Va de Blanc. Del Nevado Chimborazo al surf de les aigües del Pacífic equatorià.

El moment més emocionant a l'Equador, fins al moment, el podria situar a uns 5.300 metres per sobre el nivell del mar, a només 1.000 metres del cim del volcà Chimborazo, quan després de caminar des del primer refugi a 3.100m, mig a cegues enmig d'una boira persistent, el cel es va obrir sobtadament i el Nevado Chimborazo (com anomenen aquí a les muntanyes nevades) va aparèixer fantasmagòric, altiu i sense reserves, davant la nostra mirada atònita de tanta magnificència i bellesa.

Arribar-hi des de Riobamaba, on havíem dormit a casa en Juan Pablo en condicions més aviat precàries que compensaven només la seva simpatia i amabilitat, era possible, si es volia fer en un dia, únicament amb transport privat. Des de l'oficina de turisme ens varen recomanar el Sr. López, un guia expert en la zona que tenia el seu propi cotxe; i així va ser com a les 7 del matí següent sortíem cap al dubte de si seriem capaces d'assolir una alçada que mai havíem culminat abans.

El paisatge des de Riobamaba, i un cop deixada enrere l'àrea periurbana de la ciutat, es composa de petites comunitats enmig de les verdes muntanyes, comunitats que, en general, parlen Quichua (o Quechua), una familia de llengües originaries de la regió del Andes i que es creu que parlen entre 9 i 14 milions de persones al món.

Es diu d'aquesta llengua que és un idioma dolç, i es diu això perquè sembla ser que no existeixen paraules "dolentes"dins el seu vocabulari; de manera que per dir alguna paraula negativa, cal fer servir la paraula "positiva", anteposada per la negació "no". Per exemple, per dir "estafador", es podria dir "no honrat", o per dir "mentider", es diria "no sincer" ...

Així, igualment, la toponimia de la regió i el nom de la majoria d'accidents geogràfics, com per exemple els nevados, porten noms Quichua que tenen un siginficat. Per exemple, Quilotoa vol dir "dent de princesa" (quilo = dent; Toa = Princesa); Cotopaxi vol dir "coll de la lluna" (coto = coll; paxi = lluna), i així anar fent ...

Segons ens va explicar el Sr. López, la capa orgànica de la terra aquí, degut principalment a l'orígen volcànic de la regió, es composa de fins a 5m de terra negra molt fèrtil on es cultiven en vertical papas, fabes, choclo, cibada, blat de moro, cebes, etc, principals elements de la dieta local, que donen lloc a un bonic i impressionant patchwork de diferents tonalitats de verds i ocres que et deixen bocabadat.

Poc a poc, a mesura que es puja en alçada, els cultius van quedant enrere i, just després d'alguns boscos d'eucaliptus i pi insígnia sobrevinguts que malmeten la terra i enlletgeixen la panoràmica general, apareix el pertinent paisatge del páramo, amb la seva vegetació baixa i adaptada als forts vents i a l'alçada, del que sobresurt una mena de matolls que jo vaig associar ràpidament al llistó mediterrani (Brachypodium sp.), però que no tinc la certesa que siguin, de fet, ni parents llunyans més enllà d'en una semblança fenotípica.

Després d'una tassa de xocolata calenta i ben amargant per entrar en calor abans de començar l'ascensió, a poca distància d'un grup de belgues tan mal equipats com nosaltres mateixes, varem començar la marxa.

Malgrat l'alçada i potser perquè ja venia aclimatada de feia dies a dalt de la Sierra Equatoriana, no vaig patir en cap moment cap ròdols o malestar, fet que si va assajar - molestament- a la Mayte que havia d'anar fent parades cada poques passes per no perdre el cap i amb el cap el pas. Com que el Sr. López es va quedar amb ella, jo vaig anar tirant fins atrapar, poc abans d'arribar al segon refugi, a 5.000m, al grup de belgues que havia sortir abans. Just en aquell moment va ser quan del no res que es veia al nostre horitzó es va obrir el cel, amb l'emoció del teló d'un teatre quan un està amatent perquè comenci la funció, i va aparèixer, enorme, escarpat, desafiant i carregat de neu, el Chimborazo (6.340m), el nevado més alt de tot l'Equador. Va ser un moment màgic i, com deia, molt probablement el moment més emocionant fins ara a aquestes terres.

Amb l'spit del moment i, de ben segur, el dèficit d'oxígen al cervell, tot plegat em va semblar poc. En volia més!!. Així que veient gent que seguia l'ascenció fent via cap al tercer refugi, vaig decidir continuar una mica més, volia arribar al límit de la neu, on ja hauria estat complicat continuar sense grampons i un equip tècnic adequat. No va ser massa lluny, a uns 300m potser, que la neu començava formant una capa densa de neu primavera amb una crosta que s'enfonsava en blog als peus quan la trepitjaves ... allà em vaig donar per satisfeta just en el moment que la Mayte, que no volia menys, va arribar darrera meu amb cara de colocón però amb un somriure immens de satisfacció a la cara.

