Hola gent!
La lluna la tenim a un 3% i jo tinc la inspiració per terra. Com que això és una cosa que ja em passa de tant en tant, he decidit per aquestes ocasions “reciclar” material que ja tingui escrit, com per exemple algun conte curt, de manera que el meu blog no quedi “bloquejat” ;O)
Anomenaré a aquest apartat , que inauguro avui “contes fruit de la Des-inspiració”. Alguns de vosaltres potser ja els haureu llegit, als altres, espero que us agradi!
A raig!!
D’avui no passava. Li diria la veritat.
Dret, a la cantonada de casa seva, a una distància no superior als 150 metres de l’entrada de l’antic edifici on compartia un esquifit pis amb la Maria, en Lluís aguantava estoicament la pluja que li queia al damunt. Pluja que gairebé no sentia, doncs era càlida en comparació amb els sentiments que, per dins, el deixaven glaçat només de pensar a afrontar-los.
Pas a pas s’anava acostant, reticent a moure’s, a la porteria ... Ja havia caigut la nit feia massa estona i el carrer estava pràcticament buit. A una cantonada, defora l’entrada de la sucursal de la Caixa del carrer Llacuna, un indigent embolcallat de mantes brutes, jeia sobre uns cartrons no més nets, tapant-se amb un tros de plàstic semitransparent, tacat de fang. Dies enrera s’havia acostumat a instal·lar-se dins l’oficina però aquell coi de policia de barri sempre arribava en mig dels seus millors somnis, per fer-lo fora. Els somnis eren part del poc o molt llegat que li quedava intacte, pel que, des d’aleshores dormia fora, a l’abric de les estrelles apagades per la contaminació lumínica de la gran urbs.
A toc de pluja i a pas de petits passets, en Lluís va recordar el dia que va conèixer la Maria. Aquell floc de cabells rossos que, despentinats pel vent, varen eclipsar el sol per uns moments i li varen segrestar la vista per suficient temps perquè ella se n’adonés que algú l’estava mirant. Sentint la mirada d’ell, el va mirar també, amb aquells ulls grisos que quan s’enfadava es tornaven verds de passió. I des d’aleshores, es varen continuar mirant.
El que va seguir no és res que us hagi de sorprendre. Una copa al Born, una estrena al Verdi, nits de passió al piset que ella compartia amb la Glòria, la seva companya de carrera - la Maria estava a punt d’acabar medicina i començar el rotatori a l’Hospital Clínic, cosa que a ell, un modest lampista, que d’altra banda es guanyava fenomenalment la vida, sempre l’havia incomodat un pèl - ... I bé, l’amor, o allò que ens entossudim en anomenar amor (al cap d’avall, què és l’amor?), va sorgir entre ells.
Uns mesos de perfecte manual de relacions dins bombolles de sabó perfumat de sexe i luxúria, un anar i venir a qualsevol hora amb qualsevol excusa per veure’s, i un poc a poc, les coses anar-se posant al seu lloc.
Aleshores va ser quan va arribar Nadal, època en que els esquemes de les noves parelles de vegades trontollen. Caldrà presentar la nova conquesta, l’amor de la nostra vida a la família? Clar que això, a voltes, també depèn del subjecte en qüestió, si aquest és extravertit i capaç de passar la prova sense grans tràngols per cap de les parts implicades, o si la timidesa i el capteniment suposaran un repte massa agosarat i acabarà fent passar una mala estona a tots...
En Lluís era una persona oberta i afable, capaç de relacionar-se sense problemes, i el típic que esdevé un gendre encantador. Així que la Maria va decidir convidar-lo a compartir la nit de Nadal i el Caga-tió amb la seva família. De la família d’en Lluís jo només en quedava un oncle que feia anys havia marxat a viure a Madrid i s’havia casat amb una ex-ballarina de cabaret (quan encara els cabarets existien, el que us dóna una edat aproximada de la senyora, i de l’oncle Pere, a qui, li agradaven “jovenetes”). Els pares d’en Lluís havien mort en un desafortunat accident de cotxe quan ell acabava de fer els 22 anys, i des d’aleshores, havia viscut sol, i se n’havia sortit prou bé.
