A partir d'ara ...

Hola gent!!

A partir d'ara, si voleu seguir el meu viatge, em podeu trobar a una nova pagina web.

Us explico: els blogs a Etiopia estan bloquejats, no s'hi pot accedir, igual que no es poden enviar ni rebre sms ... mesures de control del govern -sense comentaris-

Com que el domini blogger esta tot inoperant, he obert un compte a una web que es diu "Get jealous" i que tot i que tambe es una mena de blog, si hi puc accedir.

El motiu pel que ara puc editar el meu blog es perque soc a Tanzania, pero on passara mes temps probablement es a Etiopia, aixi que millor ja us redirecciono alla.

El link es el seguent: www.getjealous.com/Mun

A mes de llegir les meves histories hi podreu trobar fotos, un mapa amb la meva ruta, i un "Message Board" on em podreu deixar missatges si voleu.

Aixi que, temporalment, cosMUNologia se'n va de vacances.

Pero tornare aviat!! i m'estrenare amb un House Corner, jajaaja!!

Mua!

Paraules d’amor per Girona

Hola gent!

ja heu vist que jo darrerament estic una mica desapareguda, el viatge ja se m'ha pujat al cap i tot i que tinc coses a dir, no trobo el moment.

L'Ari, alguns ja la coneixeu, m'ha passat una carta que ella mateixa ha escrit a la nostra nostrada (valgui la redundància) ciutat, i m'ha demanat que, si m'agradava, la pengés al meu blog.

L'he trobada molt bonica, pel què, aquí va.

***********************************************************************************************************************

Girona, tu que m’has estat fidel amiga d’ençà de tres anys cap aquí.

Tu que m’has donat la mà per no deixar-me-la anar encara.

Tu que m’has acollit al bell mig de les casetes de colors pastel, aquestes que es reflexen en aigües de l’Onyar.

Tu que poc a poc m’has anat ensenyant les teves quatre cares.

Dolces i florides primaveres que la teva gent aprofita any rere any per celebrar-les inesgotablement, a mes de maig, quan de sobte els patis del Barri Vell obren les seves portes per mostrar-se de mil colors.

Al teu despietat i calorós estiu algun turista despistat busca l’ombra inexistent de les tres de la tarda al carrer de la força. Possiblement vulgui arribar fins la plaça de la Catedral per contemplar-ne la seva escalinata. Pugi, mig esbufegant, els seus interminables graons per posteriorment baixar-los lentament mentre deixa passejar la seva mirada pels teulats vermells.

Quan el sol deixi pas a les primeres hores de la vesprada totes les terrassetes de la Rambla, la plaça de Sant Agustí, el Correu Vell...s’ompliran de vida fins ben entada la nit.

Quan la calor amaini i el dia s’escurci ja serà temps de tardor, amb aquesta la verda Devesa canviarà els seus colors per quedar coberta d’un llit d’or. Mentre, el laberíntic entrellaçat dels milers de braços dels plataners quedaran al descobert, immortals i invulnerables als primers freds de l’any.

Al mateix temps, al llunyà Mont Olimpus, el senyor dels vents despertarà del seu llarg son per mostrar-te que tot i la seva avançada edat encara és omnipotent. La tramuntana bufarà fort durant uns quants dies per després tornar a endormiscar-se com si res hagués passat.

Per últim, arriba el teu cru, fosc i humit hivern, però tot i així el moment més esperat de l’any per perdre’m i descobrir la bellesa que amagues. L’aigua i la pedra són els teus elements. Sant Pere, Sant Feliu i la Catedral les teves tres senyores. Em fascina el teu claustre, en aquest respiro una austera i tranquil·la atmosfera tot i les diabòliques figures que guardes en els capitells. No em fan por. I finalment en el carrer m’embadaleixo mentre observo la seqüència dels teus ponts, de ferro, pedra i ciment.

Les teves quatre cares m’has mostrat honestament, com una gran senyora, i possiblement sigui per això que a hores d’ara tant t’estimi.

