Fantasy World

La Noe, la més sòlida de les comentaristes de cosMUNologia, ha inaugurat el seu propi blog: Fantasy Word, un espai, que com veureu si hi entreu, ella pinta de color de rosa, i defineix com el món en el què li agradaria viure.

Des d’aquí jo l’animo a continuar somniant, mentre quedi gent com ella sobre el Planeta, la batalla mai estarà perduda.

Felicitats Lokeitor!! Pots comptar amb mi per compartir aquest món meravellós que proposes.

Muah!

Un desencontre amb l’illa de Menorca

Fotos del viatge aquí / Some shots on our sailing journey

L'Odissea d'Ulyssus es va quedar curta!!

En un moment determinat fins i tot va donar la impressió que seriem 7 o 8, però a una setmana vista, el tema va semblar que es consolidava en 6. Un imprevist laboral 5 dies abans va propiciar un canvi, i en Sergi va entrar en escena. Tot semblava altre cop controlat ... Però controlat no hi ha mai res. Dos dies abans un altre imprevist, en aquest cas, sentimental, treu de l’escena a un altre dels suposats participants ... Semblava que la Sara cobriria la plaça, però una malaurada migranya just la nit abans va truncar-ne qualsevol possibilitat.

Així que el dia 20 hauríem de ser 5 només els que ens embarquéssim cap a s’illa de Menorca ...

Poques hores abans de salpar, ja tots a bord, un altre - no sé si realment anomenar-lo imprevist també – crea consternació a bord. Un dels membres de la tripulació “perd els papers” i (tot i que no entraré en detalls que serien escabrosos i de mal gust publicitar-los), i ens abandona sense més. Carai!! Ja només som 4 i estem de bastant mal rotllo!!

Així que amb 36 hores de retard, decidim quedar-nos quiets al port de Barcelona, per segona nit – els “papers perduts” ens havien impedit marxar la primera nit – i obrim les cerveses, traiem les olives, les papatilles i fem un vermut alliberant tan com podem els mals rotllos per la borda i dins les aigües estancades del port, que una mica més de merda, ja no els ve d’aquí.

Dos de cinc dies perduts i entre 22 i 26 hores de navegació fins a l’illa ens fa replantejar la situació. I ara què fem?? Jo voto que vull anar a Menorca, després de quasi dos mesos de preparar aquesta sortida em sento totalment frustrada i no em vull perdre el jaleo, les platges meravelloses i la travessia en mar obert. Però el quorum no m’és favorable i decidim, amb molt de senti comú, que ens quedarem a navegar per la nostra nostrada i segurament desconeguda, vista des del mar, Costa Brava ...

Aiix!! El dia 22 per fi hissem les veles i tirem cap al nord. Amb un esforç comú per oblidar el què podria haver estat i gaudir del moment del què si seria. Amb una unitat de grup per fi consolidada (som 4, d’acord!! Però ben avinguts!!), comencem el nostre viatge.

Malgrat una avaria al pilot automàtic, el comandament a distància de l’àncora espatllat i víctimes d’una persecució constant cada cop que intentem, furtivament, fer-nos amb una boia on passar la nit sense pagar (repetidament ens fan fora!!), aconseguim creuar el Cap de Begur. Si, senyor!! Espectacular!!

Una nit a Cala Canyeretes, amb viatge de “patera” inclòs amb la petita embarcació a rem fins a la platgeta, una altra al port de Palamós per celebrar el Sant Joan (eps! aquest el vàrem pagar!) i una darrera a Aiguabalva ...

Potser no va ser el que cap de nosaltres havia pensat, per descomptat jo no, i les coses varen donar mil i una voltes de principi a fi; malgrat tot crec que tots els tripulants – que ens vàrem auto-anomenar de Left-Over Crew - i el nostre Capità Glauchino, que ens va donar magnífiques lliçons de navegació a vela i va demostrar una paciència enorme davant una penya totalment inexperta i despistada, vàrem finalment gaudir d’una magnífica estada a bord del Paula I.

