Salus Infirmorum de Banyoles o la Cambra dels Horrors

Còpia de la carta que he enviat aquest matí a la premsa local.

***

La primera cosa que vaig aprendre al meu curs de socorrista a la Creu Roja va ser: “a un trauma no se l’ha de moure sota cap circumstància i se l’ha de traslladar immobilitzat fins que no es descarti tot perill de lesió medul·lar”

No em sorprenc en absolut i m’entristeixo en llegir una carta a El Punt amb data del 16 de maig del 2010 on es relata la trista vivència de la petita Sara a l’haver hagut de passar per mans de la Germana Paz a la Clínica Salus de Banyoles.

Malauradament jo vaig viure una experiència semblant el passat dia 6 de maig quan, després de tenir una atropellada caiguda d’un cavall, em varen portar fins a la Clínica Salus amb un dolor intens i punxant a l’esquena.

Lluny de qualsevol protocol d’emergències i amb total negligència mèdica, en cap moment se’m va immobilitzar i se’m va demanar de caminar jo mateixa (d’anada i de tornada) a la sala de radiografies, molt abans de saber doncs quina era realment la meva lesió, mentre el Dr. Haro i l’abans esmentada Germana Paz s’ho miraven de l’entrada del box estant,

A banda d’això, aquesta darrera va atentar a dreta i esquerra les venes dels meus canells, furgant amb l’agulla, en fraudulents intents de posar-me una via, escridassant-me perquè em movia quan em feia un mal totalment horrorós i no podia deixar de tremolar encara de l’ensurt, fins al punt que em va punxar un nervi i em va deixar la mà enrampada amb morats, grocs i blaus de tots colors, encara avui dotze dies després de l’accident, mentre em cridava, de males maneres, que parés de queixar-me, que no n’hi havia per tant ...

De males maneres també el Dr. Haro em va preguntar si renunciava als calmants, al que jo vaig contestar que no, sempre i quan me’ls posés una altra infermera, i a poder ser per via intramuscular. D’aquesta petició a la injecció, per part d’una altra infermera que va ser carinyosa i considerada amb mi, varen passar pel cap baix 60-70 minuts; fet que vaig considerar un castic per haver-me negat a les proves d’assaig i error de la Germana Paz amb la meva persona.

Per sort la meva lesió era només una vèrtebra aixafada sense afectació de la part posterior de la columna i les negligències de la Salus no varen tenir més conseqüències que la mala estona passada i uns canells destrossats. D’haver estat realment més greu, potser a dia d’avui ho estaria escrivint d’una cadira de rodes.

Crec que la professió sanitària requereix de bastant més que de coneixements tècnics i trobo que qui no tingui ganes d’empatitzar i d’estimar una mica a les persones que arribem espantades i adolorides a un hospital, sigui aquest o un altre, més els valdria dedicar-se a altres temes.

Comentant-ho amb gent, no he trobat persona que no m’hagi parlat malament d’aquest a Clínica i de les seves pràctiques i tracte. Potser ja va sent hora que s’hi faci alguna inspecció de qualitat mèdica i potser també ... “emocional”:

Coaching. Un viatge sinuós en el “jo” ...

El coaching, anglicisme ja ben introduït a dia d’avui, és una disciplina que es confon sovint amb un calaix de sastre ...

Segons la Cris Bolivar, Master Coach (MCC) per l’iCF (International Coach Federation) i en aquests moment la meva “mestra” en aquesta disciplina) el coaching “és una eina que ajuda a les persones a créixer personalment i professionalment, amb l’objectiu d’aconseguir la seva satisfacció”.

Altres, com la Viviane Launer, reconeguda coach francesa establerta a Sitges, descriuen un procés de coaching com “aquell que ajuda a les persones a passar d’una situació actual a una altra de desitjada, generant una gran quantitat d’alternatives d’actuació, desafiant les creences limitadores, els obstacles i les interpretacions anquilosades”.

Així, i aquí la confusió que genera aquesta metodologia de creixement personal / professional, podem dir que un coach és una persona que compta amb un conjunt de competències que ajuden a pensar de forma diferent de com ho fem habitualment, a millorar la nostra forma de comunicar-nos i a aprofundir sobre un mateix.

En l’estret límit entre l’art i la ciència, un coach no és un terapeuta, ni un mestre ni un consultor. No ensenya, no soluciona problemes, no consola, no et diu què has de fer ni cap a on has de caminar. En tot cas, i com descriu Leonardo Wolk al seu interessant llibre “Coaching, el arte de soplar brasas”, un coach és un soci en el teu viatge de creixement, responsabilització i compromís amb tu mateix, que té la característica de portar una caixa d’eines per ajudar-te a que construeixis el teu somni amb les teves pròpies mans.

El coaching és doncs una eina que potencia que persones normals puguin arribar a fer coses extraordinàries. En aquest sentit no és cap invent nou i, ja en el seu temps, Sòcrates feia preguntes als seus interlocutors i els deixava que responguessin ells mateixos. Segons ell, no es podia fer que la gent comprengués, però si que se’ls podia ajudar a comprendre.

En el camí de formar-se per a ser coach, que és el camí que des de fa uns mesos he emprès jo mateixa, un ha de caminar pel desenvolupament del propi jo, i us avanço que no és cap tasca fàcil. A les cruïlles un hi troba bocins de satisfacció en el propi desenvolupament de capacitats, però també infinitat de “temes” que no volia veure i que havia ignorat al llarg de mitja vida, sobre les que cal treballar-se per poder assolir les competències bàsiques que marca l’ICF per als seus professionals i als que, ni que sigui èticament, un hauria d’apuntar abans d’atrevir-se a enfrontar-se cara a cara amb un coachee (persona que rep coaching).

Si bé si és un repte personal molt temptador que pot aportar grans satisfaccions, és també una gran responsabilitat assumir que un pot, amb les seves habilitats recollides de fonts tant distants i tant pròximes com la psicologia, la filosofia, la biologia o les estratègies empresarials / habilitats socials, ajudar a una altra persona a desenvolupar-se i a ser més feliç.

Segons Rafael Bisquerra, al llarg de tota la Història de la tradició filosòfica, l’home s’ha esmerçat per buscar la virtut i el camí de la salvació, que en paraules d’avui en dia podríem traduir en la recerca de la Felicitat. Això sembla no haver canviat massa i d’aquí, probablement, l’èxit sostingut (creixent?) dels llibres qualificats com d’auto-ajuda.

I què passaria si un dia fóssim tots feliços gràcies a aquests llibres?  Si voleu saber la resposta, us convido a riure de valent tot llegint el magnífic llibre de Will Ferguson, titulat ni més ni menys que “Happiness”

Ai! ....Però la felicitat, com ja apuntava al meu darrer post, no es troba en assolir uns objectius, sinó en gaudir del camí que escollim per arribar-hi, treballant en aquesta ruta les nostres creences, les nostres limitacions i les nostres afeccions a les coses materials, siguin aquestes objectes o emocions que necessitem xuclar d’altres persones perquè no ens podem valer per les nostres pròpies.

Així, la meva descripció de què és el coaching, seria tant senzilla com dir que és un viatge sinuós en el propi “jo”, o en els propis “jo”s, perquè sense ànim de voler titllar a ningú d’esquizofrènic, tots patim d’un munt de neurosis personals que ens cal reconèixer i afrontar, poc a poc, quilòmetre a quilòmetre, per evitar que ens desviïn del camí cap a la Felicitat, malgrat aquesta només sigui assolible a petits bocins exquisits ara i adés.

Als que encara sigueu per aquí, aprofito per desitjar-vos un bon pont de Setmana Santa i us convido a reflexionar sobre el que us he explicat si creieu que us pot aportar res. Sempre és bo poder fer un procés de coaching amb un bon coach, i tant de bo jo tingués el pressupost per fer-ho, però no sempre és viable, ... el que no ens deslliga de la pròpia responsabilitat de pensar-nos una mica per compte propi i treballar en petits objectius assolibles que ens donaran coratge per, a poc a poc, anar-ne planificant i assolint de més grans.

Bona ruta!!! ... i sigueu prudents!

Mun

La felicitat és el viatge, no la destinació

L'Eufemisme de “passar a ser col·laborador” fou una forma elegant de sortir per la porta d’aquell despatx de bones maneres, i donat que no era una idea especialment original, sembla que, ambdós, varem tenir la mateixa ...

La consternació fou també, intueixo, una cosa compartida i és ben cert, com diuen, que de A a B hi ha la mateixa distància que de B a A, en el ben entès que – com explicarien les lleis de la geometria, no s’esculli arribar-hi per un camí diferent. Aquest, crec, no era el cas i, parlant en química, la sobresaturaciío no admetia més solvent.

D’això ara en fa exactament un any i, malgrat haver sortit del foc per caure a les brases, no me’n penedeixo gens i ho tornaria a fer.

Diuen que les decisions valentes són les que es prenen a desgrat de la pròpia comoditat, les que ens requereixen treball per millorar alguna àrea personal que volem canviar, i  sobretot, les que s'orienten a un objectiu clar.

En aquest sentit, em ve al cap una de les meditacions de Krishnamurti, un dels escriptors que més m’ha inspirat en trobar la calma, en aquells moments en que l’he perduda.

