2008!!

Si tingués una bola de cristall per poder veure el futur i saber què em prepara el 2008 no la miraria ...




Però diuen que les boles de cristall no existeixen i que només són un joc per nens.

El fet que no us felicités el Nadal i si ho faci de cara al nou any no és casual. És cert que l'esperit de Nadal és “per se” bonic; però personalment no hi crec. I no hi crec perquè està tan desvirtualitzat que per mi no és altra cosa que un gran negoci que obliga a la gent a fer el què no té ganes de fer i a gastar els diners que no té. Per no entrar en divagacions quan a l'increment del nombre de suïcidis, depressions, etc. que comporta la pretesa felicitat col·lectiva entorn un marketing descomunal.

Millor deixem tot això a part.

He donat un cop d'ull a les previsions genèriques que he trobat a Google sobre el 2008. M'ha fet curiositat llegir què es diu i he aprofitat que tinc encara uns 10 dies de vacances per, senzillament, perdre el temps. Tot un plaer després d'un mes absolutament abominable a nivell de càrrega laboral, que va empitjorar el fet de tenir encara mig peu a Àfrica i per tan, un ritme poc adequat al que s'exigeix aquí, massa sovint, a nivell de producció laboral.

Però hem sobreviscut i això és el que compta!!

Google diu tota mena de coses: crisi, caiguda del preu de l'habitatge, el barça continuarà la seva mala ratxa, es consolidaran les lowcost, ... i en la meva recerca he caigut en un blog inesperat de forma inesperada, el d'en José António Donaire, que en el seu moment va ser professor en els meus cursos de Màster a la UdG. El seu “De bat a bat. Política ficció”, m'ha semblat interessant, i per això us en faig arribar el link, amb les seves prediccions pel 2008, que penso també trobareu interessants.

Per part meva, ara si, aprofito per desitjar-vos que el 2008 no sigui altra cosa que el que vosaltres en decidiu fer. Felicitat, prosperitat, sort, salut, amor ... no són més que paraules buides de contingut si un no les sent per dins abans de voler-les viure per fora i compartir-les.

Claredat de visió, sentiment de satisfacció personal amb un mateix, coneixement de trobar-se en la senda adequada, mirada clara i cor net, lliure de mentides i esclatant de coratge. Pensar en els altres més enllà de només en un mateix, respectar-ne els sentiments i creences malgrat les pròpies, compartit el poc o molt que tingueu i un gran indicador: poder-vos mirar al mirall de bon matí, amb tots els cabells despentinats i la marca del coixí encara a la galta i malgrat tot trobar-vos bells perquè la bellesa que valoreu és aquella que aflora de dins i no només aquella que es manifesta fenotípicament per fora.

English Version

If I had a crystal ball to forecast the future and learn what 2008 is holding on for me, I wouldn't use it.

Anyway, they say crystal balls are just for kids and that they do not exist.

It's not by chance that I didn't wish you a Merry Christmas and that I do now wish you a Happy New Year. I don't really believe in the Christmas Spirit, no matter how hard the media tries to convince us all of how great it is!! In general I think people end up doing thing they don't feel like doing and spending more money than they can afford only because they are pushed to by social pressure.

But let's leave all that apart.

I apologise for having been silent for so long in this blog, specially for the English speaking people who had no chance to read my “tales from Africa”, as they were written only in Catalan. Still you have a chance to check on my Picasa Album for shots which might give you a bare idea of what I was doing and where my roundabouts.

For now, and hoping to hear from you, I take the opportunity to wish you for the year 2008 all that you want it to be and decide to do with it. Happiness, prosperity, luck, health, love ... are only empty words unless you feel them deep inside in you before you're able to actually live them and share them.

So all I wish you is clear vision and profound self-satisfaction feelings, certitude to be walking in the right track, sharp sight and a pristine heart, emptied from lies and filled up with courage. A thought for others among our own jungle of self-concern, respect for cultures and beliefs disregard your own, and an indicator I think is crucial to value content: be able to look your reflection in the mirror, early in the morning, when your hair is still a mess and you have the mark of the pillow still encrusted on your cheek, and find yourselves beautiful cause the beauty you value now is that that comes from the insides, and not that expressed by the sole appearance.

Deixem que les imatges parlin ...

Mitja nit i encara tinc mal de cap ...

La festeta va ser tot un èxit! I és que cada cop en sabem més ;o)

Una taula amb mooolt menjar, del que, no cal dir, no varen sobrar ni les engrunes perquè hi havia tota una banda de gossos i gats que anaven fent net a tot el què queia a terra ... i fins i tot, en un moment determinat, en vaig enganxar un que feia salts a la cantonada de la taula per veure quin plat feia tombar i arreplegar el què caigués. Aix! Se les saben totes.

En fi, la lluna plena presidint un cel sense traces de ni un núvol, una nit al mig de només camps i arbres, òlives i mussols. Un grup tocant els bongos amb bon ritme, entorn una enorme foguera; una demostració de hip-hop i després el merescut bailoteo ... que jo diria que va durar hoooooooooores.

A les 5 del matí aconseguia ficar-me al llit ....

....

però com deia, us deixo amb les imatges, que, com diuen, valen més que mil paraules i jo me’n torno al llit, que demà he de ser a les 9 del matí a Barcelona i d’això ja n’he perdut la pràctica.

Apa! Els que vàreu venir: moltes gràcies!! Sense vosaltres no hauria estat possible!! El que no vàreu venir!! Uuuuhhhhhh!!! Mooooolt malament!! Esteu suspesos i a la propera convocatòria tindreu menys punts.

Muak!!

Mun

Mirades Intencionades

Fa una estona pensava que, ja que us havia animat a seguir-me de nou a través del meu cosmos, més em valdria escriure alguna cosa .... però no se m’acudia el què i porto tot el dia de bòlid (de fet ja és un altre dia, però no hi fa res)...

Fa 5 minuts, mentre acabava d’enviar un parell d’emails de feina i em disposava a tancar l’ordinador, ha arribat un correu nou a la safata d’entrada del meu Gmail. Sandra Aran, “el meu blog”. Ah!!!!

M’ha faltat temps per prèmer el link de Mirades Intencionades, el nom ja tenia ganxo.

La Sandra se’n va. Se’n va 6 mesos, vola a Austràlia i després ... qui sap. I no puc deixar de sentir enveja, enveja sana és clar, per totes les emocions que et corren per les venes a pocs dies d’emprendre una gran aventura, com n’estic convençuda serà la seva.

El blog estava nou de trinca. Un perfil, un post ... “El plaer de marxar pel plaer de tornar”. Sembla un joc de paraules, és un joc de paraules i m’hi he parat a pensar.

Te’n vas sabent que tornaràs o te’n vas sabent que te’n vas i que el que vingui a continuació serà una combinació entre el destí (si és que un hi creu – jo no), les casualitats (que no existeixen), les causalitats i el camí entremaliat que l’aventura ens presenti en safata. Clar que sempre hi ha qui prefereix fer règim.

En qualsevol cas, crec que m’estic perdent i us estic fent perdre el fil ... És cert que tornar és un plaer, retrobar la família, els amics, i sens dubte, el confort de casa teva; i és un plaer merescut perquè entre fer el turista i viatjar hi ha una enorme distància conceptual, malgrat no estic del tot convençuda que la OMT ho reculli així com jo ho entenc i sento.

En breu, us convido, ara que jo ja no us dono feina, a seguir el periple de la Sandra per Àsia i Oceania, o a on sigui acabarà. Com li deia en un comentari que he deixat, tot estrenant el blog, qui sap si un dia, abans que acabin els sis mesos que ella té previstos de gaudir del plaer de pensar que tornarà, cosMUNologia no s’aproparà a fer una ullada, de primera mà i en carn viva, a les Mirades Intencionades de la Sandra. I bé, sempre he volgut anar a Austràlia!

Que els vents et siguin favorables Sandra, si més no jo, estaré amb tu!

Tornant a la normalitat ....

Això suposant que hi hagi res normal i que la normalitat en si sigui un concepte universal, cosa que estic convençuda que no és. Però sense ànim d’entrar en filosofia “barata” ... dit això i plagiant Tarradelles: Ja sóc aquí!