Ara et toca deixar-me de la mà. No pateixis, no t’oblido.


Girona, 17 de juliol de 2007
Ariadna

Àfrica per primer cop. Anunci d'una intenció

Diuen que Àfrica té una llum especial ...però jo, de tot això, encara no en sé res.

De moment escric des de la meva comoditat estant, obligant-me a imprimir a les pupil·les tot el què m’envolta, i a sentir a la meva pell allò que m’és plaent, aquí i ara, per no donar-ho per garantit quan ja no ho tingui.

Un defalliment que sé del cert serà temporal m’envaeix mentre escric, i immersa en els meus propis dubtes i pors, producte de la fragilitat de la pròpia essència, i de com la vida, malgrat un se cregui currat, no deixa mai de sorprendre’ns, dono pas a aquells desitjos adormits que, ara, afloren inexorablement a la superfície, malgrat jo mateixa, i em fan dubtar de la robustesa del meu pensament. Els petits canvis són poderosos, deia el Capità Enciam ... i una fulla caiguda d’un arbre en un moment precís i no cap altre, pot canviar el curs de la Història.

En un breu molt breu, aquest és un preludi del meu viatge, aquest cop, un viatge, com diuen també, al bressol de la humanitat: Etiòpia i potser, algun país més del Corn d’Àfrica, com Tanzània o Uganda. Res és cert encara, més enllà que, el dia 29 d’aquest mes, és a dir, en només tretze dies, trepitjaré el continent negre per primer cop a la meva vida,per no tornar-ne, si no hi ha canvis, fins entrats finals d'octubre.

No sé què hauria de sentir exactament.

El que se’n succeirà no ho sé tampoc, només sé el què jo tinc en ment a grans trets, i també, que probablement, fent servir de nou la ja tan gastada frase holliwoodiana, qualsevol semblança amb la realitat serà pura ficció.

Si les tecnologies ho permeten, seré aquí de tan en tan, intentant escriu relats, semblants als que ja l’any passat us varen arribar de l’Índia, per compartir amb vosaltres en tan que la distància ho permeti, les meves vivències a un país desconegut encara.

Entretant, no us sorprengui el meu silenci.

Una abraçada,

Mun

Foto: Blai García Serra
(gràcies Blai per aportar la primera imatge d'un "viatge" que promet ser intens i fascinant)

Ruta per l'Alt Empordà

Les fotos de la sortida aquí / Pictures on our BTT route here

Hola gent!

Aquí us passo la ruta que vàrem fer el passat dissabte.

Amb el barret ja de “comentarista oficial”, ens l’explica en Josep Ma, que pels que no ho sapigueu, té un llibre publicat (del què em va regalar còpia dedicada pel meu cumple!!, olé!), que es diu “En BTT pel Gironès” i que ha editat Cossetània – (publicitat gratuïta –eps! o no, espera, potser me la cobraré, jeje!!)

En fi, aquí va la ruta i a Picassa trobareu les fotos (comentades per mi!)

Quilòmetres recorregut: 42 km

Temps rodant: 3 hores

Dificultat: senzilla

Ens trobem tots al Club Nàutic de l'Escala. Al revés de la cançó de Mecano, de "mucha niña mona, pero ninguna sola", res de res: només una s'ha animat a la ruta que en Jordi ha preparat.

Això és tecnologia: en Jordi agafa el Google Earth, dibuixa quatre ratlletes, guarda el programa, l'envia per correu electrònic a en Josep Maria, aquest les passa al seu GPS i apa, a seguir la línia com un cocainòman qualsevol. Doncs ja veus que @ls set

magnífic@s (Mun, Jordi, Carri, Emili, Eduard, Jacky i Josep Maria) comencen a pedalar, vorejant el mar direcció nord. En un moment determinat les coses es posen més clares: s'ha de seguir un GR. I això és el que fem: anem seguint totes les marques blanques i vermelles que trobem per dins l'Escala (em sembla, però, que hi ha una petita confusió: els GR eren marcats amb una ratlla blanca i vermella paral.leles, i nosaltres seguim uns discos vermells amb una ratlla blanca al mig. Però no entrarem en detalls...).