Repetirem, sens dubte!!

House Corner

Hola gent! avui us faig el salt. No tenim House Corner. Per mil i una raons que no ara venen al cas i imprevistos de darrera hora, no vaig poder mirar el capítol d'ahir a la nit (però el tinc gravat i pel que he llegit promet!) El miraré quan tingui una estona i afegiré els comentaris que calgui al de la propera setmana ;O)

En qualsevol cas, convido a qui es vulgui prendre la molèstia a fer-nos-en un briefing ... Així fem aquesta secció una mica més participativa.

Per part meva, us desitjo de ja una bona revetlla de Sant Joan. Jo aquesta nit m’embarco en un veler amb destinació a Menorca i les festes dels cavalls ... Ja sabeu “ara va de bo, ara va de bo, Ciutadella, la lala laaa!!”, on aprofitaré també per celebrar el meu cumple, que és dilluns 25.

Platgetes verges, fons marins pristins, caldereta a Fornells, jaleo, gin xoriguer i molta molta festa envoltada de bons amics. Què més se li pot demanar a un aniversari?? ;O)!!!

Si no acabem a Algèria salvats pels guardacostes que recullen pateres perquè se’ns despista el GPS, o el patró – que fins fa unes poques hores estava malalt, per cert!! – o qualsevol altre designi mesquí, ens veiem el proper dimecres, espero que amb els deures del House Corner fets i un ampli reportatge de l'excursió a Ses Illes.

Muah!

Mun

Fotos: Jesús Ramírez (www.pbase.com)

Sense paraules ...

Boy Culture

El divendres al vespre cinema en VO a Girona!!! (uaaa!! Ja era hora!!)

Igual que els llibres, de vegades trio les pel·lícules per la “portada”, i sovint, encerto, no sé ben bé per què!

Boy Culture és la càndida confessió de l’X (Derek Magyar), un jove “acompanyant” molt popular entre els seus clients. Després de 10 anys de “sexe per diners” topa amb un client diferent, en Gregory, un home ja entrat en edat i solitari, que li explica una història d’amor que fa més de 50 anys que dura. D’entrada no busca sexe en X i el desafia a deixar-se sentir el que X confessa no haver sentit des del 12 anys: Emocions!!

Basada en un best-seller de Matthew Rettenmund, Q. Allan Brocka s’estrena com a director amb aquesta producció que el 2006 s’emporta 4 premis, entre altres, el Jury Prize del Philadelphia International Gay & Lesbian Film Festival.

Una pel·lícula que parla de sexe i d’emocions en un to enginyós i incisiu, al temps que revela la quantitat de fe imprescindible que requereix l’amor.

Jo la vaig trobar summament tendre i evocadora. I ... comentari al marge: dos dels tres protagonistes, l’X i en Matthew, encarnat per Darryl Stephens, estan per sucar-hi pa!!!

Us la recomano!!

Biciclown – Miles & Miles of Smiles around the World

Ignasi, a cousin of mine, sent this link to me a couple of days ago, knowing how keen I am getting about biking … and how bad I like traveling.

I think it’s a fascinating journey this BiciClown guy is making, a former lawyer that without any reason, one day decided to live on his bike and go globe-trotting.

He created his own special mission – living life to the fullest – and decided to share with others trough his own project “Miles and miles of smiles around the world”.

But you better check by yourselves here.

Hats off to Álvaro!! you’re a brave human being!!

Una incursió ràpida a la Riva Romantica

Fotos noves a Picassa / New shot at Picassa

Amb inhabitual puntualitat britànica, tot i que en aquest cas em caldria dir irlandesa!, el vol FR 4276 de Ryanair aterra el divendres 8 de juny a les 23’30 a l’aeroport de Bergamo, a les afores de Milà. Fins i tot la meva petita maleta, que no em deixen pujar a l’avió perquè passa 1kg del pes màxim establert (10kg), per culpa del portàtil i tots els cables associats, que arrossegava per acabar una feineta el dilluns al matí, arriba a la cinta d’equipatges abans que jo mateixa. Una proesa!