Fa quasi tres setmanes de fet que el meu avió va aterrar a l’aeroport de Girona, però jo he trigat uns dies més. Tot plegat pensava que seria més dur, que viuria per una bona temporada en un núvol de pols africana, que la ment se me n’aniria cada dos per tres a la sabana de Kenya, als salts d’aigua d’Uganda o a les meravelloses platges de Zanzibar. No ha estat així. El tall va ser net. Ahir a Àfrica, avui a Europa. Canvia de plantejament, canvia de ritme, canvia de manera de viure. És com si mai hagués marxat, com si sempre hagués estat aquí i Àfrica fora un magnífic somni que un dia vaig tenir. D’ella me’n queda una actitud i uns meravellosos records, conjuntament amb unes immenses ganes de tornar-hi tan aviat com en tingui l’oportunitat, que, de fet, serà molt aviat.

En Montilla ha après (nogensmenys) català, el Barça fa el ridícul a la lliga, Barcelona s’enfonsa i dos dels països més potents d’Europa estan col·lapsats per una vaga de conductors de trens. Els del Cuatro ens estafen entaforant-nos (de nou!) els capítols de la tercera temporada (els addictes estem desolats, sort que sempre ens queda la internet per anar baixant la quarta temporada!) i la resta de la televisió continua essent pura “basura”. D’acord, potser es salva Porca Misèria i el No em ratllis de la Julia Otero (magnifiques respostes les dels nens!).

Poc a poc treballar no es fa tant distant i estic ben engrescada en un projectes que m’han encarregat que trobo molt interessant.

Quasi tres setmanes dinant i sopant pràcticament sempre amb algú, posant-me al dia del què ha passat mentre no hi era, i acollint a casa gent de CouchSurfing. De moment només experiències positives.

Fa dos dies que ha entrat l’hivern i demà al matí serà dur agafar la bicicleta i pedalar quasi a trenc de gelada de bon matí. L’esforç però sempre surt compensat quan es tracta de passejar-se per les boniques muntanyes a dues rodes i a cop de pedal.

I bé ... el meu blog ha estat reposant, mai abandonat perquè en el meu pensament sempre tenia coses a dir, només potser no l’ànim de dir-ho o el moment adequat per fer-ho.

Em poso al dia i reinicio una nova etapa de cosMUNologia, amb més coneixement, amb una actitud molt més relaxada i sabent de mi molt més que no sabia fa uns mesos.

Des de la potser més estúpida eufòria inconscient que em fa ser feliç ara, us convido a enganxar-vos de nou al meu blog ;o) ... i qui se senti amb ganes, a unir-se a nosaltres a la festeta que farem el proper dia 24 a Vilademí, a la casa d'en Fred.

Que què celebrem? ... que estem vius per exemple i que ens ho passem molt bé!!

Us hi esperem!!
Mun

PD: La foto que he triat no té res a veure amb el contingut. Tot plegat aquest post és un poti-poti i no parlo de res en concret. Aquesta foto m'agrada especialment i només volia compartir-la amb vosaltres.

Jambo, Jambo!!!

Hola penya!! CosMUNologia torna, i be .... un dia o altre havia de passar - se m'acaba la pasta i jo tambe torno a casa, amb mes novetats que les que pensava jo mateixa!! Algunes podrien semblar dolentes .. pero diuen que "no hay mal que por bien no venga", i jo m'ho crec ...

Despres de 3 mesos a aquest fascinant continent, Africa, un plaer pels sentits sens dubte malgrats alguns alts i baixos, el dia 29 - St. Narcis!, data ben assenyalada pels gironins - aterro a l'aeroport de Girona a les 1o de la nit, despres d'una escala a Londres (plujosa suposo!) per celebrar Halloween amb la Victoria i altra gent coneguda a traves de CouchSurfing.

Els meus darrers dies a Zanzibar els passo aprenent swahili, treballant a la ONG i anant menys a la meravellosa platja del que voldria ... Tot i que la propera setmana penso fer un intensiu de 3 dies per tornar feta un brownie i fer-vos molta enveja!!!! juAAA!

Si tot surt be no trigare massa a tornar a aquesta perla de l'Ocea Indic, pero entretant, "lo dicho", ens veiem a Fires!!

Us deixo amb una divertida canco molt propia d'aquestes terres.

Jambo, Jambo Bwna ...

Fins moooolt aviat!!

Supermuah!!!

Mun

PD: suposo que algu em grava els nous capitols de House, no?????

A partir d'ara ...

Hola gent!!

A partir d'ara, si voleu seguir el meu viatge, em podeu trobar a una nova pagina web.

Us explico: els blogs a Etiopia estan bloquejats, no s'hi pot accedir, igual que no es poden enviar ni rebre sms ... mesures de control del govern -sense comentaris-

Com que el domini blogger esta tot inoperant, he obert un compte a una web que es diu "Get jealous" i que tot i que tambe es una mena de blog, si hi puc accedir.

El motiu pel que ara puc editar el meu blog es perque soc a Tanzania, pero on passara mes temps probablement es a Etiopia, aixi que millor ja us redirecciono alla.

El link es el seguent: www.getjealous.com/Mun

A mes de llegir les meves histories hi podreu trobar fotos, un mapa amb la meva ruta, i un "Message Board" on em podreu deixar missatges si voleu.

Aixi que, temporalment, cosMUNologia se'n va de vacances.

Pero tornare aviat!! i m'estrenare amb un House Corner, jajaaja!!

Mua!

Paraules d’amor per Girona

Hola gent!

ja heu vist que jo darrerament estic una mica desapareguda, el viatge ja se m'ha pujat al cap i tot i que tinc coses a dir, no trobo el moment.

L'Ari, alguns ja la coneixeu, m'ha passat una carta que ella mateixa ha escrit a la nostra nostrada (valgui la redundància) ciutat, i m'ha demanat que, si m'agradava, la pengés al meu blog.

L'he trobada molt bonica, pel què, aquí va.

***********************************************************************************************************************

Girona, tu que m’has estat fidel amiga d’ençà de tres anys cap aquí.

Tu que m’has donat la mà per no deixar-me-la anar encara.

Tu que m’has acollit al bell mig de les casetes de colors pastel, aquestes que es reflexen en aigües de l’Onyar.

Tu que poc a poc m’has anat ensenyant les teves quatre cares.

Dolces i florides primaveres que la teva gent aprofita any rere any per celebrar-les inesgotablement, a mes de maig, quan de sobte els patis del Barri Vell obren les seves portes per mostrar-se de mil colors.

Al teu despietat i calorós estiu algun turista despistat busca l’ombra inexistent de les tres de la tarda al carrer de la força. Possiblement vulgui arribar fins la plaça de la Catedral per contemplar-ne la seva escalinata. Pugi, mig esbufegant, els seus interminables graons per posteriorment baixar-los lentament mentre deixa passejar la seva mirada pels teulats vermells.

Quan el sol deixi pas a les primeres hores de la vesprada totes les terrassetes de la Rambla, la plaça de Sant Agustí, el Correu Vell...s’ompliran de vida fins ben entada la nit.

Quan la calor amaini i el dia s’escurci ja serà temps de tardor, amb aquesta la verda Devesa canviarà els seus colors per quedar coberta d’un llit d’or. Mentre, el laberíntic entrellaçat dels milers de braços dels plataners quedaran al descobert, immortals i invulnerables als primers freds de l’any.

Al mateix temps, al llunyà Mont Olimpus, el senyor dels vents despertarà del seu llarg son per mostrar-te que tot i la seva avançada edat encara és omnipotent. La tramuntana bufarà fort durant uns quants dies per després tornar a endormiscar-se com si res hagués passat.

Per últim, arriba el teu cru, fosc i humit hivern, però tot i així el moment més esperat de l’any per perdre’m i descobrir la bellesa que amagues. L’aigua i la pedra són els teus elements. Sant Pere, Sant Feliu i la Catedral les teves tres senyores. Em fascina el teu claustre, en aquest respiro una austera i tranquil·la atmosfera tot i les diabòliques figures que guardes en els capitells. No em fan por. I finalment en el carrer m’embadaleixo mentre observo la seqüència dels teus ponts, de ferro, pedra i ciment.

Les teves quatre cares m’has mostrat honestament, com una gran senyora, i possiblement sigui per això que a hores d’ara tant t’estimi.