Quan sortim de l'Escala agafem el camí del Pla, del qual van sortint diferents caminets cap a les bandes pel mig dels camps. En un moment determinta la Ratlla (Track queda molt guai, però el que nosaltres seguiem era una ratlla) ens diu que hem de girar a l'esquerra, i així ho fem. Això funciona: ens porta cap al costat de la carretera, que voregem fins que la Ratlla ens torna a enviar cap a l'esquerra. Aquí la cosa sembla que s'anima: hi ha arbres que fan ombra, però l'alegria durarà poc. Quan llegiu la resta de la ruta ja veureu que és una ruta de patiment i sacrifici. En qualsevol cas, deixem aviat les ombres i sota un sol de justícia (quí es devia inventar la frase? i quina relació te la justícia amb un sol que fon tot el que toca?) arribem a Viladamat, on hom és informat que hi fan una coca (ostres, ja hi tornem: seguir la ratlla, coca... aquesta ruta és una mica narco, no?) de pa molt bona... però passem de llarg.

Ens dirigim ara direcció a les muntanyes que tenim al davant, cap al castell de la Garriga, una fortificació molt ben conservada i que no es veu gaire manipulada per modernitzacions estètiques. Aquí el bosc esdevé una mica depriment: tot està cremat. Les pinedes que cobrien les muntanyes estan negres, i es veuen les feines de neteja del bosc per deixar arribar llum al sól i deixar que es repobli de manera natural. I la natura en sap d'això si la deixem fer: tot de petits pins estan creixent dels pinyons que van sortir disparats en esclatar les pinyes que els contenien. El sistema mediterrani és fràgil, però si no canvien massa les condicions climàtiques sap refer-se. De totes maneres, el nom de "Garrigues" que surt constantment a la toponímia de la zona fa pensar que abans hi havia garrigues i no pins. Però deixem la dispersió ecològica i tornem a la ruta, que si no no arribarem.

Passat el castell arribem a Garrigoles, un poblet gairebé de pesebre, amb la seva esgléssia, la seva plaça, la seva font, els seus gats... i no gaire res més. Aquí ja es comença a fer evident que la opció d'esmorçar asseguts es va allunyant.

Més camins que ens porten, vorejant el que havien estat boscos i al límit de camps, fins rascar La Tallada d'Empordà, on a part de fer menció a una discoteca molt coneguda a la zona continuem sense veure un lloc on esmorçar. Això ja està clar: es tracta d'una ruta aprimadora (pedalar, calor i no menjar).

El retorn que ja hem iniciat ens portarà a fregar Bellcaire, però el criteri és ben clar: si la possibilitat d'un bar és a la dreta, nosaltres cap a l'esquerra.

Travessant el que en temps havia estat un estany i que dona nom a Sobrestany, arribem a la pujada que ens portarà definitivament cap al camí delsTermes. A l'esquerra, el Terme de l'Escala, a l'Alt Empordà, urbanitzat. A la dreta, el Terme de Torroella de Montgrí, Baix Empordà, verge. En un moment determinat a algú li ve al cap la idea de seguir fins al final el camí dels Termes (no el mencionaré per si de cas vol mantenir l'anonimat). Aquí hi ha una dispersió: un parell d'espabilats giren a l'esquerra, i els altres segueixen recta. Al final, el resultat és le mateix. Per no sé quines extranyes circunstàncies acabem al dipósit de l'aigua, .

El massoquisme no ha acabat: hi ha qui proposa arribar fins a la Torre de Montgó, i va i diem que sí (els dos assenyats diuen que ja n'hi ha prou, que ja ens veurem a dinar. Molt ben fet). Arribem a la Torre de Montgó, ens fem la foto pertinent, saludem a les "niñas monas, pero que no estan solas" de la platja i apa, de tornada a preparar-nos per dinar.


