sentits. Suposo que en aquest darrer tipus de coneixement és al que es referia House, si és que es referia a alguna cosa en concret i no pretenia només despistar-nos, que també pot ser. I com ell mateix diu: “qué es la vida si no puedes decidir estupideces?” – segur que a Sant Tomàs l’hauria fascinat aquesta pregunta!

Sembla que el focus d’atenció comença a moure’s, com ja teníem previst, de la Chase i en Camerón, que ja hi entraré més endavant; al fantàstic triangle Wilson-Cuddy-House.

House continua passant per sobre de tot i de tothom per arribar a la informació que vol, i no té cap mena de pietat de la darrera ex d’en Wilson, senzillament la utilitza per a descobrir perquè en Wilson aconsegueix cites amb la Cuddy i ell no. Vol desenterrar el seu secret.

A banda que li refreguen a la cara com de fantàstic és en Wilson al llit i com “nadie se esfuerza como él para dar placer a una mujer” (mira! Jo no ho hauria dit mai!!, jaja!), ens informen que és un adulador i un perfecte cavaller. Un home d’intencions nobles que realment sent afecte per les dones amb les que surt, i que té la noble intenció d’esdevenir-ne un amic. Amb una efecte fulminant: “era verdad que quería ser mi amigo, por eso me lo follé” – com manifesta la seva ex.

Aquí podríem entrar a discutir com hi ha tipus de dones (i suposo que homes també) que busquen afecte en el sexe i altres que busquen sexe en l’afecte, i com no és el mateix. Si haguéssiu de triar amb quina opció us quedaríeu? ... El que està clar és que House no cau en cap categoria i probablement només busca sexe en el sexe i afecte en la des-afectació ...

La Cuddy, que ja el veu a venir, el tracta de nen malcriat quan li diu que “has visto que alguien ha cogido un juguete en la guarderia y tu también quieres uno”, i jo penso que tot i que se sent afalagada pel seu interès notori i un pèl sobtat; no se l’acaba de prendre seriosament i aprofita per tornar-li, poc a poc, amb una subtil pseudo-tortura femenina, les males estones que ell li fa passar cada dos per tres.

Entre anàlisi i anàlisi en Chase recorda a la Cameron que, ell, encara està disponible, el que ella aprofita per manifestar orgullosament, un cop més, la seva manca d’interès. De nou, com deia, aquest noi cada dia m’agrada més, fins i tot, tot i que jo els prefereixo "morenos", poc a poc el vaig trobant més atractiu, jaja! Sinó mireu la foto que us poso avui! (nenes??). Ell no perd els papers, no s’ho agafa com a res personal i sap estar-se al seu lloc responent que “un recordatorio cartés los martes ni siquiera es acoso laboral” – bona resposta!! Jo dic que si segueix així, ella caurà! – què us hi jugueu??

Un capítol amb mort del pacient, amb una mort estúpida i innecessària causada per un error humà on la culpa, segons House, és irrellevant. Un petit recordatori de la fragilitat de la vida i de com, una cosa tan petita com una bactèria, en aquest cas, Staphilococcus aureus, conjugat amb una circumstància fora del nostre abast – un error mèdic – ens pot portat a una mort inútil i anticipada ....


En Foreman està desfet i busca consol als braços de la seva mare que ni tan sols el reconeix moltes vegades. La desgràcia aliena ens apropa a la nostra, igual que d’altres vegades la pròpia ens fa buscar consol en l’aliena.

Per tot plegat, un cop més, jo dic Carpe diem quam minimum credula postero...

House Corner: “Tengo entradas para el teatro”

Si, si, comencem pel final aquesta vegada.

Avui va de flors i d’entrades de teatre, uhhmmm!! de què me sona??... no són aquestes coses típiques que regalen els homes quan, o bé – com diu House, se senten obligats a anar a una obra per part d’una dona a la que volen veure despullada; o, en el cas de les flors, quan se senten culpables d’alguna que n’han fet o estan a punt de fer?? ... me sembla que si que em sona d’això, jaja!

Anem a pams però que sinó no en traurem l’entrellat.

Jo d’entrada m’he cregut que la Cuddy havia realment enviat les flors a en Wilson, i m’ha semblat magnífic. Encaixava molt bé amb la imatge de dona desinhibida que tinc d’ella, he pensat, si senyora! Per què no? (jo mateixa alguna vegada he regalat flors ...) Però House s’ha destapat ell solet i en un tres i no res ens ha trencat el misteri.

