Salus Infirmorum de Banyoles o la Cambra dels Horrors

Còpia de la carta que he enviat aquest matí a la premsa local.

***

La primera cosa que vaig aprendre al meu curs de socorrista a la Creu Roja va ser: “a un trauma no se l’ha de moure sota cap circumstància i se l’ha de traslladar immobilitzat fins que no es descarti tot perill de lesió medul·lar”

No em sorprenc en absolut i m’entristeixo en llegir una carta a El Punt amb data del 16 de maig del 2010 on es relata la trista vivència de la petita Sara a l’haver hagut de passar per mans de la Germana Paz a la Clínica Salus de Banyoles.

Malauradament jo vaig viure una experiència semblant el passat dia 6 de maig quan, després de tenir una atropellada caiguda d’un cavall, em varen portar fins a la Clínica Salus amb un dolor intens i punxant a l’esquena.

Lluny de qualsevol protocol d’emergències i amb total negligència mèdica, en cap moment se’m va immobilitzar i se’m va demanar de caminar jo mateixa (d’anada i de tornada) a la sala de radiografies, molt abans de saber doncs quina era realment la meva lesió, mentre el Dr. Haro i l’abans esmentada Germana Paz s’ho miraven de l’entrada del box estant,

A banda d’això, aquesta darrera va atentar a dreta i esquerra les venes dels meus canells, furgant amb l’agulla, en fraudulents intents de posar-me una via, escridassant-me perquè em movia quan em feia un mal totalment horrorós i no podia deixar de tremolar encara de l’ensurt, fins al punt que em va punxar un nervi i em va deixar la mà enrampada amb morats, grocs i blaus de tots colors, encara avui dotze dies després de l’accident, mentre em cridava, de males maneres, que parés de queixar-me, que no n’hi havia per tant ...

De males maneres també el Dr. Haro em va preguntar si renunciava als calmants, al que jo vaig contestar que no, sempre i quan me’ls posés una altra infermera, i a poder ser per via intramuscular. D’aquesta petició a la injecció, per part d’una altra infermera que va ser carinyosa i considerada amb mi, varen passar pel cap baix 60-70 minuts; fet que vaig considerar un castic per haver-me negat a les proves d’assaig i error de la Germana Paz amb la meva persona.

Per sort la meva lesió era només una vèrtebra aixafada sense afectació de la part posterior de la columna i les negligències de la Salus no varen tenir més conseqüències que la mala estona passada i uns canells destrossats. D’haver estat realment més greu, potser a dia d’avui ho estaria escrivint d’una cadira de rodes.

Crec que la professió sanitària requereix de bastant més que de coneixements tècnics i trobo que qui no tingui ganes d’empatitzar i d’estimar una mica a les persones que arribem espantades i adolorides a un hospital, sigui aquest o un altre, més els valdria dedicar-se a altres temes.

Comentant-ho amb gent, no he trobat persona que no m’hagi parlat malament d’aquest a Clínica i de les seves pràctiques i tracte. Potser ja va sent hora que s’hi faci alguna inspecció de qualitat mèdica i potser també ... “emocional”:

Coaching. Un viatge sinuós en el “jo” ...

El coaching, anglicisme ja ben introduït a dia d’avui, és una disciplina que es confon sovint amb un calaix de sastre ...

Segons la Cris Bolivar, Master Coach (MCC) per l’iCF (International Coach Federation) i en aquests moment la meva “mestra” en aquesta disciplina) el coaching “és una eina que ajuda a les persones a créixer personalment i professionalment, amb l’objectiu d’aconseguir la seva satisfacció”.

Altres, com la Viviane Launer, reconeguda coach francesa establerta a Sitges, descriuen un procés de coaching com “aquell que ajuda a les persones a passar d’una situació actual a una altra de desitjada, generant una gran quantitat d’alternatives d’actuació, desafiant les creences limitadores, els obstacles i les interpretacions anquilosades”.

Així, i aquí la confusió que genera aquesta metodologia de creixement personal / professional, podem dir que un coach és una persona que compta amb un conjunt de competències que ajuden a pensar de forma diferent de com ho fem habitualment, a millorar la nostra forma de comunicar-nos i a aprofundir sobre un mateix.

En l’estret límit entre l’art i la ciència, un coach no és un terapeuta, ni un mestre ni un consultor. No ensenya, no soluciona problemes, no consola, no et diu què has de fer ni cap a on has de caminar. En tot cas, i com descriu Leonardo Wolk al seu interessant llibre “Coaching, el arte de soplar brasas”, un coach és un soci en el teu viatge de creixement, responsabilització i compromís amb tu mateix, que té la característica de portar una caixa d’eines per ajudar-te a que construeixis el teu somni amb les teves pròpies mans.