Josep M

El que falta dir és que, as always, l’esforç es mereixia una bona recompensa, i ens la vàrem donar anant a dinar al nostre restaurant preferit de l’Escala, el dels pares d’en Carri, al Càmping Paradís, on es varen apuntar la Carmen, la Montse i l’Eva que aquest cop no s’havien animat a pedalar ... Una bona migdiada a Cala Mongó i un estupendu sopar a la terrassa de l’apartament de l’Emili i la Montse va fer el dia rodó. Després de 15h d’haver sortit de casa, vaig tornar a entrar quasi a la una de la matinada, i aquest matí, que havia quedat per sortir altre cop, m’he escaquejat!! Si! Si! M’he escaquejat!! Com que m’ho hauré de sentir la resta de la vida ciclista que em queda, ja directament ho proclamo jo alt i públic als quatre vents. M’he quedat al llit fins a les 11, quan un veí, per un tema que no ve gens ni mica al cas, m’ha despertat. La resta del dia me l’he passat a l’ombra de dins a casa, estava feta pols i encara assolellada d’ahir, i diuen que demà hem de pujar a St. Grau!! Aiii!! El què s’ha de fer per mantenir el bon nom i la línia!!

Muah!!
Mun

Let's Come Together!

Va sortir a la tele-tres l’altre dia!! Carai!! Si que ens tornem lliberals, tu!! Clar que abans de passar les imatges, l’Agnès Marqués, la nova presentadora del Telenotícies Migdia, ja va avisar que podien ferir la sensibilitat d’algun dels telespectadors ...

El tema és que per celebrar el cinema europeu, la Comissió Europea ha llançat un videoclip de 45 segons amb una bona càrrega eròtica, per no dir pornogràfica, que està orientada a millorar la imatge de la UE als ulls dels Europeus.

El vídeo, que l’han titulat “Film lovers will love this” (als amants del cinema els encantarà això) es podria qualificar de “soft-porno” promocional (ja veieu que hi entenc molt d’aquesta terminologia, jajaja!!), i mostra 18 parelles ... ara no sé si dir fent l’amor o fent sexe perquè desconec les intimitats i el grau de compromís dels personatges que apareixen en les imatges ;O) ...

Per descomptat no van trigar res a penjar-lo a You Tube (jo també us el penjo aquí), i la història obre escena amb les imatges d’un home i una dona despullant-se l’un a l’altre.

Sembla que part de la campanya intenta fer ressò de tòpics com el canvi climàtic, els drets humans, la seguretat a les carreteres, la integració dels immigrants, etc ...

I jo em pregunto: com encaixa exactament tota aquesta temàtica amb el sexe?? A no ser que en moments tòrrids, com els que apareixen a les imatges del videoclip, un perdi tan el món de vista que estigui disposat a dir “Amén” a tot:

- et compraràs una nevera sense CFC! – Què?’ aHhh, Si! Ara no em distreguis ...

- Oi que et posaràs el cinturó quan condueixis i no beuràs més d’una copa de vi?, és que pateixo quan surts amb els amics.. – Si carinyo, el què tu vulguis però no paris ara...

- Et vull presentar ma mare, és negra – no t’ho havia dit? Ostres perdona entre una cosa i altra se’m va passar – oohh, no et preocupis, m’encantarà la teva mare?, saps on hem deixat els preservatius?? Ahhhh!!

I converses per l’estil és la única cosa que se m’acut per lligar un tema amb l’altre ... però clar, no sé, potser no va per aquí la cosa.

Perquè, resulta a més que al final del clip, apareixen uns crèdits on es pot llegir “Let’s come together”. Un joc de paraules en anglès que juga amb dues expressions possibles: la primera, “estem junts, o mantinguem-nos junts”, i la segona “correm-nos junts” ...ups!

Molt perspicaç la Comissió Europea apuntant als instints més bàsics, primitius i irracionals de la gent. Segons dades que he trobat a internet, el vídeo ja l’han visitat milions de persones al món i malgrat el què podria intuir-se, la Comissió no ha rebut ni una sola queixa en totes les 14 setmanes que fa que està penjat a la xarxa.

