De Pirates i Bruxies del Carib ...

De totes les històries que he escoltat o llegit de Cartagena de Indias, la que més m'ha fascinat és aquella que explica com les flotes angleses, en un darrer dels seus múltiples intents per fer fora als Espanyols d'aquestes preuades terres del Carib, varen enfonsar centenars de galeres espanyoles, entre elles la galera insigina ..... que es calcula anava carregada amb tones i tones d'or, pedres precioses i altres materials exquisits que es dirigien a engreixar, ja aleshores, els fons del Regne Espanyol. Això era per allà els volts dels anys 1700 llargs, i poc abans que al 1821, després d'una resistència heroica de la ciutat, aquesta guanyés ja definitivament la seva independència del Reino de España.

Diu la llegenda que avui en dia encara aquests vaixells descansen adormits per sempre al fons de l'enorme badia de Cartagena, protegides per l'entramat de petites illes que la formen i resguardades de curiosos i caça-tresors per la profunda fondària de les seves aigües de color blau intens ...

I així, a en Gabriel García Márquez, fill estimat d'aquesta terra, nascut a Aracataca - a la que ell identifica com a Macondo a les seves novel.les - aquesta història el deuria haver fascinat tant com a mi, doncs a la seva obra literària "Amor en los tiempos del cólera", que devoro amb fervor a les hores lliures que em queden entre un lloc i un altre, fa que un dels seus personatges principals, en Florentino Ariza, es decideixi a recuperar aquests tresors del fons de la mar, només perquè a la seva estimada Fermina - a la que enamora hora rera hora amb actes que freguen la paranoia romàntica d'un amor mal correspost, no li hagi de faltar mai de res...

Cartagena de Indias, així anomenada perquè un pèl mal orientats els primers navegadors espanyols que hi varen arribar pensaren haver arribat a l'est llunyà per l'altre costat del món, va ser fundada a l'any 1533 per Pedro de Heredia, i és avui i amb diferència, una de les ciutats més vibrants i enlluernadores que he visitat mai.

Deixant de banda els desenvolupaments turístics a primera línia de mar més moderns, a l'estil Miami Beach, sobre els itsmes de terra de Bocagrande i Laguito, que són una aberració urbanística (malauradament amb molts precedents que ens queden ben a prop), la ciutat vella, és a dir la ciutat emmurallada, és una al·lucinació que et transporta a altres temps, a temps on els pirates eren el pànic del mar Carib i encara no de les aigües de Somàlia, i les dones eren cremades per bruixes a mans de la Inquisició, per exemple per pesar més o menys del que es creia que havia de pesar un cos no posseït.

Els carrerons dins les muralles, sobretot a l'horabaixa, quan la llum del sol dóna pas a l'enllumenat tènue i els locals de la plaça de Santo Domingo s'omple de gent que surten a respirar una mica de brisa fresca després d'un dia - molt probablement de calor sufocant - són espectres també d'altres temps que es barregen amb la salsa que no para de sonar als locals de nit, on es confonen els sons sabrosones d'un local al següent, i on, vulguis o no, les mans se't deixen anar de la Club Colòmbia per fer-les sonar sobre la taula o les cames dansen inconscientment al ritme del so calent calent enbafat d'humitat tropical i que fa un mix sonor amb les onades esverades que xoquen sonores amb el malecón, davant l'increïble passeig de la muralla.

Arribar a casa l'Erveline, la nostra host a la ciutat va ser, per què no?, una sorpresa més. De mare tahitiana i pare marine francès, amb una energia explosiva, un somriure inesgotable i una generositat inabastable, l'Erveline deu ser la persona que, d'haver-hi una medalla al servei d'hospitalitat gratuïta, s'enportaria la palma sense cap mena de dubte.

Així que hi varem entrar hi havia dos nois francesos, la porta era oberta, com hauria d'estar i quedar per la resta de dies que hi varem ésser, i per tot arreu hi havia motxilles mig obertes i estris de la casa mig fets servir.

Val a dir, i els que em coneixíeu no us costarà massa d'entendre perquè, que d'entrada em va fer pensar que allò no era per mi. Un munt de gent a un espai, que si bé tenia unes vistes al·lucinants sobre el Carib des d'un desè pis d'un gratacels amb seguretat i piscina, no era massa gran, dormint als sofàs del menjador, amb altres cobrellits per terra i el que sobrés a l'hamaca, em desbordava una mica... En poca estona va arribat en Trevor, un americà de Texas determinat a pedalar tot sud Amèrica amb la seva bicicleta, la qual havia enviat per correu unes setmanes abans ... Més tard va aparèixer la Flo, una francesa amiga de l'Erveline que viu actualment a Barranquilla, en Christin, un altre americà, l'Adam, un altre amic, l'Eva, l'Angela, una al·lota de Mallorca, ....i l'Erveline va fer el sopar com la cosa més natural del món, malgrat tenir la casa totalment envaïda; això si, per decisió ben pròpia.

