Un desencontre amb l’illa de Menorca

Fotos del viatge aquí / Some shots on our sailing journey

L'Odissea d'Ulyssus es va quedar curta!!

En un moment determinat fins i tot va donar la impressió que seriem 7 o 8, però a una setmana vista, el tema va semblar que es consolidava en 6. Un imprevist laboral 5 dies abans va propiciar un canvi, i en Sergi va entrar en escena. Tot semblava altre cop controlat ... Però controlat no hi ha mai res. Dos dies abans un altre imprevist, en aquest cas, sentimental, treu de l’escena a un altre dels suposats participants ... Semblava que la Sara cobriria la plaça, però una malaurada migranya just la nit abans va truncar-ne qualsevol possibilitat.

Així que el dia 20 hauríem de ser 5 només els que ens embarquéssim cap a s’illa de Menorca ...

Poques hores abans de salpar, ja tots a bord, un altre - no sé si realment anomenar-lo imprevist també – crea consternació a bord. Un dels membres de la tripulació “perd els papers” i (tot i que no entraré en detalls que serien escabrosos i de mal gust publicitar-los), i ens abandona sense més. Carai!! Ja només som 4 i estem de bastant mal rotllo!!

Així que amb 36 hores de retard, decidim quedar-nos quiets al port de Barcelona, per segona nit – els “papers perduts” ens havien impedit marxar la primera nit – i obrim les cerveses, traiem les olives, les papatilles i fem un vermut alliberant tan com podem els mals rotllos per la borda i dins les aigües estancades del port, que una mica més de merda, ja no els ve d’aquí.

Dos de cinc dies perduts i entre 22 i 26 hores de navegació fins a l’illa ens fa replantejar la situació. I ara què fem?? Jo voto que vull anar a Menorca, després de quasi dos mesos de preparar aquesta sortida em sento totalment frustrada i no em vull perdre el jaleo, les platges meravelloses i la travessia en mar obert. Però el quorum no m’és favorable i decidim, amb molt de senti comú, que ens quedarem a navegar per la nostra nostrada i segurament desconeguda, vista des del mar, Costa Brava ...

Aiix!! El dia 22 per fi hissem les veles i tirem cap al nord. Amb un esforç comú per oblidar el què podria haver estat i gaudir del moment del què si seria. Amb una unitat de grup per fi consolidada (som 4, d’acord!! Però ben avinguts!!), comencem el nostre viatge.

Malgrat una avaria al pilot automàtic, el comandament a distància de l’àncora espatllat i víctimes d’una persecució constant cada cop que intentem, furtivament, fer-nos amb una boia on passar la nit sense pagar (repetidament ens fan fora!!), aconseguim creuar el Cap de Begur. Si, senyor!! Espectacular!!

Una nit a Cala Canyeretes, amb viatge de “patera” inclòs amb la petita embarcació a rem fins a la platgeta, una altra al port de Palamós per celebrar el Sant Joan (eps! aquest el vàrem pagar!) i una darrera a Aiguabalva ...

Potser no va ser el que cap de nosaltres havia pensat, per descomptat jo no, i les coses varen donar mil i una voltes de principi a fi; malgrat tot crec que tots els tripulants – que ens vàrem auto-anomenar de Left-Over Crew - i el nostre Capità Glauchino, que ens va donar magnífiques lliçons de navegació a vela i va demostrar una paciència enorme davant una penya totalment inexperta i despistada, vàrem finalment gaudir d’una magnífica estada a bord del Paula I.

Repetirem, sens dubte!!