Una incursió ràpida a la Riva Romantica
Fotos noves a Picassa / New shot at Picassa
Amb inhabitual puntualitat britànica, tot i que en aquest cas em caldria dir irlandesa!, el vol FR 4276 de Ryanair aterra el divendres 8 de juny a les 23’30 a l’aeroport de Bergamo, a les afores de Milà. Fins i tot la meva petita maleta, que no em deixen pujar a l’avió perquè passa 1kg del pes màxim establert (10kg), per culpa del portàtil i tots els cables associats, que arrossegava per acabar una feineta el dilluns al matí, arriba a la cinta d’equipatges abans que jo mateixa. Una proesa!
La destinació aquesta vegada no és Milà, sinó la zona nord, a la Lombardia, a l’entorn dels llacs Como i Lecco; fins aleshores una part d’Europa totalment desconeguda per mi. Fa calor i plouen quatre gotes; sembla que aquí l’estiu també està afectat d’un pseudo virus post-primaveral i no acaba de fer net. Canvi climàtic? Qui sap! Els experts diuen que no ...
Tot i la fosca i el cansament no em costa massa adonar-me’n, de dins el petit micra estant que en Glauco condueix “a la italiana”, de la bellesa de l’entorn. M’explica que en George Clooney ha comprat una magnífica vil·la davant el llac, i que des d’aleshores, els paparazzis són un fenomen habitual però estoicament suportat pels locals, ja que ha aportat el que ells anomenen, l’efecte Clooney: una pujada increïble del preu ja desorbitat de per si de les cases de la zona, i una arribada massiva d’altres americans que cerquen el glamour i l'exclusivitat d’aquesta privilegiada zona de la geografia italiana, i per tan contribueixen a inflar encara més la falsa economia de la regió.
Quan ho veig de dia, al matí següent, la Riva Romantica, com anomenen a la regió que va arran de llac, entre Laglio i Brienno, es té ben merescut el nom que li han posat. És sense cap mena de dubte un indret bucòlic!!. Muntanyes d’una frondositat verda que sorprèn i que escarpades encerclen un enorme llac poblat de barques i barquetes, i mansions que fan somniar en els temps en que les classes altes de la societat europea anava a passar els estius, a l’ombra de sublims castanyers i figueres, passat el dia a la fresca prenent te i aperitius freds i els capvespres als jardins que quasi s’enfonsen al llac, entre copes i brindis carregats de glamour i superficialitat .... no sé perquè tot plegat em fa fer evocar al Gran Gastby (clar que en aquest cas l’escenari era Long Island i no Itàlia) i les magnífiques festes que organitzava que, al capdevall, tampoc el feien feliç ... Una enveja sana em porta a apreciar un cop més la meva sort – la de tots vosaltres que em llegiu, de fet –de formar part de l’exclusiva i minoritària Dream Society i, suposant que, de fet, això sigui bo – poder viure la vida sense haver-nos de preocupar dels nivells més inferiors de la Piràmide de Maslow, i senzillament poder gaudir de la loteria que ens ha tocat, mentre la resta dels aproximats 5.000 milions de persones del món es lleven cada dia amb la única esperança de poder sobreviure un dia més.
I em pregunto si en George Clooney i la gent que com ells viuen submergits en les seves immenses fortunes salvaguardades en comptes a Suïssa, i, sovint, en les seves relacions marcades per la hipocresia que marca l’etiqueta i el protocol dels més esplèndids personatges de Holliwood, són feliços i si s’han parat mai a considerar aquestes reflexions que jo ara faig, i si, d’alguna manera, n’és o en són conscients. Per part meva, un cop superades l’evocació d’imatges caramelitzades entorn les fantasies d’una vida a cor que vols, i espolsada la pols de l’altíssim preu del merescut o no èxit, concloc que no li envejo res. Després d’un magnífic cap de setmana a una preciosa vil·la a la riba de llac Como, un paradís que no és ni de palmeres ni de platges de sorra blanca, i que a la nit deixa escoltar el suau batec de l’aigua als amarradors i on et desperten els ocells que donen la benvinguda al nou dia. Un indret empapat de cultura i de sumptuositat que m’obre als ulls a la crua realitat de la nostra segurament no merescuda i injusta condició i em fa alegrar, malgrat tot, de poder fer aquestes reflexions.
La destinació aquesta vegada no és Milà, sinó la zona nord, a la Lombardia, a l’entorn dels llacs Como i Lecco; fins aleshores una part d’Europa totalment desconeguda per mi. Fa calor i plouen quatre gotes; sembla que aquí l’estiu també està afectat d’un pseudo virus post-primaveral i no acaba de fer net. Canvi climàtic? Qui sap! Els experts diuen que no ...