Al seu magnífic llibre The Book of Life, a l’entrada del 14 de juny amb títol “No hi ha cap lloc on arribar”, que tradueixo directament de l’anglès, Krishnamurti diu:

“ .... Vols saber si has arribar. Això indica, no és així, que estàs escoltant per assolir  un estat en concret, un lloc on mai res et destorbarà, on trobaràs felicitat perpètua, èxtasi permanent? Però com he dit abans, no hi ha arribada, només existeix el moviment d’aprendre - I aquesta és la bellesa de la Vida. Si hi arribes, no queda res més. I tot tu has arribat o vols arribar; no només a la teva feina, sinó en tot el que fas; i estàs insatisfet, frustrat i et sents miserable. Senyors, no hi ha cap lloc on arribar, només hi ha el moviment d’aprendre que esdevé dolorós només quan hi ha acumulació. Una ment que escolta amb total atenció mai buscarà resultats perquè constantment s’està desplegant, com un riu, sempre està en moviment ...”

Jo m’imagino el riu del que parla Krishnamurti com un enorme llit d’aigua amb tot d’afluents, cada un responsable de donar moviment a una àrea de la nostra vida, i que puja o baixa de cabal en funció del règim de pluges a la capçalera (que depèn totalment de nosaltres i de la nostra capacitat de nodrir-lo) i dels obstacles que ens anem trobant pel camí. Com més aigua, més moviment, com més obstacles que facin de rescloses o de trampes, siguin càrregues que portem del passat, pors inconscients, limitacions, bloquejos, situacions que sense saber perquè ens angoixen, més dificultat tindrem de crear moviment i de, amb ell, com diu Krishnamurti, anar aprenent del què ens anem trobant amb una ment totalment lliure. L’objectiu no és arribar a un final que pensem que ens farà feliç, sinó gaudir del trajecte, assaborir-lo, i quedar-nos amb tot allò que ens aporta.

Fa un any jo no gaudia del camí, estava ancorada en una piscina de riu, aparentment plàcida, on l’aigua com a recurs vital assimilable al que ens aportaria a un estatus social-econòmic ben reconegut, hi abundava, però no hi havia moviment, i sense el moviment, resulta que havia arribat a un punt mort on em sentia atrapada i desmotivada.

Ara fa un any doncs, des que vaig sortir de l’aparent comoditat de la gorga, que em moc, que no paro de moure’m, sovint sense saber si a dreta o a esquerra, a voltes sentit una fulgurant inconsistència i manca de criteri en les meves orientacions, i massa sovint amb cert vertigen de perdre el nord o la vista de lla llera del riu que m’acull. Però em moc i això em fa sentir viva, encara que la vida sigui molt més dura a aquest costat del riu.

Quan m’envaeix la por i em sento desconcertada, sovint amb coincidència amb la lluna plena o amb atacs de supèrbia i omnipotència que em porten a voler saber, a voler arribar, a voler concretar, etc., busco refugi en alguna platjeta de riu calmada, cerco arribar a alguna vorera que em doni recés, que m’aculli i em digui que pertanyo a algun lloc, que he arribat a algun indret, que hi ha un espai predestinat per mi que m'ha de fer, necessàriament feliç.

Aquest lloc, com molt bé Krishnamurti diu, no existeix i un no triga massa en adonar-se’n. Voler-lo forçar per por a seguir gaudint d’un viatge que no sabem a on ens portarà, només ens porta directament a un lloc cert: al Samsara.

Ho tornaria a fer perquè val més no saber on vas però aprofitar la ruta en fer-se gran i fort en el gran viatge interior que ens ofereix el aprendre de la vida, que viure esclavitzat buscant en les coses materials, en les feines, en els estatus socials o en les persones, per més que les estimem o pensem que ens estimen, una felicitat que només podem trobar dins nostre.

Com li diu en Morpheo a en Neo a la primera pel·lícula de Matrix, quan aquest no vol admetre què és màtrix i entra en un procés de negació: “ningú et va dir que seria fàcil. Jo només et puc oferir la realitat”.

I aquí entrariem a .. "la realitat existeix"? però ho deixaré aquí ...

Malgrat tot, continuo en moviement.

Anapia i Copacabana: Dues experiències diametralment oposades del complex poliedre del turisme

Des que Thomas Cook va crear el primer precedent del què serien els viatges organitzats ja a l'any 1841, aquesta activitat, amb clars precedents en la Història degut a motivacions de tota mena: polítiques, religioses, de salut, etc., ha donat infinitat de voltes i avui en dia podem trobar, movent-nos només en distàncies geogràfiques ben minses, exemples clars de les seves múltiples facetes i de les seves tendències d'evolució i/o de des-evolució (que d'altra forma es podria anomenar corrupció, perversió o malversament ...)

El llac Titicaca, al seu extrem més austral, just quan limita amb Bolívia, forma una petita llacuna que rep el nom de Laguna Wiñaymarca. Buscant fugir de l'oferta massiva que podríem assimilar al Sol i Platja a un llac i a quasi 4.000m d'alçada als altiplanos andinos, vàrem optar per visitar una petita illa dins aquesta llacuna on, bàsicament, no et porta cap tour organitzat i on el temps, quasibé, resta aturat en la placidesa i el benestar d'un dia a dia sense rellotges ni anars i venirs frenètics.

Podríem dir que, una mica, hi vàrem arribar de punyetera sort. Des de Yunguyo, petita localitat fronterera amb Bolívia, al sud del llac Titicaca, cal anar a Puerto Hermoso, que de "puerto" no en té massa res, doncs és un petit embarcador on de tant en tant arriba alguna barca a motor i unes quantes més a rem però que, certament, és ben bonic.El taxi ens va deixar a un embarcador que resulta que no era del que sortien les barques i preguntant a un senyor que quasibé va aparèixer del no res, ens varen enviar una mica més avall de la carretera, on "después de caminar hasta cierto lugar" (literalment!!), hauríem de trobar una desviació cap al llac amb un altre petit embarcador al fons on “quizás hoy sepa llegar una barca” ...

Només un cop allà, enmig del no res, matant l'estona menjant mandarines i mirant com un grup d'homes carregava tronc rere tronc de llenya d'eucaliptus a un camió, vàrem saber que les embarcacions anaven a l'illa només els dijous i els diumenges; i vet aquí que era dissabte!!! Però la sort afavoreix a aquells que creuen en la seva causa - o així ho explicaven l'Alex Rovira i en Fernando Trias de Bes al seu reconegut bestseller - ... I sigui per sort, per fe o per casualitat, al cap de poc més d'una horeta de rondar pel "port", va aparèixer a l'horitzó una petita embarcació ... la del senyor Froilan Francisco que, "casualment", havia vingut a portar a uns passatgers perruans, i retornava a l'illa, "casualment" de nou, a la que, entre tantíssimes que hi ha, volíem anar nosaltres: a Anapia!!

A l'arribada, un cop la va localitzar el Sr. Froilan Franisco, ens va rebre la senyora Teodora - Presidenta de l'Associació de Turisme de l'illa-, que després de donar-nos una càlida benvinguda, ens va explicar que el turisme el tenien organitzat a nivell de comunitat com a una experiència de Turisme Vivencial, al temps que ens informava que nosaltres érem, en aquell moment, enmig de la petita població de 270 habitantants, en una illa d'escassos 120 quilòmetres quadrats, els únics turistes /visitants. Aquesta dada sembla o pot semblar insignificant potser, però pren cert relleu si un la compara amb el fet que altres illes, les més comercialitzades (Islas del Sol y la Luna, Taquile, Amantani, etc.) reben de l'ordre de 50.000 visitants/any, mentre que Anapia, no passa dels 100 anuals en el moment present.

De la mà d'una organització sense ànim de lucre, La Asociación para el Desarrollo Sostenible ADETUR, es varen crear cinc comitès amb gent que porta petits negocis locals, i a l'any 1999 varen arrancar una oferta d'allotjament comunitari que, avui en dia, es basa en dotze families que, un cop adequada amb certes "mesures de qualitat" alguna habitació de la seva pròpia casa (higiene, oferta de menjar, bany, etc.), ofereixen allotjament a visitants de forma rotativa; és a dir un cop cada un en estricte ordre que es respecta escrupulosament. D'igual forma, les barques comunitàries que van fins a Puerto Hermoso segueixen un ordre establert, el que facilita que entre ells mateixos no s'acabin barallant per pujar més persones a la seva embarcació que el seu veí, cosa que, ens varen explicar, ja havia passat temps ençà, abans de que arribessin a l'acord d'organitzar torns rotatius.

Una iniciativa semblant, si bé a un nivell molt més massificat, i només pel que fa a les embarcacions i a les illes que es visiten, són els Urus, o illes flotants que es troben a mitja hora en barca de Puno. Illes que suren literalment sobre el llac, fetes de tòtora i ancorades al fons del llac per enormes pedres per evitar, com ens varen explicar en la nostra visita just el dia abans, despertar-se a Bolívia.

Però tornant a Anapia ...

Pel que feia a la casa, a nosaltres, ens va informar la Sra. Teodora - un cop manifestada la seva sorpresa per la nostra arribada inesperada a l'illa - ens havia tocat la casa número 7!! La casa de la Sra. Maria Teodora (que per ser un nom ben curiós, es va repetir consecutivament dues vegades en dues dones que vàrem conèixer una darrera l'altra).

La Maria Teodora no hi era, havia anat a cuidar el seu bestiar (concretament quatre vaques i un vedell, sis ovelles, dues gallines i un porc) a una illa del costat, però si volíem podíem deixar les petites motxilles que portàvem a casa d'ella (la Teodora, no la Maria Teodora), i anar a passejar. Ja ens avisarien quan tornés la Maria Teodora ... i és que a l'illa és impossible passar desapercebut i tothom ho sap tot, quasi abans que tu mateix.