Ara et toca deixar-me de la mà. No pateixis, no t’oblido.


Girona, 17 de juliol de 2007
Ariadna

Àfrica per primer cop. Anunci d'una intenció

Diuen que Àfrica té una llum especial ...però jo, de tot això, encara no en sé res.

De moment escric des de la meva comoditat estant, obligant-me a imprimir a les pupil·les tot el què m’envolta, i a sentir a la meva pell allò que m’és plaent, aquí i ara, per no donar-ho per garantit quan ja no ho tingui.

Un defalliment que sé del cert serà temporal m’envaeix mentre escric, i immersa en els meus propis dubtes i pors, producte de la fragilitat de la pròpia essència, i de com la vida, malgrat un se cregui currat, no deixa mai de sorprendre’ns, dono pas a aquells desitjos adormits que, ara, afloren inexorablement a la superfície, malgrat jo mateixa, i em fan dubtar de la robustesa del meu pensament. Els petits canvis són poderosos, deia el Capità Enciam ... i una fulla caiguda d’un arbre en un moment precís i no cap altre, pot canviar el curs de la Història.

En un breu molt breu, aquest és un preludi del meu viatge, aquest cop, un viatge, com diuen també, al bressol de la humanitat: Etiòpia i potser, algun país més del Corn d’Àfrica, com Tanzània o Uganda. Res és cert encara, més enllà que, el dia 29 d’aquest mes, és a dir, en només tretze dies, trepitjaré el continent negre per primer cop a la meva vida,per no tornar-ne, si no hi ha canvis, fins entrats finals d'octubre.

No sé què hauria de sentir exactament.

El que se’n succeirà no ho sé tampoc, només sé el què jo tinc en ment a grans trets, i també, que probablement, fent servir de nou la ja tan gastada frase holliwoodiana, qualsevol semblança amb la realitat serà pura ficció.

Si les tecnologies ho permeten, seré aquí de tan en tan, intentant escriu relats, semblants als que ja l’any passat us varen arribar de l’Índia, per compartir amb vosaltres en tan que la distància ho permeti, les meves vivències a un país desconegut encara.

Entretant, no us sorprengui el meu silenci.

Una abraçada,

Mun

Foto: Blai García Serra
(gràcies Blai per aportar la primera imatge d'un "viatge" que promet ser intens i fascinant)

Ruta per l'Alt Empordà

Les fotos de la sortida aquí / Pictures on our BTT route here

Hola gent!

Aquí us passo la ruta que vàrem fer el passat dissabte.

Amb el barret ja de “comentarista oficial”, ens l’explica en Josep Ma, que pels que no ho sapigueu, té un llibre publicat (del què em va regalar còpia dedicada pel meu cumple!!, olé!), que es diu “En BTT pel Gironès” i que ha editat Cossetània – (publicitat gratuïta –eps! o no, espera, potser me la cobraré, jeje!!)

En fi, aquí va la ruta i a Picassa trobareu les fotos (comentades per mi!)

Quilòmetres recorregut: 42 km

Temps rodant: 3 hores

Dificultat: senzilla

Ens trobem tots al Club Nàutic de l'Escala. Al revés de la cançó de Mecano, de "mucha niña mona, pero ninguna sola", res de res: només una s'ha animat a la ruta que en Jordi ha preparat.

Això és tecnologia: en Jordi agafa el Google Earth, dibuixa quatre ratlletes, guarda el programa, l'envia per correu electrònic a en Josep Maria, aquest les passa al seu GPS i apa, a seguir la línia com un cocainòman qualsevol. Doncs ja veus que @ls set

magnífic@s (Mun, Jordi, Carri, Emili, Eduard, Jacky i Josep Maria) comencen a pedalar, vorejant el mar direcció nord. En un moment determinat les coses es posen més clares: s'ha de seguir un GR. I això és el que fem: anem seguint totes les marques blanques i vermelles que trobem per dins l'Escala (em sembla, però, que hi ha una petita confusió: els GR eren marcats amb una ratlla blanca i vermella paral.leles, i nosaltres seguim uns discos vermells amb una ratlla blanca al mig. Però no entrarem en detalls...).

Quan sortim de l'Escala agafem el camí del Pla, del qual van sortint diferents caminets cap a les bandes pel mig dels camps. En un moment determinta la Ratlla (Track queda molt guai, però el que nosaltres seguiem era una ratlla) ens diu que hem de girar a l'esquerra, i així ho fem. Això funciona: ens porta cap al costat de la carretera, que voregem fins que la Ratlla ens torna a enviar cap a l'esquerra. Aquí la cosa sembla que s'anima: hi ha arbres que fan ombra, però l'alegria durarà poc. Quan llegiu la resta de la ruta ja veureu que és una ruta de patiment i sacrifici. En qualsevol cas, deixem aviat les ombres i sota un sol de justícia (quí es devia inventar la frase? i quina relació te la justícia amb un sol que fon tot el que toca?) arribem a Viladamat, on hom és informat que hi fan una coca (ostres, ja hi tornem: seguir la ratlla, coca... aquesta ruta és una mica narco, no?) de pa molt bona... però passem de llarg.

Ens dirigim ara direcció a les muntanyes que tenim al davant, cap al castell de la Garriga, una fortificació molt ben conservada i que no es veu gaire manipulada per modernitzacions estètiques. Aquí el bosc esdevé una mica depriment: tot està cremat. Les pinedes que cobrien les muntanyes estan negres, i es veuen les feines de neteja del bosc per deixar arribar llum al sól i deixar que es repobli de manera natural. I la natura en sap d'això si la deixem fer: tot de petits pins estan creixent dels pinyons que van sortir disparats en esclatar les pinyes que els contenien. El sistema mediterrani és fràgil, però si no canvien massa les condicions climàtiques sap refer-se. De totes maneres, el nom de "Garrigues" que surt constantment a la toponímia de la zona fa pensar que abans hi havia garrigues i no pins. Però deixem la dispersió ecològica i tornem a la ruta, que si no no arribarem.

Passat el castell arribem a Garrigoles, un poblet gairebé de pesebre, amb la seva esgléssia, la seva plaça, la seva font, els seus gats... i no gaire res més. Aquí ja es comença a fer evident que la opció d'esmorçar asseguts es va allunyant.

Més camins que ens porten, vorejant el que havien estat boscos i al límit de camps, fins rascar La Tallada d'Empordà, on a part de fer menció a una discoteca molt coneguda a la zona continuem sense veure un lloc on esmorçar. Això ja està clar: es tracta d'una ruta aprimadora (pedalar, calor i no menjar).

El retorn que ja hem iniciat ens portarà a fregar Bellcaire, però el criteri és ben clar: si la possibilitat d'un bar és a la dreta, nosaltres cap a l'esquerra.

Travessant el que en temps havia estat un estany i que dona nom a Sobrestany, arribem a la pujada que ens portarà definitivament cap al camí delsTermes. A l'esquerra, el Terme de l'Escala, a l'Alt Empordà, urbanitzat. A la dreta, el Terme de Torroella de Montgrí, Baix Empordà, verge. En un moment determinat a algú li ve al cap la idea de seguir fins al final el camí dels Termes (no el mencionaré per si de cas vol mantenir l'anonimat). Aquí hi ha una dispersió: un parell d'espabilats giren a l'esquerra, i els altres segueixen recta. Al final, el resultat és le mateix. Per no sé quines extranyes circunstàncies acabem al dipósit de l'aigua, .

El massoquisme no ha acabat: hi ha qui proposa arribar fins a la Torre de Montgó, i va i diem que sí (els dos assenyats diuen que ja n'hi ha prou, que ja ens veurem a dinar. Molt ben fet). Arribem a la Torre de Montgó, ens fem la foto pertinent, saludem a les "niñas monas, pero que no estan solas" de la platja i apa, de tornada a preparar-nos per dinar.