El coaching és doncs una eina que potencia que persones normals puguin arribar a fer coses extraordinàries. En aquest sentit no és cap invent nou i, ja en el seu temps, Sòcrates feia preguntes als seus interlocutors i els deixava que responguessin ells mateixos. Segons ell, no es podia fer que la gent comprengués, però si que se’ls podia ajudar a comprendre.

En el camí de formar-se per a ser coach, que és el camí que des de fa uns mesos he emprès jo mateixa, un ha de caminar pel desenvolupament del propi jo, i us avanço que no és cap tasca fàcil. A les cruïlles un hi troba bocins de satisfacció en el propi desenvolupament de capacitats, però també infinitat de “temes” que no volia veure i que havia ignorat al llarg de mitja vida, sobre les que cal treballar-se per poder assolir les competències bàsiques que marca l’ICF per als seus professionals i als que, ni que sigui èticament, un hauria d’apuntar abans d’atrevir-se a enfrontar-se cara a cara amb un coachee (persona que rep coaching).

Si bé si és un repte personal molt temptador que pot aportar grans satisfaccions, és també una gran responsabilitat assumir que un pot, amb les seves habilitats recollides de fonts tant distants i tant pròximes com la psicologia, la filosofia, la biologia o les estratègies empresarials / habilitats socials, ajudar a una altra persona a desenvolupar-se i a ser més feliç.

Segons Rafael Bisquerra, al llarg de tota la Història de la tradició filosòfica, l’home s’ha esmerçat per buscar la virtut i el camí de la salvació, que en paraules d’avui en dia podríem traduir en la recerca de la Felicitat. Això sembla no haver canviat massa i d’aquí, probablement, l’èxit sostingut (creixent?) dels llibres qualificats com d’auto-ajuda.

I què passaria si un dia fóssim tots feliços gràcies a aquests llibres?  Si voleu saber la resposta, us convido a riure de valent tot llegint el magnífic llibre de Will Ferguson, titulat ni més ni menys que “Happiness”

Ai! ....Però la felicitat, com ja apuntava al meu darrer post, no es troba en assolir uns objectius, sinó en gaudir del camí que escollim per arribar-hi, treballant en aquesta ruta les nostres creences, les nostres limitacions i les nostres afeccions a les coses materials, siguin aquestes objectes o emocions que necessitem xuclar d’altres persones perquè no ens podem valer per les nostres pròpies.

Així, la meva descripció de què és el coaching, seria tant senzilla com dir que és un viatge sinuós en el propi “jo”, o en els propis “jo”s, perquè sense ànim de voler titllar a ningú d’esquizofrènic, tots patim d’un munt de neurosis personals que ens cal reconèixer i afrontar, poc a poc, quilòmetre a quilòmetre, per evitar que ens desviïn del camí cap a la Felicitat, malgrat aquesta només sigui assolible a petits bocins exquisits ara i adés.

Als que encara sigueu per aquí, aprofito per desitjar-vos un bon pont de Setmana Santa i us convido a reflexionar sobre el que us he explicat si creieu que us pot aportar res. Sempre és bo poder fer un procés de coaching amb un bon coach, i tant de bo jo tingués el pressupost per fer-ho, però no sempre és viable, ... el que no ens deslliga de la pròpia responsabilitat de pensar-nos una mica per compte propi i treballar en petits objectius assolibles que ens donaran coratge per, a poc a poc, anar-ne planificant i assolint de més grans.

Bona ruta!!! ... i sigueu prudents!

Mun

La felicitat és el viatge, no la destinació

L'Eufemisme de “passar a ser col·laborador” fou una forma elegant de sortir per la porta d’aquell despatx de bones maneres, i donat que no era una idea especialment original, sembla que, ambdós, varem tenir la mateixa ...

La consternació fou també, intueixo, una cosa compartida i és ben cert, com diuen, que de A a B hi ha la mateixa distància que de B a A, en el ben entès que – com explicarien les lleis de la geometria, no s’esculli arribar-hi per un camí diferent. Aquest, crec, no era el cas i, parlant en química, la sobresaturaciío no admetia més solvent.

D’això ara en fa exactament un any i, malgrat haver sortit del foc per caure a les brases, no me’n penedeixo gens i ho tornaria a fer.