A poca estona d'haver pogut gaudir d'un tranquil passeig i d'una espectacular posta de sol al llac absolutament sols, ens vàrem poder instal·lar. La Maria Teodora era una dona grossa i grassa, com la majoria de les dones rurals per aquestes contrades, que vestia, també a la manera local, enormes faldilles que al temps que confonen la seva anatomia, adhereixen volum i deformen encara més la mateixa. Amb només 35 anys portats tant bé com permet aquí la dura vida rural, tenia un cert aire que, per ser ingenu,espontani i jovial, un fàcilment podria arribar a confondre amb característiques puerils.

Ens va acollir afectuosament i ens va mostrar la nostra habitació: una petita cambra amb dos senzills llits coberts amb un munt de mantes que ella mateixa havia confeccionat amb llana de les seves ovelles; doncs malgrat que l'illa posseeix un petit microclima que la fa una mica més càlida que la zona de Puno, tant bon punt el sol es retira a descansar a l'horitzó, el fred es fa intens i se t'aferra a la pell, malgrat les capes de roba.

El sopar i l'esmorzar són àpats compartits amb la família, en aquest cas, amb la Maria Teodora que no va costar massa adonar-se, un cop haver conversat amb ella una estoneta, de perquè mai s'havia casat i per tant, vivia sola, cosa poc habitual per una dona de la seva edat en un sistema social com en el què vivia:

- Yo ya estoy demasiado ocupada para recoger por la noche a un borracho del suelo!!

I és que es veu que - sempre segons la seva versió - els homes de l'illa han trobat - reinventant la roda - la manera de passar-se la fred a s'horabaixa abans d’anar a casa a refugiar-se sota les faldilles enormes de les seves dones.

Amb una intel·ligència congènita i un esperit viu que es deuria haver desenvolupat fins allà on les limitacions pròpies del lloc on havia nascut i del poc accés a la educació del que havia pogut gaudir, això deixant de banda el factor "gènere" (femení en aquest cas), la Maria Teodora havia estat membre entusiasta del projecte des dels seus inicis i, veient que no podia donar un bon servei si no es podia comunicar amb la gent que arribava a casa seva, havia après anglès tota sola, a casa seva, un cop arreglat el bestiar, cuinat, fregat, teixit, etc., amb l'ajut d'unes cintes i d'un simple ràdio casset...

La seva perseverància per tirar endavant i ajudar a mantenir uns quants germans que encara vivien amb els pares i que només servien per asseure's al sol i matar el temps sense fer res, l'havia portat a ser una de les persones emblemàtiques a l'illa, de la que fins i tot feia de guia local d'algun dels estrangers que hi arribaven de tant en tant, als que s'emportava a cuidar el bestiar, a recollir llegums i verdures de la seva chacra (hort), o a passejar en barca per la bonica llacuna flanquejada d'herbes seques daurades com fils d'or que contrasten ferotgement amb el blau intens de l'aigua. En un parell d'ocasions fins i tot, a través d'ADETUR, havia anat tant lluny com Lima per fer xerrades a la universitat sobre la seva experiència en l'àmbit del turisme vivencial, explicant els detalls del projecte d'Anapia, el qual va sortir guanyador en un concurs per ser el més notori de tots els que s'havien presentat.

Xerrant xerrant, aquell matí, ens va explicar mentre nosaltres ens delíem amb un plat de fideus amb verdures que ens havia preparat per sopar, un ocellet havia entrat a la seva cuina, mentre ella preparava el menjar pel seu chancho (porc) i el seu gos, en Cano, i s'havia posat a cantar tot mirant-la. Segons la Maria Teodora, això passava només quan algú havia d'arribar, és a dir, com a anunci d'una visita inesperada, cosa que ella preveia com a improbable, per no dir impossible, en aquell dia perquè ningú l'havia avisada ... i li va fer saber així a l'ocellet, tot foragitant-lo de la cuina; quan en realitat, el pobre animaló tenia tota la raó del món: havíem d'arribar, inesperadament, nosaltres!!

Tot plegat ens va commoure una mica i la pau i la serenor que regnava a l'illa va fer que ens volguéssim quedar. Desafortunadament el dilluns no hi havia barca - a excepció que costegéssim nosaltres sols de la nostra butxaca tota la embarcació - pel que al dia següent d'haver arribat, a les 6 del matí, just a temps de veure sortir el sol a l'illa per la que primer surt l'estel Rei al Perú (segons els seus vilatans), vàrem deixar Anapia.Però com que tot té una harmonia a l'univers i la dualitat de la que no ens deixen de parlar-nos en relació als Inques, imagino, deu ser certa, ens esperava una nova aventura que posaria el contrapés a la nostra experiència un pel màgica a Anapia.Passant per Yunguyo, després de les dificultats d'aconseguir una plaça dins un dels combis que ja passaven atiborrats de gent anxovada doncs era dia de mercat, vàrem creuar la frontera - sense cap mena de dificultat - fins a Bolívia, i amb una altra combi - després de canviar uns pocs soles a bolívares - vàrem arribar en uns escassos 20 minuts a Copacabana; un nom exòtic per una destinació turística prou important a les ribes del Titicaca, que aquí es mostra en la versió d'extenses platges flanquejades, als llocs menys urbanitzats, per vegetació replantada (eucaliptus, pins, etc.) i aigües tranquil·les.

Copacabana és casa de la Virgen de la Candelaria, una verge molt estimada per la gent de la regió i la qual, "casualmet", en aquells dies, celebrava la seva major festivitat, el que havia portat milers de feligresos fins a la ciutat, a congregar-se i a celebrar amb cintes de colors, focs artificials, coets, molta cervesa i plats enormes de truita de riu fregida, una data tant marcada.La ciutat, certament agradable al costat del llac, vessava de gent i d'alegria que d'alguna manera se't contagiava; així que ens vàrem unir a la cervesa i a la truita a la planxa ... i després de visitar la verge en qüestió i el Santuario de las Velas, on se l'adora, vàrem fer via de nou cap a la frontera, de retorn cap a Perú, i posteriorment cap a Puno, on teníem l'hotel i les motxilles grans.

Tornant a les formes de turisme i a les diferents sensibilitats que aquesta activitat econòmica creixent pot generar tant en l'oferta com en la demanda, una petita mostra d'una altra cara de la moneda del que havia estat Anapia, no va trigar massa en manifestar-se.Els tràmits per entrar o sortir d'un país, quan es fa per terra, són dobles: primer fas els tràmits de sortida del país que deixes i, ben lògicament, acte seguit fas els tràmits d'entrada al país al que vols accedir.Donat que nosaltres sortíem de Bolívia per entrar a Perú, ens vàrem dirigir a l'oficina d'aduana del primer país esmentat. Feia escasses dues o tres hores potser que havíem entrat, fent-li saber així a l'oficial que ens va fer el tràmit d'entrada, quan ens va demanar per quant de temps pensàvem romandre al país. ...Però ai!!! ja ho diuen que a Bolívia qui no córrer vola!!

- Españoles, verdad? - va dir tot donant un cop d'ull als nostres passaports - sigan por aquí por favor (al que nosaltres ja ens vàrem fer la primera mirada de "sospita").

- Miren, saben qué pasa, - va proseguir - que resulta que el tiempo mínimo de estadia en Bolivia son 24h; y claro, ustedes recién que entraron y ya van a salir ...- Pero no se preocupen - va continuar abans que cap dels dos tinguéssim temps d'obrir la boca

- nosotros ya entendemos que el turista va apresado y ... no se preocupen - va repetir per enfatitzar la seva bona voluntat - ya lo vamos a arreglar. Sólo les va a costar 10 dólares listo!

No va venir gens de nou!!. Des del primer "sigan por favor" a una altra sala, un ja podia mig preveure que ens intentarien engatussar. I bé, és ben probable que molta gent amb presses, poca experiència en viatges no organitzats, a hores baixes, i demés circumstàncies que dificultarien una situació tal, acabin "picant" i pagant el rescat del seu passaport - que aleshores, és clar, estava a les seves mans...

Però no va ser el cas i quasi a l'úníson, complementant els comentaris l’un de l'altre, vàrem formular les nostres protestes que si varen començar només demanant on estava escrit tal normativa que la volíem veure, va continuar amenaçant amb anar a buscar a la policia (que del cert deu estar compixada amb ells!), i va créixer acusant al funcionari de corrupció i d'extorsió al turista ... Vàrem tenir sort suposo i ell va cedir, després d'un patètic numeret d'anar a parlar amb un superior perquè per un cop ens concedís una excepció i ens deixés passar "gratuïtament". Així, després d'entrar i sortir a una habitació annexa que, probablement, estava buida, ens va segellar els passaports i ens va deixar marxar ...

...no sense estalviar-se escoltar una ironia ben amagada sota una màscara d'agraïment i d'amabilitat pel seu "favor" per part de'n Bernat:

- Gracias señor, realmente ha sido usted muy amable!!

I quasi sense poder aguantar més el riure vàrem tornar a Perú, on al dia següent una agència de viatges ens havia d’estafar els mateixos deu dòlars que els nostra karma havia decidit que - d'una manera o altra - havíem de pagar ....

Les fotos relacionades amb aquest post i algunes pendents (per exemple Puerto Maldonado i la Reserva Nacional de Tambopata), al lloc de sempre!

À plus!!

La via Romana de Sudamèrica: El camí Inca.

Més de 30.000km des del nord de Quito fins al sud de Santiago de Chile que unien (voluntàriament ... o no!!)centenars de pobles i cultures pre-incaiques sota el regnat fruït de l'Imperi més gran que mai ha existit al continent sudamericà.