Josep M

El que falta dir és que, as always, l’esforç es mereixia una bona recompensa, i ens la vàrem donar anant a dinar al nostre restaurant preferit de l’Escala, el dels pares d’en Carri, al Càmping Paradís, on es varen apuntar la Carmen, la Montse i l’Eva que aquest cop no s’havien animat a pedalar ... Una bona migdiada a Cala Mongó i un estupendu sopar a la terrassa de l’apartament de l’Emili i la Montse va fer el dia rodó. Després de 15h d’haver sortit de casa, vaig tornar a entrar quasi a la una de la matinada, i aquest matí, que havia quedat per sortir altre cop, m’he escaquejat!! Si! Si! M’he escaquejat!! Com que m’ho hauré de sentir la resta de la vida ciclista que em queda, ja directament ho proclamo jo alt i públic als quatre vents. M’he quedat al llit fins a les 11, quan un veí, per un tema que no ve gens ni mica al cas, m’ha despertat. La resta del dia me l’he passat a l’ombra de dins a casa, estava feta pols i encara assolellada d’ahir, i diuen que demà hem de pujar a St. Grau!! Aiii!! El què s’ha de fer per mantenir el bon nom i la línia!!

Muah!!
Mun

Let's Come Together!

Va sortir a la tele-tres l’altre dia!! Carai!! Si que ens tornem lliberals, tu!! Clar que abans de passar les imatges, l’Agnès Marqués, la nova presentadora del Telenotícies Migdia, ja va avisar que podien ferir la sensibilitat d’algun dels telespectadors ...

El tema és que per celebrar el cinema europeu, la Comissió Europea ha llançat un videoclip de 45 segons amb una bona càrrega eròtica, per no dir pornogràfica, que està orientada a millorar la imatge de la UE als ulls dels Europeus.

El vídeo, que l’han titulat “Film lovers will love this” (als amants del cinema els encantarà això) es podria qualificar de “soft-porno” promocional (ja veieu que hi entenc molt d’aquesta terminologia, jajaja!!), i mostra 18 parelles ... ara no sé si dir fent l’amor o fent sexe perquè desconec les intimitats i el grau de compromís dels personatges que apareixen en les imatges ;O) ...

Per descomptat no van trigar res a penjar-lo a You Tube (jo també us el penjo aquí), i la història obre escena amb les imatges d’un home i una dona despullant-se l’un a l’altre.

Sembla que part de la campanya intenta fer ressò de tòpics com el canvi climàtic, els drets humans, la seguretat a les carreteres, la integració dels immigrants, etc ...

I jo em pregunto: com encaixa exactament tota aquesta temàtica amb el sexe?? A no ser que en moments tòrrids, com els que apareixen a les imatges del videoclip, un perdi tan el món de vista que estigui disposat a dir “Amén” a tot:

- et compraràs una nevera sense CFC! – Què?’ aHhh, Si! Ara no em distreguis ...

- Oi que et posaràs el cinturó quan condueixis i no beuràs més d’una copa de vi?, és que pateixo quan surts amb els amics.. – Si carinyo, el què tu vulguis però no paris ara...

- Et vull presentar ma mare, és negra – no t’ho havia dit? Ostres perdona entre una cosa i altra se’m va passar – oohh, no et preocupis, m’encantarà la teva mare?, saps on hem deixat els preservatius?? Ahhhh!!

I converses per l’estil és la única cosa que se m’acut per lligar un tema amb l’altre ... però clar, no sé, potser no va per aquí la cosa.

Perquè, resulta a més que al final del clip, apareixen uns crèdits on es pot llegir “Let’s come together”. Un joc de paraules en anglès que juga amb dues expressions possibles: la primera, “estem junts, o mantinguem-nos junts”, i la segona “correm-nos junts” ...ups!

Molt perspicaç la Comissió Europea apuntant als instints més bàsics, primitius i irracionals de la gent. Segons dades que he trobat a internet, el vídeo ja l’han visitat milions de persones al món i malgrat el què podria intuir-se, la Comissió no ha rebut ni una sola queixa en totes les 14 setmanes que fa que està penjat a la xarxa.

Des d’aquí jo felicito als creatius d’aquest clip i prometo que quan em canviï de nevera, la compraré sense CFCs!! M’han convençut!! Jajaja!!

RECOMANACIó: Jo de vosaltres tancaria la porta i posaria el volum no massa alt si teu gent al voltant ..jeje!

House Corner: "Te echaré de menos"

Ostres, ostres, ostres!!! House se’n va de vacances i ens deixa!! I ens deixa no de qualsevol manera, no! Ens deixa encara amb més ganes, després d’un capítol de clausura molt moolt bo!

Ja el tema estrictament mèdic és un pèl diferent: Una parella arribats de Cuba en patera, que crec que allà els diuen balseros (per cert, una molt bona película Balseros si no l’heu vista – molt dura però segons em varen dir fonts cubanes, fragantment fidel a la realitat)

Aix! Que ja m’he perdut.

Una parella naufraga en una balsa provenint de Cuba. I el primer que jo em pregunto és: Cuba de New Jersey no queda una mica com molt lluny per arribar-hi amb aquest tipus d’embarcacions?? Només ésser rescatats, L’Estaban, el marit de la Maria, la malalta, diu que han fet tot el viatge només perquè el Dr House visiti a la seva dona, que no saben què té. Els equips de socors que els rescaten semblen conèixer perfectament qui és el Dr. House. Mira que bé!

A House li fa gràcia el cas, tot i que no per això es digna a visitar en persona a la pacient i mentre s’ho pensa es dedica a espiar a la festa d’acomiadament d’en Forement, que continua disposat a marxar. I davant els intents de convèncer-lo que fa en Wilson perquè hi parli i li demani que es quedi, en House li diu ben convençut (no sé jo ...) que en Foreman no és l’únic donut de xocolata de la caixa .... jajaja!!

Descobrim que a House no li agraden els canvis i que de fa molts anys té el mateix cotxe, viu a la mateixa casa i toca la mateixa antiga i atrotinada guitarra. Totes acusacions que li fa en Wilson davant la seva reticència a parlar amb en Foreman.

Però bé, malgrat no hi parla ni li demana que es quedi, es dedica a fer-li la pilota i a donar-li la raó, cosa que fa enfadar molt a en Chase. El bo d’en Chase enfadat!!! Ja era hora que treies la mala sang aquest noiet!! I ves per on que després d’una escridassada d’aquest a en House davant tot el personal, sense més ni més, sense perdre la calma, en House decideix acomiadar-lo. El motiu: ja no li queda res més a aprendre al seu costat.

Ups!! Suposo que us vàreu quedar amb la cara de poker de la Cameron quan ell li diu que en House l’ha fet fora.

Continua el cas i la Maria se’ns està morint. House es queixa de no tenir-ne els expedients mèdics; al·legant que si una cosa bona té el règim de Castro, és que forma bons metges. Oh, oh!! Serà això una acció diplomàtica dels directius de la Fox per no trencar les bones relacions amb el règim cubà?? Però no passssa res. Ell s’hi posa de bon començament.

La Cuddy, en Wilson, en Foreman, la Cameron, tots, un a un o tots plegats acudeixen a parlar amb el House per dir-li si s’ha tornat boig de fer fora en Chase ...

Però en Chase sembla que s’ho ha agafat d’allò més bé i coincideix amb en House que, potser si que li convé un canvi d’aires. Jo el vaig notar amb una actitud com molt budista quan diu: “conseguir este empleo es lo mejor que me ha pasado pero perderlo también está bien. Me da igual – hora de cambiar”.

Un “lo de los martes era una tonteria” directe a la jugular de la Cameron, que encara que ho intenti dissimular, la deixa consternada.

Ja us deia jo que si en Chase continuava així, ella, finalment, picaria. Aiii!!! Mira que som tontes les dones, eh?? Clar que els homes no són massa més trempats en aquest tema i també els va la “marxa”. Dona’ls un tast d’indiferència i asseu-t’hi bé, perquè aleshores començaran a perdre el cul. Dona’ls el què sembla que volen i pots pujar de peus que sortiran corrent.

Apa, que ja m’he perdut altre cop.

Així que la noia, ni corta ni perezosa, se’n va a casa en Chase, li pica el timbre i li diu “hola, hoy es martes” Al que ell li respon que no, que “es lunes”. “Ya lo sé, pero no me apetecía esperar ....” que es fon en un apassssssionat petó!! Ohhhhhhhhhh!!!

Quin món més boig!!

