House Corner: “Perfecto es algo exagerado, pero ha estado requetebien”

Mira! És de mal explicar ara mateix, però resulta que a mi el capítol d’ahir de House és quasi el que més m’ha agradat de tota la temporada que portem! Com diu el títol del corner d’avui “perfecto es algo exagerado, pero ha estado requetebien” Espero sincerament que en facin més com aquest!! ;o)!!

La inclusió d’un nou personatge, l’Hector, m’ha semblat una alenada d’aire fresc. Si bé no cal perdre de vista que és un gos, dóna tema i .... aix!! jo penso que en House, malgrat ho intenti amagar, li acaba agafant apreci. Addicte com ell a la vidocaina, d’acord, d’acord! no per decisió pròpia ..acaba coix, també com ell, i és un solitari, que si bé no es menja el “coco”, rossega tot el què pot i més ...i malgrat tenir la porta oberta ... uix!, es queda a dins ...

Mentre descarta la possibilitat de que la infecció vingui donada per Clepsiella (no sabem la sp.), en Chase li recorda, com aquell que no vol la cosa, a la Camerón, que “hoy es martes y es el dia que te digo que me gustas y que quiero que estemos juntos”, al temps que (no em digueu que no és flexible el noi!), li deixa caure que “si libras alguno, lo paso al miercoles” .... jajaja!! A partir d’aquí, dita la seva, senzillament ignora els comentaris que busquen brega per part d’ella, i segueix amb el què estava fent. Si senyor!! M’agrada la gent que, per principis, persegueix el què vol sense deixar que l’entorn ni les circumstàncies li minin el camí. Piano piano si va lontano ...

El triangle House-Wilson-Cuddy ens dóna poc joc aquesta setmana, i poca cosa sabem de la Dire més enllà que porta una “blusa muy descotada para su cargo”.

L’argument en si no té novetats, els sospitosos habituals són els de sempre (és que no hi ha més infeccions i malalties que sempre busquem allà mateix!?). La novetat és en Foreman, que per un capítol, i afectat per la mort de la pacient de la setmana passada, té tanta por de trobar-se amb un cadàver entre les mans, que deixa enrera la seva moral i tira pel dret, fent el que House hauria fet.

Malgrat la veueta en off que el deu corroure per dins, tortura a un nen de 10 anys!! per treure-li un trosset de medul·la (no! espereu! molta medul·la!), per poder salvar al germà leucèmic. Sap que és la única solució!

I a mi aquí se’m planteja el dubte de si aquesta és la única solució, igual que la perversitat de la professió mèdica ho deu ser en altres situacions límit, com és que a House el veiem com un boig insensible. Darrera aquesta insensibilitat hi deu haver la sensibilitat de voler fer el bé al preu que sigui en relació a la seva imatge personal i professional? Un exemple? La conversa que té amb el nen que està morint de leucèmia. La seva manipulació en una situació com aquesta sembla repulsiva, però la finalitat, és bona....

Li diu covard a en Wilson per defensar a en Foreman i acusa a aquest darrer de ser com ell des dels 8 anys. En Foreman sembla que no ho capta però si la meva hipòtesi és certa, en el fons, no li està tirant floretes? Jo crec que si. Malgrat tot, però això ja ho veurem!, en Foreman diu que ens deixa!!

A en Wilson, tan acostumat a dir que “si quiero”, segons en House, li hauria d’haver costat molt poc tornar-ho a repetir per convèncer a la familia del procediment que House vol tirar endavant. Però sembla que sempre que ho ha dit, es va equivocar. Una assumpció errònia molt típica de la nostra cultura – tot i que en la sèrie no vindria al cas jo me les arreglo per fer-ho encaixar – pensar que el passat equival al futur i quedar-se ancorat en patrons que, potser, ja no serveixen; cosa que mai sabrem si no ens atrevim a tornar-ho a intentar. Per descomptat, no parlo del matrimoni en concret sinó de tot en general. Puff!!

Sublim també el “me llamas cobarde y la vida sigue” ... trempat d’un “eso parece, has venido” ...

Que potser, ara que ho penso, contradiu al comentari justament anterior a aquest punt. Quin embolic!! Hi pensaré!

No se’ns escapa el bastó comprat a una mena de “usados” i la pipa, missatges subliminars Sherlokians de la sèrie ...

Per cert, que Hug Laurie, a banda d’encarnar magníficament a en Greogory House, sembla que és un escriptor de BestSellers i acaba de publicar un llibre que s’ha traduit com a “Noche de Perros” (l’original es diu “Gun Seller” – mai entendré les traduccions de llibre i pelis que fan els suposadament professionals del ram!!). L’ha editat Planeta i aquí la sinpsis que he trobat per la internet:

“Thomas Lang es un ex policía, y ahora pistolero a sueldo, una suerte de mezcla entre antihéroe policiaco y filósofo trasnochado. Un día recibe la visita de un tal McClusky, quien le ofrece cien mil dólares por asesinar a Alexander Woolf, un empresario americano. Indignado, Lang rechaza el encargo, y decide en cambio advertir a la víctima del peligro que corre: una buena acción que no quedará impune. A partir de ese momento en que el protagonista se verá inmerso en un torbellino de mentiras, corrupción y violencia, que lo obligará a machacar unas cuantas cabezas con la estatuilla de un Buda, medir su ingenio con multimillonarios malvados y dejar su vida (entre otras cosas) en manos de un grupo de femmes fatales; todo esto mientras intenta salvar a una bella dama y evitar un baño de sangre a escala mundial”

L’haurem de llegir, no??

Apa que ja us he donat feina! Fins el proper dimecres!...

Muah!