******

Si bé és cert que Pizarro hi va tenir molt a veure també, el declivi de la civilització inca va començar ja abans pel que podriem anomenar burdament un “afer familiar mal resolt”.

La llegenda diu que al S.XII, al primer Inca, anomenat Manco Capac, se li va encomanar la tasca de trobar el melic del món, aquell lloc on seria possible enfonsar un bastó d’or dins la terra, fins que aquest desaparagués ... i aquí és on es va iniciar tota la “moguda” ...

...però deixeu-me anar uns quants segles endavant i prometo tornar a aquesta història ben aviat.

El novè Inca, de nom Pachacutec, i més conegut al llarg de la Història per ser el que va donar l’estigma de conqueridors a aquesta civilització, es va autoproclamar Inca (que vindria a ser Emperador), i va iniciar una bèl·lica campanya d’assimilació de cultures pre-colombines que va durar més de 25 anys.

A Pachacutec el va succeir el seu fill, Tupac Yupanqui, qui va continuar dramàticament estenent un Imperi que a aquella època ja abastava des del sud de Santiago, a Xile fins ben bé a la frontera d’Equador amb Colòmbia.

Huayna Capac, onzè Inca i fill de Tupac Yupanqui, va viure i regnar en l’època en que, inesperadament – si més no per ells – els espanyols varen “descobrir el nou món”.
A banda de la bel·licitat de les campanyes de colonització, del vell món es varen portar infinitat de malalties que el nou món no havia conegut mai, i que va acabar amb poblacions senceres assatjades per epidèmies de grip i galteres entre d’altres ... I d’una d’aquestes malalties és de les que, malauradament – per la Història dels Inques si més no – va morir Huayna Capac. Això era pels volts de l’any 1525, i just abans, i en un intent d’acontentar a tots que posteriorment es va provar com a catastròfic, va dividir el seu imperi entre els seus dos fills “reconeguts i/o oficials”. El nord el va deixar a Atahualpa, i el sud a Huascar.

Els primers anys es varen desenvolupar tranquil·lament, amb cada fill disposant per la seva part d’imperi ... però la calma va durar poc i en breu la cobdicia i la voluntad de posseir un imperi sencer sense haver-lo de compartir, va donar lloc a una guerra civil.

I resulta que en això, que realment els mantenia ocupats dia i nit, Pizarro va arribar per aquestes contrades i va començar la seva pròpia escabetxina. Voltava l’any 1532 quan després d’aniquilar a milers d’indigenes, Pizarro va capturar a Atahualpa en una emboscada, el va fer presoner, i despres de cobrar-li un impost revolucionari per la módica quantitat de dues habitacions plenes de plata i una plena d’or que li haurien de retornar la llibertat, el va assassinar a sang freda i va continuar la seva marxa victoriosa amb la intenció de conquerir Cuzco, ciutat dissenyada en el seu temps per Pachacutec amb la forma d’un puma i , originariament, al segle S.XII assenyalada pel primer Inca Manco Capac, com el lloc on residia el melic del món!! (qosq’o, en quechua vol dir melic del món) ... i per tant, màxima icona de la civilització Inca al llarg de la Història...

***
Després de reposar uns dies a Huanchaco petit poblet costaner al nord de Lima i a 12 escassos quilòmetres de Trujillo, des d’on varem poder visitar les ruïnes de la ciutat monumental per-colombina de Chan-Chan i els Temples del Sol y la Luna, vàrem seguir viatge en bus cap a Lima, des d’on, posteriorment, un còmode vol de poc més d’una hora ens va deixar a la gèlida – climàticament parlant – Cuzco.

Un cop deixades les motxilles a l’Hostal Apapacho, senzill però net i – importantíssim – amb aigua calenta!, la primera aproximació a la Plaza de Armas de la ciutat ja ens va deixar bocabadats: Imponent, realment!!!, tret que s’aguditza quan, al capvespre, les infinites llums de la ciutat i dels petits turonets que l’envoltes s’iluminen donant lloc a un paisatge quasi màgic penjat a més 3.400m d’alçada.

Amb coses encara per veure a la ciutat, a la que tornarem demà per fer encara alguna incursió a les ruïnes inques de Valle Sagrado, ens vàrem enbarcar en un trekking de 4 dies que, com a punt culminant i últim, ens hauria de portar a la ciutat més sagrada dels Inques: el Machu Picchu.
La raó per la que aquesta ciudadella no surt esmentada a cap de les cròniques dels conqueridors espanyols és senzilla. Vista la destrossa d’aquests sobre els poblats que decidien colonitzar, els inques varen prendre la decisió d’abandonar la seva ciutat sagrada i deixar que la selva, tornant al seu curs natural, prengués possessió de les impressionants construccions, fins a engolir-les i fer-les pràcticament imperceptibles a cap d’ull.

No va ser fins a l’any 1911, quan l’hisoriador americà Hiram Bingham, que, de fet, buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, darrera ciutat on es pensaba que s’havien retirat els inques, va topar, quasi casualment, amb allò que restava sota la vegetació, de les runes de la ciudadella del Machu Picchu.

Hi ha diferents maneres d’arribar al Machu Picchu, i la clàssica i més inmediata és fer-ho amb tren des de Cuzco fins a Aguas Calientes, on un té l’opció de pujar els més de 1.500 esglaons de la ruta inca a peu, o agafar un bus “ecològico” – que no em va quedar massa clar per què ho era, entre altres coses per l’olor a monòxid de carboni que desprenia al seu pas.

Amb bus des de Cuzco fins a Ollaytaitambo, la nostra ruta descenia en bicicleta fins a Santa Teresa, on hauriem de fer la primera nit. El temps ens va ser poc favorable i a banda de la fred intensa, que ja començava a ser un clàssic, plovia suficientment com per no veure massa res. Malgrat les ganes de rodar, no li vaig trobar l’alicient i de les 15 persones del nostre grup, vaig ser la única que va proseguir el viatge en bus, per trobar-nos vall avall amb els valents ciclistas que arribaven poc a poc xops i una mica fastiguejats de la remullada i de la no-visibilitat.

Després d’una nit a Santa Teresa, la ruta va prosseguir, a peu, aproximadament uns 23km, fins a la població de Santa Maria, on varem fer segona nit, seguint una de les nombroses rutes inques que creuen aquesta part de sud-amèrica. El sol era calent, el paisatge impressionant, i en Marco Antonio, el nostre guia, un peruà amazònic encantador que ara i adés en il·lustrava amb històries de l’època dels inques, o amb interpretacions del paisatge o de la vegetació que anavem creuant.
De Santa Maria varem caminar, una ruta una mica més curta, fins a Aguas Calientes, població mega-turística al peu del Machu Picchu on trobar-se un Starbacks al mig de la Plaza de Armas, tampoc no sorprèn tant.

A les 3 del matí següent ens llevàvem per començar l’ascensió al Machu Picchu, a temps de veure la sortida del sol i a temps d’aconseguir entrades – que no costen res més però que són limitades a 400 per dia, per pujar al tant o més popular Wayna Pichu, o muntanya jove que acompanya sempre el rerafons de les fotos-postals oficials/standard de la retratadíssima ciutat monumental.

A l’estil “Hoy empiezan las rebajas del Corte Inglés”, la gent, un cop passat el control de les entrades, s’arranca a córrer fins a l’altre extrem de les ruïnes, amb l’objectiu d’aconseguir entrades pel cobetjat Wayna Pichu, més d’un miler d’escales més, en absolut pendent vertical, que si bé et deixen baldats els bessons i els quadríceps, compensa en escreix la magnífica visió de les muntanyes i de la ciutat monumental just allà baix, uns escassos 300m més avall.
El verd es intens, el sol és escruixidor i els paisatges indescriptibles. Els quatre dies de caminata, si no fos que per ells mateixos ja valen la pena, adquireixen nou valor quan veus, realment, per què els has fet.

La companyia d’una familia de suïssos d’una cordialitat i simpatia encomanadissa, i d’un troupe de francesos “curiosos” que es varen revel·lar finalment sociables i riallers va ser el pack adicional del viatge i, realment, va fer una miqueta de pena haver-los de dir adéu.
El retorn a Cuzco va ser per poques hores, doncs al matí següent teníem un vol fins a la població de Puerto Maldonado, dins el Departamento de Madre de Dios, altrament coneguda com la Capital de la Biodiversidad per trobar-se al cor de la Selva Amazònica Peruana.
Sense plan definit, només amb la voluntad de passar uns dies a algun dels nombrosos lodges a la vora del riu Madre de Dios, dins la Reserva Nacional de la Biodiversidad Tambopata, varem començar la cerca.

Descartats els més cars, descartats els més econòmics; varem cloure la cerca un cop coneguda l’opció que ens oferien des de les oficines a ciutat del lodge Corto Maltés.

A només uns 40 minuts en barca pel riu, aquest bonic establiment, amb acollidors bungalows individuals repartits per un jardí tropical ben cuidat, amb una cuina excel·lent i un personal d’allò més atent i entrenat, ens va semblar un petit paradís a la Terra per descansar uns dies. Entre descans i descans, és clar, varen haver-hi visites, tant a peu com en barca per diferents indrets de la selva – més o menys primària – dins la Reserva Nacional. La companyia de la Lola, en Tuqui, en Pedro i en Paco, tres lloros de diferents espècies i un tucà d’un blau espectacular, tots ells mascotes del recinte, varen acabar de fer les delicias de l’estada.

Si bé no totes, he penjat algunes fotos al lloc de sempre.

Fins aviat!