Des d’aquí jo felicito als creatius d’aquest clip i prometo que quan em canviï de nevera, la compraré sense CFCs!! M’han convençut!! Jajaja!!

RECOMANACIó: Jo de vosaltres tancaria la porta i posaria el volum no massa alt si teu gent al voltant ..jeje!

House Corner: "Te echaré de menos"

Ostres, ostres, ostres!!! House se’n va de vacances i ens deixa!! I ens deixa no de qualsevol manera, no! Ens deixa encara amb més ganes, després d’un capítol de clausura molt moolt bo!

Ja el tema estrictament mèdic és un pèl diferent: Una parella arribats de Cuba en patera, que crec que allà els diuen balseros (per cert, una molt bona película Balseros si no l’heu vista – molt dura però segons em varen dir fonts cubanes, fragantment fidel a la realitat)

Aix! Que ja m’he perdut.

Una parella naufraga en una balsa provenint de Cuba. I el primer que jo em pregunto és: Cuba de New Jersey no queda una mica com molt lluny per arribar-hi amb aquest tipus d’embarcacions?? Només ésser rescatats, L’Estaban, el marit de la Maria, la malalta, diu que han fet tot el viatge només perquè el Dr House visiti a la seva dona, que no saben què té. Els equips de socors que els rescaten semblen conèixer perfectament qui és el Dr. House. Mira que bé!

A House li fa gràcia el cas, tot i que no per això es digna a visitar en persona a la pacient i mentre s’ho pensa es dedica a espiar a la festa d’acomiadament d’en Forement, que continua disposat a marxar. I davant els intents de convèncer-lo que fa en Wilson perquè hi parli i li demani que es quedi, en House li diu ben convençut (no sé jo ...) que en Foreman no és l’únic donut de xocolata de la caixa .... jajaja!!

Descobrim que a House no li agraden els canvis i que de fa molts anys té el mateix cotxe, viu a la mateixa casa i toca la mateixa antiga i atrotinada guitarra. Totes acusacions que li fa en Wilson davant la seva reticència a parlar amb en Foreman.

Però bé, malgrat no hi parla ni li demana que es quedi, es dedica a fer-li la pilota i a donar-li la raó, cosa que fa enfadar molt a en Chase. El bo d’en Chase enfadat!!! Ja era hora que treies la mala sang aquest noiet!! I ves per on que després d’una escridassada d’aquest a en House davant tot el personal, sense més ni més, sense perdre la calma, en House decideix acomiadar-lo. El motiu: ja no li queda res més a aprendre al seu costat.

Ups!! Suposo que us vàreu quedar amb la cara de poker de la Cameron quan ell li diu que en House l’ha fet fora.

Continua el cas i la Maria se’ns està morint. House es queixa de no tenir-ne els expedients mèdics; al·legant que si una cosa bona té el règim de Castro, és que forma bons metges. Oh, oh!! Serà això una acció diplomàtica dels directius de la Fox per no trencar les bones relacions amb el règim cubà?? Però no passssa res. Ell s’hi posa de bon començament.

La Cuddy, en Wilson, en Foreman, la Cameron, tots, un a un o tots plegats acudeixen a parlar amb el House per dir-li si s’ha tornat boig de fer fora en Chase ...

Però en Chase sembla que s’ho ha agafat d’allò més bé i coincideix amb en House que, potser si que li convé un canvi d’aires. Jo el vaig notar amb una actitud com molt budista quan diu: “conseguir este empleo es lo mejor que me ha pasado pero perderlo también está bien. Me da igual – hora de cambiar”.

Un “lo de los martes era una tonteria” directe a la jugular de la Cameron, que encara que ho intenti dissimular, la deixa consternada.