La destinació aquesta vegada no és Milà, sinó la zona nord, a la Lombardia, a l’entorn dels llacs Como i Lecco; fins aleshores una part d’Europa totalment desconeguda per mi. Fa calor i plouen quatre gotes; sembla que aquí l’estiu també està afectat d’un pseudo virus post-primaveral i no acaba de fer net. Canvi climàtic? Qui sap! Els experts diuen que no ...

Tot i la fosca i el cansament no em costa massa adonar-me’n, de dins el petit micra estant que en Glauco condueix “a la italiana”, de la bellesa de l’entorn. M’explica que en George Clooney ha comprat una magnífica vil·la davant el llac, i que des d’aleshores, els paparazzis són un fenomen habitual però estoicament suportat pels locals, ja que ha aportat el que ells anomenen, l’efecte Clooney: una pujada increïble del preu ja desorbitat de per si de les cases de la zona, i una arribada massiva d’altres americans que cerquen el glamour i l'exclusivitat d’aquesta privilegiada zona de la geografia italiana, i per tan contribueixen a inflar encara més la falsa economia de la regió.

Quan ho veig de dia, al matí següent, la Riva Romantica, com anomenen a la regió que va arran de llac, entre Laglio i Brienno, es té ben merescut el nom que li han posat. És sense cap mena de dubte un indret bucòlic!!. Muntanyes d’una frondositat verda que sorprèn i que escarpades encerclen un enorme llac poblat de barques i barquetes, i mansions que fan somniar en els temps en que les classes altes de la societat europea anava a passar els estius, a l’ombra de sublims castanyers i figueres, passat el dia a la fresca prenent te i aperitius freds i els capvespres als jardins que quasi s’enfonsen al llac, entre copes i brindis carregats de glamour i superficialitat .... no sé perquè tot plegat em fa fer evocar al Gran Gastby (clar que en aquest cas l’escenari era Long Island i no Itàlia) i les magnífiques festes que organitzava que, al capdevall, tampoc el feien feliç ... Una enveja sana em porta a apreciar un cop més la meva sort – la de tots vosaltres que em llegiu, de fet –de formar part de l’exclusiva i minoritària Dream Society i, suposant que, de fet, això sigui bo – poder viure la vida sense haver-nos de preocupar dels nivells més inferiors de la Piràmide de Maslow, i senzillament poder gaudir de la loteria que ens ha tocat, mentre la resta dels aproximats 5.000 milions de persones del món es lleven cada dia amb la única esperança de poder sobreviure un dia més.

I em pregunto si en George Clooney i la gent que com ells viuen submergits en les seves immenses fortunes salvaguardades en comptes a Suïssa, i, sovint, en les seves relacions marcades per la hipocresia que marca l’etiqueta i el protocol dels més esplèndids personatges de Holliwood, són feliços i si s’han parat mai a considerar aquestes reflexions que jo ara faig, i si, d’alguna manera, n’és o en són conscients. Per part meva, un cop superades l’evocació d’imatges caramelitzades entorn les fantasies d’una vida a cor que vols, i espolsada la pols de l’altíssim preu del merescut o no èxit, concloc que no li envejo res. Després d’un magnífic cap de setmana a una preciosa vil·la a la riba de llac Como, un paradís que no és ni de palmeres ni de platges de sorra blanca, i que a la nit deixa escoltar el suau batec de l’aigua als amarradors i on et desperten els ocells que donen la benvinguda al nou dia. Un indret empapat de cultura i de sumptuositat que m’obre als ulls a la crua realitat de la nostra segurament no merescuda i injusta condició i em fa alegrar, malgrat tot, de poder fer aquestes reflexions.

