La diagonal, potser precisament per la seva condició de travessar Barcelona de sud oest a nordest en “diagonal”, em confon. Si bé tinc molts clars els carrers que creuen perpendicularment Passeig de Gràcia i les seves paral.leles a l’esquerra de l’Eixample, quan ens movem nord, perdo totalment l’orientació i em costa entendre l’entramat que, altrament, hauria de ser ben senzill, per la seva estructura lògica i ordenada que el caracteritza i que arrossega arquitectes i curiosos d’arreu del món a visitar-lo.
Anit vaig estrenat habitació a Barcelona, a casa la Mercè, la mare d’en Miqueló (a qui alguns anomenen “Ken Bombero”, i a qui jo prefereixo dir Mikito), i que altres recordareu com el meu company de pis de l’any passat i part de l’anterior.
En una localització envejable per la seva centralitat i connexió directa al mar amb la línia groga de metro (cosa que a mi em motiva moltíssim), la Mercè viu a un setè pis a Diagonal amb Passeig de Sant Joan. Bé, la Mercè i ara, a estones, jo també.
Anit, baixant de Mandri (on ALS té les seves oficines), vaig estrenar el Bicing per primera vegada i el que inmediatament em va venir al cap va ser que, probablement,, si la gestió no en millorava, acabaria morint d’èxit.
A la cruïlla de Rambla Catalunya amb Còrsega, que és l’estació de bicing que queda més propera al Ferrocarrils de la Generalitat a Provença (el bicing encara no ha arribat a la zona alta de Barcelona, tot i que hi estan començant a preparar ja algunes estacions, una just al costat de la feina que m’anirà molt bé), vaig esperar a la cua, darrera 4 persones més, que arribéssin bicicletes. L’estació estava buida a excepció d’una bici precintada amb cinta de color negre i groc, amb un escrit que deia “avariada”. D’allà estant veia la Diagona i per uns moments em vaig preguntar perquè, senzillament, no agafava un bus. La curiositat però, i les ganes de provar les bicis, o potser només de pedalar una estona, va fer que esperés pacient, amb aquella paciència que, en definitiva, no em caracteritza. Un noi que esperava també darrera meu, i que parlava castellà amb un marcat accent anglès, em va explicar que la propera setmana els treballadors de Bicing tenen pensat fer una vaga per reivindicar millors condicions laborals. Jo ja ho havia llegit al matí a l’ADN que et donen tot sortint de l’estació de tren a Passeig de Gràcia, i del que no et pots lliurar perquè dalt les esclaes hi ha una emboscada de repartidors de totes les “marques”, i és de mal escapar-se’n; en tot cas, tampoc tenia res més a fer, així que li vaig seguir la conversa, fent com aquell que se’n sorprèn. Ep! que una de les accions del Pla Estratègic de Turisme de Catalunya que es va presentar l’any passat, i en el que, com a membre de l’equip redactor de l’Institut Cerdà, vaig participar, deia que s’havia de fomentar la conscienciació entre els locals de que el turisme és molt important, i pel que, cal trancar bé als turistes. Que no sigui dit que no predico amb l’exemple!
En fi, en uns 10 minuts aproximadament va tocar-me el torn i vaig poder treure la bici número 2, d’un vermell rosat estrident. Després d’arrossegar-la fins sobre el passeig central de Rambla Catalunya, il.lusionada d’anar en bici, hi vaig saltar a sobre. Però ai!! el primer va ser una sensació de pes innamobible, no podia fer girar el pedal ... I vaig descobrir sorpresa que les petites i curioses bicicletes, a més de ser pesades com un pes mort, tenen canvi de marxes!! Si!! Tenen tres pinyons!! Així que el vaig canviar, i finalment, em vaig posar a pedalar Diagonal amunt, és a dir, nord, cap a casa la Mercè.
Eren al voltant de les nou de la nit i tot i que ja havia fet fosca, la temperatura era agradable i es podia circular amb l’abric obert i la bufanda penjant a banda i banda del coll. Amb roba de carrer, una motxilla amb l’ordinador a l’esquena i el bolso dins el petit cistell que tenen les bicis al davant, em vaig sentir part de la ciutat, conjuntament amb totes les altres persones, moltes, que circulaven en la meva mateixa direcció i amb qui et sents mig obligat a intercanviar un somriure educat cada vegada que t’atures per creuar un pas entre carrers o a esperar un semàfor.
Barcelona, ara que arriba el bon temps, m’agrada. I amb aquest pensament, i el de que aviat podria fer aquest recorregut fins a la platja, buscant la fresca a les caluroses nits d’estiu, una cerveseta a un xiringuito a la sorra o companys per fer una partideta de frisbee o patinat vora mar, em va fer feliç.
Dalt la bici encara, el següent repte va ser trobar on deixar-la. Duia un mapa a la butxaca que diligentment m’havia imprès abans de sortir del despatx. O bé, que de fet m’havia imprès la Dori abans de sortir del despatx, perquè jo no tinc les impressores configurades i no paro de molestar-la cada dos per tres perquè em faci el favor d’imprimir-me això o allò. Des d’aquí, si em llegeixes, gràcies Dori!
