Tornant a la normalitat ....

Això suposant que hi hagi res normal i que la normalitat en si sigui un concepte universal, cosa que estic convençuda que no és. Però sense ànim d’entrar en filosofia “barata” ... dit això i plagiant Tarradelles: Ja sóc aquí!

Fa quasi tres setmanes de fet que el meu avió va aterrar a l’aeroport de Girona, però jo he trigat uns dies més. Tot plegat pensava que seria més dur, que viuria per una bona temporada en un núvol de pols africana, que la ment se me n’aniria cada dos per tres a la sabana de Kenya, als salts d’aigua d’Uganda o a les meravelloses platges de Zanzibar. No ha estat així. El tall va ser net. Ahir a Àfrica, avui a Europa. Canvia de plantejament, canvia de ritme, canvia de manera de viure. És com si mai hagués marxat, com si sempre hagués estat aquí i Àfrica fora un magnífic somni que un dia vaig tenir. D’ella me’n queda una actitud i uns meravellosos records, conjuntament amb unes immenses ganes de tornar-hi tan aviat com en tingui l’oportunitat, que, de fet, serà molt aviat.

En Montilla ha après (nogensmenys) català, el Barça fa el ridícul a la lliga, Barcelona s’enfonsa i dos dels països més potents d’Europa estan col·lapsats per una vaga de conductors de trens. Els del Cuatro ens estafen entaforant-nos (de nou!) els capítols de la tercera temporada (els addictes estem desolats, sort que sempre ens queda la internet per anar baixant la quarta temporada!) i la resta de la televisió continua essent pura “basura”. D’acord, potser es salva Porca Misèria i el No em ratllis de la Julia Otero (magnifiques respostes les dels nens!).

Poc a poc treballar no es fa tant distant i estic ben engrescada en un projectes que m’han encarregat que trobo molt interessant.

Quasi tres setmanes dinant i sopant pràcticament sempre amb algú, posant-me al dia del què ha passat mentre no hi era, i acollint a casa gent de CouchSurfing. De moment només experiències positives.

Fa dos dies que ha entrat l’hivern i demà al matí serà dur agafar la bicicleta i pedalar quasi a trenc de gelada de bon matí. L’esforç però sempre surt compensat quan es tracta de passejar-se per les boniques muntanyes a dues rodes i a cop de pedal.

I bé ... el meu blog ha estat reposant, mai abandonat perquè en el meu pensament sempre tenia coses a dir, només potser no l’ànim de dir-ho o el moment adequat per fer-ho.

Em poso al dia i reinicio una nova etapa de cosMUNologia, amb més coneixement, amb una actitud molt més relaxada i sabent de mi molt més que no sabia fa uns mesos.

Des de la potser més estúpida eufòria inconscient que em fa ser feliç ara, us convido a enganxar-vos de nou al meu blog ;o) ... i qui se senti amb ganes, a unir-se a nosaltres a la festeta que farem el proper dia 24 a Vilademí, a la casa d'en Fred.

Que què celebrem? ... que estem vius per exemple i que ens ho passem molt bé!!

Us hi esperem!!
Mun

PD: La foto que he triat no té res a veure amb el contingut. Tot plegat aquest post és un poti-poti i no parlo de res en concret. Aquesta foto m'agrada especialment i només volia compartir-la amb vosaltres.