Malgrat la meva consternació ens varem quedar i va ser una de les decisions més sàbies que hem pres en dies. Aquella casa era un festival constant, però no en el sentit arrauxat de la paraula, doncs malgrat la multitud es mantenia un ordre i un respecte que no es poden explicar si no es viuen, nits de riures, preparant cada vegada un els sopar, nits de rumbeo als locals de nit on la salsa amb orquestres en viu no para ni per demanar la propera cervesa, i dies de platja a Playa Blanca o Isla del Rosario, ambdues, això si, una decepció per mi davant la massificació turística d'un espai paradisíac que acaba convertint-se en un abocador de persones i deixalles, on el carib és calent de porqueria, malgrat ser encara blau, i on un no pot descansar un minut a la sorra blanca sense que li intentin vendre tota mena de productes: cafès, artesania, massatges, trenetes, tattoos....

Un dia i després un altre i fins a un altre varem postposar marxar, i ho varem fer finalment només amb molta pena de deixar a la gent que encara es quedava a casa l'Ervelin enrere, si bé calia fer-ho per deixar lloc als que vindrien darrera nostra i que estaven apuntats al calendari de la cuina, complet dia rera dia, fins a 5 persones per nit.

A Cartagena va seguir un viatge de menys de 5 hores fins a Taganga, on varem fer nit només per prosseguir al dia següent fins al Parque Natural Nacionla de Tayrona, un espai natural que comprèn fins a 6 ecositemes en un, entre els que destaquen el boscos secs i humits, la selva de muntanya, els eculls i les platges coral·lines i les praderies marines...

Passats els primers 3-4km quilòmetres només es pot accedir a les diferents platges a peu o a cavall, i fins a Arrecife, que és la primera platja adequada per a quedar-s'hi a dormir, amb hamaques o tendes de campanya, varem arribar-nos-hi a cavall. La resta del trajecte, fins a Cabo Sant Juan, el varem fer a peu, a través principalment de platges llarguíssimes de sorra, on la vegetació de la selva arriba pristina fins als seus límits, fins arribar a la nostra destinació, segons ens havien dit, la platja més bonica de tot el parc.

El problema suposo és que a tothom li diuen el mateix i la meva primera visió del "campsite" va ser una bufetada a la galta forta i contundent. La imatge de desenes i desenes de tendes de campanya, penya en banyador corrent i cridant per tot arreu, i fins i tot una televisió conectada Déu sap on, em va fer sentir el desig irressistible de tornar-me'n per on havia vingut. Però era massa tard i ens calia trobar un lloc per dormir abans que fes fosca.

El matí següent i una mica per allunyar-nos de la multitud, varem fer un trekking fins a l'antic poblat Kogui de Pueblito que, de fet, va compensar per totes les misèria d'abaix al camp. Un camí empinat i fet - per obra humana - de pedres muntades com altes escales al llarg de la ruta travessant la selva, antics camins de comunicació de les antigues cultures que hi vivien, suant tota l'aigua que havíem begut i més amarada a la roba, i amb la vista de les llargues platges de sorra blanca, sense cap mena de construcció turística que es podia anar intuint cada vegada més bé a mesura que agafaven alçada, va ser l'antídot perfecte a la massificació turística de tot el que havia vist, i una clausura perfecte d'un meravellós paisatge a Colòmbia, aquella terra perillosa, plena de males persones i de cartels de drogues i d'assassins a la que ningú es vol acostar ...

La darrera nit la varem passar de nou a Taganga, un petit poblet de pescador a pocs quilòmetres de Santa Marta, des d'on volaríem al dia següent cap a Equador.

El millor de Colòmbia: La seva gent; el Pitjor: sincerament, no se m'acut; el Millor Moment: La Club Habana fresquíssima la Plaça Santo Domingo al capvespre escoltant salsa; el Pitjor Moment: La tornada en llanxa ràpida des de Cabo San Juan a Taganga (si m'ho arribo a ni imaginar, no pujo!!)

Fotos al lloc de sempre i fins aviat!!