Entre l’arribada i la tornada vaig poder saludar en Michel a Milà, un dinar entretingut a un bonic restaurant cèntric. Com ho fan a Itàlia perquè el menjar sigui sempre absolutament exquisit!! Tot plegat un bon motiu més per haver-me escapat uns dies a aquest país veí en geografia i en cultura.

La tornada no va anar gens d’acord a l’anada i, aquest cop, el vol de tornada va sortir de Bergamo amb unes 5h de retard. Per sort – no us dic sempre que tot té una part positiva? – vaig conèixer la Maria i en Pere, de Terrassa i de Girona respectivament, amb qui vàrem matar l’estona amb riures i una bossa de xocolatines suïsses boníssimes!!

Happy Birthday!!

Happy Birthday guys!!

Continuing with this blog's tradition (started on the 1st June, so really not an old one, haha!), today we all need to sing a laud Happy Birthday to Eric and to Nathalie, two of my nice friends in Canada. Funny you both celebrate today, no?

Nathalie, I hope you can make it soon here, as you said, to celebrate my own birthday together!

Eric, I know it's and old shot but's one of the best I have. Geee!! I forgot how hot you look! I hope you keep it up! hahaha!!

Anyways, here you’re a funny song for you.

Have a great day whatever you’re up to!!

Big Hug!!

Mun

House Corner: “Perfecto es algo exagerado, pero ha estado requetebien”

Mira! És de mal explicar ara mateix, però resulta que a mi el capítol d’ahir de House és quasi el que més m’ha agradat de tota la temporada que portem! Com diu el títol del corner d’avui “perfecto es algo exagerado, pero ha estado requetebien” Espero sincerament que en facin més com aquest!! ;o)!!

La inclusió d’un nou personatge, l’Hector, m’ha semblat una alenada d’aire fresc. Si bé no cal perdre de vista que és un gos, dóna tema i .... aix!! jo penso que en House, malgrat ho intenti amagar, li acaba agafant apreci. Addicte com ell a la vidocaina, d’acord, d’acord! no per decisió pròpia ..acaba coix, també com ell, i és un solitari, que si bé no es menja el “coco”, rossega tot el què pot i més ...i malgrat tenir la porta oberta ... uix!, es queda a dins ...

Mentre descarta la possibilitat de que la infecció vingui donada per Clepsiella (no sabem la sp.), en Chase li recorda, com aquell que no vol la cosa, a la Camerón, que “hoy es martes y es el dia que te digo que me gustas y que quiero que estemos juntos”, al temps que (no em digueu que no és flexible el noi!), li deixa caure que “si libras alguno, lo paso al miercoles” .... jajaja!! A partir d’aquí, dita la seva, senzillament ignora els comentaris que busquen brega per part d’ella, i segueix amb el què estava fent. Si senyor!! M’agrada la gent que, per principis, persegueix el què vol sense deixar que l’entorn ni les circumstàncies li minin el camí. Piano piano si va lontano ...

El triangle House-Wilson-Cuddy ens dóna poc joc aquesta setmana, i poca cosa sabem de la Dire més enllà que porta una “blusa muy descotada para su cargo”.

L’argument en si no té novetats, els sospitosos habituals són els de sempre (és que no hi ha més infeccions i malalties que sempre busquem allà mateix!?). La novetat és en Foreman, que per un capítol, i afectat per la mort de la pacient de la setmana passada, té tanta por de trobar-se amb un cadàver entre les mans, que deixa enrera la seva moral i tira pel dret, fent el que House hauria fet.

Malgrat la veueta en off que el deu corroure per dins, tortura a un nen de 10 anys!! per treure-li un trosset de medul·la (no! espereu! molta medul·la!), per poder salvar al germà leucèmic. Sap que és la única solució!