Ja us deia jo que si en Chase continuava així, ella, finalment, picaria. Aiii!!! Mira que som tontes les dones, eh?? Clar que els homes no són massa més trempats en aquest tema i també els va la “marxa”. Dona’ls un tast d’indiferència i asseu-t’hi bé, perquè aleshores començaran a perdre el cul. Dona’ls el què sembla que volen i pots pujar de peus que sortiran corrent.

Apa, que ja m’he perdut altre cop.

Així que la noia, ni corta ni perezosa, se’n va a casa en Chase, li pica el timbre i li diu “hola, hoy es martes” Al que ell li respon que no, que “es lunes”. “Ya lo sé, pero no me apetecía esperar ....” que es fon en un apassssssionat petó!! Ohhhhhhhhhh!!!

Quin món més boig!!

A la Maria se li para el cor mentre li van una angiografia (és que al final ja havíem après medicina i tot!!) i li posen l’extracorporea perquè l’Esteban se’n pugui acomiadar.

En House no vol deixar anar el cas, i assegura que el que li importa no és la Maria, sinó resoldre el perquè s’ha mort.

L’Esteban resa, diu que malgrat no és creient li va prometre a la Maria que faria tot el possible per salvar-la, i que si no resés, no ho estaria fent tot. Quin gest més tendre, no??

Inexplicablement, un cop desconnectada la màquina, la Maria torna a la vida, i l’Esteban està convençut que han estat les seves pregàries. Cosa que a a House li fa p.gràcia, haver de compartir els mèrits amb un ens diví, i el fet l’esperona encara més a voler buscar una explicació al cas.

En un gest molt simpàtic, mira al cel i arronsa les espatlles incrèdulament.

En un darrer intent, quan en Foreman ja està amb la “maleta a la porta”, i davant l’astorament d’en Wilson que hi és present, en House li demana que es quedi, alabant les seves moltes virtuts.

Jo per un moment vaig pensar que es quedaria, però no. Va ell tot serè (en Foreman) i li endinya un “no quiero ser como tu, no quiero resolver casos, quiero salvar gente”

Uiixx!! En House perd l’amabilitat i s’enfada molt ....però en Wilson intenta tranquil.litzar-lo amb un “buen intento!!”

Una mica ensopit, en House se’n torna al despatx i es troba a la Cameron. Serena, mig somrient, que sense massa preàmbuls li presenta la dimissió. Carai!! Ja no li queda a ningú de l’equip!!

“Creo que estoy bien” li diu a en Wilson i un “Sabe Dios” molt encertat amb el capítol d’avui com a resposta al “qué vas a hacer ahora” d’en Wilson, i se’n va a casa.

Un paquet a la porta, un paquet gros que House obre amb curiositat i ens trobem una guitarra nova! (Jo dic que l’ha enviada en Wilson).

En House es mira la paret i despenja la vella guitarra ...

El capítol i la temporada acaba amb ell acaronant uns acords a la guitarra nova.

Serà que la quarta temporada ens durà un House renovat?? Jo sincerament espero que no, m’agrada així com és, amb les seves coses bones i les seves dolentes.

Apa!! Aquí acabo el House Corner d’avui i va per llarg.

Vaig donar un cop d’ull a Cinco Hermanos i no té mala pinta, però res a veure. De totes maneres tenia molta son i ho vaig deixar gravant. Ja us informaré!!

Muah!

La fiesta según David

Una casa de campo se nos dijo, algo a las afueras de Girona. El pretexto, celebrar a Mun en su cumpleaños. Desde que nos recogió en la estación del tren hasta que llegamos a la fiesta no paro de sonar el teléfono, aún así se dio tiempo para cocinar con la ayuda de Tomiko y para pasar la tarde con nosotros en la piscina. El lugar esta a media hora de la ciudad en un pueblo llamado Vilademi, que según nos explicaron significa "mi pueblo", en Catalán, desde ahí se veían lo que según me dijeron son los Pirineos, montes serrados (con forma de sierra) de donde proviene el nombre de Monserrat, que en catalán sería Muntsa. Sí por eso lo de Mun.