Mun

Va de Blanc. Del Nevado Chimborazo al surf de les aigües del Pacífic equatorià.

El moment més emocionant a l'Equador, fins al moment, el podria situar a uns 5.300 metres per sobre el nivell del mar, a només 1.000 metres del cim del volcà Chimborazo, quan després de caminar des del primer refugi a 3.100m, mig a cegues enmig d'una boira persistent, el cel es va obrir sobtadament i el Nevado Chimborazo (com anomenen aquí a les muntanyes nevades) va aparèixer fantasmagòric, altiu i sense reserves, davant la nostra mirada atònita de tanta magnificència i bellesa.

Arribar-hi des de Riobamaba, on havíem dormit a casa en Juan Pablo en condicions més aviat precàries que compensaven només la seva simpatia i amabilitat, era possible, si es volia fer en un dia, únicament amb transport privat. Des de l'oficina de turisme ens varen recomanar el Sr. López, un guia expert en la zona que tenia el seu propi cotxe; i així va ser com a les 7 del matí següent sortíem cap al dubte de si seriem capaces d'assolir una alçada que mai havíem culminat abans.

El paisatge des de Riobamaba, i un cop deixada enrere l'àrea periurbana de la ciutat, es composa de petites comunitats enmig de les verdes muntanyes, comunitats que, en general, parlen Quichua (o Quechua), una familia de llengües originaries de la regió del Andes i que es creu que parlen entre 9 i 14 milions de persones al món.

Es diu d'aquesta llengua que és un idioma dolç, i es diu això perquè sembla ser que no existeixen paraules "dolentes"dins el seu vocabulari; de manera que per dir alguna paraula negativa, cal fer servir la paraula "positiva", anteposada per la negació "no". Per exemple, per dir "estafador", es podria dir "no honrat", o per dir "mentider", es diria "no sincer" ...

Així, igualment, la toponimia de la regió i el nom de la majoria d'accidents geogràfics, com per exemple els nevados, porten noms Quichua que tenen un siginficat. Per exemple, Quilotoa vol dir "dent de princesa" (quilo = dent; Toa = Princesa); Cotopaxi vol dir "coll de la lluna" (coto = coll; paxi = lluna), i així anar fent ...

Segons ens va explicar el Sr. López, la capa orgànica de la terra aquí, degut principalment a l'orígen volcànic de la regió, es composa de fins a 5m de terra negra molt fèrtil on es cultiven en vertical papas, fabes, choclo, cibada, blat de moro, cebes, etc, principals elements de la dieta local, que donen lloc a un bonic i impressionant patchwork de diferents tonalitats de verds i ocres que et deixen bocabadat.

Poc a poc, a mesura que es puja en alçada, els cultius van quedant enrere i, just després d'alguns boscos d'eucaliptus i pi insígnia sobrevinguts que malmeten la terra i enlletgeixen la panoràmica general, apareix el pertinent paisatge del páramo, amb la seva vegetació baixa i adaptada als forts vents i a l'alçada, del que sobresurt una mena de matolls que jo vaig associar ràpidament al llistó mediterrani (Brachypodium sp.), però que no tinc la certesa que siguin, de fet, ni parents llunyans més enllà d'en una semblança fenotípica.

Després d'una tassa de xocolata calenta i ben amargant per entrar en calor abans de començar l'ascensió, a poca distància d'un grup de belgues tan mal equipats com nosaltres mateixes, varem començar la marxa.

Malgrat l'alçada i potser perquè ja venia aclimatada de feia dies a dalt de la Sierra Equatoriana, no vaig patir en cap moment cap ròdols o malestar, fet que si va assajar - molestament- a la Mayte que havia d'anar fent parades cada poques passes per no perdre el cap i amb el cap el pas. Com que el Sr. López es va quedar amb ella, jo vaig anar tirant fins atrapar, poc abans d'arribar al segon refugi, a 5.000m, al grup de belgues que havia sortir abans. Just en aquell moment va ser quan del no res que es veia al nostre horitzó es va obrir el cel, amb l'emoció del teló d'un teatre quan un està amatent perquè comenci la funció, i va aparèixer, enorme, escarpat, desafiant i carregat de neu, el Chimborazo (6.340m), el nevado més alt de tot l'Equador. Va ser un moment màgic i, com deia, molt probablement el moment més emocionant fins ara a aquestes terres.

Amb l'spit del moment i, de ben segur, el dèficit d'oxígen al cervell, tot plegat em va semblar poc. En volia més!!. Així que veient gent que seguia l'ascenció fent via cap al tercer refugi, vaig decidir continuar una mica més, volia arribar al límit de la neu, on ja hauria estat complicat continuar sense grampons i un equip tècnic adequat. No va ser massa lluny, a uns 300m potser, que la neu començava formant una capa densa de neu primavera amb una crosta que s'enfonsava en blog als peus quan la trepitjaves ... allà em vaig donar per satisfeta just en el moment que la Mayte, que no volia menys, va arribar darrera meu amb cara de colocón però amb un somriure immens de satisfacció a la cara.

La llacuna del Quilotoa (com us vaig explicar en el meu post previ) i el Chimborazo són les meves úniques experiències de trekking d'alta muntanya, alhora que un descobriment fascinant, com vaig anunciar també abans, de noves sensacions; pel que no seran els únics ni els darrers...

Sense perdre més temps a Riobamba - que tampoc tenia massa res a oferir pròpiament més enllà de les seves muntanyes - varem agafar un bus cap Cuenca, capital de la província del sud d 'Azuay, situada a uns 2.500m i declarada per la Unesco Patrimoni de la Humanitat.

Varem arribar de nit a un hostal que, malgrat les recomanacions de la nostra Rough Guide, deixava molt a desitjar - sobretot pel que feia a servei - cosa que, en conjunció amb la lluna plena, la fred constant i el cansament de molts dies de no parar un minut,de bus a bus, de ciutat en ciutat, de muntanya a muntanya, em va ficar al llit realment d'un mal humor poc justificable.

El dia següent es va despertar plujós i fred de nou i la visita a la ciutat monumental, que val a dir que és realment bonica - especialment en el seu casc històric - va ser fugaç i una mica superficial. Ambdues frissavem per tocar nivell de mar, amb l'esperança de millors temperatures i, probablement, una mica de sol; així que,de nou, a la tarda, ens varem embarcar en un bus cap a Guayaquil del que les ganes de vendre dels diferents operadors de la Terminal i la ferotge competència entre ells, ens va portar enganyades a un vehicle que si bé hauria d'haver fet la ruta directa a la principal ciutat del país en només 4 hores, va convertir el viatge en una tortuositat de carreteres indirectes que va durar més de 6, tenint en compte les múltiples parades que s'alternaven al ritme de la freqüència de pagesos i passants de la zona que decidien, a qualsevol lloc del trajecte, pujar al bus per baixar-ne als pocs quilòmetres; fet que va doblar o triplicar fàcilment la capacitat del vehicle, convertint-lo en un contenidor d'humanitat comprimida, humejant i fètidament odorant ...

A Guayaquil, principal port de l'Equador i amb diferència la ciutat més gran del país amb més de dos milions d'habitants, ens varem allotjar a casa la Roxana, que amb xancletes i un petit vestit d'estar per casa - per fi si feia calor!! - ens va rebre passades les 10 de la nit a la seva enorme casa familiar al nord de la ciutat.

Fets uns tràmits a Air Comet perquè la Mayte pogués canviar el seu passatge de tornada, vist el malecón i una mica del downtown, modern i sense massa alegries, doncs tota la ciutat antiga va ser destruïda fins a 5 vegades per incendis a l'època dels pirates i les mercaderies precioses ... varen donar per closa la nostra visita i varem prosseguir cap a Montañita, lloc des d'on us escric ara encara i on he fet equador del meu viatge, valgui la redundància, a l'equador del món, i al país que porta el mateix nom.

Montañita va ser una revelació, un d'aquells llocs en els que només posar un peu a terra un sap que li agradarà, sensació que es va manifestar més ferma encara en el moment que vaig entrar a l'Hostal Las Palmeras i vaig parlar amb la seva propietària, la Martha, deliciosa com la protagonista de la pel·lícula dirigida fa quasi una dècada per Sandra Nettelbeck, "Deliciosa Martha" ...amb qui, immediatament ens vàrem fer amigues.

Aquesta petita localitat costanera situada sobre la Ruta del Sol Equatoriana, uns 180 km al nord oest de Guayaquil, va experimentar el boom del turisme estranger al voltant dels anys 60, principalment vinculat al moviment hippie - un tipus de turisme que, quasi 50 anys després, encara preval i es fa present a qualsevol racó d'aquesta vila. El seu tarannà tranquil, la seva bonança climàtica i les seves platges llarguíssimes amb bones onades, varen arrossegar fins aquí, una mica més tard, als frikies del surf que, conjuntament amb les activitats de buceig i les excursions a la Isla de la Plata, Parque Nacional Machalilla, són els principals reclams turístics presents.

Els carrers sense asfaltar estan flanquejats a banda i banda per petites parades de tota mena de mercaderia "hippie", collarets, arracades, mocadors, penjolls, parades de piercing, tatoos, trenetes, lectures de tarot, cartes astrals, massatges, reiki, constel·lacions, etc ... i els locals comercials tenen bàsicament 5 categories: botigues de surf (roba, classes, taules, ...), internet i trucades internacionals, restaurants, hotels i hostalets, i els típics "colmados" on hi ha una mica de tot. Com toca, els gossos del món, com els varem batejar amb la Mayte, són arreu, pidolant al voltant dels restaurants, alguns dels quals són també discoteques o locals musicals que ofereixen menjar, internet i gresca les 24h al dia; pel que és fàcil que mentre un esmorza per sortir aviat a fer alguna activitat, acabi coincidint amb aquells que encara fan la "darrera copa"...