La Maria no podia concebre una nit de Nadal més del seu estimat a soles, així que li va demanar que els acompanyés en aquella vetllada especial, i ho va fer amb aquell somriure seu càlid i acollidor que a ell li feia voltar el cap cada cop que li oferia. No s’hi va poder negar.
La Maria tenia un germà bessó, en Mateu, i una germana dos anys més petita, l’Olga.
Allà va ser el primer cop que les seves mirades es varen creuar.
Els ulls grisos que viraven estranyament a verd quan capturats per l’emoció, fos aquesta alegria, confusió o ràbia, va descobrir, eren llegat de la família materna. La mare de la Maria era un dona, tot i ja entrada en edat, d’una elegància sublim, malgrat les robes antiquades i pudents a naftalina que havia tret de l’armari un cop més, sense cap mena de dubte, pel sopar d’aquella nit.
Quan es varen asseure a taula, en Lluís va quedar cara a cara a aquella mirada que ja abans l’havia enamorat de la Maria, però que en aquest cas tenia una vessant més ferma i un contorn més ametllat. Pàl·lids, contrastaven notablement sobre una pell més morena, que com va aprendre aquella nit, entre altres costums i records de família típics de vetllades nadalenques, era fruit de l’afecció a navegar, en aquest cas, llegat de la branca paterna, i que la Maria mai havia adoptat. A la Maria no li agradaven els esports i sempre s’havia sentit més còmode entre els àcars i els llibres a les biblioteques, que a l’aire lliure.
Li va semblar que la seva pròpia mirada curiosa, amagada amb la precaució i el capteniment que demanava la situació, va ser corresposta ininterrompudament pel subjecte observat. I així aquella nit de Nadal, va marcar l’inici de la seva perdició.
Com aquell que no vol la cosa, varen quedar que, així que el temps fora millor, sortirien un dia a provar el hobbie que la família tenia en propietat a un amarrador al Port de l’Estartit. A diferència de la Maria, a en Lluís li agradava sortir d’excursió, sentir l’aire a la pell, i bé, tenia una tendència innata a no deixar passar cap oportunitat que se li presentés per provar coses noves.
Passaren els mesos i el fred, i quan les flors començaren a esclatar de color el verd monòton de les muntanyes, va ser el moment de fer-se a la mar. La casualitat va voler que aquell dia, quan va arribar, la Maria no es trobés massa bé – coses de dones, va al·legar -, i va insistir que en Lluís hi anés sol. Us ho passareu bé va dir:
- ves-hi, no vull que et quedis aquí per mi. Fa dies que no veig la Glòria, des que fa al rotatori al Trueta de Girona que quasi no ens veiem. Hem quedat que em passarà a veure i ens posarem al dia de les tafaneries dels companys de facultat.
El sol tebi de primavera havia escalfat lleugerament l’aigua de la mar de la fredor hivernal. Tot i això, quan en Lluís va posar els peus a l’aigua per empènyer el cat, la pell se li va retraure i els pèls de tot el cos se li varen eriçar, com els d’una gallina. Per un moment va pensar que més que la fred, eren aquells ulls grisos que l’acompanyaven, i que per primer cop, va pensar, havien pres una tonalitat blava, blava com la mar Nostra en un dia espectacular de sol a la Mediterrània.
Sota la pluja encara, i uns passets ja més a prop del lloc on aquesta nit voldria no haver d’arribar mai, en Lluís recordava aquell dia, entre boires de llum enlluernadores i esquitxos d’aigua escumosa. Li va semblar fins i tot que sentia reviure el gust salat del salobre de la mar de nou sobre els seus llavis, en realitat ara secs de la tensió que li corria per dins. Va recordar el gust que va sentir la primera vegada que, tímidament, un pèl confosos tots dos, es varen besar dins la immensitat de la mar blava, i que ara li revenia com si fos un àpat mal digerit, allà mateix, a trenc de pluja.