Tot i la fosca i el cansament no em costa massa adonar-me’n, de dins el petit micra estant que en Glauco condueix “a la italiana”, de la bellesa de l’entorn. M’explica que en George Clooney ha comprat una magnífica vil·la davant el llac, i que des d’aleshores, els paparazzis són un fenomen habitual però estoicament suportat pels locals, ja que ha aportat el que ells anomenen, l’efecte Clooney: una pujada increïble del preu ja desorbitat de per si de les cases de la zona, i una arribada massiva d’altres americans que cerquen el glamour i l'exclusivitat d’aquesta privilegiada zona de la geografia italiana, i per tan contribueixen a inflar encara més la falsa economia de la regió.
Quan ho veig de dia, al matí següent, la Riva Romantica, com anomenen a la regió que va arran de llac, entre Laglio i Brienno, es té ben merescut el nom que li han posat. És sense cap mena de dubte un indret bucòlic!!. Muntanyes d’una frondositat verda que sorprèn i que escarpades encerclen un enorme llac poblat de barques i barquetes, i mansions que fan somniar en els temps en que les classes altes de la societat europea anava a passar els estius, a l’ombra de sublims castanyers i figueres, passat el dia a la fresca prenent te i aperitius freds i els capvespres als jardins que quasi s’enfonsen al llac, entre copes i brindis carregats de glamour i superficialitat .... no sé perquè tot plegat em fa fer evocar al Gran Gastby (clar que en aquest cas l’escenari era Long Island i no Itàlia) i les magnífiques festes que organitzava que, al capdevall, tampoc el feien feliç ... Una enveja sana em porta a apreciar un cop més la meva sort – la de tots vosaltres que em llegiu, de fet –de formar part de l’exclusiva i minoritària Dream Society i, suposant que, de fet, això sigui bo – poder viure la vida sense haver-nos de preocupar dels nivells més inferiors de la Piràmide de Maslow, i senzillament poder gaudir de la loteria que ens ha tocat, mentre la resta dels aproximats 5.000 milions de persones del món es lleven cada dia amb la única esperança de poder sobreviure un dia més.
I em pregunto si en George Clooney i la gent que com ells viuen submergits en les seves immenses fortunes salvaguardades en comptes a Suïssa, i, sovint, en les seves relacions marcades per la hipocresia que marca l’etiqueta i el protocol dels més esplèndids personatges de Holliwood, són feliços i si s’han parat mai a considerar aquestes reflexions que jo ara faig, i si, d’alguna manera, n’és o en són conscients. Per part meva, un cop superades l’evocació d’imatges caramelitzades entorn les fantasies d’una vida a cor que vols, i espolsada la pols de l’altíssim preu del merescut o no èxit, concloc que no li envejo res. Després d’un magnífic cap de setmana a una preciosa vil·la a la riba de llac Como, un paradís que no és ni de palmeres ni de platges de sorra blanca, i que a la nit deixa escoltar el suau batec de l’aigua als amarradors i on et desperten els ocells que donen la benvinguda al nou dia. Un indret empapat de cultura i de sumptuositat que m’obre als ulls a la crua realitat de la nostra segurament no merescuda i injusta condició i em fa alegrar, malgrat tot, de poder fer aquestes reflexions.
Entre l’arribada i la tornada vaig poder saludar en Michel a Milà, un dinar entretingut a un bonic restaurant cèntric. Com ho fan a Itàlia perquè el menjar sigui sempre absolutament exquisit!! Tot plegat un bon motiu més per haver-me escapat uns dies a aquest país veí en geografia i en cultura.
La tornada no va anar gens d’acord a l’anada i, aquest cop, el vol de tornada va sortir de Bergamo amb unes 5h de retard. Per sort – no us dic sempre que tot té una part positiva? – vaig conèixer la Maria i en Pere, de Terrassa i de Girona respectivament, amb qui vàrem matar l’estona amb riures i una bossa de xocolatines suïsses boníssimes!!
La tornada no va anar gens d’acord a l’anada i, aquest cop, el vol de tornada va sortir de Bergamo amb unes 5h de retard. Per sort – no us dic sempre que tot té una part positiva? – vaig conèixer la Maria i en Pere, de Terrassa i de Girona respectivament, amb qui vàrem matar l’estona amb riures i una bossa de xocolatines suïsses boníssimes!!
Posts
No comments:
Post a Comment