A la Maria se li para el cor mentre li van una angiografia (és que al final ja havíem après medicina i tot!!) i li posen l’extracorporea perquè l’Esteban se’n pugui acomiadar.

En House no vol deixar anar el cas, i assegura que el que li importa no és la Maria, sinó resoldre el perquè s’ha mort.

L’Esteban resa, diu que malgrat no és creient li va prometre a la Maria que faria tot el possible per salvar-la, i que si no resés, no ho estaria fent tot. Quin gest més tendre, no??

Inexplicablement, un cop desconnectada la màquina, la Maria torna a la vida, i l’Esteban està convençut que han estat les seves pregàries. Cosa que a a House li fa p.gràcia, haver de compartir els mèrits amb un ens diví, i el fet l’esperona encara més a voler buscar una explicació al cas.

En un gest molt simpàtic, mira al cel i arronsa les espatlles incrèdulament.

En un darrer intent, quan en Foreman ja està amb la “maleta a la porta”, i davant l’astorament d’en Wilson que hi és present, en House li demana que es quedi, alabant les seves moltes virtuts.

Jo per un moment vaig pensar que es quedaria, però no. Va ell tot serè (en Foreman) i li endinya un “no quiero ser como tu, no quiero resolver casos, quiero salvar gente”

Uiixx!! En House perd l’amabilitat i s’enfada molt ....però en Wilson intenta tranquil.litzar-lo amb un “buen intento!!”

Una mica ensopit, en House se’n torna al despatx i es troba a la Cameron. Serena, mig somrient, que sense massa preàmbuls li presenta la dimissió. Carai!! Ja no li queda a ningú de l’equip!!

“Creo que estoy bien” li diu a en Wilson i un “Sabe Dios” molt encertat amb el capítol d’avui com a resposta al “qué vas a hacer ahora” d’en Wilson, i se’n va a casa.

Un paquet a la porta, un paquet gros que House obre amb curiositat i ens trobem una guitarra nova! (Jo dic que l’ha enviada en Wilson).

En House es mira la paret i despenja la vella guitarra ...

El capítol i la temporada acaba amb ell acaronant uns acords a la guitarra nova.

Serà que la quarta temporada ens durà un House renovat?? Jo sincerament espero que no, m’agrada així com és, amb les seves coses bones i les seves dolentes.

Apa!! Aquí acabo el House Corner d’avui i va per llarg.

Vaig donar un cop d’ull a Cinco Hermanos i no té mala pinta, però res a veure. De totes maneres tenia molta son i ho vaig deixar gravant. Ja us informaré!!

Muah!

La fiesta según David

Una casa de campo se nos dijo, algo a las afueras de Girona. El pretexto, celebrar a Mun en su cumpleaños. Desde que nos recogió en la estación del tren hasta que llegamos a la fiesta no paro de sonar el teléfono, aún así se dio tiempo para cocinar con la ayuda de Tomiko y para pasar la tarde con nosotros en la piscina. El lugar esta a media hora de la ciudad en un pueblo llamado Vilademi, que según nos explicaron significa "mi pueblo", en Catalán, desde ahí se veían lo que según me dijeron son los Pirineos, montes serrados (con forma de sierra) de donde proviene el nombre de Monserrat, que en catalán sería Muntsa. Sí por eso lo de Mun.

En el sitio ya estaba el dueño de la casa, Fred un hombre de origen americano avecindado en Girona desde hace ya varios años, muchos quizá, y quien siembra parte de lo que consume. Por fuera la casa parece pequeña, por dentro, es como cueva enorme con múltiples salones divididos en dos pisos y repleto de colchones o sea que nunca hay problema para quedarse a dormir. La comida fue pletórica y el vino y la cerveza corrieron a raudales. Había de todo, incluso bailamos salsa, y si he de ser honesto no se de donde saca Mun tanta energía, pues no paró de bailar en toda la noche y temprano por la mañana salió a escalar en un risco cercano.

Aparte de los amigos habituales de Mun, entre ellos Sergi (quien es hijo de Fred, el dueño de la casa), llegó desde Arizona Tomiko Jones y quien me invitó a mi a tan memorable celebración, donde me he sentido como en casa, como si los conociera a todos de años, a la mamá de Mun y a sus amigos. Hasta la reunión también llegó Jonas, el es de Bélgica y está viajando desde hace un mes por estos lares.

La mañana siguiente y luego de rescatar algo para el desayuno, fuimos hasta un lago cercano con Sergi para bañarnos, el paisaje era esplendoroso. Finalmente llegamos de regreso a Girona, para tomar el almuerzo y descansar de los festejos de tan memorable ocasión.

David Santa Cruz: www.chilangoenmadrid.blogspot.com

Una nit de Lluna Plena a Vilademí

Fotos de la festa / Party Photos

Després d’aguantar estoicament les múltiples critiques arribades per diferents bandes, fruit dels meus, ja quasi 3 dies de silenci després de la festa del meu aniversari, per fi, com hauria dit Tarradellas si en aquella època hagués existit la dèria del blogger: “Ciutadans del meu blog, ja sóc aquí!!” ;O)

Valgui com a excusa que el cap de setmana va ser intensss i la rentrée ha costaaaaat .... una té les seves limitacions, que intenta dissimular, però que de tan en tan, mira!! surten a la superfície, jeje!

En qualsevol cas, és bo adonar-se’n que tinc un públic addicte a les meves cròniques i exigent amb la qualitat i continuïtat del meu discurs. O potser és que us va la Salsa Rosa?? Jajaja!! Em sembla que el què passa és que us tinc mooooolt mal acostumats!!

Però va, anem al gra, tot i que aviat tindreu una crònica de “Yo estuve ahí y esto es exactamente lo qué sucedió”, escrita per un periodista professional, en David Santa Cruz. En David és un nou amic que, sortit de CouchSurfing, conjuntament amb la Tomiko i en Jonas, es va unir a la festa i s’ha compromès a fer-nos-en una crònica. Està bé que algú a part de mi doni la seva opinió, no?

Per part meva només dir que malgrat el meu escepticisme en algun moment previ, quan no tenia respostes de la gent o algú confirmava que no vindria, em cal dir que la festa va ser un perfecte èxit. M’ho vaig passar molt molt bé i la veritat és que tot i que no vaig comptar, hi havia mooolta gent, no?? – O igual és que jo ja veia doble, juaa!! Alguns que em llegireu no vàreu venir i se us va trobar a faltar :O) però bé ... A la resta, als que si vàreu compartir amb mi una vetllada tan especial, agrair-vos de tot cor la vostra assistència, per mi és molt important ni que sigui un dia a l’any tenir-vos a tots per una nit al meu voltant i que puguem fer gresca plegats.

Malgrat jo en tingui la idea, en faci l’organització i delegui detalls, jaja (està clar que no ho faig tot ni molt menys!), aquestes trobades no serien possibles sense vosaltres. I ara se m’acut que és com voler fer pollastre al forn i no tenir amb què farcir-lo!!

Així que gràcies per condimentar i farcir les meves idees culinàries!!!

Un petó enorme a tots (als que vàreu venir i als que potser vindreu en properes edicions) i gràcies de nou!!!!

Fotos: Tomiko Jones www.tomikojonesphoto.com

(Thanks a lot Tomiko!!)

Fantasy World

La Noe, la més sòlida de les comentaristes de cosMUNologia, ha inaugurat el seu propi blog: Fantasy Word, un espai, que com veureu si hi entreu, ella pinta de color de rosa, i defineix com el món en el què li agradaria viure.

Des d’aquí jo l’animo a continuar somniant, mentre quedi gent com ella sobre el Planeta, la batalla mai estarà perduda.

Felicitats Lokeitor!! Pots comptar amb mi per compartir aquest món meravellós que proposes.

Muah!

Un desencontre amb l’illa de Menorca

Fotos del viatge aquí / Some shots on our sailing journey

L'Odissea d'Ulyssus es va quedar curta!!

En un moment determinat fins i tot va donar la impressió que seriem 7 o 8, però a una setmana vista, el tema va semblar que es consolidava en 6. Un imprevist laboral 5 dies abans va propiciar un canvi, i en Sergi va entrar en escena. Tot semblava altre cop controlat ... Però controlat no hi ha mai res. Dos dies abans un altre imprevist, en aquest cas, sentimental, treu de l’escena a un altre dels suposats participants ... Semblava que la Sara cobriria la plaça, però una malaurada migranya just la nit abans va truncar-ne qualsevol possibilitat.