A la platja encara hi ha els senyors dels carretons que aquí no només venen "el rico coco", sinó també ceviche, gelats, aigua i begudes congelades ... i òbviament, els venedors ambulants que carreguen tota mena d'artesania local i més (hamaques, talles de fusta, petxines, ...)

Afortunadament el nostre hotel, Las Palmeras, que varem trobar només a la segona nit, es troba localitzat en direcció inversament oposada a tota la zona de gresca i soroll constant, just davant d'un mar que oferix unes postes de sol corprenedores i on la brisa de la tarda t'acarona suaument des de les hamaques penjades amb vistes a l'oceà, gentilesa de l'establiment ...

Conjuntament amb l'hotel, el pack de confort i benestar aquí es culmina amb la sublim cuina del restaurant Machu Pichu, que també vàrem descobrir el segon dia. No varem trigar massa a conèixer en Genís, el seu propietari: un emprenedor de només 27 anys, de mare dominicana, pare català, criat entre Barcelona i Ginebra, negre, rialler, que parla català quasi tant bé com jo i que, a més, és culé a morir!! Tot això deixant de banda que qualsevol plat que escullis a l'atzar a aquest restaurant situat a un segon pis a l'aire lliure, amb coberta de fusta i palla i bona música salsera i directes quasi cada nit, és per xupar-se els dits.

Però malgrat el sol, la platja, la disponibilitat de bon menjar, els nous "amics" i l'ambient cool del poble, el que em reté encara aquí, després que la Mayte ja marxés ahir cap a Lima i jo em fes el ronso, és la segona gran descoberta d'aquest viatge: el surf!!

La visió des del primer dia dels surfers, una estirpe de la calanya similar als snowborders, em va generar una enveja tremenda, alhora que una curiositat infinita per allò de surar sobre l'aigua. Així que un cop demanats preus i un bon lloc per fer classes, em vaig embarcar en les meves primeres dues hores de classe sobre una taula que, ja us ho ben garanteixo, d'estable no en té absolutament res....

En Dani, el meu professor, que encara avui, amb una paciència infinita em guia en el bon maneig de la taula entre les onades, va ser el primer en celebrar les meves petites victòries i en corregir els meus grans errors.

Amb la classe d'avui en porto ja quatre i una col·lecció memorable de blaus i rascades més o menys arreu de la meva anatomia, que al final acabo no sentint perquè l'adrenalina que se t'allibera a la sang en el moment que comences a remar fort i l'onada t'enxampa per darrera a tota velocitat, instant precís en que cal no pensar i tant ràpidament com et permeti la teva tècnica i les teves aptituds físiques, has d'aprofitar per aixecar-te sobre la taua, a poder ser en la posició correcta - doncs les correccions sobre la taula, segons la meva experiència acaben en propulsions incontrolades dins l'onada i fora de la taula -, i finalment, si arribes a assolir exitosament totes aquestes passes, mantenir l'equilibre, una mica a l'estil del que es faria sobre una taula d'snow i surfejar l'onada fins a la platja, fan que cap mal et dolgui massa... si més no no abans de la dutxa reconfortant i per recuperar la temperatura, d'aigua calentona.

Aquesta sensació l'he sentida encara poques vegades, doncs normalment amarmo molt abans d'arribar a la riba, això en el supòsit que hagi aconseguit alçar-me de bon principi... però és una sensació magnífica, sobretot aquella que, anant a buscar l'onada una mica més mar endins, per poder-la enxampar directament abans que rebenti, i així poder-la "baixar" tota, et fa sentir com un petit déu surant per damunt del mar, amb el flux sanguini carregat d'endorfines i el cos tens i "deixat anar" alhora, entre el risc imminent de caure i entrar a la centrifugadora de l'onada que es cargola i la plaent sensació del flow ...

Però tot allò que és bo s'acaba, més que res per poder donar pas a coses tant o més bones que han de venir a continuació... per això demà, després de la meva darrera classe amb en Dani,a les 11 del matí, marxaré cap a Perú, una llarga jornada de bus de més de 18h, a començar una nova ruta.

Algunes fotos on sempre i fins ben aviat!!

Paxi ;O)!

El Quilotoa: Una llacuna de noves sensacions

La llacuna de Quilotoa és una caldera plena d'aigua que es va formar a 3.914m d'alçada, com a conseqüència de la darrera explosió del volcà que porta el mateix nom fa aproximadament uns 800 anys.

Amb un diàmetre de 3km i una fondària aproximada d'uns 250m, presenta una coloració turquesa espectacular que varia a cada segon, en funció dels núvols que li passen pel damunt, de la quantitat de llum del dia, i de l'angel que te'l miris.

Després de veure les fotos que surten a la nostra Rough Guide, no ens va quedar cap dubte que hi havíem d'anar ... i per anar-hi calia primer arribar fins a Latacunga, petita població (150.000 hab) capital de la provincià del Cotopaxi situada a 95 km al Sud de Quito i a 2.850m d'alçada.

Hi varem arribar de nit, amb reserva feta a l'Hotel Estambul (sempre m'ha sorprès enormement la inspiració dels propietaris dels hotels a l'hora de posar-los un nom ....), segons la guia, l'establiment més antic i amb més caràcter de la ciutat. Amb habitacions tranquil·les a l'entorn d'un pati central, ens varen donar una sòbria habitació al segon pis, amb parquet desgastat al terra, llits ferms i còmodes i una dutxa d'aigua calenta a pressió que feia dies que somniàvem.

Arribar al Quilotoa pel teu compte demana molt temps i un esperit d'aventura que no teníem ganes d'assumir, doncs un ha d'anar de poblet en poblet amb busos locals, i fer l'aproximació final a peu, esperant arribar a temps pels busos de tornada que pugen i baixen per la tortuosa collada fins al peu del volcà, o matinar de valent i acostar-s'hi amb el camió de la llet.

La Greta, la propietària de l'agència del davant de l'Estambul ens va fer una oferta, de fet, més cara de la que ens acabava de fer el Sr. Fabio al mateix hotel, 5 dòlars més cara. Després d'escoltar la seva explicació, de veure fotos del què ens proposava a l'ordinador i de concretar hores i detalls, vaig expressar la meva intenció d'aconseguir un descompte, donat que ens havien fet una oferta "millor" pel mateix paquet. Amb solemnitat, dins del seu anorak marró de plomes amb coll de pèl de conill que duia cordat fins dalt de tot, em va mirar i em va dir que les agències de la població més establertes en el negoci s'havien posat d'acord en els preus i que per respecte a la professionalitat i la imatge del turisme de la regió, no em podia baixar el preu. No cal dir que em va deixar de pedra. El primer que em va venir al cap varen ser les llargues reunions del projecte de Desenvolupament Turístic de la Costa de Barcelona-Maresme, dels darrers en que vaig estar implicada abans de deixar la feina. Vaig recordar les hores discutint el sexe dels àngels amb els empresaris del sector i com entre ells, sense cap mena de pietat ni decor pel bon nom de la marca, baixaven preus d'amagat, a qualsevol cost, per captar els clients de l'hotel del veí del costat ... vaig recordar els "all-inclusive" a 12€ el dia, i .... em va convèncer l'oferta de la Greta, i així li vaig fer saber. Estava disposada a pagar 5 dòlars més per una bona causa i per una gent que tenia clar el què volia del seu negoci.

A les 8 del matí, davant la impossibilitat d'aconseguir un cafè al poble, erem geladetes de fred i amb la panxa buida davant la porta de l'agència, preparades per escalar el Quilotoa. D'acompanyants teníem una parella de Polonesos que varen donar poca guerra i que es varen mostrar alegres al llarg de tot el camí d'anada i de tornada de les quasi 4h de trajecte del dia en 4x4.

Feta una parada breu a un petit poblet anomenat Punjui per, finalment, fer el desitjat cafè!! i on hi havia mercat local aquell matí, varem proseegir fins al peu del volcà que, en aquest cas, de fet, era el punt més alt del volcà, i des d'on es podia observar la llacuna al fons de la caldera, uns 400m més en vall.

La primera visió de la llacuna ja ens va deixar sense alè. Senzillament espectacular!! D'uns colors turquesa i blaus fins a cert punt fantasmagòrics, si bé no tenen més "secret" que els minerals dissolts a l'aigua que li donen un toc de màgia alquímica surreal.

Feia un vent fort i una fred intensa i la roba que portàvem a sobre, els guants i el gorro no bastaven per protegir-se ... Afortunadament, a mesura que vàrem anar baixant, les mateixes parets de la caldera ens protegien de les inclemències del temps, fins i tot sortia el sol a estones, i varem gaudir d'unes vistes extraordinàries de tot l'entorn.

Si bé la baixada va ser bufar i fer ampolles, pujar ja era un altre tema. Malgrat tractar-se només de 400m de desnivell, el pendent era fort i es notava que hi havia menys oxígen a l'aire... Molta gent escollia l'opció de pujar a cavall o en mules, servei disponible al llarg de tot el recorregut, doncs un grup d'indígenes no parava de pujar i baixar amb els animalons ... i em vaig preguntar totalment sorpresa per la seva condició física, quants cops al dia deurien fer el recorregut.

