House Corner: “Nos hemos divertido y se acabó”

Impressionant!!

El capítol quasi que comença amb en Chase i la Cameron fent-s’ho a al llit de la “vella” i amb ell recriminant-li a ella la “relació que no tenen” Queda clar que a la Cameron li va el morbo, i que en Chase senzillament no la vol decebre i es deixa fer. Ja portàvem uns quants capítols que li brillaven els ullets quan la mirava, però ni jo mateixa pensava que ens farien esperar tan poc!!

De totes maneres, el productor no ens ho volia posar tan fàcil i en un moment determinat ens envia un missatge subliminar, quan en Foreman li diu a la Cameron que “nadie lo hace bien, y las mujeres menos”, replicant-la quan ella li diu que “es sólo sexo”

El “más vale que folle bien” d’en Foreman – que jo personalment penso que està una mica gelós, no per la Cameron en si, sinó pel fet en ell mateix – tampoc se m’ha passat per alt. Què pretenia dir de les dones?? – que si un home “ho fa bé” li ho perdonem tot?? ... uhhmmm!! Anava a dir que hi pensaré però ja està, ja hi he pensat! Mentiria si digués que no és un tema important i que té un pes específic enorme en una relació (i també en una no-relació), com deia Mae West "A hard man is good to find", jaja! però el sexe no ho compra tot, i sobretot, com ha quedat clarament demostrat avui (en el sobreentès que en Chase "ho fa bé”), no compra el passaport al cor d’una dona que sap prou bé el què vol.

Així que, mantenint el paral·lelisme amb les ironies de la vida (i en aquest cas de les relacions), estava clar per on aniria la cosa, cap sorpresa. El que si ho és segurament per molts, i que m’ha plagut profundament – ho confesso – és que, per una vegada, hagin trencat els estereotips i que qui s’hagi “enamorat” hagi estat la part “XY” de la relació i no sigui la part “XX” qui s’hagi quedat amb el cor compungit de dolor i llàgrimes als ulls perquè el seu príncep blau (desenganyem-nos, la llegenda explica prou bé que tots són gripaus disfressats!!, jaja), no “en vol més”.

Hi havia unes regles i el joc era divertit, en Chase les ha traspassat: Game Over!

Les dones de House trenquen motlles, i una vegada més ho han demostrat en el capítol d’avui. Chapeau noies!

Tornant a les reflexions que us feia la setmana passada. Sembla que el mass media insisteix a continuar-nos venent que el fluir no existeix, i que sempre, tot, ha de decantar-se cap a una banda o altra. No parlo ara només de House sinó de la societat que ens envolta i que ens bombardeja insistentment i ininterrompudament amb aquesta mena de missatges: “sin ti no soy nada”, “si em deixes moriré d’amor”, “no puc estar sense tu”, “sol/-a em sento incompleta”, “la vida no vale nada sin ti” (i multitud de xorrades d’un calibre d’absurditat similar!!). No és d’estranyar que acabem comprant la idea i que empreses de l’estic Meetinc i Match es forrin facilitant la recerca de la seva mitja taronja a la gent.

No dic que un no es pugui enamorar i voler “més”, com el cas d’en Chase avui, però si reivindico la proposta de la Cameron de divertir-se i no precipitar les coses. Una d’aquestes dites de tota la vida diu que “no por mucho madrugar amanece más temprano”, jo dic que “no per molt buscar l’amor de la teva vida (puff!! i aquesta expressió de fet no m’agrada gens ni mica, d’amors de la vida, per sort, n’hi ha molts i cap és insubstituïble), el trobaràs abans”

El que sigui serà si deixem que faci el seu camí, i aquest camí, citant de nou a Krishnamurti, qui per mi és dels millors pensadors de la Història, ha d’arribar des de la llibertat, no des de la coacció que genera la por de perdre allò que ens agrada, i ens fa esprémer-ho fins que ja no en queda més o es consumeix per desgast.

Què profunda que m’estic posant ...jaja!!

Va! Tornem a House!

House avui ha desplegat les seves ales a 11.000 km de la terra, i no sembla que l’alçada li hagi afectat en absolut l’agudesa mental ni el seu punyent sentit de l’humor.

Espero que no se us hagi escapat un gest de tendresa/confusió quan assegut al costat de la Cuddy, tots dos han apropat (molt), les mirades. Això no quedarà així, creieu-me!

Una curiositat que potser us farà gràcia. Sabíeu que el personatge de House està inspirat en Sherlock Holmes, sobretot per la capacitat de resoldre allò irresoluble i per l’ús de les drogues?. House empra amb profusió la deducció per a diagnosticar als seus pacients. A més a més, el millor amic de House es diu James Wilson, nom molt semblant a John Watson, inseparable company d’aventures de Holmes. El número de l’apartament on viu House és el 21B, el mateix que el de l’apartament de Sherlock Holmes (21B de Baker Street si ho recordeu). Igual que Holmes, House també porta un bastó i és tan o més prepotent que ell. Holmes és un expert violinista, mentre que House toca el piano. House s’injecta morfina quan no pot suportar el dolor, Holmes s’injectava cocaïna, afició abominable que Watson detestava. Com a punt culminant de semblances, si us sembla poc, en el capítol final de la segona temporada, a House el dispara a una cama un tal Moriarty, mateix cognom que el cèlebre enemic de Sherlock Holmes.

Apa! Ens trobem el proper dimecres a la nova secció de cosMUNologia, que estreno avui, el “House Corner”

Muá!

PD: La setmana passada en Marc (alies l'home més desitjat del Cerdà), al llegir que m’estava intentant descarregar els capítols de les temporades anteriors, em va passar un link que probablement trobareu fascinant. Aquí va, descobriu-ho per vosaltres mateixos!!