I a mi aquí se’m planteja el dubte de si aquesta és la única solució, igual que la perversitat de la professió mèdica ho deu ser en altres situacions límit, com és que a House el veiem com un boig insensible. Darrera aquesta insensibilitat hi deu haver la sensibilitat de voler fer el bé al preu que sigui en relació a la seva imatge personal i professional? Un exemple? La conversa que té amb el nen que està morint de leucèmia. La seva manipulació en una situació com aquesta sembla repulsiva, però la finalitat, és bona....

Li diu covard a en Wilson per defensar a en Foreman i acusa a aquest darrer de ser com ell des dels 8 anys. En Foreman sembla que no ho capta però si la meva hipòtesi és certa, en el fons, no li està tirant floretes? Jo crec que si. Malgrat tot, però això ja ho veurem!, en Foreman diu que ens deixa!!

A en Wilson, tan acostumat a dir que “si quiero”, segons en House, li hauria d’haver costat molt poc tornar-ho a repetir per convèncer a la familia del procediment que House vol tirar endavant. Però sembla que sempre que ho ha dit, es va equivocar. Una assumpció errònia molt típica de la nostra cultura – tot i que en la sèrie no vindria al cas jo me les arreglo per fer-ho encaixar – pensar que el passat equival al futur i quedar-se ancorat en patrons que, potser, ja no serveixen; cosa que mai sabrem si no ens atrevim a tornar-ho a intentar. Per descomptat, no parlo del matrimoni en concret sinó de tot en general. Puff!!

Sublim també el “me llamas cobarde y la vida sigue” ... trempat d’un “eso parece, has venido” ...

Que potser, ara que ho penso, contradiu al comentari justament anterior a aquest punt. Quin embolic!! Hi pensaré!

No se’ns escapa el bastó comprat a una mena de “usados” i la pipa, missatges subliminars Sherlokians de la sèrie ...

Per cert, que Hug Laurie, a banda d’encarnar magníficament a en Greogory House, sembla que és un escriptor de BestSellers i acaba de publicar un llibre que s’ha traduit com a “Noche de Perros” (l’original es diu “Gun Seller” – mai entendré les traduccions de llibre i pelis que fan els suposadament professionals del ram!!). L’ha editat Planeta i aquí la sinpsis que he trobat per la internet:

“Thomas Lang es un ex policía, y ahora pistolero a sueldo, una suerte de mezcla entre antihéroe policiaco y filósofo trasnochado. Un día recibe la visita de un tal McClusky, quien le ofrece cien mil dólares por asesinar a Alexander Woolf, un empresario americano. Indignado, Lang rechaza el encargo, y decide en cambio advertir a la víctima del peligro que corre: una buena acción que no quedará impune. A partir de ese momento en que el protagonista se verá inmerso en un torbellino de mentiras, corrupción y violencia, que lo obligará a machacar unas cuantas cabezas con la estatuilla de un Buda, medir su ingenio con multimillonarios malvados y dejar su vida (entre otras cosas) en manos de un grupo de femmes fatales; todo esto mientras intenta salvar a una bella dama y evitar un baño de sangre a escala mundial”

L’haurem de llegir, no??

Apa que ja us he donat feina! Fins el proper dimecres!...

Muah!

Oskar Kimbao & The a Riv@l Band

Oskar, the most beautiful and fun cuban I've ever met has a new band and they play wonderfully!!

If you want to meet Oskar go to my Picassa Albums and find him among my friends pics.(By the way, if you can't find yourself there, it might mean I haven't got a good shot of yours, send it to me and I'll upload it right away!)

And .. if you want to listen to their f.good! music, click here and you'll be redirected to their blog.

He promised to bring the band along next year to play here for my birthday party.

I take your word asere!! don't let me down!

Una experiencia personal en Sri Lanka

New shots at Picassa

Aunque las fotografías no son nuevas, ayer colgué en Picassa la selección de mis fotos de Sri Lanka del agosto del 2006, unos pocos meses después de que el tsunami del 24 de diciembre del 2005 barriera del mapa miles de vidas y kilómetros de costa en el sudeste asiático.