Mirant amunt des de la llacuna impressionava per les altes parets que ens envoltaven, i per un moment vaig pensar que no hi pujaria mai, que no podria .... però recuperant una mcia la filosofia de la bicicleta, és a dir, no miris amunt per veure el què queda i quant puja, mira a la roda, i poc a poc ves fent ... a bon ritme, sense preses però sense pauses, varen refer el camí en poc menys d'una hora.

Les sensacions, malgrat no tractar-se d'una gran fita, foren noves i les sentia al cos, un formigeix a les mans i el cor bategant fort i rítmicament en harmonia amb la natura salvatge que m'envoltava.

Mai m'ha agradat massa caminar per la muntanya pel senzill fet que ho he trobat sempre avorrit, poc intens, llarg i pesat. Aquesta ascensió, potser, per primer cop em va donar una nova visió de la muntanya i del què senten aquelles persones que senzillament estimen aquesta activitat. En certa manera és una meditació, un rendir-se a la magnificència que t'envolta, un no tenir pressa i adonar-se'n que no sempre cal córrer per arribar al final, i que en el fons, el que és bo (alguns diuen que es allà on es troba la felicitat) és el camí i no la destinació final.

Sense quasi adonar-me'n, pensant auqests pensament i d'altres que vaig tenir temps de desenvolupar abastament al llarg del camí, vaig arribar a dalt, paradoxalment en solitari, malgrat la quantitat de gent que transitava la ruta ... i vaig pensar que no era casualitat, i que havia d'haver estat així perquè jo pogués valorar una nova experiència que ni havia entès ni havia valorat fins ara.

Tampoc casualment, ahir a Baños, una preciosa localitat d'aigues termals envoltada de verdíssimes i altes muntanyes al peu del volcà actiu Tungurahua, que encara avui fumeja, on varem reposar un parell de dies a només 1.850m, vaig trobar a la carta d'un restaurant aquesta dita de William Blake que no tradueixo perquè em sembla molt més bonica en la llengua en què va ser escrita originalment.

"He who blinds himslef to a Joy, does the winged life destroy. He who kisses the Joy as it flies, lives in eternity's sunrise"


El cuquet ens ha picat i avui som a Riobamba, una mica més al sud de la Sierra Central, des d'on demà tenim previst fer l'ascensió del primer al segon refugi del Chimborazo, el volcà més alt de l'Equador, que amb 6.385m, i degut a que es troba situat just sobre l'Equador geogràfic, resulta ser el punt més allunyat del centre de la terra.

No tenim material tècnic ni la condició física per fer grans ascensions però si petites incursions com aquesta, sortides de poques hores, amb malles de llana sota els texans i guants de lama ... i bé! moltes ganes de veure el món des de 5.000m, que si tot va bé és el punt més alt al que pujarem.

Algunes fotos més aquí!!

Fins aviat!!

Rodant per l'Equador ....

- Uds, vienen de la Madre Pátria, verdad?

... varen ser de les primeres paraules produïdes per un taxista que, davant la meva perplexitat, vaig sentir en arribar a l'Equador.

.......




El vol Bogotà - Quito no va ser un vol mancat d'incidents, i aquest cop no
va ser degut a controls d'estupefaents, com ens havia passat en el vol
Bogotá-Cartagena feina uns dies, sinó per problemes més aviat digestius.

Mortes de gana, varem ingerir copiosament i a una velocitat poc respectuosa
amb els processos gastro-intestinals, una bona quantitat de menjar al
Waffles & Crepes de l'aeroport. Amb el cafè a la mà, pràcticament corrent
pels passadissos de l'aeroport, doncs quan ens en varem adonar ja fèiem
tard, varen arribar al control de passaports per a vols internacionals. En
aquell moment la crêpe jo ja la tenia a l'esòfag de nou, i el cafè a punt
de sortir-me per les orelles. La Mayte feia cara de pomes agres i va
aconseguir mantenir la compostura just el temps de l'enlairament de l'avió;
el següent va ser agafar a corre-cuita la bossa del seient del davant i
omplir-la de la crêpe de xampinyons a mig digerir i de cafè no digerit. Jo
vaig tenir temps de sortir corrent i escapolir-me al w.c, on vaig fer tres
quarts del mateix ...

Així, l'entrada al Mig del Món, com diuen ells, va ser lleugeres de panxa i
amb mal de cap sobtat pel canvi brusc, en poques hores, de pujar de la costa
caribenya, càlida i a nivell de mar, a quasi 2.800m i a una fred d'espant a
Bogotá i ... tot seguit a Quito, on ens va costar dos dies treure'ns-la
de sobre i començar a funcionar.

Els controls per la grip AH1N1 (vulgarment, la grip porcina) a aquesta part de món són una paranoïa col·lectiva. Cada cop que entres a un aeroport et trobes un dispositiu mèdic, amb roba pràcticament de quiròfan i mascaretes i gorres al cabell, que et fan omplir un formulari on més et val dir que no tens cap símptoma
que els pugui fer pensar que estàs malalt; i acte seguit, amb un aparell que
a mi em va fer pensar amb els que empren els topògrafs, et fan estar-te dret
sobre una creu marcada a terra i et prenen la temperatura corporal. Malgrat
el nostre estat pèssim varem passar les proves i ens varen deixar entrar al
país, després de segellar els nostres passaports i fer-nos les preguntes de
rigor, sense més preàmbuls.

Les meves primeres impressions de l'Equador varen ser que és un país més
pobre, més brut i més trist, immensament més trist, que la chévere Colòmbia
que veníem de deixar enrere.

Si bé en un principi varem pesar que era una cosa atribuïble només a la
Capital, el desplaçar-nos cap al sud ens va confirmar irrefutablement, que
la gent no és massa sociable i, un cop rera altre, buscant la cordialitat i
l'escalfor humana del país que precedia a aquest, ens varem trobar amb algun
"xascu" al voler-nos fer les simpàtiques.

Malgrat aquesta primera arribada medicament accidentada i un pèl
decepcionant, cal dir que Equador, a nivell ecològic i paisatgístic, és una meravella de país. Pel moment no ens hem mogut de la Sierra Central, i entre els 1.800 i els 4.100 metres, continuem amb la fred al cos. Així i tot, i tenint en compte el nostre desconeixement en primera persona, un petit estudi del mapa i de la guia et dóna una clara idea que des de la Costa del Pacífic, amb les magnífiques Illes Galàpagos - a les que no anirem per restriccions
tant econòmiques com temporals - fins a l'Amazònia més salvatge, passant per
la Sierra, amb les seves muntanyes verdes espectrals, de pics angostos i
volcans altíssims que fan les delícies dels alpinistes que arriben fins a
aquestes contrades, hi ha un món de paisatges i cultures basades en desenes
i desenes de diferents ètnies i cultures que han coincidit en un mateix
espai geogràfic - polític, malgrat no tenir absolutament res en comú; més
enllà està clar, que una bandera que els fa tenir una mateixa nacionalitat -
sovint, imagino, imposada.

Quito és una bonica ciutat colonial de quasi 1,5 milions d'habitants que situada a
2.800 metres d'alçada, té el seu cim més alt de la ciutat en el mirador del
Panecillo (3.000m), i en el volcà de Pichincha (4.794m), al que es puja amb un
funicular, fins als 4.100m, per gaudir d'una bona passejada sota vents
glacial per senders marcats, que et permeten vistes espectaculars de la urbs
que, enorme i totalment dispersa sobre el territori, se'n va més enllà d'on
et pugui abastar la vista.

Des del telefèric vaig poder observar - amb molta molta enveja - gent molt ben equipada i amb bicicletes de descens ben cares, que baixava per una pista estreta i tortuosa, pendent avall, a unes velocitats que m'haurien posat la pell de gallina, de no ser que ja li tenia perquè estava morta de fred ... Més de 1.000 metres de desnivell sense interrupcions amb un pendent d'esglai, puf!!!

No puc evitar - o millor dit, no vull evitar - deixar-me emportar a estones
per allò que diuen "deformació professional" i una vegada rere una altra,
em fixo en com les ciutats estan organitzades, a nivell territorial i
ambiental, i clar, també com es tracta i es gestiona el tema turístic.

He de dir que Equador, o el que he vist fins ara, és un exemple de país "en
desenvolupament", on el turisme és exemplar. Les oficines de turisme són arreu, carregades de bona informació i de gent que sap atendre als estrangers, i eh!!! (això va per la gent que massa sovint ens tornem bojos buscant estadístiques de demanda!!), es recullen dades pràcticament arreu on vas.

Els carrers estan ben senyalitzats i els recursos turístics ben indicats.

A nivell de gestió ambiental i d'impacte territorial ... ho deixem aquí ...

A Quito les quatre estacions de l'any passen tot l'any en un dia: Al matí
està tapat i fa fred, després s'obre el sol i fa una calor d'espant, cap a
després de dinar es comença a tapar i fa fred; al vespre es gira un vent
glacial i et quedes petrificat per la baixada de la temperatura. I així ...
cada dia ... cada dia dels 365 de l'any ...

Sense pena ni glòria vàrem visitar el "Parc Temàtic" (perquè no se li pot donar altre nom) de la Mitad del Mundo. Una mena de barreja de Poble Espanyol i La Roca Village on un es pot passejar per damunt de la ratlla imaginaria que marca geogràficament la Latitud 0, 0, 0.

Vist el museu etnogràfic, realment bo!!, no se'm va acudir res més que "rodar" a l'Equador, i recuperar un dels trucs més senzills de la meva època de gimnasta. Moment que la Mayte va immortalitzar per a la posteritat.