Diuen que les decisions valentes són les que es prenen a desgrat de la pròpia comoditat, les que ens requereixen treball per millorar alguna àrea personal que volem canviar, i  sobretot, les que s'orienten a un objectiu clar.

En aquest sentit, em ve al cap una de les meditacions de Krishnamurti, un dels escriptors que més m’ha inspirat en trobar la calma, en aquells moments en que l’he perduda.

Al seu magnífic llibre The Book of Life, a l’entrada del 14 de juny amb títol “No hi ha cap lloc on arribar”, que tradueixo directament de l’anglès, Krishnamurti diu:

“ .... Vols saber si has arribar. Això indica, no és així, que estàs escoltant per assolir  un estat en concret, un lloc on mai res et destorbarà, on trobaràs felicitat perpètua, èxtasi permanent? Però com he dit abans, no hi ha arribada, només existeix el moviment d’aprendre - I aquesta és la bellesa de la Vida. Si hi arribes, no queda res més. I tot tu has arribat o vols arribar; no només a la teva feina, sinó en tot el que fas; i estàs insatisfet, frustrat i et sents miserable. Senyors, no hi ha cap lloc on arribar, només hi ha el moviment d’aprendre que esdevé dolorós només quan hi ha acumulació. Una ment que escolta amb total atenció mai buscarà resultats perquè constantment s’està desplegant, com un riu, sempre està en moviment ...”

Jo m’imagino el riu del que parla Krishnamurti com un enorme llit d’aigua amb tot d’afluents, cada un responsable de donar moviment a una àrea de la nostra vida, i que puja o baixa de cabal en funció del règim de pluges a la capçalera (que depèn totalment de nosaltres i de la nostra capacitat de nodrir-lo) i dels obstacles que ens anem trobant pel camí. Com més aigua, més moviment, com més obstacles que facin de rescloses o de trampes, siguin càrregues que portem del passat, pors inconscients, limitacions, bloquejos, situacions que sense saber perquè ens angoixen, més dificultat tindrem de crear moviment i de, amb ell, com diu Krishnamurti, anar aprenent del què ens anem trobant amb una ment totalment lliure. L’objectiu no és arribar a un final que pensem que ens farà feliç, sinó gaudir del trajecte, assaborir-lo, i quedar-nos amb tot allò que ens aporta.

Fa un any jo no gaudia del camí, estava ancorada en una piscina de riu, aparentment plàcida, on l’aigua com a recurs vital assimilable al que ens aportaria a un estatus social-econòmic ben reconegut, hi abundava, però no hi havia moviment, i sense el moviment, resulta que havia arribat a un punt mort on em sentia atrapada i desmotivada.

Ara fa un any doncs, des que vaig sortir de l’aparent comoditat de la gorga, que em moc, que no paro de moure’m, sovint sense saber si a dreta o a esquerra, a voltes sentit una fulgurant inconsistència i manca de criteri en les meves orientacions, i massa sovint amb cert vertigen de perdre el nord o la vista de lla llera del riu que m’acull. Però em moc i això em fa sentir viva, encara que la vida sigui molt més dura a aquest costat del riu.

Quan m’envaeix la por i em sento desconcertada, sovint amb coincidència amb la lluna plena o amb atacs de supèrbia i omnipotència que em porten a voler saber, a voler arribar, a voler concretar, etc., busco refugi en alguna platjeta de riu calmada, cerco arribar a alguna vorera que em doni recés, que m’aculli i em digui que pertanyo a algun lloc, que he arribat a algun indret, que hi ha un espai predestinat per mi que m'ha de fer, necessàriament feliç.

Aquest lloc, com molt bé Krishnamurti diu, no existeix i un no triga massa en adonar-se’n. Voler-lo forçar per por a seguir gaudint d’un viatge que no sabem a on ens portarà, només ens porta directament a un lloc cert: al Samsara.

Ho tornaria a fer perquè val més no saber on vas però aprofitar la ruta en fer-se gran i fort en el gran viatge interior que ens ofereix el aprendre de la vida, que viure esclavitzat buscant en les coses materials, en les feines, en els estatus socials o en les persones, per més que les estimem o pensem que ens estimen, una felicitat que només podem trobar dins nostre.

Com li diu en Morpheo a en Neo a la primera pel·lícula de Matrix, quan aquest no vol admetre què és màtrix i entra en un procés de negació: “ningú et va dir que seria fàcil. Jo només et puc oferir la realitat”.

I aquí entrariem a .. "la realitat existeix"? però ho deixaré aquí ...

Malgrat tot, continuo en moviement.