Té tela l’home!! Ara ja sabem del cert que darrera aquesta mesquinesa forçada hi ha un esperit tendre. O no és “tendre” parar una encerrona com la que ha preparat al seu millor amic per desvetllar si realment entre ell i la Dire hi ha alguna cosa? – llegeixi’s com ho llegiria ell, amb ironia, sarcasme i una bona dosi d’humor negre. Si més no aconsegueix el que vol, que en Wilson es confesi, i si li hagués sortit bé, saber al mateix temps què en pensaria la Cuddy que en Wilson es plantés al seu despatx i li clavés un sant petó. Clar que una frase com “ha sido divertido, lo hacemos de nuevo”, ja ens hauria d’haver fet sospitar- És made in House total.

En Chase i la Cameron comencen malament a aquest episodi però poc a poc el tema va agafant una línia més suau. Jo crec que si que hi ha alguna cosa de veritat en les paraules d’en Foreman quan li diu a en Chase “eres un idiota, o te miente o le das igual”!. En qualsevol cas, haig de dir que avui en Chase ha pujat molts punts del meu escalafó, m’agrada aquest noi, sap quin és el seu lloc i no es deixa intimidar per un no. No s’agafa com a un tema personal el rebuig de la Cameron. Em sembla que avui en dia és difícil trobar gent amb una actitud així, qui més qui menys es pren les coses a la valenta i no sap deslligar el missatge de l’emissor o del mateix receptor, atribuint a tots i cada un d’aquests elements les mateixes propietats, quan la majoria de les vegades, no tenen res a veure els uns amb els altres.

El gest de les flors, tot i que sense cap mena de dubte no és gens ni mica desinteressat i denota certa esperança – crec, i això m’agrada menys-, és bonic, i més encara marxar i deixar-la allà amb el ram sense més. Que pensi!!, si si!! Aihh Cameron, què hi tens al cap, jaja!! Serà que encara hi té en House? Uuhhmmm, potser si. Potser el “teniamos algo estupendo, rompistes las reglas y estoy enfadada” no és més que una excusa per amagar la seva pròpia por. Ai, ai, hem de veure els capítols anteriors i veure què li ha passat a aquesta noia que està tan decidida a no deixar que ningú li toqui la pell.

I la Cuddy, tot sospirant, ens engega un “tantos follones para acabar dando con alguien que al final seguramente no es el adequado. No debería ser tan difícil”. No sé jo si és tant difícil o si ho fem difícil innecessàriament nosaltres mateixos. És a dir, si la segona part de la premissa és certa, que segurament no serà la persona adequada, perquè no negar la primera i enlloc de complicar-nos la vida, senzillament passem dels follones i ens ho passem bé? I si la persona resulta que si que és l’adequada, doncs els follones ja no hi seran, no? Ostres! Potser m’he carregat qualsevol regla d’aquestes de la lògica que estudiava a COU però em sembla que més o menys la idea quadra, no? Jaja!

I bé, amb els seus propis follons, en House ja no sap com fer-s’ho per veure a la Cuddy despullada i, malgrat la seva inapetència per l’art escènic, que deixa manifesta i clara mentre atén al pacient (home) que resulta estar embarassat, li ofereix “entrades de teatre”!!!

Per acabar, i retornant a les similituds amb Sherlock de les que parlàvem la setmana passada, no se us deu haver escapat el:

- “Buenas noches Wilson”
- “Buenas noches House ...”

En Josep Ma em preguntava l’altre dia si m’havia parat mai a pensar perquè a aquesta sèrie a tothom se l’anomena pel cognom i mai pel nom? Si us parlés de l’Eric, en Robert, l’Allison, en James, la Lisa o en Gregory (aquest si, perquè ho diu a la porta del seu despatx), sabríeu de qui us estic parlant?? – curiós, no? Jo no en tinc ni idea, algú ho sap?

Apa, fins la propera setmana!
Muah!

House Corner: “Nos hemos divertido y se acabó”

Impressionant!!

El capítol quasi que comença amb en Chase i la Cameron fent-s’ho a al llit de la “vella” i amb ell recriminant-li a ella la “relació que no tenen” Queda clar que a la Cameron li va el morbo, i que en Chase senzillament no la vol decebre i es deixa fer. Ja portàvem uns quants capítols que li brillaven els ullets quan la mirava, però ni jo mateixa pensava que ens farien esperar tan poc!!