Como algunos de vosotros ya sabréis, el motivo de mi viaje fue participar como voluntaria en un proyecto de cooperación internacional, con una ONG llamada Project Galle 2005.

De esa experiencia y desde mi motivación personal por estos temas, salió un artículo, que os adjunto también en su versión en castellano. Además de ser presentado en el Congreso Internacional del Project Management Institute, que en 2006 se celebró en Madrid, fue publicado también la revista electrónica de Seguridad Sostenible, y que se titula “Gestión de Proyectos para situaciones de Post-Desastre natural: Project Galle 2005”.

A este articulo y a esta experiencia siguieron y seguirán otros desde mi voluntad de devolver al mundo, desde mi posición privilegiada, un poquito de lo él que me da ...

Foto: Marc Stenham (thanks Marc!! awesome shot!!)

CouchSurfing

Most of you share this passion of mine for traveling that maybe was even the reason why we ever first met!!

Glauco (refered in this blog previously), my Italian friend, introduced me to an amazing web page you might all love to hear about. It’s called CouchSurfing and it’s a free international Internet-based hospitality service. According to Wikipedia, as of April 2007, it had more than 208,000 members in 216 countries and territories.

Members use the website to coordinate accommodations. It features extensive profiles, and uses an optional credit card verification system, a personal vouching system, and personal references to increase security and trust. There are many other features on the site, such as interest discussion groups, meeting functionality, live chat and more.

CouchSurfing is a Not-for-Profit corporation and membership is free and is obtained simply by registering on the website!!

Isn’t it fascinating!?? I already introduced my profile (see if you can find me, hehe!!) and was surfing for a while in the hope to find couchs in those wonderful places I’ve always wanted to go …

On that sense, I have some breaking news coming soon .. but I don’t want to break the spell until it’s all tied and definitive.

You’ll be hearing about it soon enough, in the meantime: Have fun surfing couchs!!

House Corner: "Deberíamos consultar a San Tomás de Aquino!"

Un capítol més de House i el descobriment de que Corso, s’ha canviat de dia i nosaltres recuperem les tres hores!! de House senceres.

Ja ho deia jo que el Canto del loco, per molt guaperes que sigui (l’Ari diu que li mola perquè és rotllo matxito iberico!), no duraria massa!!

Així que la Lupe, la malalta del dia, perd la capacitat de decidir o del “libre albedrío”, que no tinc ni idea com traduir, i a en House només se li acut que haurien de consultar a San Tomás de Aquino per saber què li passa ...

Jo ho he fet! He buscat a aquest sant a internet i m’he llegit una mica la seva filosofia. La veritat és que no n’he tret massa l’entrellat ni tampoc la relació que House volia establir, més enllà potser de que Sant Tomás va incidir de nou en un ja vell pensament medieval: la relació entre la teologia i la filosofia, la fe i la raó (dualitats). És a dir, discernir entre quin és el coneixement sobrenatural de l’home al que es pot arribar a través de la revelació de Déu, i quin és el coneixement intrínsec natural, al que s’arriba des de l’intel.lecte i els sentits. Suposo que en aquest darrer tipus de coneixement és al que es referia House, si és que es referia a alguna cosa en concret i no pretenia només despistar-nos, que també pot ser. I com ell mateix diu: “qué es la vida si no puedes decidir estupideces?” – segur que a Sant Tomàs l’hauria fascinat aquesta pregunta!

Sembla que el focus d’atenció comença a moure’s, com ja teníem previst, de la Chase i en Camerón, que ja hi entraré més endavant; al fantàstic triangle Wilson-Cuddy-House.

House continua passant per sobre de tot i de tothom per arribar a la informació que vol, i no té cap mena de pietat de la darrera ex d’en Wilson, senzillament la utilitza per a descobrir perquè en Wilson aconsegueix cites amb la Cuddy i ell no. Vol desenterrar el seu secret.