Així que el dia 20 hauríem de ser 5 només els que ens embarquéssim cap a s’illa de Menorca ...

Poques hores abans de salpar, ja tots a bord, un altre - no sé si realment anomenar-lo imprevist també – crea consternació a bord. Un dels membres de la tripulació “perd els papers” i (tot i que no entraré en detalls que serien escabrosos i de mal gust publicitar-los), i ens abandona sense més. Carai!! Ja només som 4 i estem de bastant mal rotllo!!

Així que amb 36 hores de retard, decidim quedar-nos quiets al port de Barcelona, per segona nit – els “papers perduts” ens havien impedit marxar la primera nit – i obrim les cerveses, traiem les olives, les papatilles i fem un vermut alliberant tan com podem els mals rotllos per la borda i dins les aigües estancades del port, que una mica més de merda, ja no els ve d’aquí.

Dos de cinc dies perduts i entre 22 i 26 hores de navegació fins a l’illa ens fa replantejar la situació. I ara què fem?? Jo voto que vull anar a Menorca, després de quasi dos mesos de preparar aquesta sortida em sento totalment frustrada i no em vull perdre el jaleo, les platges meravelloses i la travessia en mar obert. Però el quorum no m’és favorable i decidim, amb molt de senti comú, que ens quedarem a navegar per la nostra nostrada i segurament desconeguda, vista des del mar, Costa Brava ...

Aiix!! El dia 22 per fi hissem les veles i tirem cap al nord. Amb un esforç comú per oblidar el què podria haver estat i gaudir del moment del què si seria. Amb una unitat de grup per fi consolidada (som 4, d’acord!! Però ben avinguts!!), comencem el nostre viatge.

Malgrat una avaria al pilot automàtic, el comandament a distància de l’àncora espatllat i víctimes d’una persecució constant cada cop que intentem, furtivament, fer-nos amb una boia on passar la nit sense pagar (repetidament ens fan fora!!), aconseguim creuar el Cap de Begur. Si, senyor!! Espectacular!!

Una nit a Cala Canyeretes, amb viatge de “patera” inclòs amb la petita embarcació a rem fins a la platgeta, una altra al port de Palamós per celebrar el Sant Joan (eps! aquest el vàrem pagar!) i una darrera a Aiguabalva ...

Potser no va ser el que cap de nosaltres havia pensat, per descomptat jo no, i les coses varen donar mil i una voltes de principi a fi; malgrat tot crec que tots els tripulants – que ens vàrem auto-anomenar de Left-Over Crew - i el nostre Capità Glauchino, que ens va donar magnífiques lliçons de navegació a vela i va demostrar una paciència enorme davant una penya totalment inexperta i despistada, vàrem finalment gaudir d’una magnífica estada a bord del Paula I.

Repetirem, sens dubte!!

House Corner

Hola gent! avui us faig el salt. No tenim House Corner. Per mil i una raons que no ara venen al cas i imprevistos de darrera hora, no vaig poder mirar el capítol d'ahir a la nit (però el tinc gravat i pel que he llegit promet!) El miraré quan tingui una estona i afegiré els comentaris que calgui al de la propera setmana ;O)

En qualsevol cas, convido a qui es vulgui prendre la molèstia a fer-nos-en un briefing ... Així fem aquesta secció una mica més participativa.

Per part meva, us desitjo de ja una bona revetlla de Sant Joan. Jo aquesta nit m’embarco en un veler amb destinació a Menorca i les festes dels cavalls ... Ja sabeu “ara va de bo, ara va de bo, Ciutadella, la lala laaa!!”, on aprofitaré també per celebrar el meu cumple, que és dilluns 25.

Platgetes verges, fons marins pristins, caldereta a Fornells, jaleo, gin xoriguer i molta molta festa envoltada de bons amics. Què més se li pot demanar a un aniversari?? ;O)!!!

Si no acabem a Algèria salvats pels guardacostes que recullen pateres perquè se’ns despista el GPS, o el patró – que fins fa unes poques hores estava malalt, per cert!! – o qualsevol altre designi mesquí, ens veiem el proper dimecres, espero que amb els deures del House Corner fets i un ampli reportatge de l'excursió a Ses Illes.

Muah!

Mun

Fotos: Jesús Ramírez (www.pbase.com)

Sense paraules ...

Boy Culture

El divendres al vespre cinema en VO a Girona!!! (uaaa!! Ja era hora!!)

Igual que els llibres, de vegades trio les pel·lícules per la “portada”, i sovint, encerto, no sé ben bé per què!

Boy Culture és la càndida confessió de l’X (Derek Magyar), un jove “acompanyant” molt popular entre els seus clients. Després de 10 anys de “sexe per diners” topa amb un client diferent, en Gregory, un home ja entrat en edat i solitari, que li explica una història d’amor que fa més de 50 anys que dura. D’entrada no busca sexe en X i el desafia a deixar-se sentir el que X confessa no haver sentit des del 12 anys: Emocions!!

Basada en un best-seller de Matthew Rettenmund, Q. Allan Brocka s’estrena com a director amb aquesta producció que el 2006 s’emporta 4 premis, entre altres, el Jury Prize del Philadelphia International Gay & Lesbian Film Festival.

Una pel·lícula que parla de sexe i d’emocions en un to enginyós i incisiu, al temps que revela la quantitat de fe imprescindible que requereix l’amor.

Jo la vaig trobar summament tendre i evocadora. I ... comentari al marge: dos dels tres protagonistes, l’X i en Matthew, encarnat per Darryl Stephens, estan per sucar-hi pa!!!

Us la recomano!!

Biciclown – Miles & Miles of Smiles around the World

Ignasi, a cousin of mine, sent this link to me a couple of days ago, knowing how keen I am getting about biking … and how bad I like traveling.

I think it’s a fascinating journey this BiciClown guy is making, a former lawyer that without any reason, one day decided to live on his bike and go globe-trotting.

He created his own special mission – living life to the fullest – and decided to share with others trough his own project “Miles and miles of smiles around the world”.

But you better check by yourselves here.

Hats off to Álvaro!! you’re a brave human being!!

Una incursió ràpida a la Riva Romantica

Fotos noves a Picassa / New shot at Picassa

Amb inhabitual puntualitat britànica, tot i que en aquest cas em caldria dir irlandesa!, el vol FR 4276 de Ryanair aterra el divendres 8 de juny a les 23’30 a l’aeroport de Bergamo, a les afores de Milà. Fins i tot la meva petita maleta, que no em deixen pujar a l’avió perquè passa 1kg del pes màxim establert (10kg), per culpa del portàtil i tots els cables associats, que arrossegava per acabar una feineta el dilluns al matí, arriba a la cinta d’equipatges abans que jo mateixa. Una proesa!

La destinació aquesta vegada no és Milà, sinó la zona nord, a la Lombardia, a l’entorn dels llacs Como i Lecco; fins aleshores una part d’Europa totalment desconeguda per mi. Fa calor i plouen quatre gotes; sembla que aquí l’estiu també està afectat d’un pseudo virus post-primaveral i no acaba de fer net. Canvi climàtic? Qui sap! Els experts diuen que no ...

Tot i la fosca i el cansament no em costa massa adonar-me’n, de dins el petit micra estant que en Glauco condueix “a la italiana”, de la bellesa de l’entorn. M’explica que en George Clooney ha comprat una magnífica vil·la davant el llac, i que des d’aleshores, els paparazzis són un fenomen habitual però estoicament suportat pels locals, ja que ha aportat el que ells anomenen, l’efecte Clooney: una pujada increïble del preu ja desorbitat de per si de les cases de la zona, i una arribada massiva d’altres americans que cerquen el glamour i l'exclusivitat d’aquesta privilegiada zona de la geografia italiana, i per tan contribueixen a inflar encara més la falsa economia de la regió.