De totes maneres, el productor no ens ho volia posar tan fàcil i en un moment determinat ens envia un missatge subliminar, quan en Foreman li diu a la Cameron que “nadie lo hace bien, y las mujeres menos”, replicant-la quan ella li diu que “es sólo sexo”

El “más vale que folle bien” d’en Foreman – que jo personalment penso que està una mica gelós, no per la Cameron en si, sinó pel fet en ell mateix – tampoc se m’ha passat per alt. Què pretenia dir de les dones?? – que si un home “ho fa bé” li ho perdonem tot?? ... uhhmmm!! Anava a dir que hi pensaré però ja està, ja hi he pensat! Mentiria si digués que no és un tema important i que té un pes específic enorme en una relació (i també en una no-relació), com deia Mae West "A hard man is good to find", jaja! però el sexe no ho compra tot, i sobretot, com ha quedat clarament demostrat avui (en el sobreentès que en Chase "ho fa bé”), no compra el passaport al cor d’una dona que sap prou bé el què vol.

Així que, mantenint el paral·lelisme amb les ironies de la vida (i en aquest cas de les relacions), estava clar per on aniria la cosa, cap sorpresa. El que si ho és segurament per molts, i que m’ha plagut profundament – ho confesso – és que, per una vegada, hagin trencat els estereotips i que qui s’hagi “enamorat” hagi estat la part “XY” de la relació i no sigui la part “XX” qui s’hagi quedat amb el cor compungit de dolor i llàgrimes als ulls perquè el seu príncep blau (desenganyem-nos, la llegenda explica prou bé que tots són gripaus disfressats!!, jaja), no “en vol més”.

Hi havia unes regles i el joc era divertit, en Chase les ha traspassat: Game Over!

Les dones de House trenquen motlles, i una vegada més ho han demostrat en el capítol d’avui. Chapeau noies!

Tornant a les reflexions que us feia la setmana passada. Sembla que el mass media insisteix a continuar-nos venent que el fluir no existeix, i que sempre, tot, ha de decantar-se cap a una banda o altra. No parlo ara només de House sinó de la societat que ens envolta i que ens bombardeja insistentment i ininterrompudament amb aquesta mena de missatges: “sin ti no soy nada”, “si em deixes moriré d’amor”, “no puc estar sense tu”, “sol/-a em sento incompleta”, “la vida no vale nada sin ti” (i multitud de xorrades d’un calibre d’absurditat similar!!). No és d’estranyar que acabem comprant la idea i que empreses de l’estic Meetinc i Match es forrin facilitant la recerca de la seva mitja taronja a la gent.

No dic que un no es pugui enamorar i voler “més”, com el cas d’en Chase avui, però si reivindico la proposta de la Cameron de divertir-se i no precipitar les coses. Una d’aquestes dites de tota la vida diu que “no por mucho madrugar amanece más temprano”, jo dic que “no per molt buscar l’amor de la teva vida (puff!! i aquesta expressió de fet no m’agrada gens ni mica, d’amors de la vida, per sort, n’hi ha molts i cap és insubstituïble), el trobaràs abans”

El que sigui serà si deixem que faci el seu camí, i aquest camí, citant de nou a Krishnamurti, qui per mi és dels millors pensadors de la Història, ha d’arribar des de la llibertat, no des de la coacció que genera la por de perdre allò que ens agrada, i ens fa esprémer-ho fins que ja no en queda més o es consumeix per desgast.

Què profunda que m’estic posant ...jaja!!

Va! Tornem a House!

House avui ha desplegat les seves ales a 11.000 km de la terra, i no sembla que l’alçada li hagi afectat en absolut l’agudesa mental ni el seu punyent sentit de l’humor.

Espero que no se us hagi escapat un gest de tendresa/confusió quan assegut al costat de la Cuddy, tots dos han apropat (molt), les mirades. Això no quedarà així, creieu-me!

Una curiositat que potser us farà gràcia. Sabíeu que el personatge de House està inspirat en Sherlock Holmes, sobretot per la capacitat de resoldre allò irresoluble i per l’ús de les drogues?. House empra amb profusió la deducció per a diagnosticar als seus pacients. A més a més, el millor amic de House es diu James Wilson, nom molt semblant a John Watson, inseparable company d’aventures de Holmes. El número de l’apartament on viu House és el 21B, el mateix que el de l’apartament de Sherlock Holmes (21B de Baker Street si ho recordeu). Igual que Holmes, House també porta un bastó i és tan o més prepotent que ell. Holmes és un expert violinista, mentre que House toca el piano. House s’injecta morfina quan no pot suportar el dolor, Holmes s’injectava cocaïna, afició abominable que Watson detestava. Com a punt culminant de semblances, si us sembla poc, en el capítol final de la segona temporada, a House el dispara a una cama un tal Moriarty, mateix cognom que el cèlebre enemic de Sherlock Holmes.