A banda que li refreguen a la cara com de fantàstic és en Wilson al llit i com “nadie se esfuerza como él para dar placer a una mujer” (mira! Jo no ho hauria dit mai!!, jaja!), ens informen que és un adulador i un perfecte cavaller. Un home d’intencions nobles que realment sent afecte per les dones amb les que surt, i que té la noble intenció d’esdevenir-ne un amic. Amb una efecte fulminant: “era verdad que quería ser mi amigo, por eso me lo follé” – com manifesta la seva ex.

Aquí podríem entrar a discutir com hi ha tipus de dones (i suposo que homes també) que busquen afecte en el sexe i altres que busquen sexe en l’afecte, i com no és el mateix. Si haguéssiu de triar amb quina opció us quedaríeu? ... El que està clar és que House no cau en cap categoria i probablement només busca sexe en el sexe i afecte en la des-afectació ...

La Cuddy, que ja el veu a venir, el tracta de nen malcriat quan li diu que “has visto que alguien ha cogido un juguete en la guarderia y tu también quieres uno”, i jo penso que tot i que se sent afalagada pel seu interès notori i un pèl sobtat; no se l’acaba de prendre seriosament i aprofita per tornar-li, poc a poc, amb una subtil pseudo-tortura femenina, les males estones que ell li fa passar cada dos per tres.

Entre anàlisi i anàlisi en Chase recorda a la Cameron que, ell, encara està disponible, el que ella aprofita per manifestar orgullosament, un cop més, la seva manca d’interès. De nou, com deia, aquest noi cada dia m’agrada més, fins i tot, tot i que jo els prefereixo "morenos", poc a poc el vaig trobant més atractiu, jaja! Sinó mireu la foto que us poso avui! (nenes??). Ell no perd els papers, no s’ho agafa com a res personal i sap estar-se al seu lloc responent que “un recordatorio cartés los martes ni siquiera es acoso laboral” – bona resposta!! Jo dic que si segueix així, ella caurà! – què us hi jugueu??

Un capítol amb mort del pacient, amb una mort estúpida i innecessària causada per un error humà on la culpa, segons House, és irrellevant. Un petit recordatori de la fragilitat de la vida i de com, una cosa tan petita com una bactèria, en aquest cas, Staphilococcus aureus, conjugat amb una circumstància fora del nostre abast – un error mèdic – ens pot portat a una mort inútil i anticipada ....


En Foreman està desfet i busca consol als braços de la seva mare que ni tan sols el reconeix moltes vegades. La desgràcia aliena ens apropa a la nostra, igual que d’altres vegades la pròpia ens fa buscar consol en l’aliena.

Per tot plegat, un cop més, jo dic Carpe diem quam minimum credula postero...

Anys i anys!! Per molts anys!! ...

Una secció nova a cosMUNologia, ostres, no parem d’estrenar!

A partir d’ara celebrarem el cumple d’aquells que me’l sàpiga clar, aquí al blog. – així que si voleu sortir, ja podeu anar confessant, jeje -

Comença la Noe, la reina de l’snowboard, la única lokeitor que encara que no es vegi res i nevi tan que els mossos ens hagin d’ajudar a posar les cadenes, ella m’acompanya dalt la muntanya, a gelar-nos al "telesilla" i a enfonsar-nos a la neu, o arrebossar-nos-hi si es dóna el cas, que de tan en tan si que es dóna, jaja!!

A la foto, d'esquerra a dreta, la Geraldine, la Jime i la Noe!!

No diré quants, tot i que ho sé, perquè aquest és un tema “delicat” en les dones!! Si vol, ella que és una de les comentaristes més actives d’aquest blog, ja ens ho farà saber.

Un mega-petó guapíssima, i un divertit video de Happy Birthday per tu. Per veure’l, clica aquí!!

Muah!
Mun