House Corner: “Tengo entradas para el teatro”

Si, si, comencem pel final aquesta vegada.

Avui va de flors i d’entrades de teatre, uhhmmm!! de què me sona??... no són aquestes coses típiques que regalen els homes quan, o bé – com diu House, se senten obligats a anar a una obra per part d’una dona a la que volen veure despullada; o, en el cas de les flors, quan se senten culpables d’alguna que n’han fet o estan a punt de fer?? ... me sembla que si que em sona d’això, jaja!

Anem a pams però que sinó no en traurem l’entrellat.

Jo d’entrada m’he cregut que la Cuddy havia realment enviat les flors a en Wilson, i m’ha semblat magnífic. Encaixava molt bé amb la imatge de dona desinhibida que tinc d’ella, he pensat, si senyora! Per què no? (jo mateixa alguna vegada he regalat flors ...) Però House s’ha destapat ell solet i en un tres i no res ens ha trencat el misteri.

Té tela l’home!! Ara ja sabem del cert que darrera aquesta mesquinesa forçada hi ha un esperit tendre. O no és “tendre” parar una encerrona com la que ha preparat al seu millor amic per desvetllar si realment entre ell i la Dire hi ha alguna cosa? – llegeixi’s com ho llegiria ell, amb ironia, sarcasme i una bona dosi d’humor negre. Si més no aconsegueix el que vol, que en Wilson es confesi, i si li hagués sortit bé, saber al mateix temps què en pensaria la Cuddy que en Wilson es plantés al seu despatx i li clavés un sant petó. Clar que una frase com “ha sido divertido, lo hacemos de nuevo”, ja ens hauria d’haver fet sospitar- És made in House total.

En Chase i la Cameron comencen malament a aquest episodi però poc a poc el tema va agafant una línia més suau. Jo crec que si que hi ha alguna cosa de veritat en les paraules d’en Foreman quan li diu a en Chase “eres un idiota, o te miente o le das igual”!. En qualsevol cas, haig de dir que avui en Chase ha pujat molts punts del meu escalafó, m’agrada aquest noi, sap quin és el seu lloc i no es deixa intimidar per un no. No s’agafa com a un tema personal el rebuig de la Cameron. Em sembla que avui en dia és difícil trobar gent amb una actitud així, qui més qui menys es pren les coses a la valenta i no sap deslligar el missatge de l’emissor o del mateix receptor, atribuint a tots i cada un d’aquests elements les mateixes propietats, quan la majoria de les vegades, no tenen res a veure els uns amb els altres.

El gest de les flors, tot i que sense cap mena de dubte no és gens ni mica desinteressat i denota certa esperança – crec, i això m’agrada menys-, és bonic, i més encara marxar i deixar-la allà amb el ram sense més. Que pensi!!, si si!! Aihh Cameron, què hi tens al cap, jaja!! Serà que encara hi té en House? Uuhhmmm, potser si. Potser el “teniamos algo estupendo, rompistes las reglas y estoy enfadada” no és més que una excusa per amagar la seva pròpia por. Ai, ai, hem de veure els capítols anteriors i veure què li ha passat a aquesta noia que està tan decidida a no deixar que ningú li toqui la pell.

I la Cuddy, tot sospirant, ens engega un “tantos follones para acabar dando con alguien que al final seguramente no es el adequado. No debería ser tan difícil”. No sé jo si és tant difícil o si ho fem difícil innecessàriament nosaltres mateixos. És a dir, si la segona part de la premissa és certa, que segurament no serà la persona adequada, perquè no negar la primera i enlloc de complicar-nos la vida, senzillament passem dels follones i ens ho passem bé? I si la persona resulta que si que és l’adequada, doncs els follones ja no hi seran, no? Ostres! Potser m’he carregat qualsevol regla d’aquestes de la lògica que estudiava a COU però em sembla que més o menys la idea quadra, no? Jaja!

I bé, amb els seus propis follons, en House ja no sap com fer-s’ho per veure a la Cuddy despullada i, malgrat la seva inapetència per l’art escènic, que deixa manifesta i clara mentre atén al pacient (home) que resulta estar embarassat, li ofereix “entrades de teatre”!!!

Per acabar, i retornant a les similituds amb Sherlock de les que parlàvem la setmana passada, no se us deu haver escapat el:

- “Buenas noches Wilson”
- “Buenas noches House ...”

En Josep Ma em preguntava l’altre dia si m’havia parat mai a pensar perquè a aquesta sèrie a tothom se l’anomena pel cognom i mai pel nom? Si us parlés de l’Eric, en Robert, l’Allison, en James, la Lisa o en Gregory (aquest si, perquè ho diu a la porta del seu despatx), sabríeu de qui us estic parlant?? – curiós, no? Jo no en tinc ni idea, algú ho sap?

Apa, fins la propera setmana!
Muah!