Apa! Ens trobem el proper dimecres a la nova secció de cosMUNologia, que estreno avui, el “House Corner”

Muá!

PD: La setmana passada en Marc (alies l'home més desitjat del Cerdà), al llegir que m’estava intentant descarregar els capítols de les temporades anteriors, em va passar un link que probablement trobareu fascinant. Aquí va, descobriu-ho per vosaltres mateixos!!

La fibra “sensible” de House ...

Ostres!! I tots que ens pensàvem que House era impenetrable, va l’home i se’ns emociona quan un “fetus”, en una espectacular imatge traient un minúscul bracet de la panxa de la mare, li intenta agafar la mà ... Tot i que al llarg de tot el capítol s’entossudeix a voler-lo anomenar així (fetus), a partir d’aquest moment, i malgrat ell mateix, el comença a tractar com a bebè. Això no treu que al final de l’episodi no expliciti clarament que no es mereix les gràcies, donat que si no hagués estat per la insistència de Cuddy, que insisteix a esgotar més enllà de les possibilitats viables – i que aquesta vegada es deixa guiar més pel reconeixement d’ella mateixa en la persona de la fotògrafa i pel seu instint maternal, que no pas pel rigor professional –; ell hauria mort al bebè. Un altre exemple de la sinceritat flagrant que tan m’agrada d’aquest home: Honestedat més enllà del protocol i la diplomàcia.

Però no és la primera vegada que House demostra que té sentiments. Malgrat la seva màscara de duresa i arrogància, es deixa intuir de tant en tant una humanitat continguda. De què deu tenir por House? Personalment, i com suposo molts de vosaltres, he caigut a aquesta sèrie en la tercera temporada, pel que no conec molt bé la seva història (i no és perquè no faci mesos que intento descarregar les temporades anteriors de l’Ares!! – però és que no baixen!!). Entenc de totes maneres que com la majoria dels mortals, House té por que li facin mal, i sobretot que qui li faci mal siguin aquelles persones a les que, des de la seva indiferència i sovint menyspreu manifest, estima potser més del que ell mateix voldria (la Cuddy, per exemple?).

És interessant, més enllà de que House se’ns descobreix una mica més humà, el debat ètic que genera entorn del tema de l’avortament – fetus /bebé? Primer la mare o primer el fill? ... Vàreu pensar què hauríeu fet vosaltres? Jo si, però és un pensament que, aquesta vegada, em guardaré per mi.

El capítol de dimarts passat, segons una petita documentació que he fet, va generar una audiència de 20,35 milions d’espectadors el dia que es va emetre a USA – clar que ells són molts!, però també som molts els que estem enganxats aquí. Ah!! Per cert!! pels que no ho heu descobert – a mi m’ho han hagut de dir també – després del capítol de Corso, que diguem-ho clar, no agrada! – fan un altre capítol de la segona temporada de House. Deu-n’hi-do aquests del cuatro, en farien de totes per mantenir la audiència. Sort que encara ens queda el video!!

Tornant al nostre tema. Fa uns dies que poc a poc se’ns destapa una altra història ben interessant dins la sèrie. Què està passant entre la Camerón i en Chase? Un manifestació de la por humana a ser ferits o a estar sols de la que fa tan temps ja parlava Eric Fromm a "Por a la Llibertat"? Pot el sexe descompromès no revertir en una relació amorosa més profunda? Podem fluir senzillament com suggereixen Mihaly Csikszentmihalyi al seu "Flow" i Eckhart Tolle al "Power of Now"; o tendim inexorablement a buscar amarradors? A qui volem enganyar? És potser una evidència més de la cultura de les “pocket relationships” de les que parla Zygmunt Bauman al seu Liquid Love; de les relacions de conveniència en l’era dels Peter Pans?

De moment us deixo amb aquests interrogants i amb la història de la foto que il.lustra aquest post, i hi tornaré la propera setmana més a fons.

Bon cap de setmana a tot@s!

House, tu medico preferido, te prescribe Cuenta Atrás

Ja tenim un House fent de policia a l’Espanyola!!

La curiositat m’ha obligat literalment a descobrir per mi mateixa de què anava aquesta suposada magnífica sèrie que ha escollit a Cuatro.

Si comencen per la façana, em cal dir que Dani Martin (Corso), per cert, vocalista d’El Canto del Loco, no està gens malament. A mi, d’entrada, m’agraden una mica més morenos, però el noi té la seva xispa. Un bon cos – s’han assegurat que ja el primer dia el veiem quasi en pilota picada – una mirada clara intensa, i que ens és presentat amb dues xatis al llit, una representació masculina de poder?? (ejem!), (què no donaria House, sobretot avui que fanfarronejava de ser capaç, en bones circumstàncies, de satisfer dues dones al mateix temps, per haver estat ell el que se les trobés al llit?). No serà que parlava d’aquestes dues, potser? ...