Quan ho veig de dia, al matí següent, la Riva Romantica, com anomenen a la regió que va arran de llac, entre Laglio i Brienno, es té ben merescut el nom que li han posat. És sense cap mena de dubte un indret bucòlic!!. Muntanyes d’una frondositat verda que sorprèn i que escarpades encerclen un enorme llac poblat de barques i barquetes, i mansions que fan somniar en els temps en que les classes altes de la societat europea anava a passar els estius, a l’ombra de sublims castanyers i figueres, passat el dia a la fresca prenent te i aperitius freds i els capvespres als jardins que quasi s’enfonsen al llac, entre copes i brindis carregats de glamour i superficialitat .... no sé perquè tot plegat em fa fer evocar al Gran Gastby (clar que en aquest cas l’escenari era Long Island i no Itàlia) i les magnífiques festes que organitzava que, al capdevall, tampoc el feien feliç ... Una enveja sana em porta a apreciar un cop més la meva sort – la de tots vosaltres que em llegiu, de fet –de formar part de l’exclusiva i minoritària Dream Society i, suposant que, de fet, això sigui bo – poder viure la vida sense haver-nos de preocupar dels nivells més inferiors de la Piràmide de Maslow, i senzillament poder gaudir de la loteria que ens ha tocat, mentre la resta dels aproximats 5.000 milions de persones del món es lleven cada dia amb la única esperança de poder sobreviure un dia més.

I em pregunto si en George Clooney i la gent que com ells viuen submergits en les seves immenses fortunes salvaguardades en comptes a Suïssa, i, sovint, en les seves relacions marcades per la hipocresia que marca l’etiqueta i el protocol dels més esplèndids personatges de Holliwood, són feliços i si s’han parat mai a considerar aquestes reflexions que jo ara faig, i si, d’alguna manera, n’és o en són conscients. Per part meva, un cop superades l’evocació d’imatges caramelitzades entorn les fantasies d’una vida a cor que vols, i espolsada la pols de l’altíssim preu del merescut o no èxit, concloc que no li envejo res. Després d’un magnífic cap de setmana a una preciosa vil·la a la riba de llac Como, un paradís que no és ni de palmeres ni de platges de sorra blanca, i que a la nit deixa escoltar el suau batec de l’aigua als amarradors i on et desperten els ocells que donen la benvinguda al nou dia. Un indret empapat de cultura i de sumptuositat que m’obre als ulls a la crua realitat de la nostra segurament no merescuda i injusta condició i em fa alegrar, malgrat tot, de poder fer aquestes reflexions.

Entre l’arribada i la tornada vaig poder saludar en Michel a Milà, un dinar entretingut a un bonic restaurant cèntric. Com ho fan a Itàlia perquè el menjar sigui sempre absolutament exquisit!! Tot plegat un bon motiu més per haver-me escapat uns dies a aquest país veí en geografia i en cultura.

La tornada no va anar gens d’acord a l’anada i, aquest cop, el vol de tornada va sortir de Bergamo amb unes 5h de retard. Per sort – no us dic sempre que tot té una part positiva? – vaig conèixer la Maria i en Pere, de Terrassa i de Girona respectivament, amb qui vàrem matar l’estona amb riures i una bossa de xocolatines suïsses boníssimes!!

Happy Birthday!!

Happy Birthday guys!!

Continuing with this blog's tradition (started on the 1st June, so really not an old one, haha!), today we all need to sing a laud Happy Birthday to Eric and to Nathalie, two of my nice friends in Canada. Funny you both celebrate today, no?

Nathalie, I hope you can make it soon here, as you said, to celebrate my own birthday together!

Eric, I know it's and old shot but's one of the best I have. Geee!! I forgot how hot you look! I hope you keep it up! hahaha!!

Anyways, here you’re a funny song for you.

Have a great day whatever you’re up to!!

Big Hug!!

Mun

House Corner: “Perfecto es algo exagerado, pero ha estado requetebien”

Mira! És de mal explicar ara mateix, però resulta que a mi el capítol d’ahir de House és quasi el que més m’ha agradat de tota la temporada que portem! Com diu el títol del corner d’avui “perfecto es algo exagerado, pero ha estado requetebien” Espero sincerament que en facin més com aquest!! ;o)!!

La inclusió d’un nou personatge, l’Hector, m’ha semblat una alenada d’aire fresc. Si bé no cal perdre de vista que és un gos, dóna tema i .... aix!! jo penso que en House, malgrat ho intenti amagar, li acaba agafant apreci. Addicte com ell a la vidocaina, d’acord, d’acord! no per decisió pròpia ..acaba coix, també com ell, i és un solitari, que si bé no es menja el “coco”, rossega tot el què pot i més ...i malgrat tenir la porta oberta ... uix!, es queda a dins ...

Mentre descarta la possibilitat de que la infecció vingui donada per Clepsiella (no sabem la sp.), en Chase li recorda, com aquell que no vol la cosa, a la Camerón, que “hoy es martes y es el dia que te digo que me gustas y que quiero que estemos juntos”, al temps que (no em digueu que no és flexible el noi!), li deixa caure que “si libras alguno, lo paso al miercoles” .... jajaja!! A partir d’aquí, dita la seva, senzillament ignora els comentaris que busquen brega per part d’ella, i segueix amb el què estava fent. Si senyor!! M’agrada la gent que, per principis, persegueix el què vol sense deixar que l’entorn ni les circumstàncies li minin el camí. Piano piano si va lontano ...

El triangle House-Wilson-Cuddy ens dóna poc joc aquesta setmana, i poca cosa sabem de la Dire més enllà que porta una “blusa muy descotada para su cargo”.

L’argument en si no té novetats, els sospitosos habituals són els de sempre (és que no hi ha més infeccions i malalties que sempre busquem allà mateix!?). La novetat és en Foreman, que per un capítol, i afectat per la mort de la pacient de la setmana passada, té tanta por de trobar-se amb un cadàver entre les mans, que deixa enrera la seva moral i tira pel dret, fent el que House hauria fet.

Malgrat la veueta en off que el deu corroure per dins, tortura a un nen de 10 anys!! per treure-li un trosset de medul·la (no! espereu! molta medul·la!), per poder salvar al germà leucèmic. Sap que és la única solució!

I a mi aquí se’m planteja el dubte de si aquesta és la única solució, igual que la perversitat de la professió mèdica ho deu ser en altres situacions límit, com és que a House el veiem com un boig insensible. Darrera aquesta insensibilitat hi deu haver la sensibilitat de voler fer el bé al preu que sigui en relació a la seva imatge personal i professional? Un exemple? La conversa que té amb el nen que està morint de leucèmia. La seva manipulació en una situació com aquesta sembla repulsiva, però la finalitat, és bona....

Li diu covard a en Wilson per defensar a en Foreman i acusa a aquest darrer de ser com ell des dels 8 anys. En Foreman sembla que no ho capta però si la meva hipòtesi és certa, en el fons, no li està tirant floretes? Jo crec que si. Malgrat tot, però això ja ho veurem!, en Foreman diu que ens deixa!!

A en Wilson, tan acostumat a dir que “si quiero”, segons en House, li hauria d’haver costat molt poc tornar-ho a repetir per convèncer a la familia del procediment que House vol tirar endavant. Però sembla que sempre que ho ha dit, es va equivocar. Una assumpció errònia molt típica de la nostra cultura – tot i que en la sèrie no vindria al cas jo me les arreglo per fer-ho encaixar – pensar que el passat equival al futur i quedar-se ancorat en patrons que, potser, ja no serveixen; cosa que mai sabrem si no ens atrevim a tornar-ho a intentar. Per descomptat, no parlo del matrimoni en concret sinó de tot en general. Puff!!

Sublim també el “me llamas cobarde y la vida sigue” ... trempat d’un “eso parece, has venido” ...

Que potser, ara que ho penso, contradiu al comentari justament anterior a aquest punt. Quin embolic!! Hi pensaré!

No se’ns escapa el bastó comprat a una mena de “usados” i la pipa, missatges subliminars Sherlokians de la sèrie ...