La llacuna del Quilotoa (com us vaig explicar en el meu post previ) i el Chimborazo són les meves úniques experiències de trekking d'alta muntanya, alhora que un descobriment fascinant, com vaig anunciar també abans, de noves sensacions; pel que no seran els únics ni els darrers...

Sense perdre més temps a Riobamba - que tampoc tenia massa res a oferir pròpiament més enllà de les seves muntanyes - varem agafar un bus cap Cuenca, capital de la província del sud d 'Azuay, situada a uns 2.500m i declarada per la Unesco Patrimoni de la Humanitat.

Varem arribar de nit a un hostal que, malgrat les recomanacions de la nostra Rough Guide, deixava molt a desitjar - sobretot pel que feia a servei - cosa que, en conjunció amb la lluna plena, la fred constant i el cansament de molts dies de no parar un minut,de bus a bus, de ciutat en ciutat, de muntanya a muntanya, em va ficar al llit realment d'un mal humor poc justificable.

El dia següent es va despertar plujós i fred de nou i la visita a la ciutat monumental, que val a dir que és realment bonica - especialment en el seu casc històric - va ser fugaç i una mica superficial. Ambdues frissavem per tocar nivell de mar, amb l'esperança de millors temperatures i, probablement, una mica de sol; així que,de nou, a la tarda, ens varem embarcar en un bus cap a Guayaquil del que les ganes de vendre dels diferents operadors de la Terminal i la ferotge competència entre ells, ens va portar enganyades a un vehicle que si bé hauria d'haver fet la ruta directa a la principal ciutat del país en només 4 hores, va convertir el viatge en una tortuositat de carreteres indirectes que va durar més de 6, tenint en compte les múltiples parades que s'alternaven al ritme de la freqüència de pagesos i passants de la zona que decidien, a qualsevol lloc del trajecte, pujar al bus per baixar-ne als pocs quilòmetres; fet que va doblar o triplicar fàcilment la capacitat del vehicle, convertint-lo en un contenidor d'humanitat comprimida, humejant i fètidament odorant ...

A Guayaquil, principal port de l'Equador i amb diferència la ciutat més gran del país amb més de dos milions d'habitants, ens varem allotjar a casa la Roxana, que amb xancletes i un petit vestit d'estar per casa - per fi si feia calor!! - ens va rebre passades les 10 de la nit a la seva enorme casa familiar al nord de la ciutat.

Fets uns tràmits a Air Comet perquè la Mayte pogués canviar el seu passatge de tornada, vist el malecón i una mica del downtown, modern i sense massa alegries, doncs tota la ciutat antiga va ser destruïda fins a 5 vegades per incendis a l'època dels pirates i les mercaderies precioses ... varen donar per closa la nostra visita i varem prosseguir cap a Montañita, lloc des d'on us escric ara encara i on he fet equador del meu viatge, valgui la redundància, a l'equador del món, i al país que porta el mateix nom.

Montañita va ser una revelació, un d'aquells llocs en els que només posar un peu a terra un sap que li agradarà, sensació que es va manifestar més ferma encara en el moment que vaig entrar a l'Hostal Las Palmeras i vaig parlar amb la seva propietària, la Martha, deliciosa com la protagonista de la pel·lícula dirigida fa quasi una dècada per Sandra Nettelbeck, "Deliciosa Martha" ...amb qui, immediatament ens vàrem fer amigues.

Aquesta petita localitat costanera situada sobre la Ruta del Sol Equatoriana, uns 180 km al nord oest de Guayaquil, va experimentar el boom del turisme estranger al voltant dels anys 60, principalment vinculat al moviment hippie - un tipus de turisme que, quasi 50 anys després, encara preval i es fa present a qualsevol racó d'aquesta vila. El seu tarannà tranquil, la seva bonança climàtica i les seves platges llarguíssimes amb bones onades, varen arrossegar fins aquí, una mica més tard, als frikies del surf que, conjuntament amb les activitats de buceig i les excursions a la Isla de la Plata, Parque Nacional Machalilla, són els principals reclams turístics presents.