Però massa coincidències, no?, per això que em pregunto, què va ser abans, l’ou o la gallina; o altrament dit: no us sembla que allò que tant ens agrada de House ho han destil.lat en una sèrie a l’espanyola i amb una temàtica, si bé diferent, no tan distant? Tots dos tracten “casos” urgents on el temps és un recurs limitadíssim, tots dos són bons tius que van de durs, jefes d’un equip d’”investigadors”, que desprecien els protocols i que es passen les normes pel forro si els cal. Vitals, apassionats, si bé potser a Corso, -serà un tema d’edat- se’l veu menys currat de la vida, menys prepotent i un tant menys corrossiu. Corso no arriba ni de bon tros al subtil sarcasme irònic de House, però és cert que ho intenta, i en algun cas fa certa patxoca.

Però no avancem esdeveniments. Avui ens han donat només un tastet del què serà, i com ja vaig confessar, jo mateixa vaig haver de rectificar la meva opinió sobre House. Deixem que Corso s’expressi i ja veurem si ens agrada.

Clar que el fet que ens hagin tret dues magnífiques hores de House per col.locar-lo a ell és ja d’entrada, una molt mala entrada, veritat?

Buenas noticias: su única familia está arriba muriéndose!

Avui tenim una nova maratònica sessió de House, i és que aquests del CUATRO no tenen pietat!! Hem d’anar a dormir cada dimarts a la 1 de la matinada?? Perquè ... a qui li queda un gravador de VHS a casa? – a mi si clar, però bé, era una pregunta retòrica de fet.

El cas és que House és bo i una el vol veure en directe. Tot i que en un principi jo era de les que defensava fervorosament Anatomia de Grey – encara la miro, però amb menys entusiasme – ara em cal rectificar, i ja que puc, ho faig públicament.

Com que la creativitat té un límit, us enganxo aquí el que li vaig escriure fa uns dies a un amic en un email, quan després d’haver-lo increpat fa uns mesos per mirar una sèrie amb un personatge tan destroyer i proclamar que li agradava, em vaig sentir en la obligació moral de rectificar. L’amic en qüestió, posats a dir, és un dels que – per cert – no té foto a aquest blog...(es vol mantenir en la l’anonimat?, és tímid o no em llegeix ??) hahaha!!

Sigui com sigui, reflecteix el perquè ara sóc una apassionada d’aquesta sèrie i estic disposada a manllevar hores de són a les meves nits per recrear-me en el sarcasme i deixar-me emportar per la ironia més abrupta. Malgrat la meva passió, però – i digueu-li fruït de l'experiència si voleu – no se m’escapen tampoc les seves debilitats ...

“ T’he de donar la raó, ni que sigui tard ... Suposo que la meva primera impressió de House va ser instintivament reactiva; l'home d'entrada xoca, trenca esquemes i va molt més enllà de la puritana convencionalitat en la que estem acostumats a surar plàcidament, i s'atreveix a contradir al món amb una arrogància que de fet, té un rerafons de realitat tant bèstia que ens incomoda. Li vaig donar una segona oportunitat i he arribat a apreciar profusament el seu cinisme i gran despreci per les normes i les regles socials. És valent en molts aspectes; d'altra banda, com a home - i sense que ho interpretis fora de context - és covard com l'extensa majoria. No fa massa capítols ho va demostrar deixant "marxar de la seva vida a la dona de la seva vida", com ho va expressar molt certament el seu amic - del que no recordo el nom - per por a defraudar i defraudar-se a si mateix. Aquest cop el repte el va superar suposo i això demostra que, d'alguna manera, també és humà i vulnerable. De totes formes, aquesta covardia va arribar acompanyada d'una bona dosi d’honestedat i de rendició a les seves pròpies limitacions, cosa que li vaig agrair. A nivell personal, el que em fa pensar que, malgrat tot, no canviem massa, representa el típic home atractiu, intel·ligent, difícil, controvertit i inabastable del que m'enamoraria perdudament si fos real i el tingués a prop ... “

Com jo mateixa, moltes pensem que House és sexi, però per què? Què pot tenir de sexi una persona arrogant i pretensiosa com ell? Si en voleu treure l’entrellat, aquí us enganxo el link a una entrevista que una periodista del CUATRO li va fer a Hugh Laurie, la persona real que encarna al personatge de House, responent a aquesta pregunta.