Coaching. Un viatge sinuós en el “jo” ...

El coaching, anglicisme ja ben introduït a dia d’avui, és una disciplina que es confon sovint amb un calaix de sastre ...

Segons la Cris Bolivar, Master Coach (MCC) per l’iCF (International Coach Federation) i en aquests moment la meva “mestra” en aquesta disciplina) el coaching “és una eina que ajuda a les persones a créixer personalment i professionalment, amb l’objectiu d’aconseguir la seva satisfacció”.

Altres, com la Viviane Launer, reconeguda coach francesa establerta a Sitges, descriuen un procés de coaching com “aquell que ajuda a les persones a passar d’una situació actual a una altra de desitjada, generant una gran quantitat d’alternatives d’actuació, desafiant les creences limitadores, els obstacles i les interpretacions anquilosades”.

Així, i aquí la confusió que genera aquesta metodologia de creixement personal / professional, podem dir que un coach és una persona que compta amb un conjunt de competències que ajuden a pensar de forma diferent de com ho fem habitualment, a millorar la nostra forma de comunicar-nos i a aprofundir sobre un mateix.

En l’estret límit entre l’art i la ciència, un coach no és un terapeuta, ni un mestre ni un consultor. No ensenya, no soluciona problemes, no consola, no et diu què has de fer ni cap a on has de caminar. En tot cas, i com descriu Leonardo Wolk al seu interessant llibre “Coaching, el arte de soplar brasas”, un coach és un soci en el teu viatge de creixement, responsabilització i compromís amb tu mateix, que té la característica de portar una caixa d’eines per ajudar-te a que construeixis el teu somni amb les teves pròpies mans.

El coaching és doncs una eina que potencia que persones normals puguin arribar a fer coses extraordinàries. En aquest sentit no és cap invent nou i, ja en el seu temps, Sòcrates feia preguntes als seus interlocutors i els deixava que responguessin ells mateixos. Segons ell, no es podia fer que la gent comprengués, però si que se’ls podia ajudar a comprendre.

En el camí de formar-se per a ser coach, que és el camí que des de fa uns mesos he emprès jo mateixa, un ha de caminar pel desenvolupament del propi jo, i us avanço que no és cap tasca fàcil. A les cruïlles un hi troba bocins de satisfacció en el propi desenvolupament de capacitats, però també infinitat de “temes” que no volia veure i que havia ignorat al llarg de mitja vida, sobre les que cal treballar-se per poder assolir les competències bàsiques que marca l’ICF per als seus professionals i als que, ni que sigui èticament, un hauria d’apuntar abans d’atrevir-se a enfrontar-se cara a cara amb un coachee (persona que rep coaching).

Si bé si és un repte personal molt temptador que pot aportar grans satisfaccions, és també una gran responsabilitat assumir que un pot, amb les seves habilitats recollides de fonts tant distants i tant pròximes com la psicologia, la filosofia, la biologia o les estratègies empresarials / habilitats socials, ajudar a una altra persona a desenvolupar-se i a ser més feliç.

Segons Rafael Bisquerra, al llarg de tota la Història de la tradició filosòfica, l’home s’ha esmerçat per buscar la virtut i el camí de la salvació, que en paraules d’avui en dia podríem traduir en la recerca de la Felicitat. Això sembla no haver canviat massa i d’aquí, probablement, l’èxit sostingut (creixent?) dels llibres qualificats com d’auto-ajuda.

I què passaria si un dia fóssim tots feliços gràcies a aquests llibres?  Si voleu saber la resposta, us convido a riure de valent tot llegint el magnífic llibre de Will Ferguson, titulat ni més ni menys que “Happiness”

Ai! ....Però la felicitat, com ja apuntava al meu darrer post, no es troba en assolir uns objectius, sinó en gaudir del camí que escollim per arribar-hi, treballant en aquesta ruta les nostres creences, les nostres limitacions i les nostres afeccions a les coses materials, siguin aquestes objectes o emocions que necessitem xuclar d’altres persones perquè no ens podem valer per les nostres pròpies.

Així, la meva descripció de què és el coaching, seria tant senzilla com dir que és un viatge sinuós en el propi “jo”, o en els propis “jo”s, perquè sense ànim de voler titllar a ningú d’esquizofrènic, tots patim d’un munt de neurosis personals que ens cal reconèixer i afrontar, poc a poc, quilòmetre a quilòmetre, per evitar que ens desviïn del camí cap a la Felicitat, malgrat aquesta només sigui assolible a petits bocins exquisits ara i adés.

Als que encara sigueu per aquí, aprofito per desitjar-vos un bon pont de Setmana Santa i us convido a reflexionar sobre el que us he explicat si creieu que us pot aportar res. Sempre és bo poder fer un procés de coaching amb un bon coach, i tant de bo jo tingués el pressupost per fer-ho, però no sempre és viable, ... el que no ens deslliga de la pròpia responsabilitat de pensar-nos una mica per compte propi i treballar en petits objectius assolibles que ens donaran coratge per, a poc a poc, anar-ne planificant i assolint de més grans.

Bona ruta!!! ... i sigueu prudents!

Mun