Per cert, que Hug Laurie, a banda d’encarnar magníficament a en Greogory House, sembla que és un escriptor de BestSellers i acaba de publicar un llibre que s’ha traduit com a “Noche de Perros” (l’original es diu “Gun Seller” – mai entendré les traduccions de llibre i pelis que fan els suposadament professionals del ram!!). L’ha editat Planeta i aquí la sinpsis que he trobat per la internet:

“Thomas Lang es un ex policía, y ahora pistolero a sueldo, una suerte de mezcla entre antihéroe policiaco y filósofo trasnochado. Un día recibe la visita de un tal McClusky, quien le ofrece cien mil dólares por asesinar a Alexander Woolf, un empresario americano. Indignado, Lang rechaza el encargo, y decide en cambio advertir a la víctima del peligro que corre: una buena acción que no quedará impune. A partir de ese momento en que el protagonista se verá inmerso en un torbellino de mentiras, corrupción y violencia, que lo obligará a machacar unas cuantas cabezas con la estatuilla de un Buda, medir su ingenio con multimillonarios malvados y dejar su vida (entre otras cosas) en manos de un grupo de femmes fatales; todo esto mientras intenta salvar a una bella dama y evitar un baño de sangre a escala mundial”

L’haurem de llegir, no??

Apa que ja us he donat feina! Fins el proper dimecres!...

Muah!

Oskar Kimbao & The a Riv@l Band

Oskar, the most beautiful and fun cuban I've ever met has a new band and they play wonderfully!!

If you want to meet Oskar go to my Picassa Albums and find him among my friends pics.(By the way, if you can't find yourself there, it might mean I haven't got a good shot of yours, send it to me and I'll upload it right away!)

And .. if you want to listen to their f.good! music, click here and you'll be redirected to their blog.

He promised to bring the band along next year to play here for my birthday party.

I take your word asere!! don't let me down!

Una experiencia personal en Sri Lanka

New shots at Picassa

Aunque las fotografías no son nuevas, ayer colgué en Picassa la selección de mis fotos de Sri Lanka del agosto del 2006, unos pocos meses después de que el tsunami del 24 de diciembre del 2005 barriera del mapa miles de vidas y kilómetros de costa en el sudeste asiático.

Como algunos de vosotros ya sabréis, el motivo de mi viaje fue participar como voluntaria en un proyecto de cooperación internacional, con una ONG llamada Project Galle 2005.

De esa experiencia y desde mi motivación personal por estos temas, salió un artículo, que os adjunto también en su versión en castellano. Además de ser presentado en el Congreso Internacional del Project Management Institute, que en 2006 se celebró en Madrid, fue publicado también la revista electrónica de Seguridad Sostenible, y que se titula “Gestión de Proyectos para situaciones de Post-Desastre natural: Project Galle 2005”.

A este articulo y a esta experiencia siguieron y seguirán otros desde mi voluntad de devolver al mundo, desde mi posición privilegiada, un poquito de lo él que me da ...

Foto: Marc Stenham (thanks Marc!! awesome shot!!)

CouchSurfing

Most of you share this passion of mine for traveling that maybe was even the reason why we ever first met!!

Glauco (refered in this blog previously), my Italian friend, introduced me to an amazing web page you might all love to hear about. It’s called CouchSurfing and it’s a free international Internet-based hospitality service. According to Wikipedia, as of April 2007, it had more than 208,000 members in 216 countries and territories.

Members use the website to coordinate accommodations. It features extensive profiles, and uses an optional credit card verification system, a personal vouching system, and personal references to increase security and trust. There are many other features on the site, such as interest discussion groups, meeting functionality, live chat and more.

CouchSurfing is a Not-for-Profit corporation and membership is free and is obtained simply by registering on the website!!

Isn’t it fascinating!?? I already introduced my profile (see if you can find me, hehe!!) and was surfing for a while in the hope to find couchs in those wonderful places I’ve always wanted to go …

On that sense, I have some breaking news coming soon .. but I don’t want to break the spell until it’s all tied and definitive.

You’ll be hearing about it soon enough, in the meantime: Have fun surfing couchs!!

House Corner: "Deberíamos consultar a San Tomás de Aquino!"

Un capítol més de House i el descobriment de que Corso, s’ha canviat de dia i nosaltres recuperem les tres hores!! de House senceres.

Ja ho deia jo que el Canto del loco, per molt guaperes que sigui (l’Ari diu que li mola perquè és rotllo matxito iberico!), no duraria massa!!

Així que la Lupe, la malalta del dia, perd la capacitat de decidir o del “libre albedrío”, que no tinc ni idea com traduir, i a en House només se li acut que haurien de consultar a San Tomás de Aquino per saber què li passa ...

Jo ho he fet! He buscat a aquest sant a internet i m’he llegit una mica la seva filosofia. La veritat és que no n’he tret massa l’entrellat ni tampoc la relació que House volia establir, més enllà potser de que Sant Tomás va incidir de nou en un ja vell pensament medieval: la relació entre la teologia i la filosofia, la fe i la raó (dualitats). És a dir, discernir entre quin és el coneixement sobrenatural de l’home al que es pot arribar a través de la revelació de Déu, i quin és el coneixement intrínsec natural, al que s’arriba des de l’intel.lecte i els sentits. Suposo que en aquest darrer tipus de coneixement és al que es referia House, si és que es referia a alguna cosa en concret i no pretenia només despistar-nos, que també pot ser. I com ell mateix diu: “qué es la vida si no puedes decidir estupideces?” – segur que a Sant Tomàs l’hauria fascinat aquesta pregunta!

Sembla que el focus d’atenció comença a moure’s, com ja teníem previst, de la Chase i en Camerón, que ja hi entraré més endavant; al fantàstic triangle Wilson-Cuddy-House.

House continua passant per sobre de tot i de tothom per arribar a la informació que vol, i no té cap mena de pietat de la darrera ex d’en Wilson, senzillament la utilitza per a descobrir perquè en Wilson aconsegueix cites amb la Cuddy i ell no. Vol desenterrar el seu secret.

A banda que li refreguen a la cara com de fantàstic és en Wilson al llit i com “nadie se esfuerza como él para dar placer a una mujer” (mira! Jo no ho hauria dit mai!!, jaja!), ens informen que és un adulador i un perfecte cavaller. Un home d’intencions nobles que realment sent afecte per les dones amb les que surt, i que té la noble intenció d’esdevenir-ne un amic. Amb una efecte fulminant: “era verdad que quería ser mi amigo, por eso me lo follé” – com manifesta la seva ex.

Aquí podríem entrar a discutir com hi ha tipus de dones (i suposo que homes també) que busquen afecte en el sexe i altres que busquen sexe en l’afecte, i com no és el mateix. Si haguéssiu de triar amb quina opció us quedaríeu? ... El que està clar és que House no cau en cap categoria i probablement només busca sexe en el sexe i afecte en la des-afectació ...

La Cuddy, que ja el veu a venir, el tracta de nen malcriat quan li diu que “has visto que alguien ha cogido un juguete en la guarderia y tu también quieres uno”, i jo penso que tot i que se sent afalagada pel seu interès notori i un pèl sobtat; no se l’acaba de prendre seriosament i aprofita per tornar-li, poc a poc, amb una subtil pseudo-tortura femenina, les males estones que ell li fa passar cada dos per tres.

Entre anàlisi i anàlisi en Chase recorda a la Cameron que, ell, encara està disponible, el que ella aprofita per manifestar orgullosament, un cop més, la seva manca d’interès. De nou, com deia, aquest noi cada dia m’agrada més, fins i tot, tot i que jo els prefereixo "morenos", poc a poc el vaig trobant més atractiu, jaja! Sinó mireu la foto que us poso avui! (nenes??). Ell no perd els papers, no s’ho agafa com a res personal i sap estar-se al seu lloc responent que “un recordatorio cartés los martes ni siquiera es acoso laboral” – bona resposta!! Jo dic que si segueix així, ella caurà! – què us hi jugueu??

Un capítol amb mort del pacient, amb una mort estúpida i innecessària causada per un error humà on la culpa, segons House, és irrellevant. Un petit recordatori de la fragilitat de la vida i de com, una cosa tan petita com una bactèria, en aquest cas, Staphilococcus aureus, conjugat amb una circumstància fora del nostre abast – un error mèdic – ens pot portat a una mort inútil i anticipada ....


En Foreman està desfet i busca consol als braços de la seva mare que ni tan sols el reconeix moltes vegades. La desgràcia aliena ens apropa a la nostra, igual que d’altres vegades la pròpia ens fa buscar consol en l’aliena.

Per tot plegat, un cop més, jo dic Carpe diem quam minimum credula postero...