I bé ...tornant una mica enrere en el temps ...Descobrir croissants sense cap mena de farciment (formatge, pollastre,salsitxa, ...) a la fleca del costat de l'alberg en el que vàrem dormir dues nits a Quito, em va fer pensar en què és el pitjor de Colòmbia - que no vaig saber identificar l'altre dia!: I és que no hi ha manera de trobar un croissant normal (entengui's per normal sense res a dintre), ni un bon cafè de forma ordinària, malgrat aquest país sigui conegut mundialment per la "meca" del cafè.

Quito em va donar el swiched on to "travel mood", estat que, quan es comença a viatjar, triga uns dies a aparèixer, fins que un se sent a l'uníson amb el seu viatge i comença a fluir...

Així que, seguim viatjant, no?

Fotos de Quito, de vistes del Panecillo i de la visita al Pichincha, aquí ...

Fins aviat!

Mun

De Pirates i Bruxies del Carib ...

De totes les històries que he escoltat o llegit de Cartagena de Indias, la que més m'ha fascinat és aquella que explica com les flotes angleses, en un darrer dels seus múltiples intents per fer fora als Espanyols d'aquestes preuades terres del Carib, varen enfonsar centenars de galeres espanyoles, entre elles la galera insigina ..... que es calcula anava carregada amb tones i tones d'or, pedres precioses i altres materials exquisits que es dirigien a engreixar, ja aleshores, els fons del Regne Espanyol. Això era per allà els volts dels anys 1700 llargs, i poc abans que al 1821, després d'una resistència heroica de la ciutat, aquesta guanyés ja definitivament la seva independència del Reino de España.

Diu la llegenda que avui en dia encara aquests vaixells descansen adormits per sempre al fons de l'enorme badia de Cartagena, protegides per l'entramat de petites illes que la formen i resguardades de curiosos i caça-tresors per la profunda fondària de les seves aigües de color blau intens ...

I així, a en Gabriel García Márquez, fill estimat d'aquesta terra, nascut a Aracataca - a la que ell identifica com a Macondo a les seves novel.les - aquesta història el deuria haver fascinat tant com a mi, doncs a la seva obra literària "Amor en los tiempos del cólera", que devoro amb fervor a les hores lliures que em queden entre un lloc i un altre, fa que un dels seus personatges principals, en Florentino Ariza, es decideixi a recuperar aquests tresors del fons de la mar, només perquè a la seva estimada Fermina - a la que enamora hora rera hora amb actes que freguen la paranoia romàntica d'un amor mal correspost, no li hagi de faltar mai de res...

Cartagena de Indias, així anomenada perquè un pèl mal orientats els primers navegadors espanyols que hi varen arribar pensaren haver arribat a l'est llunyà per l'altre costat del món, va ser fundada a l'any 1533 per Pedro de Heredia, i és avui i amb diferència, una de les ciutats més vibrants i enlluernadores que he visitat mai.

Deixant de banda els desenvolupaments turístics a primera línia de mar més moderns, a l'estil Miami Beach, sobre els itsmes de terra de Bocagrande i Laguito, que són una aberració urbanística (malauradament amb molts precedents que ens queden ben a prop), la ciutat vella, és a dir la ciutat emmurallada, és una al·lucinació que et transporta a altres temps, a temps on els pirates eren el pànic del mar Carib i encara no de les aigües de Somàlia, i les dones eren cremades per bruixes a mans de la Inquisició, per exemple per pesar més o menys del que es creia que havia de pesar un cos no posseït.

Els carrerons dins les muralles, sobretot a l'horabaixa, quan la llum del sol dóna pas a l'enllumenat tènue i els locals de la plaça de Santo Domingo s'omple de gent que surten a respirar una mica de brisa fresca després d'un dia - molt probablement de calor sufocant - són espectres també d'altres temps que es barregen amb la salsa que no para de sonar als locals de nit, on es confonen els sons sabrosones d'un local al següent, i on, vulguis o no, les mans se't deixen anar de la Club Colòmbia per fer-les sonar sobre la taula o les cames dansen inconscientment al ritme del so calent calent enbafat d'humitat tropical i que fa un mix sonor amb les onades esverades que xoquen sonores amb el malecón, davant l'increïble passeig de la muralla.

Arribar a casa l'Erveline, la nostra host a la ciutat va ser, per què no?, una sorpresa més. De mare tahitiana i pare marine francès, amb una energia explosiva, un somriure inesgotable i una generositat inabastable, l'Erveline deu ser la persona que, d'haver-hi una medalla al servei d'hospitalitat gratuïta, s'enportaria la palma sense cap mena de dubte.

Així que hi varem entrar hi havia dos nois francesos, la porta era oberta, com hauria d'estar i quedar per la resta de dies que hi varem ésser, i per tot arreu hi havia motxilles mig obertes i estris de la casa mig fets servir.

Val a dir, i els que em coneixíeu no us costarà massa d'entendre perquè, que d'entrada em va fer pensar que allò no era per mi. Un munt de gent a un espai, que si bé tenia unes vistes al·lucinants sobre el Carib des d'un desè pis d'un gratacels amb seguretat i piscina, no era massa gran, dormint als sofàs del menjador, amb altres cobrellits per terra i el que sobrés a l'hamaca, em desbordava una mica... En poca estona va arribat en Trevor, un americà de Texas determinat a pedalar tot sud Amèrica amb la seva bicicleta, la qual havia enviat per correu unes setmanes abans ... Més tard va aparèixer la Flo, una francesa amiga de l'Erveline que viu actualment a Barranquilla, en Christin, un altre americà, l'Adam, un altre amic, l'Eva, l'Angela, una al·lota de Mallorca, ....i l'Erveline va fer el sopar com la cosa més natural del món, malgrat tenir la casa totalment envaïda; això si, per decisió ben pròpia.

Malgrat la meva consternació ens varem quedar i va ser una de les decisions més sàbies que hem pres en dies. Aquella casa era un festival constant, però no en el sentit arrauxat de la paraula, doncs malgrat la multitud es mantenia un ordre i un respecte que no es poden explicar si no es viuen, nits de riures, preparant cada vegada un els sopar, nits de rumbeo als locals de nit on la salsa amb orquestres en viu no para ni per demanar la propera cervesa, i dies de platja a Playa Blanca o Isla del Rosario, ambdues, això si, una decepció per mi davant la massificació turística d'un espai paradisíac que acaba convertint-se en un abocador de persones i deixalles, on el carib és calent de porqueria, malgrat ser encara blau, i on un no pot descansar un minut a la sorra blanca sense que li intentin vendre tota mena de productes: cafès, artesania, massatges, trenetes, tattoos....

Un dia i després un altre i fins a un altre varem postposar marxar, i ho varem fer finalment només amb molta pena de deixar a la gent que encara es quedava a casa l'Ervelin enrere, si bé calia fer-ho per deixar lloc als que vindrien darrera nostra i que estaven apuntats al calendari de la cuina, complet dia rera dia, fins a 5 persones per nit.

A Cartagena va seguir un viatge de menys de 5 hores fins a Taganga, on varem fer nit només per prosseguir al dia següent fins al Parque Natural Nacionla de Tayrona, un espai natural que comprèn fins a 6 ecositemes en un, entre els que destaquen el boscos secs i humits, la selva de muntanya, els eculls i les platges coral·lines i les praderies marines...

Passats els primers 3-4km quilòmetres només es pot accedir a les diferents platges a peu o a cavall, i fins a Arrecife, que és la primera platja adequada per a quedar-s'hi a dormir, amb hamaques o tendes de campanya, varem arribar-nos-hi a cavall. La resta del trajecte, fins a Cabo Sant Juan, el varem fer a peu, a través principalment de platges llarguíssimes de sorra, on la vegetació de la selva arriba pristina fins als seus límits, fins arribar a la nostra destinació, segons ens havien dit, la platja més bonica de tot el parc.

El problema suposo és que a tothom li diuen el mateix i la meva primera visió del "campsite" va ser una bufetada a la galta forta i contundent. La imatge de desenes i desenes de tendes de campanya, penya en banyador corrent i cridant per tot arreu, i fins i tot una televisió conectada Déu sap on, em va fer sentir el desig irressistible de tornar-me'n per on havia vingut. Però era massa tard i ens calia trobar un lloc per dormir abans que fes fosca.

El matí següent i una mica per allunyar-nos de la multitud, varem fer un trekking fins a l'antic poblat Kogui de Pueblito que, de fet, va compensar per totes les misèria d'abaix al camp. Un camí empinat i fet - per obra humana - de pedres muntades com altes escales al llarg de la ruta travessant la selva, antics camins de comunicació de les antigues cultures que hi vivien, suant tota l'aigua que havíem begut i més amarada a la roba, i amb la vista de les llargues platges de sorra blanca, sense cap mena de construcció turística que es podia anar intuint cada vegada més bé a mesura que agafaven alçada, va ser l'antídot perfecte a la massificació turística de tot el que havia vist, i una clausura perfecte d'un meravellós paisatge a Colòmbia, aquella terra perillosa, plena de males persones i de cartels de drogues i d'assassins a la que ningú es vol acostar ...

La darrera nit la varem passar de nou a Taganga, un petit poblet de pescador a pocs quilòmetres de Santa Marta, des d'on volaríem al dia següent cap a Equador.

El millor de Colòmbia: La seva gent; el Pitjor: sincerament, no se m'acut; el Millor Moment: La Club Habana fresquíssima la Plaça Santo Domingo al capvespre escoltant salsa; el Pitjor Moment: La tornada en llanxa ràpida des de Cabo San Juan a Taganga (si m'ho arribo a ni imaginar, no pujo!!)

Fotos al lloc de sempre i fins aviat!!