Els carrers sense asfaltar estan flanquejats a banda i banda per petites parades de tota mena de mercaderia "hippie", collarets, arracades, mocadors, penjolls, parades de piercing, tatoos, trenetes, lectures de tarot, cartes astrals, massatges, reiki, constel·lacions, etc ... i els locals comercials tenen bàsicament 5 categories: botigues de surf (roba, classes, taules, ...), internet i trucades internacionals, restaurants, hotels i hostalets, i els típics "colmados" on hi ha una mica de tot. Com toca, els gossos del món, com els varem batejar amb la Mayte, són arreu, pidolant al voltant dels restaurants, alguns dels quals són també discoteques o locals musicals que ofereixen menjar, internet i gresca les 24h al dia; pel que és fàcil que mentre un esmorza per sortir aviat a fer alguna activitat, acabi coincidint amb aquells que encara fan la "darrera copa"...

A la platja encara hi ha els senyors dels carretons que aquí no només venen "el rico coco", sinó també ceviche, gelats, aigua i begudes congelades ... i òbviament, els venedors ambulants que carreguen tota mena d'artesania local i més (hamaques, talles de fusta, petxines, ...)

Afortunadament el nostre hotel, Las Palmeras, que varem trobar només a la segona nit, es troba localitzat en direcció inversament oposada a tota la zona de gresca i soroll constant, just davant d'un mar que oferix unes postes de sol corprenedores i on la brisa de la tarda t'acarona suaument des de les hamaques penjades amb vistes a l'oceà, gentilesa de l'establiment ...

Conjuntament amb l'hotel, el pack de confort i benestar aquí es culmina amb la sublim cuina del restaurant Machu Pichu, que també vàrem descobrir el segon dia. No varem trigar massa a conèixer en Genís, el seu propietari: un emprenedor de només 27 anys, de mare dominicana, pare català, criat entre Barcelona i Ginebra, negre, rialler, que parla català quasi tant bé com jo i que, a més, és culé a morir!! Tot això deixant de banda que qualsevol plat que escullis a l'atzar a aquest restaurant situat a un segon pis a l'aire lliure, amb coberta de fusta i palla i bona música salsera i directes quasi cada nit, és per xupar-se els dits.

Però malgrat el sol, la platja, la disponibilitat de bon menjar, els nous "amics" i l'ambient cool del poble, el que em reté encara aquí, després que la Mayte ja marxés ahir cap a Lima i jo em fes el ronso, és la segona gran descoberta d'aquest viatge: el surf!!

La visió des del primer dia dels surfers, una estirpe de la calanya similar als snowborders, em va generar una enveja tremenda, alhora que una curiositat infinita per allò de surar sobre l'aigua. Així que un cop demanats preus i un bon lloc per fer classes, em vaig embarcar en les meves primeres dues hores de classe sobre una taula que, ja us ho ben garanteixo, d'estable no en té absolutament res....

En Dani, el meu professor, que encara avui, amb una paciència infinita em guia en el bon maneig de la taula entre les onades, va ser el primer en celebrar les meves petites victòries i en corregir els meus grans errors.

Amb la classe d'avui en porto ja quatre i una col·lecció memorable de blaus i rascades més o menys arreu de la meva anatomia, que al final acabo no sentint perquè l'adrenalina que se t'allibera a la sang en el moment que comences a remar fort i l'onada t'enxampa per darrera a tota velocitat, instant precís en que cal no pensar i tant ràpidament com et permeti la teva tècnica i les teves aptituds físiques, has d'aprofitar per aixecar-te sobre la taua, a poder ser en la posició correcta - doncs les correccions sobre la taula, segons la meva experiència acaben en propulsions incontrolades dins l'onada i fora de la taula -, i finalment, si arribes a assolir exitosament totes aquestes passes, mantenir l'equilibre, una mica a l'estil del que es faria sobre una taula d'snow i surfejar l'onada fins a la platja, fan que cap mal et dolgui massa... si més no no abans de la dutxa reconfortant i per recuperar la temperatura, d'aigua calentona.

Aquesta sensació l'he sentida encara poques vegades, doncs normalment amarmo molt abans d'arribar a la riba, això en el supòsit que hagi aconseguit alçar-me de bon principi... però és una sensació magnífica, sobretot aquella que, anant a buscar l'onada una mica més mar endins, per poder-la enxampar directament abans que rebenti, i així poder-la "baixar" tota, et fa sentir com un petit déu surant per damunt del mar, amb el flux sanguini carregat d'endorfines i el cos tens i "deixat anar" alhora, entre el risc imminent de caure i entrar a la centrifugadora de l'onada que es cargola i la plaent sensació del flow ...

Però tot allò que és bo s'acaba, més que res per poder donar pas a coses tant o més bones que han de venir a continuació... per això demà, després de la meva darrera classe amb en Dani,a les 11 del matí, marxaré cap a Perú, una llarga jornada de bus de més de 18h, a començar una nova ruta.

Algunes fotos on sempre i fins ben aviat!!

Paxi ;O)!