El cap li va voltar una mica i de sobte va sentir fred a la pell, i fred a l’ànima. Va recordar on era i quin era el seu propòsit aquella nit. No li va agradar.
La Maria no s’ho mereixia, i a més, com li podria explicar? Es sentia confós per una banda, mentre per l’altre no podia continuar mantenint la mentida. D’aquell Nadal ja en feia quasi 6 mesos i la situació estava esdevenint cada cop més insostenible. Cada cop que es veien es sentien com dos furtius amagant-se de la justícia i això començava a trencar la màgia que en un principi els havia unit. També la culpa i els remordiments, i la improcedència de la situació hi feien la seva, però això, ja havien decidit, passaria amb el temps, quan ho fessin públic. De ben segur que finalment tothom ho acabaria acceptant. I que no vivim ja al segle XXI? Qui es sorprèn d’aquestes coses?
A més, havia promès ser ell qui li explicaria a la Maria. Ara no es podia fer enrera ...
Ai, la Maria, el seu amor! Se l’estimava, d’això no en tenia cap dubte. Però ara que havia tastat els fruits prohibits de les terres més feréstegues del desig, se n’adonava que era una estimació més paternat o més filial, com li vulgueu dir. Si bé en un principi havia estat un concurs de focs d’artifici cada cop que es trobaven, amb massa poc temps havia esdevingut una rutina, una estimació continguda dins la cordialitat, un estar bé sense més, un compartir sense qüestionar-se res. El foc li bullia per dins, d’altra banda, cada cop que revivia en els seus records les hores compartides, en la complicitat, amb l’objecte actual de la seva passió folla. Un calfred li va recórrer el cos de cap a peus.
Li diria ... unes passes més, un cop de coratge, i tot s’hauria acabat. Si, clar que ho podia fer!! - s’animava a si mateix repetint aquesta idea al cap una vegada i altra, com si fos un mantra.
Segur que li faria molt mal a la Maria. I bé, què hi podia fer ell? La realitat és la que és, no la que nosaltres volem creure que és. Ho havia llegit a un llibre escrit pel Dalai Lama que la Maria tenia per casa i que un dia, curiós havia fullejat. Li va semblar una frase peculiar i per una estona hi va estar reflexionat, però la va deixar de banda a la poca estona, quan la cafetera va xiular, tot distraient la seva atenció cap a una bona tassa de cafè. En Lluís no era massa de lletres. Ara li retornava com un llosa pesant que donava l’absolució als seus pecats. Ell no en tenia la culpa. Havia anat així.
Va entrar al replà de l’escala. L’aigua li regalimava entre les cames escorrent-se-li des dels pantalons i cap avall sobre les seves timberland, que de ser un groc ocre pàl·lid, havien passat a un marró de gos quan fuig i feien txof-txof a cada pas que donava.
Va respirar profund i, per no perdre el moment, es va precipitar escales amunt, obrint amb desfici la porta de casa, i plantant-se esperitat al mig del menjador. Ara ja hi era pel tros. Ànim, es va dir.
La Maria, mig adormida al sofà va obrir els seus ulls grisos com plats en sentir l’enrenou i veure’l estranyament allà plantat, tot xop. En una visió subliminar, en Lluís li va poder llegir a les pupil·les un gran interrogant carregat de por. Sovint el nostre inconscient percep el perill segons abans que aquest arribi i ho manifesta de les maneres més peculiars.
Ell va dubtar uns segons i fins i tot va estar a punt d’inventar alguna excusa ridícula, i deixar passar, un cop més, l’oportunitat.
A cops d’esperons, el poc sentit comú que li quedava, la seva culpa i els remordiments, i la consciència d’estar enganyant a una meravellosa dona que no s’ho mereixia, el varen fuetejar a parlar:
- Maria, et deixo.
Una obertura encara més gran d’ulls i una “o” que va fer caure en bloc la boca de la Maria ...
- Et deixo per en Mateu, el teu germà.
Si, si, comencem pel final aquesta vegada.
Posts