En el sitio ya estaba el dueño de la casa, Fred un hombre de origen americano avecindado en Girona desde hace ya varios años, muchos quizá, y quien siembra parte de lo que consume. Por fuera la casa parece pequeña, por dentro, es como cueva enorme con múltiples salones divididos en dos pisos y repleto de colchones o sea que nunca hay problema para quedarse a dormir. La comida fue pletórica y el vino y la cerveza corrieron a raudales. Había de todo, incluso bailamos salsa, y si he de ser honesto no se de donde saca Mun tanta energía, pues no paró de bailar en toda la noche y temprano por la mañana salió a escalar en un risco cercano.

Aparte de los amigos habituales de Mun, entre ellos Sergi (quien es hijo de Fred, el dueño de la casa), llegó desde Arizona Tomiko Jones y quien me invitó a mi a tan memorable celebración, donde me he sentido como en casa, como si los conociera a todos de años, a la mamá de Mun y a sus amigos. Hasta la reunión también llegó Jonas, el es de Bélgica y está viajando desde hace un mes por estos lares.

La mañana siguiente y luego de rescatar algo para el desayuno, fuimos hasta un lago cercano con Sergi para bañarnos, el paisaje era esplendoroso. Finalmente llegamos de regreso a Girona, para tomar el almuerzo y descansar de los festejos de tan memorable ocasión.

David Santa Cruz: www.chilangoenmadrid.blogspot.com

Una nit de Lluna Plena a Vilademí

Fotos de la festa / Party Photos

Després d’aguantar estoicament les múltiples critiques arribades per diferents bandes, fruit dels meus, ja quasi 3 dies de silenci després de la festa del meu aniversari, per fi, com hauria dit Tarradellas si en aquella època hagués existit la dèria del blogger: “Ciutadans del meu blog, ja sóc aquí!!” ;O)

Valgui com a excusa que el cap de setmana va ser intensss i la rentrée ha costaaaaat .... una té les seves limitacions, que intenta dissimular, però que de tan en tan, mira!! surten a la superfície, jeje!

En qualsevol cas, és bo adonar-se’n que tinc un públic addicte a les meves cròniques i exigent amb la qualitat i continuïtat del meu discurs. O potser és que us va la Salsa Rosa?? Jajaja!! Em sembla que el què passa és que us tinc mooooolt mal acostumats!!

Però va, anem al gra, tot i que aviat tindreu una crònica de “Yo estuve ahí y esto es exactamente lo qué sucedió”, escrita per un periodista professional, en David Santa Cruz. En David és un nou amic que, sortit de CouchSurfing, conjuntament amb la Tomiko i en Jonas, es va unir a la festa i s’ha compromès a fer-nos-en una crònica. Està bé que algú a part de mi doni la seva opinió, no?

Per part meva només dir que malgrat el meu escepticisme en algun moment previ, quan no tenia respostes de la gent o algú confirmava que no vindria, em cal dir que la festa va ser un perfecte èxit. M’ho vaig passar molt molt bé i la veritat és que tot i que no vaig comptar, hi havia mooolta gent, no?? – O igual és que jo ja veia doble, juaa!! Alguns que em llegireu no vàreu venir i se us va trobar a faltar :O) però bé ... A la resta, als que si vàreu compartir amb mi una vetllada tan especial, agrair-vos de tot cor la vostra assistència, per mi és molt important ni que sigui un dia a l’any tenir-vos a tots per una nit al meu voltant i que puguem fer gresca plegats.

Malgrat jo en tingui la idea, en faci l’organització i delegui detalls, jaja (està clar que no ho faig tot ni molt menys!), aquestes trobades no serien possibles sense vosaltres. I ara se m’acut que és com voler fer pollastre al forn i no tenir amb què farcir-lo!!

Així que gràcies per condimentar i farcir les meves idees culinàries!!!

Un petó enorme a tots (als que vàreu venir i als que potser vindreu en properes edicions) i gràcies de nou!!!!

Fotos: Tomiko Jones www.tomikojonesphoto.com

(Thanks a lot Tomiko!!)