Segons el meu mapa hi havia una estació de Bicing a Bailén amb Mallorca, per sota de la Diagona. I aquí va començar la meva confusió ...Per una estona no podia entendre els carrers i em mirés el mapa com me’l mirés, no aconseguia orientar-me i moure’m al mateix temps. Vaig pensar en en Dani i en les seves curses d’orientació i vaig decidir que, potser, encara que ell digui que és un tòpic, és cert que les dones no entenem els mapes, i que més val que no em dediqui mai a aquest esport físic i intel.lectual que, vist de fora, pinta prou divertit, però que deu ser un veritable mal de cap!
Però, com diuen, preguntant s’arriba a Roma, i jo vaig arribar a Bailén, a la parada de Bicing, i més tard del que havia dit, a casa la Mercè, que m’esperava amb un plat de pollastre al curri, una truita de carxofa i una amanida regada de balsàmic a taula, per celebrar el meu primer dia.
El sopar (després d’explicar-li que jo no menjo carn, a excepció de pernil d'aglà) va ser molt agradable, i després d’una reconfortant dutxa, em vaig retirar a la meva nova habitació. La llum que entrava per la finestra, sense cortines, procedent del cel obert i el soroll de families recollint plats o fent-la petar no està en els meus registres nocturns, la ciutat no forma part dels meus vespres tranquils dalt a Montjuïc, i per una estona, mentre no m'adormia, vaig enyorar casa meva, i el que darrerament s'ha convertit en un habitual - quan la feina no em manté "distreta" fins a les mil - en Sergi, els seus fantàstics sopars a taula quan arribo a casa i un capítol de Lost (o dos, si la intriga és insuportable i malgrat l'hora, n'hem de "fer" un més)
Aquest matí no ha estat complicat trobar la parada de Bicing de nou, però de nou si, com a la nit anterior, el que ha estat difícil ha esta aconseguir una bici; i de nou altre cop m’he mirat la Diagonal. Però tampoc tenia massa pressa i m’he desplaçat a la següent parada, a Provença - amb les conseqüents dificultats d’orientar-me en aquella zona- i m’he pogut emportar la darrera bicicleta que quedava. Eren les 8’45h i he pensat que, una altra vegada, potser cal acostar-se a la parada més aviat.
Al llarg de Diagonal, direcció sud, he baixat per la banda esquerra. Hi havia moltíssim trànsit de gent i de bicis i de tan en tan havia d’anar frenant de forma sobtada o fer una maniobra per esquivar algun vianant o alguna bici que em venia de cara. M’he adonat al cap de poca estona que la gent em mirava “raro” i fins i tot feien algun comentari. No ho he entès i he seguit pedalant, renunciant, això si, a posar-me els auriculars a les orelles i escoltar música, perquè m’ha semblat que el tràfic a Barcelona circulant amb una bicicleta d’acer a uns 5-7km/h, era molt més perillós que baixar amb la música a tot drap, sobre la meva fantàstica btt, a 30km/h per la baixada de Sant Miquel, amb clots, i basses i rocs i pedretes traïdores...
Però al final algú m’ha fet que no amb el cap, i això si m’ha fet reflexionar la situació i baixar la vista a terra, només per descobrir que hi havia una enorme fletxa blanca pintada a terra exactament en la direcció contrària a la que jo em movia. Ahhhhhh!!! I després em diu en Josep Ma que no m’aprenc les rutes, jaja!! Ja veus, ni que me les dibuixin a terra, no les trobo!!
Aparcada la bici a la primera estació que he trobat, a Enric Grandado, exactament davant de les antigues oficines de Planeta Actimedia on vaig treballar com a tècnic de GIS una mica menys d'un any, just el temps que vaig necessitar per avorrir-me i fer el mínim necessari perquè em fessin fora amb un improcedent, una indemnització i el front ben alt (i com m’he sentit més tard, en altres feines, perquè“no encaixava en el sistema de l'empresa”...).
Girant cantonada amb Balmes he trobat la xarcuteria Rodor, uhh! i he recordat que amb l’Emili, el meu company de feina a aquella època, sempre hi entràvem a comprar-nos entrepans, boníssims, que et fan al moment amb l’embotit o formatge que vulguis. I hi he entrat. Un mini (que m’ha semblat enorme!) de jabugo i un actimel, desnatat és clar.
Dins els ferrocarrils la gent s’empenyia per acabar de circular fins al fons de l’andana, com insisteix una i altra vegada la megafonia ...
A les 9’45h entrava per la porta del despatx amb un cafè amb llet (amb llet de soja) molt calent a la mà, comprat a un bar pijo del carrer Mandri. Només obrir la porta la Dori m’ha mirat sorpresa i m’ha preguntat si ja havia anat al metge.
Ostres!! ho havia oblidat totalment, i ja feia tard!!
Quin cap, quin cap, on dec tenir el cap!!?
I happened to meet Ben in San Francisco during my visit there to attend a conference a week ago. I had read a bit from him just before departing my hometown through CouchSurfing, my one-tool-kit to travel the world now.
Posts
