Paraules d’amor per Girona

Hola gent!

ja heu vist que jo darrerament estic una mica desapareguda, el viatge ja se m'ha pujat al cap i tot i que tinc coses a dir, no trobo el moment.

L'Ari, alguns ja la coneixeu, m'ha passat una carta que ella mateixa ha escrit a la nostra nostrada (valgui la redundància) ciutat, i m'ha demanat que, si m'agradava, la pengés al meu blog.

L'he trobada molt bonica, pel què, aquí va.

***********************************************************************************************************************

Girona, tu que m’has estat fidel amiga d’ençà de tres anys cap aquí.

Tu que m’has donat la mà per no deixar-me-la anar encara.

Tu que m’has acollit al bell mig de les casetes de colors pastel, aquestes que es reflexen en aigües de l’Onyar.

Tu que poc a poc m’has anat ensenyant les teves quatre cares.

Dolces i florides primaveres que la teva gent aprofita any rere any per celebrar-les inesgotablement, a mes de maig, quan de sobte els patis del Barri Vell obren les seves portes per mostrar-se de mil colors.

Al teu despietat i calorós estiu algun turista despistat busca l’ombra inexistent de les tres de la tarda al carrer de la força. Possiblement vulgui arribar fins la plaça de la Catedral per contemplar-ne la seva escalinata. Pugi, mig esbufegant, els seus interminables graons per posteriorment baixar-los lentament mentre deixa passejar la seva mirada pels teulats vermells.

Quan el sol deixi pas a les primeres hores de la vesprada totes les terrassetes de la Rambla, la plaça de Sant Agustí, el Correu Vell...s’ompliran de vida fins ben entada la nit.

Quan la calor amaini i el dia s’escurci ja serà temps de tardor, amb aquesta la verda Devesa canviarà els seus colors per quedar coberta d’un llit d’or. Mentre, el laberíntic entrellaçat dels milers de braços dels plataners quedaran al descobert, immortals i invulnerables als primers freds de l’any.

Al mateix temps, al llunyà Mont Olimpus, el senyor dels vents despertarà del seu llarg son per mostrar-te que tot i la seva avançada edat encara és omnipotent. La tramuntana bufarà fort durant uns quants dies per després tornar a endormiscar-se com si res hagués passat.

Per últim, arriba el teu cru, fosc i humit hivern, però tot i així el moment més esperat de l’any per perdre’m i descobrir la bellesa que amagues. L’aigua i la pedra són els teus elements. Sant Pere, Sant Feliu i la Catedral les teves tres senyores. Em fascina el teu claustre, en aquest respiro una austera i tranquil·la atmosfera tot i les diabòliques figures que guardes en els capitells. No em fan por. I finalment en el carrer m’embadaleixo mentre observo la seqüència dels teus ponts, de ferro, pedra i ciment.

Les teves quatre cares m’has mostrat honestament, com una gran senyora, i possiblement sigui per això que a hores d’ara tant t’estimi.

Ara et toca deixar-me de la mà. No pateixis, no t’oblido.


Girona, 17 de juliol de 2007
Ariadna